Avui plou sobre els cossos esgotats,
esgotats de no fer res, de mirar-se
i tant sols deixar-se anar un somriure,
o un esquinç dialèctic injust i trist.
Avui el confinament serà total i gris,
i seguirem llegint el nostre llibre
i haurem de repetir diverses vegades
el mateix passatge, per manca d’atenció,
perquè el cap viatjarà tossut als àmbits
on fa dos dies Érem feliços i no valoràvem.
I cuinarem, aquelles receptes que mai fem
perquè el temps miserable, ens ho mutila tot,
i netejarem aquells racons que no sabíem
ni tant sols que existien i estan coberts
de merda d’anys, que ja convivia amb nosaltres
que ja era part indissoluble de la família,
a la que només calia posar-li nom i cognom.
I si s’escau, si ve de gust farem l’amor,
i el farem sense cap mena de pressa,
potser mecànicament, potser amb passió,
i serà un fer l’amor empresonat i difícil.
I sortirem a passejar el gos com cada dia,
amb l’impermeable que no impermeabilitza,
pels camins avui enfangats d’un fang
que s’arrapa a les botes, que embruta pantalons,
que se'ns aferra a un ànima, ja enfangada .
I a la nit jaurem al llit, cansats de no fer res,
de mirar-nos, d’esquinçar-nos, de llegir-nos,
de passejar-nos, de cuinar-nos, d’enyorar-nos
tenint-nos ara tant aprop, colze amb colze,
i si hi ha hagut sort, d’haver-nos fet l’amor,
mecànicament, absents, impermeables, enfangats,
o potser amb una passió desconeguda... Si hi ha sort...
