RESPIRADOR

Ella, volia marxar rodejada dels seus.

Un comiat íntim i sobretot seré,

donant-los la ma estirada al seu llit.

Havia demanat un enterrament laic,

amb quatre paraules d’algun amic,

amb cançons que ja tenia escollides

aquelles músiques dolces que sempre

havia cantussejat mentre rentava plats,

mentre sorgia mitjons o bullia verdura.

ja se sap, l’esclavitud de tota una generació.

Ella havia somniat un adéu plaent ,

tancar els ulls amb suavitat, o dormint,

cloure el seu episodi amb dignitat i consciència.

Ara endollada a la màquina que l’obliga a respirar,

acomplint dues setmanes sense veure els seus,

ja no espera res més que un adéu ràpid i net,

i sap del segur, que només serà un número més

en el recompte que faran els cínics assassins

que la ploraran, amb llàgrimes de cocodril,

i la recordaran amb brutes banderes a mig pal...