31.3.17

LES LLÀGRIMES

Vaig capturar aquell instant,
em va captivar vivament,
l’emoció sublim en que la bella cara,
es contreia intentant aguantar
la fugaç i furtiva llàgrima
que maldava insolent per sortir.
Les paraules emocionants,
emocionades de l’amiga
esdevenien un escull insalvable.
Aquella cara bonica, cedia per fi,
al recorregut enjogassat i líquid,
i una, dues, potser tres llàgrimes
es vessaven sobre l’aquarel·la,
sobre la lletra impresa d’aquell vers.
Altra vegada, la sensibilitat
derrotava amb estrèpit a la  mort.

29.3.17

COVARDIA?

Explica’m per què has fugit?
Per què has abandonat el cos,
aquell cos que ens feia riure,
aquella vitalitat innata
que ens feia cantar i viure.
Explica’m si pots amb arguments
la teva incomprensible rendició,
aquell passar del tot a res
per una cruel i absurda malaltia.
Explica’m per quin motiu egoista
vas decidir tirar la tovallola
i enfonsar-te en aquesta deixadesa.
En quin cony de cova ets amagat,
en quin amagatall guardes l’alegria.
Explica’m, un moment que tinguis
per quins set sous ens has privat
de la teva impagable companyia.

25.3.17

QUAN EL CIRERERS PERDIN LA FLOR

En el temps que els cirerers perdin la flor,
i despuntin ben roges les cireres,
desclouré els llavis poc a poc
i diré  el teu nom de primavera.
Recordaré els jocs entre llençols,
aquells que ens inculcaven tanta vida,
em deixaré endur per els records
i reviuré amb un somriure aquella bogeria.
I quan les cireres es marceixin com cada any
després d’haver acolorit les matinades
faré recompte pensarós de tots els guanys,
de cada bes de cada mot, de cada albada.

19.3.17

L'HOME QUE PENSAVA PELS CARRERS DE FIGUERES

Camina cap cot pels carrers de Figueres,
els braços creuats a l’esquena, despentinat...
Voldria estar dins el seu cap per saber que pensa,
voldria un sol instant aturar el seu passeig,
i intentar fer-lo somriure, i després,
agosarat preguntar-li pels seus pensaments.
Va embogir, em va dir algú algun dia,
però,  que és el mon si no un cúmul de boigs,
un seguit de folles i incomprensibles bogeries?.
Amics meus, no sabeu com m’agradaria,
travessar el seu mur de fixació i de silencis,
i preguntar-li tafaner en que pensa,
què pot ser que el tingui tant capficat.
I ser-hi a temps abans que l’inevitable passi,
que la pressió del pensament el faci fugir,
que allò que l’amara el faci rendir...
De petit ja em van dir, que intentés
 sobretot,no pensar massa i anar fent...Anar fent...Anar fent...

Com m’agradaria tant sols saber en que pensa...

17.3.17

RETRAT

Mat,
com les fotos que feia de petit.
mai brillant, sempre mat.
Desenfocat,
 com aquella imatge extraordinària
que creia haver fet, sempre desenfocat.
Cremat,
 com aquell intent fallit de cara al sol
que mai he sabut plasmar, sempre cremat.
Suau
com l’instant que retrata la cançó d’en Francesc
també d’en Pi, i d’en De la Serra, sempre suau.
Apagat,
com aquella instantània en la foscor
que queda enfosquida i trista, sempre apagat.


Com un retrat, la vida...

CALAIX

He deixat mal endreçades
les lletres en un calaix qualsevol.
Mala memòria per un desmemoriat.
Mals moments per qui busca motius.
Massa idees pe tant poques ganes.
Massa ganes per tant poques idees.
Massa lletres a l’abecedari
per a invents poc endreçats.
He deixat endreçats els mots
en el calaix dels mals endreços.
Massa punts per una poesia tant densa.
Massa densitat per un poeta tant mediocre.