No es podia dir res més
del que va dir el mestre,
però en posar-li cara
se’m va remoure el seu món.
Vestida d’uniforme somreia,
amb tota l’esperança intacta,
d’aquell temps republicà.
Certament no es podia fer res més,
que aquell homenatge del mestre,
però ara, en veure la llum dels seus ulls,
aquell somriure jove i rebel
se m’han escapat els dits
farts de plorar l’absència
farts d’enyorar la
dignitat
farts de maleir totes i cada una
de les bombes mesquines
de sers mesquins i fastigosos,
aquelles bombes que la van fer embogir,
aquells terribles temps de guerra,
de barbàrie i de feixisme.
Avui, descansa fora la fossa
on ells la van castigar en mort.
Ara descansa prop del barranc dels cincs,
allí on jau el mestre que la va descriure.
Avui he entès el per què
no es podia dir res més
del que va dir el mestre...
Tant sols un t’estimo, t’estime, t’estim Teresa.