27.2.21

CATARACTES

 


Quan el mon desapareix de sobte

i la vista queda enterbolida per un tel

que tot ho enfosqueix amb negra nit,

i t’agafa una por irrefrenable que et pot,

i ja res és el que era, les passejades,

el sol que no veus, la lluna fosca,

els menjars, les manyagues, els prats,

els conills i l’herba fresca, els camins,

els bassals, els fems, els arbres, els rostolls,

i qualsevol marge és un gran estimball,

et converteixes en una extensió de corda,

et converteixes en un ser depenent i trist,

ja no et surten ni els lladrucs, ni recordes,

aquells racons on t’agradava gratar i ensumar,

i sents al costat l’home pigall que et diu:

“sóc aquí As, jo t’acompanyo, no pateixis”

i et refies de l’amic que sempre hi és,

i aixeques la cua i camines per indrets

que no veus, ni tant sols ja reconeixes....

22.2.21

BIBLIOTECA

 

Escric en el silenci de la biblioteca,

allí on els somnis suren entre mots,

i sento el zig zag del meu bolígraf

com a sintonia de fons immaterial.

El passar de les pàgines del costat,

i el frec dels llibres a la prestatgeria

d’algun estudiant àvid i encuriosit,

em sonen a melodia clàssica celestial.

Tot parteix d’un silenci dens i generós,

d’un respecte  de les línies i ortografies,

dels versos i els assaigs, de l’aventura

de descobrir conceptes i savieses.

Intento dibuixar amb mots aquell silenci,

i no trobo els mots  ni les frases escaients.

Tot em sembla massa pobre, massa escàs.


19.2.21

SORPRESA

 

Tot està dit, tot està fet,

ja res no sorprèn, les paraules

ja estan totes explicades, els  fets,

les fotografies, els acudits,

ja no sorprèn ni una aurora boreal,

ja  està vist. Hem arribat inclús a Mart

amb un artefacte sense vida ni ombra.

Ja sembla que tot importi ben poc,

no  hi ha idees noves, només violència,

als carrers, als hemicicles, en els mitjans,

i un poder que prem totes les llimones

de totes les cistelles possibles

per a fer un gran suc i desprès llençar-lo

tranquil·lament a la tassa del vàter.

El talent s’esgota, la il·lusió es difumina

com les llumetes d’un a gran superfície

que ja no obre, que ja ha tancat.

fins i tot la lluna i els estels brillen opacs

 

Ja res no sorprèn i tot és una gran sorpresa


HEMORRÀGIA

 

He d’ordenar les idees,

buidar el cap i cremar pensaments,

tot deixant que les coses es regenerin,

aturar aquesta hemorràgia de dies estèrils

en els que no passa res i el sol succeeix a la lluna,

i tot segueix de llum a foscor sense que res valgui la pena.

Cal aturar aquesta hemorràgia de dies estèrils i buides,

aquest anar i venir d’hores de són i caminades llargues

de camins que mai, mai, mai, porten enlloc.

Aquelles passes a la cinta caminadora que no es mou,

que no frueix de cap paisatge ni cap vent tramuntanat.

He d’aturar els dies estèrils per tornar a ser

el que sempre he estat. Res.