29.11.14

KEEP CALM


Avui he sortit a fer running
és una de les meves distraccions
de les poques, soc un single,
que sempre ha somniat a ser swinger...
Mentre corria, m’han passat un fly
que em recordava que avui
és el Black Friday, així que quan em dutxi
aniré de shopping, al wold trade center,
que és aprop d’allà on acostumen a fer
el Barcelona meeting point.
Hi aniré amb una amiga
que vaig conèixer el passat halloween,
i que em va demanar si per Christmas
podria fer de Santa Klauss
en la seva shop que te full time
al costat d’un blue space.
He pensat d’endur-me-la,
si tot va bé i soc prou ready,
de travel, amb un ryan air low cost,
a Scotland o Nederland o Dutch,
no crec que se’m resisteixi
i menys amb aquesta barba
que m’he deixat de hipster
que em fa un interesting look ,
i em posa davant de les girls, on fire.
Ui, ara us deixo by surprisse
que no tindre temps d’estar ok  on time
ja que quan acabi de fer-ho tot
he d’anar a penjar el banner
amb els friends , aquell que diu:

“Keep calm and speak catalan”

8.11.14

9-N L'AVI LLUIS

Avui avi Lluis
sembla que els fantasmes tornen als seus cementiris,
sembla que  els gossos deixen de bordar,
i de sobte, podem agafar el son amb un somriure.
Avui, aquell somni teu, aquell somni ferm,
aquell que t’il·luminava la cara i t’empetitia els ulls
mentre somreies amb la teva cara coberta de pigues
sembla que treu tímidament el cap de sota els llençols.
Els fills, o nets dels qui et varen engarjolar,
ara vomiten bilis i paraules altives i desafiants,
mentre nosaltres els mirem serens amb un somriure.
Els hem pres els arguments avi, ara només insulten
deixant veure el rostre que han amagat durant anys,
aquell rostre de legalitat d’una democràcia
que es van fabricar a mida i en la que mai no han cregut.
Ara els surt el llop que diuen amagat sota la pell de xai.
Els hem guanyat avi, els hem guanyat...
Avui avi, aniré a votar, com tu haguessis fet,
i ho faré amb tot el que m’has deixat d’herència,
el somriure, la fermesa, l’amor al país, l’ateisme
i el somni d’un demà lliure i republicà.

Bona nit avi, acluca els ulls, ara toca descansar.

30.10.14

OBSOLET


Avui, rient, m’has dit obsolet
i has seguit rient com se’n riuen les sirenes
dels pescadors que les miren embadalits.
Després, mentre tocava el saxo
he pensat que tenies molta raó,
soc d’aquests subjectes obsolets, passats de moda
a qui els fa plorar una melodia trista,
dels que se’ls hi posa pell de gallina
quan oloren les pàgines d’un llibre antiquat com jo .
Tens raó, em sento obsoletament feliç
quan deixo fluir els meus vells sentiments
lluny de l’enorme tecnologia que ens envaeix,
i m’arrebosso d’antiguitat, ho reconec.
I si aquesta antiguitat obsolescent et fa riure
et puc dir que aleshores, em sento en el paradís.

26.10.14

BONA NIT

Abans de tancar els ulls,
quan el llum de la tauleta s'apagui
pensaré en el teu riure encomanadís,
els teus cabells alegres al vent,
en el llum impressionant del teu somriure.
Abans que se'm fonguin els ploms
pensaré en els teus ulls
per tenir prou llum per albirar els meus somnis.

24.10.14

EN LA LLÀGRIMA DE LA FOTO


A la llàgrima
es reflectia l’objectiu
de la futura foto.
A la llàgrima furtiva
d’un futur millor,
d’una infantesa digna
lluny de casa
on el futur és cru
i ple de sorpreses
i violència.
A la llàgrima,
gota imprecisa
i difícil de desxifrar,
s’hi amaguen els colors,
els jocs, les emocions,
s’hi endevina l’esperança.



23.10.14

COM UN NÀUFRAG


Avui tornarà l’alba,
amb la seva sortida de sol i els galls afònics,
amb els seus kikirikis passats de moda
i totes les collonades que canten els poetes.
Esclatarà un dia més la tardor, amb els seus colors
l’ocre, el roig, el taronja, el magenta, el groc...
I els poetes en seguiran cantant les lloances,
i jo seguiré sota el balcó dels teus ulls
esperant aquella llàgrima salada per banyar-me,
seguiré sota el portal esperant el teu somriure
com qui espera aquella droga de disseny
que el faci volar tota la nit, o aquell red bull
que diu que dona ales i més ales....
Avui tornarà l’alba
i totes aquelles bestieses que diuen els poetes
i jo seguiré renegant de totes i cada una de les paraules
que ells escriuen, que jo escric, religiosament.
I seguiré esperant com un nàufrag
aquell tauló en forma de pestanyes dels teus ulls
per poder naufragar serenament entre els teus cabells rinxolats.

21.10.14

TIMIDESA? -ESCÒCIA 4-

Has esclatat
com en una explosió de sang,
com una menstruació de la natura.
T’has deixat anar com en un tobogan
de color roig, transportat per la tardor.
T’has fet immensament bonic,
tremendament visual,
enormement  elegant.

Has enrogit potser per timidesa,
per culpa de les meves floretes?

TARDOR PUNYENT -ESCÒCIA 3-

Amb la testa rovellada
l’arbre es nega a abandonar el bon temps.
Aguanta com pot les envestides tardorenques,
s’espolsa al vent les humitats i el pas del temps.
I quan abatut, veu que la guerra està perduda,
s’engalana d’un roig brillant i exultant,
i s’abandona al fred i les ventades
amb la dignitat de qui acumula tota la bellesa.

REPOS ARRAN DE LLAC -ESCÒCIA 2-


Repos arran de llac.
Restes eternament humides
sota el tou de gespa espessa.
Ossos glaçats amb reuma post mortem.
Repós arran de barques enfonsades
que fa temps que reposen l’esquelet
en la placidesa d’un paisatge quasi irreal.
Cants gregorians de grills i de granotes
sota un cel de plom que es desploma cada dia.
Verd per sobre les restes d’una mort
segurament més engalanada
que la pròpia existència.

20.10.14

GROC


Guardava l’arbre com un tresor les fulles caigudes.
Protegia la tardor les seves llaminadures grogues,
que la humitat s’encarregava de manera gelosa
de mantenir a terra, prop de l’ombra i el vent.
L’estació seguia regalant-nos imatges, sensacions,
i tot romania de manera metòdicament anàrquica
endreçat en les nostres ànimes enjogassades,
en tots i cada un dels porus de l’estimada tardor.

12.10.14

ADOLESCÈNCIA


No tornaran els riures adolescents
a trencar les teves defenses més intimes.
Tot s’enfonsarà en la rutina del dia a dia
i aquestes neurones que ara van a tota velocitat
s’aniran amansint, com un lleó engabiat.
No tornaran els riures, i cal embolicar-los
en paper de plata, o millor, en lingots d’or
per a poder conservar-los entre la teva herència,
perquè no tornaran i quan te n’adonis,
veuràs que els enyores, com els teus dies d’infant,
on el gronxador del parc t’elevava
portant-te a l’infinit i el llençava 
com un sospir a un infinit, infinitament més llunyà
incert i infinitament més excitant. 

25.9.14

GUERRA


M’he perdut en una batalla de petons.
Els meus llavis envaïen els teus,
els teus enarboraven banderes de pau,
la meva saliva prenia els teus ports,
les teves dents mossegaven les meves defenses...
Al final hem firmat l’armistici
totalment abatuts per la lluita
que ens cremava en el pit
i ens omplia d’una pau insospitada.

23.9.14

OVIDI

Algunes nits m’assec
i et recordo.
El negre a la camisa,
els braços alçats,
l’accent, la rialla,
la seriositat, l’aplom...
Algunes nits m’assec i t’enyoro,
i et veig desgranar una a una
les poesies dels poetes
les paraules de la vida
els verbs brutals i colpidors ,
la tendresa a flor de pell,
i a voltes, sento la teva afonia,
la que et duia cap a la fi,
la que et robava segons,
la que ens robava segons,
i t’enyoro, i de tant en tant
encara em penja una llàgrima
i et segueixo enyorant
i em sento afortunat
d’haver viscut el teu temps
encara que descompassat,
d’haver compartit aquell pa amb tomàquet,
d’haver-te demanat aquella cançó,
en aquell escenari glaçat,
en aquell instant que va quedar
gravat com un tatoo  en el meu pensament.
M’aclame a tu, i encara t’enyore.

20.9.14

EL COL·LECCIONISTA DE BALES

Col•leccionaves bales de guerra,
bales trobades ali on la vida
havia esquinçat mil il•lusions,
on la sort macabre, havia decidit
que aquell dia tocava imparell i negre.
Grataves la terra amb les ungles
i feies renéixer la historia oblidada
de tants guerrillers esperançats
de tantes il•lusions trencades,
de tants i tants somnis malbaratats...
Descobries trinxeres com bolets,
i imaginaves mil histories,
recorries acarnissadament mil abismes.
Col•leccionaves bales que ja no servien, 
obusos rovellats i , fora d’us,
sivelles d’uniformes passats de moda,
i en cada descoberta, et brillaven els ulls
com maragdes del millor tresor per descobrir.

LEKEITIO


T'he vist al mar
des de el pedestal de Lekeitio,
allí on tot perd el nord,
en aquell espigó on sembla
que comença el paradís.
T'he vist, amb el teu vestit de sirena
esquivant les onades i traineres,
ballant amb els peixos
xiulant a les gavines.
T'he vist, creu-me
i quan ha començat a ploure,
m'he amarat de tu,
de manera egoista,
de manera llaminera,
de les teves paraules,
dels teus somriures,
dels teus rinxols sobre l'aigua.
He vist els teus ulls a l'horitzó,
i com milers de nàufrags
es penjaven desesperadament
de la teva fràgil cintura.
T'he vist, creu-me,
en cada horitzó llunyà,
en cada roca propera,
en cada onada capriciosa,
en cada guspira d'aigua,
en cada gra, microscòpic de sal....

UNA TERRA LLIURE

Damunt de l'herba
de cara al cel
somniava amb volar.
Tancava els ulls
i deixava els somnis
de manera lliure remuntar.
Damunt de l'herba virginal
consumia estones marcides,
sota el sol, a frec del vent
somniava una terra lliure
i presons obertes als quatre vents,
I somniava somnis d'adolescents,
on la sang bullia en cada arteria
on la terra renaixia efervescent.
I de tant somniar vaig oblidar viure,
somniant com sempre, una terra lliure.

19.9.14

L'ESTEL

Com un estel
em moc a prop teu.
De sobte veig el terra
davant dels ulls
i altra cop el cel
d'un blau intens.
La cua es mou enjogassada
al só del vent
i jo segueixo el meu vol
de manera capriciosa 
amb l'únic objectiu
dels teus ulls de mel.

10.9.14

BRESSOL


Al voltant d’aquesta taula de fusta
escampo  una cançó de bressol,
a prop del foc que ens escalfa,
a prop de la nit que ens acarona,
voltat dels estels que ens vigilen,
ben al costat dels Déus que ens miren
dels follets que encuriosits
ens observen bocabadats.
Et canto dolçament per adormir-te,
et canto en una llengua  mil·lenària
que parla simplement de pau.
Modelo la veu per no despertar-te,
canto a mitja veu per fer-te més plaent
l’entrada a la meravellosa porta dels somnis.

8.9.14

FOLRANT UN LLIBRE D'ESCOLA

El tacte del plàstic,
l'olor a llibre, a fulles noves
a tinta quasi recent impregnada,
tot em condueix a la meva infantesa.
Em transporta com una au
a aquells temps en que les tardes
feien olor de pa amb xocolata,
en que els matins es banyaven
amb lleganyes i son persistent.
Y ara et submergeixes entre els folres
d'un llibre ple de veritats i de mentides,
i mires al fill i et veus a tu mateix
i el tornes a mirar i bressoles l'infantesa.
El veus, i tot en tu, és esperança.

3.9.14

ESTIMO


Estimo aquell racó
on les hores passen plàcides,
i els dies plens  de salabrors.
On la vista mai no es cansa,
on el mar, alegre dansa
i es confon amb l’horitzó.
Estimo el so d’aquella llengua,
que el mar porta i endolceix,
estimo el perfil de les muntanyes
que la fúria del mar esmorteeix.

Estimo el mar, el mar Cantàbric,
que em bressola com un nen.

L'HEURA


S’aferrava l’heura
a la casa prop del mar.
Es mimetitzava amb l’entorn
no fos què,  les onades salvatges
l’arrosseguessin  cap  a un horitzó
que de ben segur no era el seu.
Amiga de les algues i curculles,
les observava encuriosida cada tarda
quan la marea arronsava les aigües,
i des de la seva talaia privilegiada,
plorava atemorida, quan la mar
feia tossuda el camí de tornada

ENCALLAT


Sota la grisor del cel
encallava un vaixell en la costa.
Retrunyien salvatgement
les seves costelles contra les roques,
i la meva vista, no podia apartar-se
de la bellesa insurrecta del mar,
de les furioses embranzides de la costa
que omplien els meus minuts
d’una pau terriblement enyorada.

1.9.14

DÉUS -selva de Irati-


No sabia què buscava.
Potser d’on sortia tanta bellesa...
Potser on s’amagava el Deu entremaliat
que va gosar de manera enjogassada, crear-la...
Certament  vagava encuriosit per la boira
amb la creença que tot era un miratge
i que en un mon on la vida val tant poc
i s’assassina en nom d’una religió,
hi pogués haver-hi llocs com aquell,
i Deus tant cabrons, que s’amagaven....

MIG OBERTA -fotografia de la Selva d'Irati-


Deixaré la porta mig oberta per si vens,
amb el temor que s’escapi el gat, l’escalfor, la nit,
o que un mal bandoler hi entri per robar-me.
Per robar-me els somnis, la companyia del gat
o simplement l’escalfor d’aquella nit
en que els teus braços m’abraçaven el desig.
M’arriscaré a deixar la porta oberta
desitjant que les pluges deixin pas a la verdor,
que les neus ens regalin pels camps i els sentits
 una primavera líquida, plena d’humitat i aromes.
Deixaré la porta mig oberta amb l’esperança
que un feix de colors, ens envaeixi les vides.

29.8.14

EL CEL

No sabíem del cert, si aquelles escales
pujaven o simplement feien baixada,
o si la bellesa de l’indret era tant sols un decorat.
reposàvem la vista en el verd de les fulles
i omplíem els pulmons d’un aire poc viciat.
A qui podia importar-li certament
si aquells vells esglaons, portaven  cap al cel
o bé s’enfonsaven com roques  a l’infern,
si de fet teníem el cel davant els ulls,
i l’infern en cada telenoticies....

19.7.14

POETA D’IMATGES

De les mans al niu,
del niu a l’arbre
de l’arbre a la vida,
que retorna a l’arbre
i passant pel niu,
es bressola a les mans
i recomença triomfant
en el cos de tot aquell
que sap captar-ne l'instant

18.7.14

SUE ELLEN

La gata dorm sobre l’estora
en aquesta tarda calorosa,
s’estira i badalla seductora,
a ella res no la destorba.
La gata dorm com una nina
ara que arrenca una tempesta,
plou i fa sol, i ella es pentina,
mirant la pluja a  la finestra.

10.7.14

DESESPERADAMENT.....em cago en la mare que els va parir....


Deixeu en pau als nens,
traieu les vostres mans llardoses
de la fràgil naturalesa dels infants.
Allunyeu les vostres fastigoses armes
de la tendresa de les seves ments,
foragiteu les vostres idees fanàtiques
dels seus jocs i les seves rialles...
Deixeu en pau els nens. Fills de puta!!!
No els poseu davant els tancs
com una punyetera carn de canó.
No els ompliu el cap d’idees corruptes.
No poseu els seus cossos mutilats
davant les vostres càmeres televisives
com a arguments de venjança.
Deixeu en pau els infants!!!
Fills de mala mare, errors de la natura,
que en la vostra mort us persegueixin
les nostres memòries.

Com deia el mestre.

9.7.14

M’he assegut al teu costat,
en el banc de color lila del parc,
aquell que és a tocar de les enfiladisses,
i he lligat els teus llavis als meus
las teves mans a les meves,
 els teus somnis als meus,
i així, de manera plàcida hem passat la tarda
entre plugim tènue i paraules d’amor
fins que ens ha il•luminat l’arc de Sant Martí.

6.7.14

TORMENTA


Avui ha plogut
i totes i cada una de les gotes
de la gran, de la terrible tempesta
portaven el teu nom líquidament inscrit.
De manera efímera m’he amarat de tu,
he deixat que les llargues pestanyes
s’enganxessin de manera sorprenent
les unes a les altres plenes de gotes d’aigua.
He deixat que la meva camisa de gassa
mostrés de manera nítida el meu tors
passat de quilos i també d’anys.
He deixat que el meu cap mancat de pel
es convertís en una piscina sense trampolí,
que els meus peus s’entollessin més del compte.
M’he amarat de tu, del teu nom, del teu riure,
de les teves ganes contagioses de viure.
Després, ha sortit el sol i t’he imaginat nua,
i aleshores, tot en mi s’ha assecat i renascut...

28.6.14

MERCAT D'EMPURIABRAVA


Massa sol pel meu gust.
Una tramuntana violenta que aixeca ombrel·les i sorra.
Un munt  de gitanos que es venen la vida i les ganes.
De fons una música amb una lletra....potser de Machado...
...mueve tu cucu,  se menea la caca...la caca... la cadera....
I m’aturo en una parada i m’emprovo un vestit de flamenca
que m’apreta per  tot arreu, i la dona que em diu” vous êtes beau”
i jo que acollonit li contesto,” merci  beuacoup”
sense saber que la mentidera , m’ha dit que em queda de conya,
i penso que haure de canviar el meu look agavatxat...
i rapar-me la pereta, i jubilar el barret blanc,
i afaitar-me el cap del tot, com si fos Duran i Lleida.
I segueixo caminant i en una altra parada, una dona alemanya
que s’emprova una faldilla d’una talla impossible per a ella
i m’ensenya tot el cul, provocant-me unes nàusees imparables.
I la joveneta bufona que malauradament, no s’emprova la faldilla.
I de fons se segueixen sentint aquelles cançons de les parades
plenes de samarretes  de seleccions de futbol, brasil, argentina, Camerun
i d’altres  lascives i nazi-onals “fuck in spain” “I love Costa Brava”
mentre sona “para bailar la bamba, se necesita una poca de grácia”,
 cançó de l’estiu, paradigma del 2014...
I jo que segueixo com un nàufrag buscant els teus ulls
entre tanta grisor i mediocritat, entre samarretes i cançons,
entre tramuntanes i gitanos, els teus ulls con una fusta on agafar-me...

FINS QUE DIGUIS PROU

sincerament
amb tu, respiro un oxigen fresc,
aquell que no ha estat mai viciat
aquest que flota en l’aire
com partícules de vida.
I se cantar com un llop a les nits d’insomni,
aquelles nits de calor insuportable
on una i altra vegada se’m repeteix la teva cara,
la teva veu, els teus pits lliures de seda,
i on, després de tocar fons
remunto com una boia al mig del mar.
Em fas falta, ho sento...
i em sento ridícul escrivint-te poesies,  
em sento simplement un home passat de moda,
que molesta, que fa més pena que res més,
i malgrat tot t’escric, i t’escric i t’escric,
de manera simple, fins que em diguis prou....

21.6.14

MAT

Ara que els llauradors de misèria
han sembrat els camps de gegants grisos,
han omplert els cels de cordills elèctrics,
han violat totes i cada una de les masies,
han desdibuixat el meu bell paisatge,
miro la meva terra, terra dels avis i besavis
i no la reconec i em sento covard i traïdor.
Ens han furtat la vida a canvi del suposat progrés.

Maleïts siguin. 

18.6.14

LA PAU

Esperaré a la porta de casa
assegut mentre miro el cel
a que vingui la desitjada pau,
ni que sigui en forma de colom,
i com de costum se’m cagui a sobre...

8.6.14

PARADÍS???


Sonaven els Amics de les Arts,
desfent l'encís de la nit.
el lloc, la companyia,
l'olor d'espígol, de farigola.
Malmetent el groc esclatant
de la olorosa ginesta,
molestant al jove que feia malabars,
la gespa que ens acaronava els peus,
el xiringuito preciós del prat de Boadella.
Els riures de les nines de porcellana
que grataven de manera melosa l'aire.
L'aroma del restaurant proper
amb aquella flaire de llenya
i carn rostida que envaïa els narius.
Un tros de paradís en plena muntanya...

...llàstima dels Amics de les Arts....

2.6.14

NEGUA JOAN DA TA -L'HIVERN HA MARXAT-

Ha marxat l'hivern
amb les seves bromes i les pluges
i tu has quedat ballant
entre les alberes i el roures,
entre els verds i humits racons
amagats del sol.
Ha marxat l'hivern,
un hivern benigne, sense neus
ni pluges ni vents,
i tu ballant com sempre,
sortint a passejar
nua pels boscos, 
jugant entremaliada
amb la deliciosa primavera,
perquè saps? l'hivern, ha marxat...
Negua joan da ta...


1.6.14

EM RENDEIXO

No vull seguir lluitant
avui em rendeixo i entrego les armes.
Firmo un armistici sense condicions 
i deixo totes les meves pertinences al teu nom.
Demano només que no em prenguis el bolígraf
per a poder seguir escrivint-te coses boniques,
no et refiïs ja de la meva pobre memòria
la vaig perdre en una barricada qualsevol.
No vull lluitar més, m’entrego
soc el teu presoner, fes de mi, el que et plagui,
deixa’m però el meu bolígraf
per a prendre quatre notes quan m’engarjolis,
si m’esborres la memòria moriria com un peix
atrapat en una xarxa, o com un animal salvatge
donant tombs en un espai diminut d’un zoològic.
Demano que consti en la meva rendició
aquesta simple i petita concessió...

27.5.14

GINECANESTEN -POESIA PUBLICITÀRIA-



Mare ara que ens han deixat soles
vull parlar-te d'un problema que em capfica
no es res d'amors ni de cassoles
es que la petxina em pica

voldria saber si per ventura
de jove et pasava el mateix
ja se que si pica cura
però es un picor molt molest.

He sentit dir a les amigues
que hi ha un ungüent meravellós
i se'l posen a les figues
i els hi passen les picors.

La mare sempre amoreta
la mira amb condescendència
i del calaix de la tauleta
en treu un potet amb l'essència.

I ara amb aquest ungüent
van les dues ben untades
són felices amb l’invent
que els hi ha canviat les cares.



26.5.14

HEGAZKI ERRARIAK -no és traducció-

En una tarda tan basca
on el cel ha estat plorant
llàgrimes salades en forma de xàfec
he sentit com t’allunyaves de mi
com els ocells que emigren al sud
quan arriben les fredes estacions.
En aquesta tarda estranya
se m’han omplert els ulls de rinxols,
els llavis de paraules d’un idioma mil•lenari,
el cor d’enyorament...
Assegut a la finestra amb els peus a fora,
m’he mullat de la teva absència
xopant-me del teu no ser,
del teu no ser-hi, del teu izan...
He repetit com un autòmat
versos d’Uribe, cançons de Laboa
frases entretallades i tristes
tirabuixons de sentiments,
serpentines de festa infantil
sense pastis, ni gominoles , ni regals...
En una tarda tan basca,
hauria donat tot el meu país
totes les meves banderes
per una senzilla abraçada teva.

23.5.14

HERRIA ETA HIZKUNTZA -IDIOMA I PAÍS-

Estimo aquest tros 
que ens furtaren amb lleis,
lleis bastardes dels guanyadors
que han malmès l’esperit.
Estimo el tros de terra espoliat,
el tros de cor pervertit,
la parla ara prostituïda.
L’estimo i maleeixo a tots
el qui amb una línia fronterera,
van dividir el meu estimat país,
el país dels besavis, els avis,
els pares, els nets...
Ens violaren els drets,
la raó, segueix en peus.
Je vous salue Marie... 

20.5.14

L'HOME QUE XIUXIUEJAVA ALS CAVALLS AL CIM DEL GORBEIA

Entre xiuxiueigs t’explicava d’on venia,
perquè havia pujat tant alt per veure’t,
el valor que jo donava a la teva terra.
T’explicava com m’agradaven els colors
d’aquest país impressionant
per on els teus cascs pasturaven.
Com estimava la llengua, l’esperit,
la música, les tradicions
de la gent que et vigilava.
Com estimava aquesta terra,
gra a gra, sorra a sorra, herba a herba.
Tu em miraves sense veure’m,
com si no t’importés el que et deia.
Realment no t’importava.
No t’importava la llengua,
ni la terra, ni els fullatges,
ni la musica, ni les tradicions,
però em miraves encuriosit.
Endevinaves en la meva mirada,
un amor per tot el que era teu,
i una enveja sana. I estaves encuriosit...

LILI BAT -UNA FLOR-

Agafa la flor
i si no la vols despullar
simplement olora-la,
o admira la seva bellesa.
això sí, no deixis de despullar-te,
si vols assemblar-te mínimament,
al que ella vol transmetre,
bellesa natural il·limitada.
Juga amb ella a comptar els pètals,
o tant sols, intenta captar-la
en la seva totalitat.
Endevina d’on neix,
quina és la seva finalitat,
i després, deixa’t seduir
pel que significa.
Devora la seva olor,
i abans d’oblidar-la per sempre,
amanyaga amb les puntes dels dits
la seva existència.

GURE BASTERRAK -ELS NOSTRES RACONS-

Els nostres racons
són les cantonades dels carrers
on et llegeixo, on t’escric.
Els nostres racons
són els meus moments de calma
on et repenso i em repenses.
Els nostres racons
transmeten pau i alegria,
també passió i angoixa continguda.
Els nostres racons
habiten en cada so dels teus mots,
en cada sospir, en cada enyorança
i en els milions de petons imaginaris
que creuen els espais invisibles
milions de vegades al dia.

14.5.14

UN IMMENS HORITZÓ -aprofitant una imatge molt bonica, ja usada en un anterior poema, ja ho sé, i?-

Es tapava amb el mar i no era sirena.
Descobria tresors i ni tant sols era pirata.
Se sentia abandonada i ni tant sols era naufraga.
Duia penjolls de curculles i tampoc era presumida.
Es creia la reina de les aigües i ni tant sols era nimfa.
Taral·lejava havaneres i no era cubana.
Desplegava les veles i no tenia ni barca.
Es creia simpàtica i ni tant sols era salada.

Es pensava inabastable i tenia, lluny, lluny, lluny un immens horitzó...

12.5.14

RIURE

Em passaria el dia fent-te riure
perquè, saps? quan rius
omples el gris de colors,
els núvols d’arcs de Sant Martí,
i l’ànima, aquesta que no tinc,
de serpentines de festa.
M’agrada el so del teu riure,
el color de les teves riallades
i també aquest instant
en el que agafes aire
per a seguir rient.
M’agrada imaginar els teus ulls
atents a les meves coses
als meus invents per fer-te riure,
i t’asseguro que si els deus no són covards
i ens deixen una mica tranquils
tornaré a fer-te riure en cada intent.
Em passaria el dia fent-te riure
i la nit, fent-te l’amor.

6.5.14

EN AQUESTS DIES TRISTS

En aquests dies trists,
en aquests dies grisos
és quan voldria fer lliscar la ma
suaument per la teva galta.
En aquests dies tèrbols
en aquests dies lànguids
és quan voldria besa dolçament
els teus llavis de maduixa.
En aquests dies carregosos
voldria per primera vegada
dir-te a l’oïda, amb la veu més acaramel·lada
l’important, el vital, el bonica que ets,
i després estirar-me al  teu llit
i adormir-me abraçat al teu cos, en silenci... 

4.5.14

UDAZKEN KOLORETAN -ELS COLORS DE LA TARDOR-

Tots els colors de la tardor
sobre el teu cos nu en forma de cançó.
Totes les notes escampades
per la teva pell, pels teus pits
i el sol prenyant cada centímetre,
i a l’orella la veu penetrant
quasi xiuxiuejant de Lertxundi
cantant per a tu, com un bes...
I jo et miro en la distància
t’imagino, et sento, i et taral·lejo...
“els colors de la tardor
travessant els perfums dels camps,
evocant-te, estic dins teu...”





30.4.14

UN SEGON


Només un instant
es van creuar els nostres ulls
després d’una tarda curta i fugaç.
Tant sols un nano-segon
la teva llum va creuar el meu paral·lel,
el teu somriure va inundar el meu meridià,
les teves corbes van contornejar la meva àuria,
el teu esperit, va inundar la meva ànima.
Només aquest instant, aquest sospir
va valer per omplir de colors
un dia ple de grisos i marrons. 

27.4.14

MENTRE EM MIRAVES

Et vaig voler fer una poesia mentre em miraves,
com si lligar frases mirant-te fos feina fàcil.
Se m’enredaven les paraules als dits
com esbarzers a les cames en un passeig de primavera.
Volia dir-te tantes coses que l’embut de l’enteniment
se’m va embussar com les clavegueres en dia de pluja,
com se m’embussa el sentiment, veient-te somriure,
veient-te els ulls, el cos, els cabells...
Et vaig voler fer una poesia en directe,
com si fos fàcil escriure’t mentre m’estàs mirant

21.4.14

MENTRE ESPERO QUE S'ARREGLI PER SORTIR... -vaig començar a escriure llibres, esperant que la dona s'acabés d'arreglar per sortir...- Groucho Marx

Lluny ja d’aquell moment
en que de manera estrident
el despertador ha sonat
abans que el gall, abans que el sol
abans que la matinada treies el nas.
I segueixo assegut a la taula
amb el cafè amb llet i torrades,
i us confesso que he llegit el diari dos vegades,
que he fet tota la volta a les noticies
d’aquella tele on el 3/24 volta i volta,
parlant de terratrèmols, i desgràcies,
i ella segueix tancada al lavabo,
primer les dents, després la cara,
ara les mans i les cremetes,
deu dits bellugadissos movent-se arran d’ulls,
un pinzell que de manera subtil arrissa pestanyes...
I jo ingenu pregunto...”falta molt?”
i una veu suau i tranqui-la em contesta,
“ja quasi estic”............i silenci.......
I jo que començo a llegir els pilars de la terra,
pensant que potser en llegiré un capítol sencer,
I ella que es posa una tovallola al cap
en forma de farcell i s’esbandeix no se què,
i jo que llenço les escombraries,
les del groc, les del verd, les del blau...
tot ben classificat, total, tinc temps,
ja que he ACABAT, els pilars de la terra,
i ella que agafa la planxa del cabell
i aquella olor de torrada socarrimada,
i jo que no goso preguntar si sortirem avui o no...
i aleshores....com una brisa, com un murmuri,
com un refotut huracà...sona “ell”, el meu enemic...
zuuuuuuuuuuuuuummmmmmmmmmmmmm
zuuuuuuuuuuuuuummmmmmmmmmmmmm,
l’assecador de cabell....i s’atura i penso, ara si..
i ara no, altra vegada zuuuuuuuuuuuuuummm
i jo que recordo aquell dia en que decidit, vaig marxar
deixant-la en el seu lavabo, i quan vaig tornar
al cap de dos dies, encara hi era...
I ara que s’acaba el zummmmmmmmmmmmmm
falta el toc de màgia del pintallavis,
i jo que pregunto....”ja, carinyo?”
i ella que em respon....si em poses nerviosa, tardaré més!!!
més!!!! més!!!! MÉS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Mentre espero que s'arregli per sortir, he fet aquesta poesia
que retocaré i retocaré, les vegades que em plagui,
perquè de temps....me’n sobrarà...

20.4.14

ATRAPAT EN EL TEMPS


Ressorgir del temps que t’atrapa les entranyes
com un pobre aprenent d’Au Fènix,
trencant la terra que et tenalla,
desbordant amb l’instint la matèria que t’enfonsa.
Proposo ressorgir, com aprenentatge de la vida,
com eina indispensable per esborrar errors comesos.
Proposo una nova era basada en la matèria
que es nega de manera obstinada a seguir sent no-res,
a seguir sent mitja persona, mig animal, mig natura,
a deixar de sentir-se atrapat per un passat cruel,
i alhora, per un futur ple d’esperança...

18.4.14

ELOGI DEL CAOS


M’agrada el desordre,
en totes les seves facetes,
en qualsevol de les seves formes.
Aquell desordre perfecte
en el que ho trobes tot,
“perquè tot ha de ser per aquí,
si no ho ha tocat ningú, es clar”.
M’agraden les taules atapeïdes de coses,
com restes d’un naufragi en alta mar
o parada d’objectes als mercats
on poder triar, remenar i si hi ha sort,
trobar a la primera el que buscaves.
M’agrada el desordre mental,
avui penso això, però just l’endemà,
me n’adono que n’estava equivocat,
i penso absolutament el contrari.
M’agrada interrogar-me constantment,
i fer-ho des de el desordre més absolut,
confonent idees, passant d’un tema a l’altre,
com el naufragi, o la taula atapeïda.
M’agrada el desordre en la gent,
que es revoltin, que emprenyin, que molestin,
amb el que sigui, crestes al cabell,
còctels molotov, o caixers xucladors
que escupen fum enlloc de diners
ni que sigui per un dia, o dos o tres.
M’agrada el desordre en el vestir
en el parlar, en el discutir, en fer poesia,
en menjar, en beure, o en dormir...
En canvi quan et miro
veig els ulls ordenats,
les dents precises,
els cabells d’assecador,
el coloret a la cara,
la samarreta cenyida,
els pantalons arrapats,
les bambes de caminar... i m’agrades, vés...formes part del meu desordre...

15.4.14

ET RIUEN ELS ULLS

Dos segons abans
que la comissura dels teus llavis
dibuixessin un somriure,
els teus ulls es banyaven en un mar
de rialles encomanadisses.

14.4.14

SI SABÉS...


SI SABÉS...
Si sabés dibuixar, dibuixaria el teu somriure
pintat amb els colors de l'arc de sant martí,
el roig, el taronja, el groc, el verd,
el blau, l'anyil, i el violeta
amb un fons blanc de les teves dents
quan em somrius tan alegre.

Si sabés escriure, escriuria els teus ulls
fent piruetes amb les lletres,
de la a a la zeta, sense deixar-me'n cap,
amb els seus accents, les comes i els punts
amb aquest fons viu i acaramel·lat
quan em mires, entremaliada.

Si fos valent, correria a buscar-te
per viure les teves alegries i tragèdies,
per compartir passejades i besos,
des que et despertessis de matinada
fins que la són t'atrapés,
i adormir-me relaxat al teu costat.

Si sabés dibuixar i escriure amb valentia...