JÚLIA

Sorgida del no res, enllaçava paraules
com cintes de colors d’arbre de Nadal.
Les llençava amunt com coets de festa
i parlava d’amors, de desamors i d’il•lusions.
No se sabia prou bona, semblava no creure’s
que les paraules floten com bombolles de sabó,
i que ella estava dotada per atrapar-les una a una,
sense que cap d’elles li rebentessin a les mans
i transformar-les com per art de màgia en poesia.
Jugava amb els estels i s’hi gronxava enjogassada
penjada entre les tes, les jotes i les eles geminades.
Inventava jocs d’infants entre núvols figurats
i nedava entre balenes i dofins de fantasia.
Sorgia del no res, de la recent abandonada adolescència,
i dins del seu cos de dona jove, paria sense parar
frases, rimes, que jugaven com infants al seu voltant
i esdevenien petites joies per ventura compartides.

FÒSSIL -obra d'Albert Cuevas-

Restàvem quiets,
la vida cruel, buscava fossilitzar-nos.
Fossilitzar les idees, les reaccions, els actes,
ens volia immòbils com les restes mil•lenàries.
Amb les pupil•les petrificades, però,
contemplàvem la bellesa fòssil
que ens regalava l’ull astut i enginyós
del fantàstic artista de natura morta...
Morta?

EVIDÈNCIA

Se sent tant immensament ric el grill,
que no fa altra cosa que repetir-ho a tothora.

TOROS A CATALUNYA? MAI MÉS!!

Segons una dona entrevistada per televisió davant de la plaça monumental de barcelona, "els toros van ser creats per Déu per a això. Qui som nosaltres per contradir a Déu?"... Sense comentaris...

ARNALDO ASKATU

JA HI SOM QUASIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII

VOYEUR -per ser llegit molt depressa-

Sec al tren,
seu davant
els ulls als pits
els seus als ulls
els meus a dalt
dissimulant.
Els seus acusen
els meus no saben
ja ni on mirar...
Els seus retreuen
els meus lamenten
quin mal moment
que estic passant.
El transport públic
posa paranys
als qui com jo
gaudim mirant!!!

RECERCA

M’oferies el teu cos
suau com una seda,
i jo hi passava la mà
primer tant sols els dits,
el dors, el palmell,
lliscava simplement
sense dir res la teva pell.
M’oferies el cos nu
semblant a una mar plana
i jo navegava sense pressa
remuntant l’escuma
blanca i dòcil de cada onada.
Com un nàufrag assedegat,
buscava la humitat dels teus racons,
i amb la punta dels teus pits
pujar valent els seus turons,
la lluna plena em feia d’aliat
en una recerca cega i trepidant
de la vall del teu sexe fascinant.

SENZILLAMENT

Potser el millor seria seure al porxo
amb un cafè calent a les mans
tancar els llums i mirar les estrelles,
sense importar com es diuen,
si la osa és major o menor
o a on es trova la via làctia.
Simplement mirar i sentir-se petit,
quin dolç plaer sentir-se petit...
saber-se immensament insignificant,
ben lluny de tot poder sempre opressor,
sentir-se feble i emocionalment vulnerable...
Seure al porxo amb llums tancats
i mirar el cel i després als teus ulls,
i endevinar-hi un gram petit, petit, petit
d'un desig infinitament esperançat.