26.8.18

EZ DUGU IZETARIK ASKE HAIEK GABE. -No som lliures sense ells-


Quan la ràbia, fa que els ulls se t’humitegin
tot sentint les notes tristes d’una cançó,
i res no sadolli aquell sanglot i aquell plor,
el dolor regna al teu ànim, a les teves vísceres.
Aleshores, tots els barrots de l’univers
són els teus barrots, les cadenes, les teves.
I mires al teu voltant i enyores el sol, la lluna,
els estels, els esperits, els clams, els crits,
les consignes, les creences, les idees,
i enyores, i enyores i l’enyorança et fa enyorar,
els teus, els meus, tots, i entre tots, els més valents.
I les cadenes se t’enreden al coll com un penjoll
ple de punxes, que et fereixen el coll i el crit,
i et deixes vèncer pel desànim, si el desànim vol,
i t’abandones en mans d’una justícia injusta,
d’una manera de ser i de fer poc lliure
i la ràbia retorna, una i altra vegada,
cada dia, en cada melodia, en cada nota,
en cada cançó cantada en grup en la taverna,
en cada got de sidra, de ratafia o de mistela,
en cada borratxera, o en cada pensament seré,
i les llàgrimes et traicionen un cop més
sense defallir. D’això viuen ells...

Li vaig dir a la dona: no ploris, és el que ells volen...

ESCULLERA


Sobre l’escullera de Lekeitio
desenvolupo els sentits.
L’oïda, amb l’embat constant
de les onades i el ronc del mar.
La vista, amb els núvols que dibuixen,
que desdibuixen figures aleatòries.
El tacte, amb la contundència
de les roques en les que reposo.
El gust salat de les esquitxades
en passar la llengua pels llavis.
L’olor de sal i d’algues, l’olor de vida.
I sobretot, aquest sisè sentit
que m’empeny a sentir i estimar
desmesuradament, aquest mar,
aquests instants, aquest preciós país.

IRUTZUN



Et plantes mig nu davant d’ell
desafiant, immens i fascinant
i et colpeja sense cap compassió
amb el seu cos salat i escumós,
i el  mon, giravolta com una baldufa,
el cel, l’aigua, la llum, les tenebres...
I quan sembla que recuperes la dignitat,
et torna a colpejar una paret líquida
on les algues et sobrevolen i abracen
i la vida es converteix en un joc
un joc delirant i còmic d’infants
que sempre tenen les de perdre.

AQUELLA NIT


Hem deixat de mirar de cara al vent
i hem assassinat totes les feres ferotges.
Seguim fent befa de les pobres Tereses
que han perdut irremeiablement el seny
i ja enlloc no neixen flors a cada instant...
Se’ns ha envellit poc a poc la joventut,
se’ns han marcit els ideals, les esperances.
Tinc ganes de reposar el cap ja esgotat
en aquell coixí que tant sols i xiuxiuejant
et canta cançons de bressol a l’orella,
i deixar-me endur per la nit que crema amors,
aquella nit bella, que acarona més que espanta,
que s’omple més d’estels que de tenebres,
la nit que et bressa, sense cap mena de pressa,
la que t’estima i et mima, que et sorprèn i sublima...

La resta, tota la resta, camina de gairó al precipici.

LA VEÏNA


Un bon dia, de sobte
li va donar per creure en bruixes,
bruixes dolentes que la feien malviure,
amb encanteris i beuratges inventats.
I et parlava, i et parlava i els ulls, diminuts
s’empetitien, entre sanglots  retinguts,
i es feia petita, encorbada i agressiva
com una fura enrabiada i violenta,
i perdia, pobra, el seny i la cordura
intentant fer-nos pensar que potser tenia raó...

8.8.18

EL SOCORRISTA -Fotografia de Marta Vergés-


Va deixar de vigilar
perquè la platja era buida,
els banyistes als bars de copes,
les algues flotant tranqui-les,
les meduses buscant recer a la sorra,
els infants al llit, les parelles al llit,ç
tothom al llit...
El socorrista va deixar de vigilar
i es va perdre per babau
una fantàstica posta de sol.

7.8.18

ESTACIONS


Vaig omplir el rebedor de flors de primavera
de milers de colors, de milions d’aromes.
Vaig pintar el passadís amb pintures llampants,
i el vaig prenyar d’escalfor i llum estiuenca.
Vaig amanir el menjador d’ocres intensos,
de flaires de bolets, fulles marrons tardorenques.
Vaig fer el llit amb llençols blancs i vànoves marfil,
tot preparat amb la frescor d’un hivern suau.
Ho tenia tot apunt.
Es van marcir les flors. Es van nuar les parets.
Es van florir els bolets i les fulles. Es va escalfar el llit...
No vas venir.