25.8.19

ONADES


Com un infant,
jugava a deixar-me transportar per les ones.
Esperava pacient la setena onada
aquella que diuen els savis que és la bona.
Aleshores alçava els peus i em deixava portar
i volava per sobre l’escuma embravida.
Volava envoltat per l’anarquía del mar
que em llençava com un coet a l’espai,
i després em xuclava com un esclafit,
com volent-me posseir entre algues.
Un cop refet, esperava excitat
la següent envestida sensual, quasi sexual
del mar potent i desclòs en sí mateix.
Tot plegat, un duel desigual entre la realitat
i la més gran il·lusió enjogassada.

MOMENTS


He decidit unilateralment
deixar de col·leccionar coses.
A partir d’ara col·leccionaré moments,
imatges de gent somrient
riures d’amics, llums d’ulls
i no necessàriament bonics
simplement plens de vida.
Em faré, col·leccionista d’instants.

PUNKIS


Avui al bulevard,
dues punkis es besaven apassionadament
entre dringar de pearcings a la llengua,
als llavis, a la galta,al nas...
Tot un espectacle de coloraines al pel,
de tatuatges acolorits i abertzales,
i llenguatges agressivament dolços.
Avui al bulevard,
un esclat de vida i llibertat
en cada carícia i cada milÍgram de saliva.

24.8.19

ELS TEUS NUS


Els teus nus, em recorden Pagoeta
quan la boira acarona les valls,
quan el txirimiri, i la intza amara els prats,
les terres, els teulats, els camins, les txapeles.
Em recorden el boulebard de la vella Donostia
quan els cants  atrapen les kaleas,
i els txistularis  omplen els espais de refils
suaus i insistents de melodies de Laboa.
Els teus nus em recorden també
els racons gelats i ombrivols del Cantàbric
i les muntanyes mitjanes que traspuen líquids.
Els teus nus, són vida.
La resta, una broma sense cap mena de gràcia.

LA XARXA


Les imatges ens estan furtant la imaginació.
El bombardeig de noticies, ens roba espontaneïtat,
la tertúlia, la capacitat de sorprendre’ns.
Ja quan  hi ha silencis incòmodes entre dos
ningú parla d’aquell àngel que es creua,
i sortim a atrapar records, o tant sols a captar imatges
entre llambordes brutes o somnis gastats.
I aleshores escrivim poemes que acaben en garjoles
d’una xarxa que ens esclavitza, d’un sistema
on ni tant sols existeixes si els altres no et reconeixen
i et donen de manera autòmata el vist i plau.
I busques una branca prou robusta, d’un arbre ben sa
per penjar-hi la teva insultant i cruel covardia,
i t’adones que la imaginació, el talent, la brillantor,
ha passat a millor vida, i que el bombardeig de mots estèrils
s’ha fet l’amo tirà absolut del puto mon.

10.8.19

POEMESTIU LA VINYETA



La lluna, presumida i mig nua
festejava Júpiter, davant els ulls
engelosits i llunyans de Saturn.
Mentre les vinyes, protegien maternals
els botims quasi madurs de raïm
d’una calor desmesurada i persistent.
Les copes de vi blanc amb noms de simis
endolcien el paladar enterbolint consciències
i seguien transportades a una  nit especial,
plena de música, plena de poesia.
Sèiem en cadires modestes de plàstic
extasiats, plaents i incrèduls
tot esperant que les paraules trenades
ens acostessin un poc més al paradís.
Entre tant, davant dels nostres ulls
un violí i un acordió, feien l’amor...

6.8.19

ABSÈNCIES



Busco en les absències
una presència que m’ajudi a respirar,
un globus aerostàtic que m’enlairi
i m’ho faci veure tot com en un somni,
una visió volàtil i distorsionada
que em retorni a la meva infantesa,
on tots els problemes semblaven enormes
i tant sol eren burdes banalitats.
Busco en totes les absències
aquell raig de llum al final del túnel,
aquell que malgrat  la claustrofòbia
et manté l’esperança encesa,
aquell que et recorda tossut
que no hi ha res perdut i que el sol torna,
i que un dia qualsevol deixa de ploure
i que la boira, s’aixeca tard o d’hora
diguin el que diguin els meteoròlegs.
Busco en les absències una ombra fresca
que em mantingui despert en la nit calorosa.

5.8.19

MASSA TARD


Demà, potser serà tard
perquè demà sempre és tard,
i molts mots s’han podrit
en nits massa humides i galdoses.
I dema quan surti el sol temorós
serà massa tard segur, us ho juro,
i els somnis s’esvairan per l’aiguera
com l’aigua amb la que ens rentem la cara,
i pensarem, tard, massa tard per tot.
Massa tard pels somnis, massa pels riscs,
i ho deixarem correr tot per la riera
que ja sabem que porta al riu i al mar,
i l’únic consol que ens quedarà
serà que tot s’evapori en forma de núvol
i un bon dia ens plogui a sobre
en forma de fina pluja o de tempesta...
...i aleshores, no se’ns faci tard...

VERSOS TRENCATS


Coralls al mar daurant petxines
i els carrers amb degoteigs de sang,
onades braves colonitzant gavines
en una ciutat sense dimonis ni sants.

Algues filoses d’un verd lluent,
pintant les parets d’oracions i salms
curulles de closques sota un sol roent,
capvespres rogencs, flors sense rams

Paraules creuades de versos trencats
quan la paraula és orfe, surten escapçats

2.8.19

EFÍMER


Són efímers aquells minuts
en que el mon s’atura
el mar queda pla, sense onades,
el cel s’aclareix de núvols
i els ocells aturen el seu cant.
En que el vent està de més
i la natura floreix sense soroll...
Es tant efímer aquell instant
en que els teus ulls bonics
es creuen amb els meus,
i és tant difícil endevinar
si és desig, o amistat, o urgència,
o simplement ganes de compartir.
Són tant efímers els minuts
en que el mon queda suspès
en una bombolla amorfa,
en aquell automatisme
que aconsegueix aturar rellotges,
engranatges, els vaivens del cucut...
Són tant efímers i veloços
com el vol a marxa enrrere del colibrí...
Tant a poc a poc que passa el temps
quan en tens per perdre
i tant que corra en aquell instant efímer.
És tant petit, que em cabria a la butxaca
per a poder fruir-lo a  cada instant...