25.10.13

AMB EL PEU ESQUERRE

Avui he estat allí,
arran del precipici
on els somnis s'esquerden.
On les banderes no voleien
per manca de vent,
on les orenetes no volen
perquè la primavera se'ls fa curta,
on els dofins es deixen dur per la corrent
cap a platges poc fondes on encallen.
Allí on els nens no juguen
per simple manca d’alegria,
on sempre guanyen els dolents
com en una peli del far west.
Allí on els ministres fan les festes,
on els corruptes fan xin xin
on les verges se n’alegren de ser-ho,
on els masclistes fatxendegen,
i la gent de bé esta cara a la paret
amb unes enormes orelles de ruc.
Allí on les dones han de parir per collons
encara que ni elles ni el seu cos ho desitgen,
allí on les raons s’imposen, perquè sí,
allí on cada resposta és: perquè no,
allí on cada home lliure és una presó,
una presó de raons, de sentiments
una presó d’alegria, una presó d’amor.
Una presó repugnant i inhumana.

Avui m’he llevat
i ho he fet amb el peu esquerre.

TOTS ELS COLORS DEL SOL

Deixa que els teus ulls reposin
en la calma mansa dels estels,
que fugaçment la lluna et bressoli
que et segrestin tots els somnis
i tan sols recordis els més bells.
Deixa que els llençols t’abriguin,
que la son t’inundi el cos
i quan els teus ulls es cloguin
en aquell instant tan dolç
tots els pensaments et volin
omplint-te tot el cos de flors.
Que el silenci es faci còmplice
de cada segon que dorms
i quan la lluna s’acomiadi
tornin nets, ferms i renovats,
tots els colors del  nou sol

22.10.13

poema fràgil -quiyo, sabes lo que é un poema?, un poema é cuando dó perzona ze pelean...-



aquest poema és tant fràgil
que se’m desfà als dits,
tant aviat com el llegeixo
se m’esmicola per dins.
aquest poema és tant fràgil
que no parla d’amors
està ple de temences
és un cau de temors.
aquest poema és tant fràgil
que hi cap en un full
no és intens ni versàtil
poques paraules  recull.
aquest poema és tant fràgil
que esta escrit en minúscula
fins i tot darrera un punt
m’he menjat les majúscules.
aquest poema és tant fràgil
que no parla de tu
és tant fosc, tan anàrquic
que no agrada a ningú.

21.10.13

LA BARQUETA



Agafaré la barca de la nit
i entraré a la llera del riu amb suavitat.
Faré lliscar els rems arran d’aigua
intentant no pertorbar el silenci del teu son.
Remaré pausadament enmig dels somnis,
esquivant-ne uns, entrant en d’altres,
vigilant atentament els teus batecs,
les teves constants  respiracions,
Faré de fidel guardià del teu descans,
i posaré a bon recer la fràgil barca,
tot just pocs instants abans que surti el sol.

19.10.13

DESESCRIC TOT EL QUE HE ESCRIT



En moments de fluixesa
podria, com deia el poeta,
desescriure tot el que he escrit.
Quedar-me buit, renegar de cada mot
de cada vers, de cada poema.
Buidar aquesta caixeta màgica
on guardo gelosament els mots,
llençar-los a la bossa de la brossa
i simplement, fer dissabte.
I de manera cruel desescriure-ho tot,
no tant sols fent “delete”
si no desfer el meu mon, lletra a lletra
amb un llàpis màgic que em deixes en blanc,
net, pur, honest, i sobretot immensament pobre.

MICROPOESIES DEL PERIGORD 6




M’embelleixo en la mort
pintant-me les fulles de carmí.
Deixo que la tardor em rovelli la pell
tot esperant de la llunyana primavera
una nova i vital renaixença.

CYRANO




S’enfila l’heura roja  prenyada de tardor
pel cos d’en  Cyrano fins al nas llarg
i envermellit pel vi de Bergerac.
I mentre al costat un chien amanerat
de la maisson borda improperis
en un francès  incomprensible,
en Cyrano busca entre les pedres
amarades de verdet els ulls de la seva Roxane
que s’amaga darrera un teclat d’ordinador,
aliena al patiment de l’amant passat de moda,
del cavaller badoc que no hi entén de tecnologies
i tot ho arregla a cops d’espasa, a cops d’honor,
i d’una ploma sucada en tintes velles i caducades.

MICROPOESIES DEL PERIGORD 5




A un cantó de la façana
el roig irromp esclatant,
l’altre cantó d’enveja malsana
maleeix la seva dissort tot plorant.

MICROPOESIES DEL PERIGORD 4




Com un mantell,
abraça l’heura la casa
i enjogassada en fa un farcell
roig, verd, groc i carbassa.

MICROPOESIES DEL PERIGORD 3




Vaig estar temptat d’entrar-hi
en aquella porteta envaïda de flors,
però em va semblar profanar un santuari
i en una fotografia, vaig robar-ne els colors.

MICROPOESIES DEL PERIGORD 2




Em declaro amant del roig,
sobretot quan s’enfila a les cases
i en fa de les pedres estoig
talment com perles en ostra amagades

MICROPOESIES DEL PERIGORD 1




M’agrada  seure prop de l’heura
per sentir-ne tant sols el batec
i amb insolència sana i intrèpida
a cops de bolígraf copsar-ne l’alè.

11.10.13

La Vida Es Bella - Version Instrumental


Avui a l’hora d’esmorzar,
m’he assegut com cada dia a llegir el diari.
Com cada dia, sang, morts, destrucció,
dones maltractades, països maltractats,
corruptes i els mercats fent l’agost
i rient-se de la resta de mortals...

Aleshores, m’he sorprès horroritzat,
que estava xiulant la cançó que havia aprés
amb el saxo tot just ahir: “la vida és bella...”

8.10.13

DE DOTZE A VUIT



He sentit la remor del tambor entre els meus dits,
i he seguit imaginant els meus llavis sobre els teus.
Les meves mans furgant per les arestes del teu cos,
i el contacte suau i tendre de la teva pell blanca.
M’he imaginat escampat entre els teus papers,
formant part de manera diminuta i insignificant
d’alguna de les lletres de qualsevol dels teus poemes.
He tancat els ulls mentre les onades anaven i venien
al compàs que jo els marcava. M’he sentit Déu,
i per un instant, he jugat a imaginar-te arran de platja,
plena de sorra per les cuixes, pels braços i pels pits.
He retornat poc a poc obrint els ulls al meu present
i al lleu contacte dels meus dits amb el tambor,
i he recordat que de dotze a vuit les hores són ermes...