24.7.16

MOCADOR MORAT AL COLL

Mocador morat al coll
mirada alegre, olor de xocolata,
color de préssec a les galtes,
llengua juganera i dits nerviosos.
Mocador morat al coll
rialla escandalosa, aura màgica
que tot ho envolta, tot ho banya
amb el licor d’amor, d’aromes dolces.
Mocador morat al coll
i crit sobtat de revoltada independència.
Pels carrers de l’enyorada Donostia,
caminen dos amants a les palpentes.

18.7.16

BUIDOR

De vegades, no moltes,
s’apodera de mi la buidor.
A voltes és aspra i xucladora,
d’altres, espessa i compacte
com una farineta de nadó.
Quan menys t’ho esperes
se t’arrapa com una argelaga
i t’esquinça tots els sentiments,
o juga amb tu a fet i amagar,
però la saps present sota l’estora.
De vegades, afortunadament,
no moltes, l’absurda buidor,
se’t presenta a casa d'imprevist,
sense que ningú la convidi,
i sense pudor, t’ho regira tot
i es disfressa d’impotència.
Aleshores, és aquell moment
en que et deixes anar i plores,
en que et deixes anar i crides,
en que et deixes anar, vençut
i et ve al cap aquella joguina
que en aquella nit màgica,
els Reis d’Orient van oblidar.

16.7.16

INKEN

Avui, al cementiri,
la mort s’ha vestit de dol.
Els grills feien banda sonora
emmudint les llàgrimes
que queien pausades galta avall.
les abraçades, no eren fingides,
els petons eren de veritat,
les paraules anaven tristes
del català al castellà,
del silenci a l’anglès i l’alemany.
El record sobrevolava l’instant.
Avui, al cementiri,
el petit Ramses reia aliè
a aquells moments de tristor,
com una petita flama de vida,
recordant-nos que tot segueix
que tot, sortosament es reinventa,
que la bona gent que mor,
mai ens abandona del tot.

15.7.16

HAIKU A LA BILBAINA

Volia escriure un haiku
sempre m’havia fet il·lusió.
escriure amb intensitat,
poques paraules, simples.
Buscar imatges de natura,
contar les síl·labes una a una,
la simplicitat, franquesa d’expressió.
Un haiku senzill i planer,
que em transportés a l’orient,
que m’ametllés els ulls i els sentits,
que em donés pau.
Un haiku que jugues amb imatges
i si podia ser, amb sentiments,
però tampoc era imprescindible,
que tot s’esdevingués en un instant,
en aquell precís instant triat a l’atzar,
que fos concís i metòdic,
que resumís en definitiva
tot el que sentia, en poques línies.
Un haiku graciós i dòcil
que donés veu al que volia dir
de manera fàcil  i contundent.
Amb un final apoteòsic,
que despertés admiració
entre els entesos en la matèria.
Al final, m’ha sortit, sense voler
un haiku a la bilbaïna.


13.7.16

LA NOIA DEL PA

La noia del pa cada dia em somriu,
te els ulls ametllats d’un marró molt viu.
Mentre agafa les barres, em saluda i em parla
amb el seu català, d’allà prop de la pampa.
En el seu gest mecànic, hi veig complicitat,
me les dona i les cobra, somrient d’amagat.
Si ha guanyat el Barça, em fa un gest amb el dit,
i si fa mala cara, es que ha guanyat el Madrid.
Són només uns segons, amb la noia del pa
i tornant a somriure, tant sols diu, fins demà.

11.7.16

OLORS

Abans que res, et vaig olorar.
Sempre havia pensat quina olor feies.
Havia somniat que feies olor a gessamí,
o potser a altres fragàncies florals.
No sabia quina era la teva olor.
Seria una olor fresca, o intensa?.
Faries olor d’espígol o de menta?
La teva seria l’olor a perfum car,
o simplement de colònia dolça?.
Ens vam fer dos petons a cada galta
enmig d’una abraçada forta.
Vaig aprofitar per olorar-te, ho confesso.
vaig quedar sorprès i confós.

Feies olor de mi.

7.7.16

SOMNIANT LA LLUNA

Cada vegada que ell
li demanava la lluna,
ella li exigia un somni,
i seguien en paral·lel
aquell joc de petons
d’anar, venir i tornar.
Cada vegada que ella
li demanava un somni,
ell li exigia la lluna,
i entre els dos creixia
dia a dia un desig
difícil d’explicar.
Cada vegada que la lluna
exigia un somni,
el somni es tornava lluna.
La lluna esdevenia somni.

5.7.16

METÀFORA

Un a un i de manera aleatòria
els petits ocells es van penjar
com notes sobre el pentagrama.
Un a un piulant desafinadament,
notes soltes  incomprensibles.
Poc a poc els seus becs diminuts,
varen foradar amb destresa
els barrots d’aquella presó
que els impedia expressar-se.
Un a un, i de manera aleatòria
varem interpretar magistralment
la cinquena simfonia de Beethoven,
i acte seguit van marxar cap al sud,
allí on diuen que la gent es lliure,
alegre, indisciplinada i feliç...

3.7.16

EM SOMRIUS

Amb les puntes dels dits,
t’acaricio la cara.
A penes, frego lleugerament
la teva pell, els teus ulls clucs.
Acosto la boca a la teva orella,
i et xiuxiuejo una melodia desconeguda,
inventada al moment, com un sospir.
Bressolo el teu somni desconegut,
mentre et remous en el teu núvol,
i intueixo que encara adormida....em somrius.

A L'ALBADA

A l’albada,
em deixo portar
per la barca dels somnis.
Aquella hora dolça
en que els ulls busquen llum,
i sols veuen foscor.
On el rellotge sembla aturat
i els gossos borden  a la lluna.
En que les lascives bruixes
descavalquen de l’escombra
i acaricien els gats negres
que dormen a les teulades.
Aquella hora on les campanes
fan de notaris lletraferits
i les samarretes baten alegres
als terrats mentre s’eixuguen.
Aquells instants precisos
en que el cervell repassa els dies,
en que el sentiment destria emocions,
en que el cor batega relaxat
mentre el sol mansament
treu el cap de sota els núvols
amb una mandra malaltissa
i infinitament encomanadissa.
A l’albada,
tot desperta i tot mor a la vegada.