Passejo,
i passejo pel bosc,
per aquell bosc que sap parlar,
que diu coses, ensenya colors
mostra vida, mostra vides.
Passejo entre grocs
taronges, roigs i verds,
bolets i plantes que desconec
i que em criden sense veu.
Passejo i segueixo pensant
que la vida, són aquestes passejades
Als carrers, la màgia del Nadal és una broma,
segueixen dormint al carrer els sense sostre,
segueixen els aturats veient passar els dies
trists, sense futur, sota les llumetes alegres.
Segueixen els bancs amb les seves fredes cues
tractant als clients com a xais del seu pessebre,
Segueixen el bou i la mula buscant pastures,
herba inexistent perquè no plou, ni plourà,
i els únics rius són falsos de paper de plata.
I mentre omplim els carrers de llums i musiqueta
els Josep i Maria d’avui segueixen empobrits,
sense poder pagar el llum, desnonats, humiliats,
dormint a recer dels llums dels grans magatzems,
buscant una cova per ocupar després de segles.
Segueixen els camps de molsa plens de sang,
de guerres creades per rics, on només hi moren pobres,
segueix la neu cobrint els cossos, gelant esperances.
L’estel de la cova, tan sols s’encendrà per trams
unes poques hores, ja se sap, restriccions.
Els pastorets amb mascareta visitaran la farmàcia,
aquella de la llicenciada Maria Magdalena
per comprar el ventolin pels nens bronquiolítics.
Els camells no portaran cap rei, són tots a Catar
per l’espectacle fastigós i vomitiu d’un futbol
cada dia més opi adulterat d’un poble ignorant.
El pobre caganer, es cagarà en tot, en tots, en tothom,
i marxarà cap a casa amb el cul escaldat del fred,
però tornarà a casa amb tota la tranquil·litat,
cosa de la que no podria presumir una caganera
que segurament seria cruelment violada en ramat.
I els feixistes, sortiran vestits de persones normals
a cantar pels carrers i a les misses del gall i del vestrús,
i els donarem la ma, desitjant-los pau, però eterna.
I mirarem l’arbre de casa i el pessebre i ens caurà una llàgrima...
com deia el poeta...
»Jesús serà nat
ens mirarà un moment a l’hora dels postres,
i després de mirar-nos, arrencarà a plorar...
Els petons no tenen nom,
ni els sentiments, ni el desig,
ni nom ni propietaris,
són com petites barquetes
que suren en un mar encalmat
i de tan en tan es desintegren
en un oceà brau apassionat.
Aleshores floten fets a bocins
on s’agafen nàufrags solitaris,
i resten a la deriva anys i segles.
Els petons no tenen nom, ni propietaris
ni paguen mai penyores indignes,
ni impostos, ni interessos,
es regalen, com si de sobte
es presentés un Nadal, enmig del maig,
o un sant Esteve en ple juliol,
els petons, els que són de veritat
no tenen preu, ni data de caducitat.
