27.7.19

XORROXIN


Al cor del Baztan,
corrent per les aigües
embravides, cristallines,
surt de sota el Xorroxin
una lamia nua,
amb cabellera nua,
cames nues,
braços nus,
pits nus.
El soroll de l’enjogassada cascada,
el sol que s’escola per les escletxes
d’aquell bosc màgic ple de sers,
ple d’energía, em te paralitzat,
i ella m’ofereix un bany nu,
i contemplo com l’aigua li llisca la pell,
que se li granula de manera excitant
pel fred i els sons del bosc encantat.
La meva vista, abasta cada centímetre,
i les meves oïdes senten el cant tremolós,
que em fa embogir i somniar.
Imagino aleshores, un gronxador
agafat a la punta dels seus mugrons
i un vol fascinant d’anar i venir
entre les seves cames inexistents...


25.7.19

AVINYONET 2019


Els poetes tenen poemaris,
mètriques,  octaves reals,
sonets i quartets,
rimes assonants i consonants,
versos lliures  i acròstics,
dramatisme i lírica,
èpica  i madrigals,
metàfores, figures retòriques

tempos i inssssssspiracions,
estrofes i poemes visuals,
tercets, romanços
ritmes i paràboles,
hipèrboles i paròdies,
cal·ligrames i goigs
síl·labes tòniques
i versos encadenats,
esdrúixoles, planes
i monosíl·labes
drames i romanticismes...

Jo no sóc poeta.
Només tinc paraules.

16.7.19

LA MAJA NUA


He estat a 110 quilometres de Déu,
quan el desig em duia volant
per dreceres estranyes, fantàstiques
i enormes d’aquell mur de 110 metres
que he intentat pujar 110 vegades
i tant sols he aconseguit esgotar-me
a cada intent, en cada escalada.
He estat a 110 segons de l’orgasme,
cada vegada que he intentat imaginar
els 110 centímetres de la teva voluptuositat,
i he intentat imaginar el volum a les mans,
el pes de la santissima gravetat de Newton,
i he resat 110 rosaris al Déu de la poma al cap
per tal de capir aquell rosari de sensacions.
110 vegades m’he despertat humit i sol
pensant que tot era tant sols un malson
110 vegades repetit, 110 vegades desitjat,
i la maja segueix 110 universos lluny...

15.7.19

POESIA D'AMISTAT -Per l'Estel·la-



Voldria saber omplir amb mots
totes i cada una de les línies
dels teus llapis de colors.
Enredar-me en cada un dels traços,
lliurar-me esclau dels teus pinzells.
Voldria saber expressar com tu expresses,
i deixar-me gronxar per la lleugera barca
que transporta somnis pel teu mar.
I fer-me velam  del teu viatge a Ítaca,
quan des de el sofà dibuixes fantasies
que a mi algun dia se m’havien acudit.
Mai t’havia escrit res, perquè creia que no calia,
absurd de mi, i ara em sento captaire d’imatges.

14.7.19

INTENSITATS


Segurament no em llegiràs,
de fet, no m’has llegit mai
mai t’ha interessat res del que dic,
mai no has valorat res de mi.
Tot va fer un tomb un dia
no se com, , però sé qui,
no sé què, però sé quan,
i t’has engreixat poc a poc
d’una autosuficiència insultant,
t’has cregut un Déu de no se què,
capaç de donar cops de vara a tort i a dret,
de renunciar a idees i pensaments,
i això em dol, i això ens dol a molts.
Sé que no llegiras res de tot això,
perquè mai has dedicat ni un segon
a intentar entendre res que no siguis tu,
tu i la teva circumpstància, el teu ego,
a valorar res que no sigui el teu jo
i els jos, que et rodegen i cobegen.
Tampoc m’importa massa, la veritat,
fa temps que compto poc amb tu,
de fet, la veritat és que intento ignorar-te
amb la mateixa intensitat que ignores tu.
El que no entenc massa bé
és que amb tants retrets que et dedico
t’estimi amb la mateixa intensitat.

11.7.19

CAPVESPRE ROIG


En els capvespres roigs
surto a l’era i alço el puny
mirant el sol i tot el que il·lumina,
i recordo l’avi Lluis, les trinxeres,
les barricades, els barrots, la foscor.
Resto mut emmirallant-me amb els colors,
els núvols, les orenetes, el traç dels avions,
i aleshores tanco els ulls i xiuxiuejo una cançó,
un himne, o una simple cançó d’amor.
Aleshores, sembla que el terra tremoli,
i el vent es torni huracanat i tot es trasbalsi,
i em sento viu, seré, alegre, lliure.
Tot plegat, un miratge, en els capvespres rogencs.

9.7.19

PETJADES A LA SORRA


No vaig haver d’escriure ni un sol mot,
la poesia estava feta davant els nostres ulls,
aquell capvespre, aquell sol  ponent-se,
aquell Venus lluminós fent-li el contrapunt,
aquella brisa dolça i salada al mateix temps...
Aquells instants màgics  arran de Cantàbric,
i sobretot, aquelles petjades a la sorra
efímeres, com cada un dels nostres segons.

8.7.19

ZOO


Escoltava voltat d’hormones disparades
unes cançons fresques, que em parlen de festes,
que em parlen d’amargures, i correfocs,
i al meu voltant, suor, ball, salts, alegria,
i aquella música embruixada em transporta,
em fa volar a la terra taronja i arrossada,
on el matí es desperta rialler i feliç,
les vesprades s’omplen de danses i cassalla,
i els racons guarden com tresor l’olor de tarongina.
Fugint de les joves hormones disparades,
vaig refermar el meu amor a aquesta terra maltractada.

CANTÀBRICAMENT ABSENT


Cantàbricament absent
sec a la roca i tant sols miro el mar.
Aquell horitzó fictici, aquella onada valenta,
els llums de les barquetes del calamar,
la gavina en ple esquí liquat i abrupte,
el far que llepa la costa enfosquida
il·luminant furtivament la dansa dels amants.
Res no m’importa si el tinc prop,
i m’esmunyo dins el meu propi jo
comptant pacient la meva respiració,
tancant i obrint serenament les pestanyes,
obrint els narius per capir matisos,
escoltant el so cadenciós del seu anar i venir.
Aleshores, tanco els ulls i l’imagino sobrevolat,
tocant amb les ales les crestes de les ones
i acostant-me planejant a Portutxiki.
En vol rasant desafiar les cantelludes arestes
i convertint-me per un instant en fill dels Flysch.
Assegut a la roca prop de l’aigua, em sento com al cel.

TALISKER


Potser han acabat les hores de les seduccions
i el cos necessita tant sols tranquil·litat,
pensar i repensar cada nou gest
fer servir el magí per intentar reinventar-se.
Potser les estones de rialles i complicitats
s’han transformat en instants circumspectes
i cal reflexionar abans de realitzar noves passes,
o tal vegada tot era un castell de cartes poc segur.
Potser caldrà seure amb un got de Talisker
i deixar que l’alcohol aigualeixi les penes.

2.7.19

ECLIPSI


Tant sols un eclipsi ,
la lluna creuant-se al sol,
la terra interpossant-se entre tots dos,
la lluna amagant-se als perfils terràquis
i els amants sota l’ombra cantant cançons,
i els telescòpis que només veuen i no miren,
i les estrelles del voltant que poc importen
i de sobte, aquella violabilitat de llum
que se sobreposa i fa esclatar un ohhhh
que no es repetirà fins al cap de segles
i que la setmana seguent hi torna,
i els extraterrestres que al·lucinen amb nosaltres,
que no ens entenen  i que no es fan presents
per respecte cap a la nostra ignorància
i que apunten en els seus quaderns de bitàcora
totes i cada una de les nostres estupideses,
tots i cada un dels retrets que ens faran temps a...
Tant sols un eclipsi
ves a saber si de lluna, de sol, o simplement de cervell...

1.7.19

BADALL -A ma germana Silvia-


En tancar-se les portes
dues noies lesbianes es donen la mà
i m’esgarrapen un somriure cómplice,
i uns metres més enllà una dona romanesa
descabdella una serie de tòpics sobre la pobresa
i estén el braç amb un pot que dringa pidolàire.
Als seients reservats, una iaia bressola un cotxet
que tant sols conté una nina de drap atrotinada,
la bogeria que ja ho inxadeix tot i no respecta res.
Tres nois llatins amb skates criden consignes estranyes,
amb la gorra del reves i la visera “mirando a cuenca”.
Una noia seu sola en un compartiment de quatre
i de manera hipnòtica clava els ulls al mòbil...
Aleshores me n’adono que la resta del passatge
resta abduit per l’instrument anti comunicatiu,
i una veu sàvia em diu simplement a cau d’orella:
T’adones que ara al metro, ja ningú s’encomana cap badall?...
I els records se m’en van a la infantesa de Joanic a Barceloneta,
on tothom mirava l’altre, i tant sols calia un badall
per a embadallar tot el vagó de metro...