21.5.19

A LA MEI MARTINEZ


T’hem llegit tantes paraules en la teva absència
que t’hem fet present en cada mot i cada gest.
Hem recordat cada any les passejades, els ocells,
els arbres que despunten fulles i flors, els gats,
tantes caríries, tantes abraçades, tants adéus.
Potser la nit acabarà, com acaben els dies i anys
i la teva paraula seguirà surant i nedant a la sala,
enjogassada i alegre, com el ball dels dofins.

13.5.19

NEGU GORRIAK –HIVERNS VERMELLS- -Tot escoltant Mikel Laboa Gaberako artebea-



El saxo trist, melancòlic
cantant-li als hiverns vermells,
a les terrases de bar amb estufes,
als nens que corren, mocs penjants,
a les iaies que acoten el cap buscant la fi,
als carrers de barri obrer amb putes als portals
i fanals que sols funcionen a mitja llum, groga,
esmorteida com les vides errants dels bancs del parc,
com les abandonades restes d’entrepans de mortadel·la d’olibes,
o els plors dels infants oblidats prop dels tobogans,
mentre la iaia que ja ha perdut el cap dona besses als coloms
i el guardia urbà, pederasta declarat, acarona el cap del nen
i la llei i l’ordre ho esvaloten tot, en aquesta ciutat bruta,
en aquesta ciutat deshumanitzada plena de cartells electorals,
on un ganibet, esmolat i enorme, secciona un coll aleatori
i tot vessa de sang, mentre l’absurditat s’ensenyororeix de la tarda
i les ambulàncies omplen d’estrèpid desmerurat i urgent
la plaça per on passegen aliens a tot una parella simplement enamorada....

3.5.19

ALFABET


Aprendre a sobreviure sense flotador.
Buidar-nos de qualsevol egoisme.
Calibrar totes les opcions de ser feliç.
Donar sempre una oportunitat a la pau.
Equilibrar a ser possible les emocions.
Facilitar que totes les positivitats floreixin.
Guanyar sempre i arreu al feixisme.
Habilitar en cada passa un graó de subsistència.
I sempre que sigui possible, somriure.
Jugar les teves cartes amb aplom i confiança.
Kilógrams de paciencia per aguantar els veïns.
Litúrgies sensates en cada decisió adoptada.
Menystenir als qui et volen sota terra.
No renunciar mai a res, mai a ningú.
Obeïr sempre i en tot lloc al dictat del teu cor.
Pensar cada passa, cada situació, cada gest.
Quedar-se tant sols amb el que ens fa bé.
Rumiar abans d’actuar, és el més essencial.
Sobreviure a les derrotes, per dures que siguin.
Treure de tu el millor, cada segon, cada minut.
Ullar sempre uns metres més enllà de la realitat.
Valorar amb cura, cada guany aconseguit.
Wagneriar-te a sobre cada vegada que afluixis.
Xiular aquella meravellosa cançó quan et sentis sol.
Zero renuncies, mai, en cap cas, en cap sentit.

I si algun dia et falta alguna cosa, algun motiu,
o et quedes sol i sense lletres,
encara podràs usar la ç. o la l·l, inclús la ny, la rr, la ss....
No et rendeixis.




PRESTATGERIA


Tinc a la prestatgeria guardat un raconet
per a posar-hi un pot de fum,
o un got de boira,
o un sobre d’oxígen,
o una ampolleta d’aigua de pluja,
o un flasco de núvols,
o una gerra, tapada, de tramuntana.
M’he decidit a vendre fum
a emboirar-me,
a omplir els pulmons d’oxígen,
a dutxar-me en aigua de pluja,
a gronxar-me en un núvol,
o a fugir per sempre,
a la velocitat de la tramuntana.
Tinc un raconet a la prestatgeria
per omplir-me de natura i ser feliç.

CORREN LES GOTES


Corren gotes d’aigua pels vidres de la finestra,
plou mansament sobre els teulats i els camps,
un dia trist d’aquest maig confòs i errant.
I els innocents segueixen engarjolats.
I els violadors ben lliures pels carrers,
i els fanàtics davant micròfons oficials,
i els colpistes protegits en embaixades cíniques,
i les dones desprotegides per ordres d’allunyament,
i els dimonis atiant el foc a les fogueres,
i els fexistes fent-se amos dels carrers,
de les ciutats, dels barris, de les voravies
de les terrasses i els jardins, de les estatues,
de les cantonades i els continents...i els continguts.
Corren les gotes pels vidres alienes a tot,
a aquest planeta que mor a cada segon,
a totes les arrogàncies i mirades embogides.
Plou mansament davant el meu finestral,
o potser sols són les meves llàgrimes covardes...