Passejava per palaus de pollancres arrenglerats,
desfullats pel vent violent i insistent del nord
i tots es vinclaven al meu pas enjogassats.
Al meu enteniment encara hi ressonaven notes
d’aquella cançó de Txarango, “et recordo”
“t’imagino constant a traves de les nits fredes...”
i et veia borrosa lluny d’aquella línia d’arbres
ballant amb els peus nus i l’ànima batuda,
mentre les bombes ens queien aprop violentes,
i els ocells planaven contemplant núvols com bolets.
I la teva pell magra lliscant sota la brusa transparent,
com els dies que vindran de primavera acolorida...
“que tot està per fer, pots anar-t’en tranquil·la,
estarem bé...” i al teu costat aquell saxo daurat
bufant-te l’esperit rejovenit en plena maduresa,
i el vent fregant-me la cara amb la finestreta del cotxe
abaixada per deixar que m’envaís el teu somriure,
les teves, les meves ganes de viure i riure cantant.