25.9.14

GUERRA


M’he perdut en una batalla de petons.
Els meus llavis envaïen els teus,
els teus enarboraven banderes de pau,
la meva saliva prenia els teus ports,
les teves dents mossegaven les meves defenses...
Al final hem firmat l’armistici
totalment abatuts per la lluita
que ens cremava en el pit
i ens omplia d’una pau insospitada.

23.9.14

OVIDI

Algunes nits m’assec
i et recordo.
El negre a la camisa,
els braços alçats,
l’accent, la rialla,
la seriositat, l’aplom...
Algunes nits m’assec i t’enyoro,
i et veig desgranar una a una
les poesies dels poetes
les paraules de la vida
els verbs brutals i colpidors ,
la tendresa a flor de pell,
i a voltes, sento la teva afonia,
la que et duia cap a la fi,
la que et robava segons,
la que ens robava segons,
i t’enyoro, i de tant en tant
encara em penja una llàgrima
i et segueixo enyorant
i em sento afortunat
d’haver viscut el teu temps
encara que descompassat,
d’haver compartit aquell pa amb tomàquet,
d’haver-te demanat aquella cançó,
en aquell escenari glaçat,
en aquell instant que va quedar
gravat com un tatoo  en el meu pensament.
M’aclame a tu, i encara t’enyore.

20.9.14

EL COL·LECCIONISTA DE BALES

Col•leccionaves bales de guerra,
bales trobades ali on la vida
havia esquinçat mil il•lusions,
on la sort macabre, havia decidit
que aquell dia tocava imparell i negre.
Grataves la terra amb les ungles
i feies renéixer la historia oblidada
de tants guerrillers esperançats
de tantes il•lusions trencades,
de tants i tants somnis malbaratats...
Descobries trinxeres com bolets,
i imaginaves mil histories,
recorries acarnissadament mil abismes.
Col•leccionaves bales que ja no servien, 
obusos rovellats i , fora d’us,
sivelles d’uniformes passats de moda,
i en cada descoberta, et brillaven els ulls
com maragdes del millor tresor per descobrir.

LEKEITIO


T'he vist al mar
des de el pedestal de Lekeitio,
allí on tot perd el nord,
en aquell espigó on sembla
que comença el paradís.
T'he vist, amb el teu vestit de sirena
esquivant les onades i traineres,
ballant amb els peixos
xiulant a les gavines.
T'he vist, creu-me
i quan ha començat a ploure,
m'he amarat de tu,
de manera egoista,
de manera llaminera,
de les teves paraules,
dels teus somriures,
dels teus rinxols sobre l'aigua.
He vist els teus ulls a l'horitzó,
i com milers de nàufrags
es penjaven desesperadament
de la teva fràgil cintura.
T'he vist, creu-me,
en cada horitzó llunyà,
en cada roca propera,
en cada onada capriciosa,
en cada guspira d'aigua,
en cada gra, microscòpic de sal....

UNA TERRA LLIURE

Damunt de l'herba
de cara al cel
somniava amb volar.
Tancava els ulls
i deixava els somnis
de manera lliure remuntar.
Damunt de l'herba virginal
consumia estones marcides,
sota el sol, a frec del vent
somniava una terra lliure
i presons obertes als quatre vents,
I somniava somnis d'adolescents,
on la sang bullia en cada arteria
on la terra renaixia efervescent.
I de tant somniar vaig oblidar viure,
somniant com sempre, una terra lliure.

19.9.14

L'ESTEL

Com un estel
em moc a prop teu.
De sobte veig el terra
davant dels ulls
i altra cop el cel
d'un blau intens.
La cua es mou enjogassada
al só del vent
i jo segueixo el meu vol
de manera capriciosa 
amb l'únic objectiu
dels teus ulls de mel.

10.9.14

BRESSOL


Al voltant d’aquesta taula de fusta
escampo  una cançó de bressol,
a prop del foc que ens escalfa,
a prop de la nit que ens acarona,
voltat dels estels que ens vigilen,
ben al costat dels Déus que ens miren
dels follets que encuriosits
ens observen bocabadats.
Et canto dolçament per adormir-te,
et canto en una llengua  mil·lenària
que parla simplement de pau.
Modelo la veu per no despertar-te,
canto a mitja veu per fer-te més plaent
l’entrada a la meravellosa porta dels somnis.

8.9.14

FOLRANT UN LLIBRE D'ESCOLA

El tacte del plàstic,
l'olor a llibre, a fulles noves
a tinta quasi recent impregnada,
tot em condueix a la meva infantesa.
Em transporta com una au
a aquells temps en que les tardes
feien olor de pa amb xocolata,
en que els matins es banyaven
amb lleganyes i son persistent.
Y ara et submergeixes entre els folres
d'un llibre ple de veritats i de mentides,
i mires al fill i et veus a tu mateix
i el tornes a mirar i bressoles l'infantesa.
El veus, i tot en tu, és esperança.

3.9.14

ESTIMO


Estimo aquell racó
on les hores passen plàcides,
i els dies plens  de salabrors.
On la vista mai no es cansa,
on el mar, alegre dansa
i es confon amb l’horitzó.
Estimo el so d’aquella llengua,
que el mar porta i endolceix,
estimo el perfil de les muntanyes
que la fúria del mar esmorteeix.

Estimo el mar, el mar Cantàbric,
que em bressola com un nen.

L'HEURA


S’aferrava l’heura
a la casa prop del mar.
Es mimetitzava amb l’entorn
no fos què,  les onades salvatges
l’arrosseguessin  cap  a un horitzó
que de ben segur no era el seu.
Amiga de les algues i curculles,
les observava encuriosida cada tarda
quan la marea arronsava les aigües,
i des de la seva talaia privilegiada,
plorava atemorida, quan la mar
feia tossuda el camí de tornada

ENCALLAT


Sota la grisor del cel
encallava un vaixell en la costa.
Retrunyien salvatgement
les seves costelles contra les roques,
i la meva vista, no podia apartar-se
de la bellesa insurrecta del mar,
de les furioses embranzides de la costa
que omplien els meus minuts
d’una pau terriblement enyorada.

1.9.14

DÉUS -selva de Irati-


No sabia què buscava.
Potser d’on sortia tanta bellesa...
Potser on s’amagava el Deu entremaliat
que va gosar de manera enjogassada, crear-la...
Certament  vagava encuriosit per la boira
amb la creença que tot era un miratge
i que en un mon on la vida val tant poc
i s’assassina en nom d’una religió,
hi pogués haver-hi llocs com aquell,
i Deus tant cabrons, que s’amagaven....

MIG OBERTA -fotografia de la Selva d'Irati-


Deixaré la porta mig oberta per si vens,
amb el temor que s’escapi el gat, l’escalfor, la nit,
o que un mal bandoler hi entri per robar-me.
Per robar-me els somnis, la companyia del gat
o simplement l’escalfor d’aquella nit
en que els teus braços m’abraçaven el desig.
M’arriscaré a deixar la porta oberta
desitjant que les pluges deixin pas a la verdor,
que les neus ens regalin pels camps i els sentits
 una primavera líquida, plena d’humitat i aromes.
Deixaré la porta mig oberta amb l’esperança
que un feix de colors, ens envaeixi les vides.