15.7.20

PER MIL MÉS


M’ha envait una alenada d’aire fresc,
com un raig de tramuntana en un pesat estiu.
M’ha refrescat l’esperit, la pell, l’ànima.
He sortit tot nu a abraçar la lluna groga,
avui talment una tallada fina de meló,
i m’he abraçat a tu amb energia renovada,
he sentit la rotunditat dels teus pits,
la contundència del teu cos de marbre,
el teu alè xiuxiuejant a la meva orella
músiques que amorosament em trasbalsen.
Hem contat els estels, un a un i mil vegades,
desitjant descomptar-nos per allargar la nit.
Hem jugat a pares i mares, a metges i infermeres
i hem desitjat pandèmies humides i llargues.
Hem reposat damunt l’herba fresca i virginal,
on els nostres somnis naveguen com en un mar,
i ens ha despertat aquell gall que te l’hora desajustada.
Hem cavalcat i descavalcat, muntat i desmuntat,
i ni tant sols aquell paio de l’estrella al pit
ens ha fet sortir de la pel·lica del nostre far west.
Hem estat un, com fa dies, com fa setmanes
com fa mesos, com fa anys, un i indestructible.
Seguirem somniant llunes, estrelles i pandèmies,
i ens n’assegurarem de retenir-les en les memòries.

ERTO


Deu nostru senyor, ha fer un ERTO.
Els àngels s’han manifestat a les portes del cel,
exigint els seus drets celestials i eterns.
Els sants han incendiat contenidors d’incens
per protestar també contra la mesura radical.
Els querubins han col·laborat batent les ales,
poca cosa més, podrien arribar a fer, pobrets.
Sant Tomás, que sempre ha votat la dreta
els ha dit clarament en l’idioma de l’imperi:
“sóc Santo Tomas i aqui no, aqui, no...”
Sant Pere ha quedat de servei mínim
tant sols pel fet de tenir les claus de la porta.
La verge Maria, pateix per la seva pensió,
i es veu altra vegada en un pobre portal pidolant.
Sant Josep ha tancat per sempre més la fusteria,
i es que les crucifixions avui en dia ja no es porten.
Hi ha hagut reunions d’altes esferes amoinades,
Yahvé, Al·là i tots els Déus del punyeter Valhala,
han donat un suport a Déu , tant sols anímic,
ni un sol Euro, ni Dinar, ni Dolar per ajudar la causa...
S’ha anomenat un grup d’experts per regular la situació:
Sant Pere pescador, Sant Joan de les Abadesses,
Sant Marc, el de la plaça, Sant Quirze de Colera
i Santa Maria de Palautordera, donaran la cara.
Tot se’n va a l’aigua, i només falten els xinesos
que s’han negat a vendre mascaretes a l’Altissim...
Tot està perdut...

7.7.20

3 D’OCTUBRE



Vam sortir als carrers, als nostres,
anàvem amb ramat, sense cap gos,
amb una idea fix, desfer-nos de tot.
Corríem pels carrers, nets com mai,
plens de banderes i aire fresc renovat,
no calien crits ni parlaments, no calia res.
Érem ben conscients del que fèiem, per fi,
ens sabíem imparables, invencibles, forts,
exigíem el que havíem demanat, tot.
Vam dormir aquella nit lliures d’un jou
que feia segles que arrossegàvem,
ni tant sols ens interrogàvem ideologies.
Érem un.
Armats de llances.
Buscant el drac.
Decidits.
Com deia el poeta:
“per unes quantes hores ens varem sentir lliures,
i qui ha sentit la llibertat, te més forces per viure...”

...I el temps ha esborrat aquell fantàstic 3 d’octubre,
el temps ha marcit aquelles llances, aquells anhels,
les banderes, aquella unitat, aquell aire fresc renovat...

Ara el drac torna a campar lliure,
menjant obrers enlloc de princeses,
escalfant les llars dels enemics,
fregint les croquetes dels piolins....

I el més trist és que l’hem alimentat nosaltres.

Tanta gent, massa gent que es creia pura,
massa puresa pel meu pèssim gust,
massa cançons revolucionàries
per a gent que no ha cregut mai
en cap més revolució, que els seus interessos.
Massa cabrons a alimentar el drac

Ara, xino, xano, caminem cap a l’abisme,
aquell abisme pitjor que el d’abans,
discutits, barallats, auto insultats,
demanem pels altres la fermesa,
aquella fermesa que mai no hem tingut,
i reclamem una república lliure i millor,
una República en la que no hem cregut,
una trista independència de sis segons,
un estat d’ejeculació massa precoç,
aquella que et deixa totalment insatisfet.

I ara aquells barrots que engarjolen idees,
que engarjolen urnes, dignitats, ideologies...

I el drac riu entre les dents
i en el seu estomac, els jutges canten,
els policies festegen, l’exèrcit victoreja,
els polítics celebren, les banderes onegen,
les àligues baten les ales com feia molt de temps,
les mòmies es refreguen a les tombes,
els sabres sonen envalentits i feixistes,
Franco reviu, Jose Antonio reviu,
Millan Astraid fa sexe amb la seva cabra,
aguantant-la amb fermesa amb un sol braç,
i veient-la tant sols el cinquanta per cent.

I tot segueix igual, i nosaltres arronsats
talment un penis remullat en gintonic gelat,
i acotant el cap com els xaiets de l’era ,
i proclamant messies, a gent covarda,
i votant per a una nova autonomia,
més reeixida i sobretot rica i pròspera,
on no hi càpiguen mai més aventures excitants.

Visca la terra...Yiure...

RECORDS


Busco entre els records,
aquelles tardes obscures,
de navegar entre llençols,
de passejades absurdes.
Busco en nits entel·lades,
el teu cos calent i jove,
el que acoloria estelades,
ple de anhels i de corbes.
No he deixat mai de buscar,
aquelles estones furtives,
on jugàvem a estimar
cremant les hores festives.
mai cap  record trairà,
els temps de nines i bruixes
mai la memòria oblidarà,
aquella ma entre les cuixes.