Veia verd, mentre els seus dits dibuixaven notes.
Tancava els ulls i sentia els sons dels animals,
com llençaven els seus beeees i els seus muuuus
que ressonaven per camins, rostolls i humitats.
Vivia secretament confinada en l’abundància natural,
allí on els follets fan festa entre bolets al·lucinògens
i els carrers són
plens de flors i herbes aromàtiques.
Tocava suau l’acordió,
amb músiques tradicionals,
i el seu so, ens permetia viatjar a l’occitània,
a les illes d’Skay, a la Irlanda, o Normandia profunda,
sense viatjar, sense ni tant sols moure’s del fascinant
Pirineu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada