30.8.06
FI
No em queden massa coses a dir,
i les paraules escasses que em resten,
se m'enrreden al coll, com la corda del penjat.
No puc de fet, ni empassar l'amarga saliva.
Els mots s'em repeteixen pessats com el plom,
i les boires insistents que m'envolten
m'allunyen de tu potser massa, i per sempre.
No tinc res més a dir, plego els estris
i en el fons em sento alleujat, i també trist,
no en va, te m'has mort a les mans
allí on vas néixer un bon dia riallera.
PORTA OBERTA
Tindré la porta oberta,
per si el vent insolent em ventila la casa,
i el sol vol escalfar-me dubtes i recances.
Per si la tardor m'envaeix la cuina de fulles seques,
i els ocells hi fan niu al temps de les cireres.
Per si els infants hi volen jugar a tocar i parar,
a pares i mares, a metges i infermeres
omplint els racons de vida, d'alegria, de rialles,
també per si el gos hi vol entrar a fer la migdiada,
que a l'estiu les tardes són galdoses i molt llargues.
Però per sobre de tot, tindré la casa oberta
per si tu volguessis venir a bressolar-me,
et rebré amb la catifa de flors davant la porta,
per si per ventura, t'agradés, i vols quedar-te.
DROGA
Escalfo en una cullereta de cafe
uns grams del teu somrís,
i amb la xeringa dels teus ulls,
en xuclo neguitós la seva llum,
i m'injecto a la vena el líquid
de la teva mirada estupefaent.
Després sec amb la mirada emmirallada
fruint de la nostre unió intravenosa
i em sento en un altre món,
com si fos al cel.
1996 LA BALANÇA
De cos menut
De cos menut, moreneta eixerida,
passeja la panxa tota enorgullida,
el cos balanceja amb ritme candent,
bressolant l'infant harmoniosament.
I baixa la vista per mirar-se els pits,
que guarden gelosos la llet del petit.
Tant li fa quin sexe tindrà aquell nadó,
sols espera sentir-ne la dolça escalfor.
Lluis
De finestra a finestra
encara penja en el meu record
el vell cordill, per on canviàvem
jocs i il·lusións.
Ara no hi ets, i dels meus ulls enyorats
hi penjen dues llàgrimes.
Que grotesca és la mort
quan arriba de puntetes
per robar-te allò que estimes.
CREMA SOLAR
Fer-me crema...
...impregnar-me sobre teu...
Fer-me un calc de tu mateixa, i posseir-te.
Aferrar-me als teus pits, les espatlles,
els teus genolls, les teves natges...
Convertir-me hàbilment en tendres pessigolles
resseguint-te l'esquena lentament,
i confondre'm amb les gotes juganeres de suor
i explorar-te els racons més amagats
sense por, sense vergonya...
...intrèpidament!!!.
19.8.06
10.8.06
Cal que ens fonguem en colors, cada cop que faci falta,
Olorant cada fragància, ensumant cada matís,
Llepant cada sabor, assaborint-ne el gust,
Odiant cada mostre d'intolerància a alló que és diferent,
Rabiosament mestissos, davant els altres i un mateix,
Serem més feliços, com més ens impregnem dels altres.
ES COSA CLARA, QUE MIRANDO AL ESPEJO VERAS TU CARA?
(Perogrullo)
Tot és tant relatiu, que potser un dia
mirant-nos al mirall, endevinarem una arruga
amb la que potser no comptàvem,
uns ulls cansats d'improvitzar i recompondre's
en la seva pròpia absurditat.
Tot és tant relatiu, com la famosa teoria.
I ell, que ho sap, se'n fot, treient-nos la llengua.
27.7.06
PREMI PULITZER
(Fa uns anys, un nen moribund, i un ocellot fastigós davant d'ell, esperant per menjar-se'l, van servir a un fotograf per guanyar el Pulitzer de fotografía)
Amb no més de tres anys,
el nen negre de la fotografia que guanyà el Pulitzer,
jeia amb el cap clavat a terra, sense entendre res del que li pasaba.
Davant el voltor, esperava pacient que el nen morís
i el fotograf marxés a buscar la fama
per poder posar-se a dinar...
Cap bala no fereix tant, com una llàgrima teva, petit infant.
Cap imàtge pot impresionar, com el teu ventre imflat de fam.
Cap mirada ser tant colpidora, com la teva cercant respostes.
Cap lament, ser tant aterridor, com veure't vinclat de cap
davant l'afamat voltor.
Mi corazon indignado de disgustos
tanto se habia enchido de suspiros
que viendo vuestro humor tan bravío
uno de ellos se vio obligado
a no osar salir por la boca
y expresar si sentimiento en mejor forma
(saint Evremont)
per la trini
HOMENATGE AL CREPITUS VENTIS
Sensació meravellosa
que a vegades em sorpréns,
o que arribes en suspèns
neguitós d'alló que deixes al darrera.
Breu espurna
que em recordes que soc viu
i que surts tot fent xiu-xiu
o que explotes com el roig d'una cirera.
Gran amic
que em profeses lleialtat
no em deixes mai a la meitat
doncs podries provocar-me la caguera.
Bell plaer
que dures sols un momentet
tot tacant-me el calçotet
mai no em faltis ni m'oblidis vida meva.
MARIA
(la dona dels dits plens de màgia)
Dels teus dits, en neixé una rosa,
i una altre, i una altre i un gran roser
mig assecat, mig dissecat,
i ho ajuntares amb un grapat d'espigues,
marronoses, totes tiesses, atractives,
i encara hi afegires quatre fulles
per a fer-les més festives,
d'un no res, en vas fer un ram
que ara t'engalana el menjador,
el rebedor, la fresca eixida.
Ara que el temps se t'ha tornat un aliat
tu el frueixes, i l'adornes i el captives,
i d'alló que ningú no veu , tot passejant,
en fas art, i com un Deu, li dones vida.
ANTI-HABANERA
Mentre el Català sortia a la mar,
somniant, ensumant guerres,
la bella Lola des de la platja
els deia adèu amb el mocador,
i el cremat llençava flames amunt,
talment com la boca d'un faquir.
L'olor de mar en plena plana,
i el ritme de lleu balanceig sonor,
he d'admetre que em feia agafar son.
Però s'hi estava, tant bé en aquella plaça...
Ai que placer, sentia yo,
cuando en la playa
sacó el pañuelo y me saludó
La humitat d'aquella nit de roba enganxosa,
el só repetitiu i acaramelat de la musiqueta,
la cremor d'estomac de la beguda inbebible,
la passió de son, degut a l'avorriment i l'hora,
i per postres, m'assabento que...
Els valents de bordo no varen tornar
no varen tornar,
tingueren la culpa, els americans...
merda de ianquis, merda de nit.
BRASIL
Amb la bola de cristall que em va regalar la mare,
he crescut entre encenalls, entre jocs de rol i trampes.
M'he vist mort massa vegades, en els ulls d'infants que maten,
en indigents i borratxos, que en aquest bar m'acompanyen,
bar de prestatgeries buides, i de taules rovellades,
parets plenes de grafittis i fugiseres mirades...
Son massa bruts els carrers, i com puden les deixalles,
la ciutat, i el mon sencer, és ple de mosques i rates.
Pels carrers d'aquest vell barri, l'innocent porta navalla,
i el més ric a la butxaca guarda gelós l'automàtica.
A l'altre cantó del guetto, ja es preparen les mortalles
qui no es pot pagar la coca, amb bossa de cola viatja.
He fregat ben fort la bola, per entendre allò que amaga,
he vist faveles i escoles, plenes de llibres macàbres.
No queda temps per somriure, la dama esmola la dalla,
i amb uniformes de guerra, preparen noves batalles.
Rates i mosques festeges, puden totes les deixalles.
LLUNA DE MARIHUANA
Creuant els ulls de punta a punta,
l'estel fugaç, somnis de lluna,
cel mig fumat, festa pagana,
encesa lluna de marihuana.
Desfent fronteres, una per una,
com la magrana, dolça i amarga,
et dibuixo el cos amb dits i ungles,
la dolça lluna de marihuana.
Dança de sexe, xops de saliva,
i a dalt els llums d'estrelles liles,
desig confós, cosos que ballen
ritme de lluna, de marihuana
I els peus humits, gespa inundada,
i el cos suat, xop de rosada,
el sexe encés, nit entel·lada,
frenètica lluna de marihuana.
Et miro als ulls, mirada sobtada,
perdo els sentits, es matinada,
ha estat la lluna que enjogasada
ha omplert les hores de marihuana
23.7.06
3.14 jos
Com antics cavallers de les creuades
avancen triomfadors, trepitjant l’herba,
al pit, el cocodril, com escut d’armes
i a la ma, un got de wiski de reserva
Devots d’un Deu, de nom Armani
es ruixen amb Chanel, i el cos amb Dave,
juren i perjuren a tothora per Snoopi
i al cul, porten un Nike tatuat.
Aparten els seus fills d’escoles públiques,
i els apunten a paddel, equitació, a navegar,
arrosseguen, quan et parlen les paraules
i no reneguen mai, que això es vulgar.
T’avancen veloçment amb el seu AUDI,
orella sempre al mòbil, cabell engominat,
i el mon se’ls fa petit, no hi ha qui els pari,
quan mouen els seus malucs liposuccionats.
També tenen rampells, són solidaris,
i s’apunten a ONG’s de tot el mon,
ho arreglen sempre tot, a cop de talonari,
i truquen els primers a les Telemaratons.
Per vacances, viatgen a l’altre punt de l’hemisferi
i desprès t’ho expliquen tot com un retrat,
doncs ja se sap, mai no es tant important ser-hi,
com que se sàpiga, que hi has estat.
A aquesta bona gent, res els atura
i si poden, et compraran el camp de cols,
i no perquè els agradi la natura,
sinó per instal·lar-hi un camp de golf
Com antics cavallers de les creuades
avancen triomfadors, trepitjant l’herba,
al pit, el cocodril, com escut d’armes
i a la ma, un got de wiski de reserva
Devots d’un Deu, de nom Armani
es ruixen amb Chanel, i el cos amb Dave,
juren i perjuren a tothora per Snoopi
i al cul, porten un Nike tatuat.
Aparten els seus fills d’escoles públiques,
i els apunten a paddel, equitació, a navegar,
arrosseguen, quan et parlen les paraules
i no reneguen mai, que això es vulgar.
T’avancen veloçment amb el seu AUDI,
orella sempre al mòbil, cabell engominat,
i el mon se’ls fa petit, no hi ha qui els pari,
quan mouen els seus malucs liposuccionats.
També tenen rampells, són solidaris,
i s’apunten a ONG’s de tot el mon,
ho arreglen sempre tot, a cop de talonari,
i truquen els primers a les Telemaratons.
Per vacances, viatgen a l’altre punt de l’hemisferi
i desprès t’ho expliquen tot com un retrat,
doncs ja se sap, mai no es tant important ser-hi,
com que se sàpiga, que hi has estat.
A aquesta bona gent, res els atura
i si poden, et compraran el camp de cols,
i no perquè els agradi la natura,
sinó per instal·lar-hi un camp de golf
NI HAO
Lentament
obrint els braços poderosos
talment un àliga reial,
vestida de blanc, amb robes despenjades...
I jo
somniant de fondre'm als teus braços de deessa
essent de bon grat la teva presa...
I el rostre
concentrat serenament
i els ulls tancats
omplint d'harmonia el moviment...
I jo
somniant lliscar entre els teus llavis de deessa
dibuixant-hi un somriure de tendresa...
I els cabells
voleiant al vent de marinada
dançant lliurement
com farcells de llana descabdellada...
I jo
somniant d'esbullar la cabellera de deesa
desendreçant hàbilment tanta bellesa...
I les cuixes...
I jo
somniant.
Lentament
obrint els braços poderosos
talment un àliga reial,
vestida de blanc, amb robes despenjades...
I jo
somniant de fondre'm als teus braços de deessa
essent de bon grat la teva presa...
I el rostre
concentrat serenament
i els ulls tancats
omplint d'harmonia el moviment...
I jo
somniant lliscar entre els teus llavis de deessa
dibuixant-hi un somriure de tendresa...
I els cabells
voleiant al vent de marinada
dançant lliurement
com farcells de llana descabdellada...
I jo
somniant d'esbullar la cabellera de deesa
desendreçant hàbilment tanta bellesa...
I les cuixes...
I jo
somniant.
TESTAMENT
Que un bon vent se m’endugui
quan no serveixi per res més que donar feina,
quan les cames no em transportin.
Que un bon vent se m’emporti
quan no em respongui la memòria,
i se m’esborri del disc dur el color dels teus ulls,
les tristeses, les angoixes, alegries i cabòries.
Quan els sentiments se’m facin nebulosa,
quan el cos no em reaccioni i els ulls mirin i no vegin.
Quan l’esfínter sigui incapaç d’expulsar l’aire a voluntat.
Quan no pugui diferenciar el teu somriure
del de la infermera que m’envia amb la xeringa
a un mon irreal, als llimbs més durs i incontrolables,
constel·lacions on les estrelles, ni són daurades, ni són Dam.
Que un bon vent se m’emporti
quan transformat en un sac d’ossos no em revolti ni la cara d’un feixista,
quan tant se me’n doni una guerra, o dos, o tres...
Que el vent s’endugui la meva cendra
quan no em quedi esma per riure’m ni tant sols de mi mateix,
en veure’m ajagut en un llit, sense més distracció que mirar el sostre.
I sobretot, que un bon vent se m’emporti
quan tant se me’n foti si el Barça guanya o perd amb el Madrid.
TANATORI
Ulls enllagrimats, inflats, vermelles parpelles,
i en les caselles, un nom i un cognom. Una vida.
I la iaia, estirada presidint el dol,
i el parents rient, respectuosament,
parlant de la telenovela, del barça,
del govern... respectuosament...
I els impersonals passadissos plens de cendrers
fomentant futurs clients (digal’s-hi tontos!!!)
I un munt de gent corrent amunt i avall
pels passadissos, enganxats al mòbil,
buscant que Santa Amena els doni cobertura...
I un munt d’Àngels de la guarda fracassats
enfilant les cues de l’atur, o les ETTs celestials.
I les hores ploms de vetlla inútil, entre parets asèptiques,
persones asèptiques, flors asèptiques, difunts asèptics...
I la quantitat de familiars que ni recordaves,
i que esperes no tornar a veure fins al teu...
o potser millor, el SEU enterrament.
I la vella carrinclona que t’explica amb pels i senyals
les seves desventures amb els metges i els hospitals.
I el parent despistat que se t’acosta per donar-te el condol
tot dient-te que “era tant bon home...”
i tu que te’l mires i li dius: “que s’ha mort la iaia, cony!!!!”
I el posat professionalment entristit dels funcionaris funeraris.
I el “firmi aquí”... “i de quina fusta vol la caixa?”
“i la missa, en català o en castellà”,
i el dol que es dona per acomiadat
“ i el voldran cremat al punt, o tomba i tomba?”
I el cant espiritual d’en Maragall en tots els recordatoris....
I la buidor que t’omple d’enyorança les butxaques.
I la cinta morada de la corona de flors que resa: La dona, ja descansa.
Jo també, gràcies a Deu.
Ulls enllagrimats, inflats, vermelles parpelles,
i en les caselles, un nom i un cognom. Una vida.
I la iaia, estirada presidint el dol,
i el parents rient, respectuosament,
parlant de la telenovela, del barça,
del govern... respectuosament...
I els impersonals passadissos plens de cendrers
fomentant futurs clients (digal’s-hi tontos!!!)
I un munt de gent corrent amunt i avall
pels passadissos, enganxats al mòbil,
buscant que Santa Amena els doni cobertura...
I un munt d’Àngels de la guarda fracassats
enfilant les cues de l’atur, o les ETTs celestials.
I les hores ploms de vetlla inútil, entre parets asèptiques,
persones asèptiques, flors asèptiques, difunts asèptics...
I la quantitat de familiars que ni recordaves,
i que esperes no tornar a veure fins al teu...
o potser millor, el SEU enterrament.
I la vella carrinclona que t’explica amb pels i senyals
les seves desventures amb els metges i els hospitals.
I el parent despistat que se t’acosta per donar-te el condol
tot dient-te que “era tant bon home...”
i tu que te’l mires i li dius: “que s’ha mort la iaia, cony!!!!”
I el posat professionalment entristit dels funcionaris funeraris.
I el “firmi aquí”... “i de quina fusta vol la caixa?”
“i la missa, en català o en castellà”,
i el dol que es dona per acomiadat
“ i el voldran cremat al punt, o tomba i tomba?”
I el cant espiritual d’en Maragall en tots els recordatoris....
I la buidor que t’omple d’enyorança les butxaques.
I la cinta morada de la corona de flors que resa: La dona, ja descansa.
Jo també, gràcies a Deu.
MERCAT DE ROSES
Entre el brogit de la gent,
el crit de les gitanes
venent-se la vida per mil peles,
Maries, Maries, Maries!!
L’olor a suor, barrejada
amb l'intens olor a tabac,
tinc tabac, tabac d’importació !!
Americanes i corbates penjades,
mitjons, a tres parells vint duros!!
Calçotets i calces mesclats
en plena orgia i antiqualles,
barates, barates, vendu barates !!
Musica de moda hortera,
Dale a tu cuerpo alegría Macarena,
Ei Macarena aaaaha !!
Cortines i catifes, olles i cafeteres,
i gent i persones, i parelles,
i xoriços i mosses i gossos,
i francesos i moros i negres
i racistes fastigosos.....
Avui al mercat, com un nàufrag,
buscava angoixat i sol, entre tanta gent,
una silueta
Un rostre
Un ulls
Els teus.
Entre el brogit de la gent,
el crit de les gitanes
venent-se la vida per mil peles,
Maries, Maries, Maries!!
L’olor a suor, barrejada
amb l'intens olor a tabac,
tinc tabac, tabac d’importació !!
Americanes i corbates penjades,
mitjons, a tres parells vint duros!!
Calçotets i calces mesclats
en plena orgia i antiqualles,
barates, barates, vendu barates !!
Musica de moda hortera,
Dale a tu cuerpo alegría Macarena,
Ei Macarena aaaaha !!
Cortines i catifes, olles i cafeteres,
i gent i persones, i parelles,
i xoriços i mosses i gossos,
i francesos i moros i negres
i racistes fastigosos.....
Avui al mercat, com un nàufrag,
buscava angoixat i sol, entre tanta gent,
una silueta
Un rostre
Un ulls
Els teus.
LA MAR SALADA
La barca gronxant-se a l’aigua
-testimoni mut-
i sobre la lluentor del reflex del mar,
els teus ulls preciosos, il·luminant la nit,
i la marinada bufant lleugera,
i aquell gust de salabror a la boca
quan et vaig besar.....
I la sorra emprenyadora de la sandàlia
entrant i sortint a cada passa.
I ara que proposaves de banyar-nos nus,
i jo amb la meva galipàndria
que acceptava la proposta.
I la romantiquíssima medusa traïdora
que em picava sota el melic,
i l’alga tan tendre embolicant-me un peu,
i la sensual punxada de l’eriçó
que badava sota l’aigua
i la bossa de supermercat
surant com un vaixell extraviat,
i aquella sensació de pipa salada a la pell,
i el xoriço espavilat que ens vigilava
per fotre’ns la roba, la cartera
i les claus del cotxe.
I a la comissaria que en veure’ns entrar conills
ens multen per conducta indecent....
I tornem cap a casa amb la cua entre cames
convençuts que de grans ens comprarem
una casa a la muntanya, lluny de la mar salada.
La barca gronxant-se a l’aigua
-testimoni mut-
i sobre la lluentor del reflex del mar,
els teus ulls preciosos, il·luminant la nit,
i la marinada bufant lleugera,
i aquell gust de salabror a la boca
quan et vaig besar.....
I la sorra emprenyadora de la sandàlia
entrant i sortint a cada passa.
I ara que proposaves de banyar-nos nus,
i jo amb la meva galipàndria
que acceptava la proposta.
I la romantiquíssima medusa traïdora
que em picava sota el melic,
i l’alga tan tendre embolicant-me un peu,
i la sensual punxada de l’eriçó
que badava sota l’aigua
i la bossa de supermercat
surant com un vaixell extraviat,
i aquella sensació de pipa salada a la pell,
i el xoriço espavilat que ens vigilava
per fotre’ns la roba, la cartera
i les claus del cotxe.
I a la comissaria que en veure’ns entrar conills
ens multen per conducta indecent....
I tornem cap a casa amb la cua entre cames
convençuts que de grans ens comprarem
una casa a la muntanya, lluny de la mar salada.
LES MIL TRAMPES
Reflectida en la teva pròpia llàgrima
rodolant per la tapa de l'olla.
Transportada en milers d'imatges
com un trist calidoscopi, la ganyota
que traïdora t'enlletgeix la cara.
Massa cansada de tirar sempre del carro,
engendrar nadons, fer bugades,
escórrer enciams i escalfar farinetes,
rebentes immensament fastiguejada
en cent bocins d'amargors.
I et sents estafada i menystinguda
si algú et pregunta de què et queixes,
i llenceries les vivències i penúries
a la bossa de la brossa de la vida.
I començaries de nou, convençuda.
Convençuda i terriblement enganyada,
tornaries a recaure en les mil trampes.
SANT JORDI
Vaig tenir tota l’estona la rosa a la mà
amagada a l’esquena, prement-la fort,
i tu, em parlaves d’això i d’allò...
I jo, badant amb els teus ulls a penes t’escoltava.
Neguitós terriblement enamorat, quasi ridícul.
Ens vàrem dir adéu, i la vaig llençar al contenidor
de reciclatge de roses d’enamorats indecisos.
Guardo encara les ferides de les punxes
com estigmes de la meva estupidesa
Em va semblar però que tu també
amagaves al darrera algun llibre de poesia.
No em facis massa cas, segur que només eren les ganes.
Vaig tenir tota l’estona la rosa a la mà
amagada a l’esquena, prement-la fort,
i tu, em parlaves d’això i d’allò...
I jo, badant amb els teus ulls a penes t’escoltava.
Neguitós terriblement enamorat, quasi ridícul.
Ens vàrem dir adéu, i la vaig llençar al contenidor
de reciclatge de roses d’enamorats indecisos.
Guardo encara les ferides de les punxes
com estigmes de la meva estupidesa
Em va semblar però que tu també
amagaves al darrera algun llibre de poesia.
No em facis massa cas, segur que només eren les ganes.
LA LLUNA EN UN COVE
Ben mirat, mai no sabíem
si la lluna creixia i decreixia
i de fet, ens era igual,
sempre la teníem allí dalt
per a fer-nos companyia.
La somniàvem en un cove
engalanada de cristalls.
Dels seus angles ens gronxàvem
i lliscàvem pel seu arc enjogassats,
atalaiàvem tot badant les seves puntes,
i contàvem les estrelles abraçats.
Amb la punta del nas mig congelada,
érem quasi a l'infinit, prop del cel,
i buscàvem algun déu, alguna fada,
algun follet que ens expliqués l'univers.
NAUFRAGI
Ens veurem, si tu vols, un dia sense pressa
i parlarem de tot, sense res a dir-nos,
estimant cada mot, fent-ne un tauló
on aferrar el nostre naufragi.
Mesurarem molt bé cada carícia
i també si cal cada silenci, cada gest.
Poc a poc bastirem amb ciment nou
una càlida llar per l’aixopluc.
Mai deixarem de parlar-nos,
i segur que el temps farà
que la distància dels nostres llavis
s’escurci fins a l'inevitable i càlid bes.
Ens veurem, si tu vols, un dia sense pressa
i parlarem de tot, sense res a dir-nos,
estimant cada mot, fent-ne un tauló
on aferrar el nostre naufragi.
Mesurarem molt bé cada carícia
i també si cal cada silenci, cada gest.
Poc a poc bastirem amb ciment nou
una càlida llar per l’aixopluc.
Mai deixarem de parlar-nos,
i segur que el temps farà
que la distància dels nostres llavis
s’escurci fins a l'inevitable i càlid bes.
NUS
Sobre nus escric els mots que em plauen,
sobre nus que tu hàbilment vas dibuixant
sobre nus et parlo i sobre nus t’enyoro,
i les lletres juganeres se m’escolen de les mans.
Mans tant nues com tot el que dibuixes,
mans tant orfes, tan nobles, mans d’estrany,
mans que tremolen tan sols d’imaginar-te
entre els nus que tu vas inventant.
19.7.06
EL MAR
CELS DE PORCELLANA -EL MAR-
Tanco els ulls per entrar dins teu,
per sentir cada plec del teu sexe,
sense res que em destorbi el plaer.
Per sentir cada onada, i cada alenada de sal,
per sentir el xiuxiueig de cada instant
del teu anar i venir desmesurat i dòcil.
Tanco els ulls valent i esperançat
de trobar-te tant humida i salvatge,
amb els cabells al vent de marinada,
i els ulls oberts per esbrinar l’horitzó,
l’horitzó que no existeix, que és infinit.
Tanco els ulls, coberts de sal a les pestanyes,
per sentir-te plena altiva i poderosa,
escumosa com un cava, fregant-me les cames.
Tant sols obro els ulls
per contemplar el teu fràgil cel de porcellana,
que entre els peixos i les barques, et fa l’amor
cada nit, quan la lluna t’engalana.
CELS DE PORCELLANA
S’obre la nit,
com el teló d’un teatre de somnis entelats,
amb milers de cuquetes de llum juganeres,
com alegres bambolines, dibuixant paisatges impossibles,
sense més decorat que el seu encís,
ni apuntador que marqui cap més pauta,
que el propi miracle de tanta bellesa.
S’obren els ulls
davant la paleta d’un color clarobscur desconegut,
allí on cada estel es fon en so, en so de porcellana
amb milers de dolces i rítmiques campanetes
apagant-se i encenent-se aleatòriament.
I s’alça majestuós el so del silenci, de la Pau.
So taciturn , ple de crits, de laments i de carícies.
So, on el soroll de les bombes es barreja violent
amb el plor del nen i la rialla histèrica de la mare
que sense remei ni solució ho ha perdut tot.
La guerra, que tot s’ho emporta, que tot ho embruta...
Cels de porcellana, sobre cada nen soldat,
que creient-se un ser especial i indestructible
arma en mà, deixa la vida tirada a qualsevol acera
de qualsevol suburbi, de qualsevol ciutat en flames,
sense ni haver sentit un bes d’amor a la boca,
o un orgasme consentit...
Cels de porcellana sobre els ulls enyorats
de les mares de la plaça de maig
que esperen encara tornar a veure un somriure
del ser estimat, del que ja ni tant sols recorden
si li agradava somriure...
Cels de porcellana, pels qui maten per un Déu,
pels qui es maten per aquest Déu,
pels qui manen que d’altres es matin pel seu Déu,
i també pel mateix Déu, que ni existeix, ni ha manat res...
Cels de porcellana pels vençuts, pels oblidats, pels pàries,
pels sense sostre, pels vagabunds, i els desheretats,
pels infants i les dones maltractades...
Cels de porcellana sobre la vella Bagdad,
cels de porcellana il•luminant els Grans Llacs,
cels de porcellana plorant per Palestina,
cels de porcellana a Rwanda, els Balcans, Colòmbia, Brasil, l’Argentina...
I cels de porcellana, per a tu
que et deixes embolcallar per aquestes ones suaus que desprenen Pau.
Per a tu, que et fas còmplice i encobridor dels meus somnis no violents
Cels de porcellana per a tots vosaltres, amics,
que m’acompanyeu amb un fràgil somriure.
frameborder="0" scrolling=No>
Powered by Castpost
[Quiero cantarte un beso. Sílvio Rodriguez]
16.7.06
EL PASSADÍS
I
Bec de la teva joventut
només veient com creues lleugera
el passadís llarg, interminable,
i els teus ulls em llambreguen
un moment, un instant fugaç,
i riallera i graciosa, alces la ma
regalant-me un somris, un bon dia.
I jo el prenc i el disfruto
i intueixo que el temps enjogassat
s'escola veloç i plaent, com el somrís,
com el bon dia, com la teva joventut,
i la meva...
II
Segueixo bevent tossut de la teva joventut,
tot i que queden lluny les teves passes
del vell passadís, ara fred, i ombrívol.
Les teves rialles reboten grotesques i cruels
per les parets nues, burlant-se del meu enyor.
L'hivern golut, s'ha empassat l'escalfor
del moment màgic en que creuaves la porta
i omplies els breus segons de llum
regalant-me un somrís, un bon dia...
El pitjor, és saber que la primavera
no tornarà mai més a visitar-me
amb els teus ulls de testimoni
CRUEL DESENGANY
Creia que era amor.
Ho creia, quan m'esperaves cada dia
a sota del portal de casa meva,
amb el teu trajo negre tant elegant,
el barret i la bonica maleteta de pell fosca.
I m'il·lusionava que em seguissis fidelment
com un gosset a una prudent distància,
com mig dissimulant, com qui no gosa.
I m'agradava sentir-te tant present
quan sortia de comprar, o del cinema,
o trobar-te a la parada d'autobus.
M'agradava maquillar-me per a tu
encara que tu mai em diguessis res.
M'angoixava el teu silenci reservat
i el teu jugar tant hàbilment amb la distància
i la constant perseverància....
...Que poc podía imaginar-me, que ho fessis per calers...
Per quatre deutes, amics i amigues,
m'ha quedat el cor glaçat,
no era l'amor qui em seguía,
era el cobrador del frac
6.7.06
TRANSPARÈNCIA
BISBE
Barrejat amb els del fons a la dreta,
com els labavos d'un bar qualsevol,
alça la ma el Bisbe, i amb la furia d'un Deu,
condemna l'amor. I trepitja els carrers de Madrid
vomitant intolerància, explicant a tothom
com s'ha d'estimar, i quan, i a on...
I estenent un burka mental,
nega drets a les persones i les fa esclaves
d'una manera de ser, de pensar, de creure,
de fer l'amor...
I amb la mateixa ma que no va alçar
quan les bombes queien implacables
sobre la vella Bagdag...
...Amb la mateixa ma que mai no ha alçat
per queixar-se de cap dona maltractada,
mou el dit index de cantó a cantó,
avortant el dret dels qui estimen diferent
a adoptar nadons, a educar infants...
El senyor Bisbe, te guanyat el cel dels necis.
5.7.06
IMATGE MARINA
CHAPLIN
Chaplin amagat darrera la paret
amb el noi de cara espantada
buscava entre el fum del bar
uns ulls, els ulls, la llum.
Les cartes sobre el taulell,
la cervesa, les tapes, el futbol,
i ell amb el bastó, furgant l’infinit.
Buscant la llum,
uns ulls,
els ulls.
Les rialles escandaloses,
el fred traïdor que entra pels vidres,
l’hamburguesa, l’olor d’herba, i lluny
els ulls,
uns ulls,
la llum
No recordo res bonic d'ell.
Va passar com un feixuc hivern per sobre meu,
com el glaç que s'arrapa a les teulades i llambordes.
No recordo que mai em fes estremir,
ni que em passes els llavis pel coll,
sense voler res més que sexe,
una borda dansa de cossos
sense sentiments, ni cap dolçor.
No en recordo ni un sol gest de tendresa,
ni verdadera, ni fingida, ni als ulls, ni als dits,
res per portar al petit sac de llaminadures
que de vegades et regala la vida.
L'únic realment bonic que d'ell recordo,
és la facilitat amb que vaig oblidar-lo.
4.7.06
DUES MANERES DE VEURE LA LLUNA PLENA
I
La lluna era plena
aquella nit que em vas dir si.
Va ser tant gran la sorpresa i l'emoció
que vaig descobrir com de precoç pot ser una ejaculació.
La bruixa burleta, reia sobre l'escombreta.
II
La lluna era plena
aquella nit que em vas dir si.
El meu cos t'abraçava com mai ho havia fet,
l'amor va irrompre sobtadament i amb tendresa,
aquella nit dins teu, vaig redescobrir el sexe.
La bruixeta viciosa,
usaba el pal de l'escombreta, de forma maliciosa.
MARIA DEL MAR
Atrapa tots els records que puguis,
enreda´ls entre les algues i petxines del teu nom,
serà el més preuat que et quedarà
quan les arrugues et marcexin la pell tersa
i les hores passin veloçment per davant els teus ulls sorpresos.
Agafa'ls fort, que no et llisquin entre els dits,
com la fina sorra de la platja que acarona el teu bell nom.
Fes-ne barricada de cada instant plaent, o duna, o pedra impenetrable,
doncs serà sens dubte, el teu únic llegat,
la lletra més dolça del teu testament
quan no et quedi temps per gaire més.
Aleshores repassa i frueix dels records que hauràs viscut, i protegeix-los.
Són teus, i és l'únic que ningú podrà mai arrabassar-te.
enreda´ls entre les algues i petxines del teu nom,
serà el més preuat que et quedarà
quan les arrugues et marcexin la pell tersa
i les hores passin veloçment per davant els teus ulls sorpresos.
Agafa'ls fort, que no et llisquin entre els dits,
com la fina sorra de la platja que acarona el teu bell nom.
Fes-ne barricada de cada instant plaent, o duna, o pedra impenetrable,
doncs serà sens dubte, el teu únic llegat,
la lletra més dolça del teu testament
quan no et quedi temps per gaire més.
Aleshores repassa i frueix dels records que hauràs viscut, i protegeix-los.
Són teus, i és l'únic que ningú podrà mai arrabassar-te.
3.7.06
VESTIDA DE NEGRE
Vestida de negre entrà per la porta
fent dringar les petxines de l'entrada.
Venia a buscar el pare.
Amargament resignats la vam veure,
passejant-se insolentment per tot arreu,
regirant sense pudor tots els racons.
I d'un sec i matusser retruc de dalla,
li expolià la llum dels ulls i els seus records,
l'escalfor...Fins i tot la malaltia.
Abans de marxar, ens acostà els llavis glaçats
i amb un petó, ens va dir adéu.
Segons desprès, ja érem un menys...
fent dringar les petxines de l'entrada.
Venia a buscar el pare.
Amargament resignats la vam veure,
passejant-se insolentment per tot arreu,
regirant sense pudor tots els racons.
I d'un sec i matusser retruc de dalla,
li expolià la llum dels ulls i els seus records,
l'escalfor...Fins i tot la malaltia.
Abans de marxar, ens acostà els llavis glaçats
i amb un petó, ens va dir adéu.
Segons desprès, ja érem un menys...
PETONS DOLÇOS VORA EL SEXE
Petons dolços vora el sexe,
combinat d'aromes i colors,
els dits com incansables formiguetes
furguen pel teu cos tots els racons.
Plantaré la bandera enamorada
aprop del borrisol del teu melic,
em faré nau remuntant l'onada,
de les estries dolces dels teus pits.
I després, quan el joc toqui a la fi,
entraré dins el teu cos menut i suau,
llençaré ben fort l'ancora amb delit,
deixaré en la teva sorra, la meva nau.
combinat d'aromes i colors,
els dits com incansables formiguetes
furguen pel teu cos tots els racons.
Plantaré la bandera enamorada
aprop del borrisol del teu melic,
em faré nau remuntant l'onada,
de les estries dolces dels teus pits.
I després, quan el joc toqui a la fi,
entraré dins el teu cos menut i suau,
llençaré ben fort l'ancora amb delit,
deixaré en la teva sorra, la meva nau.
1.7.06
EL SOL I LA LLUNA DE CARTRÓ
Subscriure's a:
Missatges (Atom)