12.7.15

POSTALS QUOTIDIANES

PISCINA

Seia sobra l’herba de l costat de la piscina,
i es notava que s’estimava amb la manera
que tenia de repartir-se pel cos la crema solar.
S’acarciava les cames, els braços els dits dels peus.
Es notava que no sols era per protecció.
S’estimava.

OMBRA

Sortia cada mati ben d’hora a córrer,
els veïns li deien el runner.
El que ells no sabien es que corria
per a poder arribar a desempallagar-se
algun dia de la seva ombra.

SUPERVIVÈNCIA

Amb els seus vuitanta, recent complerts
cada matí anava a buscar el pa.
una de quart i una de mig.
Li agradava el somriure del flequer,
veure els nens que corrien a l’escola,
la que venia de comprar dos croissants,
el que tornava cap a casa del torn de nit.
Li agradava sortir cada dia a comprar el pa,
malgrat que feia anys que per prescripció mèdica
no en menjava ni una engruna.

11.7.15

TRAFICANT DE SENSIBILITAT

Jo Quim Ponsa i Fernandez,
avui, un dia calorós de juliol,
em declaro sensible.
Després d’unes proves mèdiques
a l’hospital de la Santa Avarícia
m’han diagnosticat sense cap dubte,
ser portador d’aquest virus perillós.
Els símptomes van començar  
veient una obra de teatre,
i de sobte els ulls se’m van negar
d’unes llàgrimes incontrolables
i una sensació d’ofec al cap,
una cabeziña que non paraba
de preguntar-se coses.
Se que la malaltia em pot consumir
com es consumeixen els gelats
en les tardes de l’estiu.
Se que seré mal vist a tot arreu,
se que potser em qüestionaran
fins i tot la meva condició sexual,
no puc fer-hi més, he agafat la malaltia.
M’han parlat d’antídots i medicacions,
que m’apunti a un partit polític,
que miri cada dia el Salvame de luxe,
fins i tot que inverteixi en borsa
o em compri un  iot i viatgi a les illes verges,
però tot i així tampoc m’asseguren
una curació, que no se si vull.
Una vegada assumida la malaltia,
no seré com els leprosos de les coves.
Em faré traficant del virus
i maliciosament, l’escamparé al meu voltant,
tant com pugui, i amb tanta gent com pugui.

M’he d’afanyar,
abans que les farmacèutiques de l’odi i la rancúnia,
trobin indefectiblement, la vacuna de la mediocritat
i tot torni a la normalitat més absoluta.

7.7.15

BEATLES


YESTERDAY

Ahir, queda tant lluny,
que ja no recordo el que vaig fer.
se que et vaig besar i que les mans
van resseguir tots els teus racons.
Ahir, queda ja tant allunyat,
que se m’han esborrat les petges
que la teva pell va solcar
en cada racó del meu enteniment.

AND I LOVE HER

Ell sabia que malgrat tot l’estimava,
que els matins se li feien inacabables
acompanyat tant sols del seu record.
Ell sabia que malgrat tot l’estimava
com s’estima aquella il·lusió transparent,
transparent com els seus ulls grisos,
transparent com el seu record llunyà.


WHILE MY GUITAR GENTLY WEEPS

Mentre la meva guitarra plora amb suavitat,
intento lligar les notes necessàries
per acabar la cançó que ara componc.
Ella plora per les notes amagades,
jo per intentar descobrir el seu secret.
La blanca, la negra, la fusa,
aquell acord escadusser
que em trasbalsa les cordes i l’ànim.



 ACROSS THE UNIVERSE

T’he buscat com un nàufrag
a traves de l’univers.
En cada mirada furtiva,
en cada rialla,
en cada fugida endavant.
He trobat altres mirades,
altres rialles
i sempre n’he fugit,
talment com el pirata,
al qui el tresor no acaba de satisfer.


SOMETHING

Alguna cosa em diu
que potser l’esperança és a la cantonada,
que les flors serveixen per recordar-nos,
que en el fons, tot reneix i s’embelleix.
Que els telenoticies només ens expliquen
que tot va massa malament en aquest mon.
Alguna cosa em fa comprendre
que en el fons, ens ho amaguen tot,
i ens enganyen sempre.


BECAUSE
Perquè crec que hi ets, com sempre,
seguiré escrivint-te de l’única manera que se.
Perquè se que no t’agraden les paraules supèrflues,
perquè se que en el fons, no t’agrada la poesia inútil,
la que es desfà en mots estrafets i cultes.
Perquè se tot això, i perquè se que tampoc en se més.



 THE LONG AND WINDING ROAD

Recordo les nostres passejades de tardor
per aquell camí llarg i ventós de l’Empordà,
d’un país enrogit i ocre de l’estació.
la teva ma agafant la meva per camins ombrívols.
Mai no oblidaré aquelles passejades al costat del gos
que esbufegava ja no se si de cansament
o enlluernat per la bellesa de l’instant.
Aquell camí llarg i prenyat de tramuntana,
ocupa ja per sempre  més una carpeta
del meu escriptori mental.


MAYBE I'M AMAZED

Potser el que més em sorprèn,
es que ja poques coses ens sorprenen,
que ja quasi res ens crida l’atenció,
i tot ho trobem terriblement normal,
la gana, la corrupció, la guerra,
els maltractaments, els atemptats...
Tot és massa habitual per sorprendre.
Sempre i quan sigui lluny de casa.