El meu paradís és lluny dels centres,
del centre de la Vila, del centre del món.
El meu paradís té cirerers verds, roigs i blancs,
que viuen lluminosos i moren en silenci.
El meu paradís, amics, té una perera
que ha quedat petita i no dona fruits,
i que m’estimo com un més de la família,
tots donem sempre el que podem, ella bellesa.
El meu paradís té també un ametller
que malgrat la seva joventut, ja dona ametlles
que encara no se quan s’han de collir.
El meu paradís té un projecte de mimosa,
que quan toca, ens recorda el groc dels presos,
aquell color que hem adoptat per sempre més.
El meu paradís té una olivera molt petita
que potser no creixerà mai, o potser sí
massa temps confinada i oblidada en un test,
i una d’enorme, on hi descansen sers estimats,
i on uns petits follets, la guarden i vigilen.
El meu paradís, amics, té també gessamí
que encara no fan olor, recent plantats
i que denoten l’amistat de qui ens els ha regalat.
Té Maria lluises i ginestes, sàlvies i farigoles,
romanís i estèvies, enfiladisses, i malvasies...
El meu paradís, amics, són les olors, i els ocells,
la calma, la pau i els lladrucs de l’As i l’Osasuna,
a l'ombra d'una morera i d'uns xipresos que dansen...
a l'ombra d'una morera i d'uns xipresos que dansen...
Un paradís on m’hi agradaria reposar-hi per sempre
quan com deia el poeta: “si puc tancar els meus ulls aquí...”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada