26.4.18

PSICÒPATA 2


Havien begut.
La tenia davant seu nua,
estava excitat, ho reconeixia,
ell creia que ella també
aleshores en un instant de lucidesa
la noia va dir que NO.
Ell es convertí de sobte en dislèxic
i la va penetrar sense miraments.
En un minut es va disculpar
sense cap mena de penediment.
La noia plorava i vomitava bilis
sortida directament de l'ànima

PSICÒPATA


Abans de disparar-li al cap
li va mirar els ulls
intentant captar tot el seu terror.
Va aixecar el percutor
i va sentir el clic de la bala.
Amb la mirada esbatanada
i plena d’un odi embogit
tornà a mirar-li els ulls
que ja restaven sense vida.
Un infart li havia robat el plaer.
Trobaria una altra víctima.

25.4.18

MORSE


...
---
...
He escrit sobre la teva pell nua
un missatge d’auxili,
tres punts,
tres ratlles,
tres punts,
ajuda’m a surar.
Estic aquí captiu
dels teus ulls,
del teu somriure,
dels teus petons
imaginats i càlids,
del teu sexe humit.
Escriure si cal
de manera compulsiva
més punts,
més ratlles
fins que el món
ajunti sol i estrelles,
lluna i marees.
...
---
...

24.4.18

FOTEU-ME FOC


No vull que ni un sol cuc em rosegui el cos,
com l’Ovidi, ràpidament foteu-me foc,
no tinc ganes de podrir-me dins una caixa.
I entre tant em feu el comiat que soni Laboa
res de paraules de capellans ni discursets,
poseu el Sorteriko koplak que m’emociona,
o el Gure oroitzapenak així el que quedi
viatjarà lent  com la barca dels records,
i si no teniu pressa, alguna cançoneta d’en Silvio
Ojalá, o mi casa ha sido tomada por las flores,
que així de passada us estalvieu les corones.
Entre tant arriba tot això, deixeu-me escriure.
No se si ho faig bé o malament, no m’importa.
M’agrada escriure i fer-ho sense donar explicacions,
m’agrada escriure poesia, i poesia, i poesia,
i no penso explicar-ne mai més cap ni una,
que cadascú les rebutgi , o si vol, les faci seves,
però mai més ni una puta o perversa explicació.
Lliure, com ha de ser, lliure, com vull que sigui,
i la gent que les critiqui o les estimi, tant me fot.
Poesia d’amors inventats, o de dols incontrolables,
de riures, quan toca, i també quan no toca, què collons!
riures, o somriures, o denuncies insofribles,
poesia collons, poesia, i a qui li importa què?
i a qui li importa com? i a qui li importa quan?
És meva i faig amb ella el que em dona la gana.

I el dia que me’n cansi, faré com aquella dita impresentable,
“la maté porque era mia” i s’haurà acabat el que es donava.
Poesia....
I uns segons abans d’entrar al forn, feu-me un darrer favor,
canteu  “ M’aclame a tu”, la poesia més bella, del poeta més bell...

BREU


Breu
com el frec dels llavis
del petó d’una amiga,
com la llum del llampec,
com aquella estona
vista i no vista
que va de la fracció
de l’hola a l’adéu,
breu.
Trist
com el frec enyorat
dels llavis als llavis
del petó de l’amiga
com el tro de tempesta
que cau prop de casa,
com l’instant anhelat
tota la setmana
i a la fi malbaratat,
trist.
Subtil
com aquell toc de llengua
enmig del petó somniat,
com la primera gota
que t’esclafa a la closca
i acaba en un “plou”,
com el segon enyorat
en que els ulls coincideixen,
subtil.

19.4.18

CLARIANA


He col·locat al centre de tot
una sola mirada,
uns ulls,
un esquitx de vida,
agafada d’una liana
penjada de l’arbre
immens, frondós,
mil·lenari.
I quan la clariana
m’ha deixat veure el sol
he tornat a veure-la tota,
fràgil,
sencera,
riallera
com un dia assolellat,
nua i torrada pel sol,
amb un somriure
entremaliat,
juganer,
i he pensat que mai
mai, mai, mai,
havia vist res tant bonic....



18.4.18

RIURE


Seguiré cercant el teu somriure amable,
aquelles ganes inacabables de riure
i aquell subtil empetitiment dels ulls
quan se’t tensa la pell envellida
en l’instant màgic de la riallada.
Seguiré intentant crear llampecs
en el teu estat de calma i serenor
perquè tot és massa gris per ser real,
perquè el mon és massa ple de ximpleries
que no fan riure, ni somriure ningú.

15.4.18

15 D'ABRIL


Captius, sols i desarmats
però amb la boca i el coll ple de saliva
per seguir escopint a la cara als carcellers,
als venuts, als qui no esperen res
perquè ho imposen tot. Als equidistants
als qui no es mullen per res i suren.
Als qui no saben perdre ni guanyar.
Captius d’un estat que mai serà de dret.
Sols perquè com diu la dita,
millor que mal acompanyats.
Desarmats, perquè mai em cregut en les armes
ni en el joc brut, ni en la violència.
Com deien els guanyadors
captius, sols i desarmats...
No tenen ni puta idea.

13.4.18

LA FONT FREDA


Des d’aquesta talaia de somnis
quasi grato la corrua de núvols
que ignominiosos em furten els estels,
mentre les muses nues m’envolten
agafades de la mà, fent rotllana
ballant precioses danses valencianes
al so festiu de dolçaines i tabals.
Després, s’agafen de la barana
cara a la vall immensa i acolorida
de milers de llums enjogassades
que s’apaguen i s’encenen aleatòriament,
i s’omplen els pulmons de l’aire net,
acompanyat pel so de la font freda
que escup aigua no potable.
Aleshores les muses, lascives,
obren les cames i s’abandonen
al joc de l’amor i el desig
fins que la nit les atrapa per sempre...
Pot haver-hi res més bonic
que fer l’amor des d’aquesta talaia
amb la vall als teus peus?...

12.4.18

OTOS



Hi ha un lloc petit
prop del cel, arran de serres,
on el vent acarona els arbres,
on el sol troba puntes on projectar-se.
Un lloc on l’accent és romàntic
i la llengua és pura i neta
i no acaba de tenir un nom concret.
On els ocells hi fan vesprada
i les flors i les plantes sobreviuen,
on la gent passeja sols per gust
i sempre un gessamí hi crea aromes
en lluita desigual amb tarongines.
Hi ha un lloc petit a la falda del Benicadell
on cada racó traspua pau i llibertat
i el temps es compta per ombres reflectides
en parets blanques, lluents i festives
i on una font petita i bonica
deixa caure un rajolí mentre els avis
seuen a l’ombra i veuen passar la vida

9.4.18

CIBER-AMOR


Vaig intentar explicar-te amb 280 caràcters
tot el que sentia per tu, l’amor, el desig,
totes i cada una de les idees mig utòpiques
que tenia pensades per a la nostra relació.    
Però em va semblar que aquestes coses
quedava fred dir-les per twitter
i vaig decidir dir-t’ho per facebook

4.4.18

EL FILAT -Fotografia de Marta Vergés-



Varem marxar, frontera enllà,
per on el vent arrossega la pols.
Varem deixar enrere la terra,
els amics, les cançons, els dies,
les corrandes, de tots els exilis.
Tant sols la nit gelada i fosca
i el cant monòton dels puputs
acompanyaven la caminada
lenta i trista cap al no res.
Deixàvem enrere els faristols
d’aquelles cançons de resistència
i els fulls de partitures vigoroses
enganxades als filats punxeruts.
Deixàvem enrere records i alegries,
tristors, banderes  i feines a mig fer,
un país, una il·lusió, una república...
Ho  deixàrem tot emmerdat
en el femer d’un país intolerant,
d’un estat enfeixistat en si mateix,
i més gris , i molt més pobre.
Potser tornarem i els filats
s’hauran rovellat com la il·lusió.
La única esperança, serà la flor
que resisteix valenta l’embat
de tots els ultratges.

3.4.18

L'ONADA


M’he recargolat sobre mi mateixa
per oferir-te bellesa i per estimar-me.
He estat una més de moltes,
essent també tant efímera
com un sospir o una llàgrima.
Tu, brillant, ràpida i audaç,
has caçat l’instant al vol
aconseguint fer-me eterna.
Has fet miraculosament de Déu
convertint-me en immortal.