29.5.22

ESPIADIMONIS

 

M’ha seguit tot el camí, de branca en branca

jugant amb la meva manera maldestre

de preparar la càmera per captar instants,

quan tot ho tenia a punt, ell alçava el vol.

Finalment s’ha aturat i ha esperat, pacientment

que capturés, per fi, la seva bonia imatge.

De viva veu i a risc de semblar foll

li he donat les gràcies. Tot seguit ha alçat el vol.

Només resta, dins el meu dispositiu

la seva ànima viva, alegra i juganera.


EN AQUELLA HORA...

 

A l’hora en que les serps surten a esmorzar

i els ratolins s’ofereixen a fer de desdejuni,

els senglars s’amaguen vés a saber en quin cau,

els conills dormen encara sota una soca d’un pi,

en aquella hora matinera, beneïda i fantàstica,

l’Osasuna i jo, sortim a celebrar la vida.


28.5.22

ROSELLES

 


Cada primavera ens sorprenen les roselles,

entre la verdor dels camps

i el torrat de les espigues.

Juguen audaces amb la nostra memòria,

mai no recordem haver vist res tan bell,

sobresurten de tot i ens fascinen.

Restem oberts cada primavera

a aquesta sorpresa roja i repetitiva,

aquest cant sublim coral i quasi obrer

que ens convida a alçar els punys

i cantar himnes de victòria

POESIA ETS TU...?

 

Quatre paraules desordenades,

quatre rimes absurdes, repetitives

i a voltes maldestres,

d’això en diuen poesia,

d’això i d’un personatge al darrera,

pujat en pedestals de fang,

amb capa de superheroi

comprada en una botiga de xinesos

D’això en diuen poesia...

CARD

 

Mor el card,

com moren les il·lusions

com mor la vida,

després d’engalanar els racons

amb el seu morat salvatge.

I abans de morir,

deixa anar la seva ànima blanca

per albirar la mort,

per celebrar la nova renaixença.



9.5.22

RETORN

 

 RETORN


He tornat al poble,

aquell del que vaig sortir sent un nen,

tan sols amb una motxilla verda,

un tros de pa, i una escopeta rovellada.

Duia per munició, tota la por del món,

tot el drama de l’univers a la pell,

i una absurda bandera, mig descolorida.

He deixat enrere totes les trinxeres,

tots els forats humans i inhumans,

totes les restes de pols i metralla,

totes les llàgrimes vessades d’amics,

totes les mirades atònites d’enemics,

tota la càrrega d’ira i d’insensatesa,

tots els ideals, els meus, els imposats.

Torno amb la motxilla plena de mort.

Torno dins una caixa gris i asèptica,

desprès d’anys de foscor i enyorança,

amb els ossos calats de terra estrangera.

Torno, sense ideals, sense vida.

La rosa que em corona

reposa com dormint

sobre les meves restes.