30.8.17

PAGOETA

Resultat d'imatges de BOSCOS DE PAGOETA












Enmig del boscos de Pagoeta,
hi xiula el vent a la tardor,
en aquell temps en que tot enrogeix
i l’aigua corre alegre pels racons.
Sonen de lluny els cops secs
de les destrals dels pastors
i el cant monòton dels ramats,
enmig d’una pau simple i inigualable.
Els esquellots repiquen pels estimballs
de les agrestes baixades verdes
i l’olor d’humitat s’apodera dels narius
humans, inhumans, vegetals i animals.
Allí la pau t’acompanya sempre
i quan la pluja s’apodera del que és seu,
tant sols et cal tancar els ulls
i escoltar el seu so cadenciós i febril,
i deixar-te xopar fins els ossos i muscles,
amarar-te de la seva humitat ancestral.
Enmig dels boscos de Pagoeta
més d’un hi voldria viure, inclús un cop mort.

29.8.17

AMETLLES

Semblava que reien les ametlles al veure’ns
sota el sol d’aquell matí calorós de diumenge,
semblava que reien quan obertes i ufanes
les fèiem caure una a una amb la canya de la branca.
I després un cop a terra, s’amagaven entremaliades
entre les fulles branques i les seves pellofes.
Semblaven contentes quan ja espellofades
tornaven a somriure i a dins de les caixes
les mans pacients i acurades, les amanyagaven.
Semblaven que reien aquelles ametlles
que sota el sol d’estiu d’un diumenge
se’ns oferien com gotes de suor  perlades.

ENCARA NO HAVIA ESCRIT

Resultat d'imatges de ESTUPEFACTO












Avui encara no he escrit
i això que m’he llevat ancorat al somni,
i en marxar a la feina amb el cotxe
encara sentia els batecs de la festa
movent-se entre els arbres de la carretera.
Tens raó, encara no havia escrit,
malgrat aquell sol ataronjat entre núvols
i aquesta calor que es nega a marxar,
malgrat l’au enorme i galana que de sobte
ha travessat el carrer batent les ales.
Però és cert, no havia escrit,
tot i que el dia ha passat agradable
i més d’un m’ha  regalat un somrís,
i he retrobat alguna amistat mig oblidada
en aquest anar i venir diari del tragí.
Tanmateix, ara que arriba la tarda
per fi escrit, tot i adonar-me sorprès
que no tinc res a dir.

25.8.17

EL TEU CAOS...

El teu caos és bonic
i em trasbalsa com un balancí
mentre escolto aquella melodia
d’Ives Montand, les feuilles mortes,
i em commou fins a la llàgrima.
M’agrada el teu caos
sempre tant oportú i deliciós,
com aquell dia en que reies
mentre fotografiava un cargol
i la foto va sortir moguda.
El teu caos, deu ser el meu,
en tinc ben pocs dubtes
i m’agrada cultivar-lo cada dia
perquè creixi sa i feliç
entre els meus dits i pensaments.
M’agrada el teu caos
quan em dius a cau d’orella
que m’estimes, però poc,
que em desitges, però no gaire,
que ets feliç, però no del tot...
I com aquell cargol te m’escapes
i surts mogut a la fotografia
com les fulles mortes del Montand
flotant capritxoses a mercè del vent.Resultat d'imatges de cargol

REGAL

Resultat d'imatges de ANGELS SAGANTANA
T’he fet un regal
que no contenia res,
només un llaç daurat
que embolicava una pedra
que contenia un pentagrama
cobert de notes musicals.
Ben mirat, potser si
que el meu regal era ben ple.
En ell hi havia duresa de pedra,
un nus al llaç, símbol d’amistat
i aquella tonada que tant t’agrada
escrita una a una en cada nota.

A més estava fet pensant en tu...

23.8.17

TEMPS


Pilotes d’infantesa
allunyades del disseny,
sense marques conegudes.
Hexàgons blancs i negres
com els nostres temps
on el joc  era clandestí
i la imaginació perpètua,
on uns érem Sadurní
i els altres, més baixets
i periquitos eren en Re.
Temps en que el cosí
el més llest i entremaliat
et vestia de blanc i blau
dient-te que no era l’Espanyol
sinó la Real Societat.

CAPITAL

Resultat d'imatges de ANGELS SARGANTANA
Vas encendre l’espelma
a redós d’un bitllet de cinquanta.
La flama lluitava amb el corrent d’aire
sense arribar a cremar mai el bitllet
que orgullós i petri se’n burlava.
El ble de l’espelma consumit
s’enorgullia finalment però,
de la seva heroica resistència
sempre incansable, però estèril
contra el gran capital
que el tenia rodejat.

I conte comptat...el final, el de sempre...

22.8.17

TRES EN RATLLA


He jugat amb tu al tres en ratlla.
Sóc un mestre en aquest joc.
Hem estat hores en la primera partida,
simplement la tàctica era, no acabar.
L’estratègia és simple, desfés i desfés.
He triat com en la llegenda d’Ítaca
que el millor era el camí i no el final.
He gaudit a cada jugada dels teus ulls,
de l’olor fascinant de la teva pell,
del naixement incipient dels teus pits,
de les teves rialles estridents inacabables.
Al final, he perdut, sense voler-ho,
has tornat a casa teva, i he quedat sol.
Sóc un mestre en aquest joc...

S'ENSENYOREIX L'ESPÍGOL


S’ensenyoreix l’espígol
quan sap que les abelles
venen alegres a festejar-lo.
Usa les seves millors olors,
es mou amb elegància
quan el vent li bat les tiges,
s’ensenyoreix, que vols?
Se sap fràgil i seductor
i s’empolaina com una dama
presta al més sensual flirteig.
Aleshores deixa que elles
li xuclin el suc de la vida,
es deixa posseir  goluda
per quantes més millor
en una orgia de brunzits,
en una festa de grocs
negres i marrons i liles.
S’ensenyoreix l’espígol
en la seva festa d’amor.

COLORS ALATS













En un instant
has passejat insolentment pel meu davant
tots els colors de l’arc de Sant Martí.
Has posat a prova la meva enveja sana
que admirava la teva llum i el teu volar anàrquic.
En un instant
he tingut l’impuls assassí de tocar les teves ales,
de destruir la teva bellesa harmònica i única.
En tant sols un moment, he entès perfectament
en que consistia la tant anhelada llibertat, 
i la seva gran, la seva enorme fragilitat.

SOMNI

Resultat d'imatges de MUÑECO DE NIEVE
Vestida de flors
amb el somriure als llavis
acaronant la vida pels racons
besant amb passió les cantonades.
Ulls vius de primavera perpètua,
de pluja de part, de maig inacabable.
Esclat de colors desiguals i brillants
llavis extremadament carmesins
pessigant suaus les dents blanques.
Imatge sempre somrient i pausada,
d’ocells que juga amb els vents
per mantenir-se en l’espai temps
pel que sembla ha estat creat.

Un paper, ple de lletres,
un micròfon, un poema,
una única finalitat, expressar,
un únic vehicle, sentir,

Recites i el mon s’atura
recites i la primavera retorna,
recites i les fulles cauen tardorenques,
recites i l’escalfor estiuenc ressuscita,
recites i poc a poc els flocs de neu
t’emblanqueixen els cabells de nou,
et surt un barret al cap, t’engreixes
i del nas bonic, t’hi neix una carrota

21.8.17

NATURA MORTA

Volaba
veia el mon com un enorme globus
on poder deixar anar les seves ales
i fabricava espais a cada cop d’ala
talment com si fos lliure i feliç.
Venia de picotejar una oliva
o de descansar en una branca,
o simplement d’acostar-se a un núvol,
quan de sobte es veié reflectida
i va quedar absolutament meravellada
del seu vol i el seu aspecte majestuós.
Cent mil cristalls aleshores
li van fer esclatar el crani
i tota la foscor del mon l’envoltà.
Va quedar immòbil davant el vidre,
com una cruel al·legoria de l’espai.

Dies després, un fotògraf despistat
l’immortalitzà per sempre, sense vol.

CANSAT

Agredixen un xiquet marroquí en Port de Sagunt al crit de "moro de merda"

El menor es trobava amb un altre amic quan un home es va acostar a ell i li va donar dos patades

21.08.2017 | 09:18
Els últims atemptats produïts a Europa, al que cal sumar el del passat dijous en La Rambla de Barcelona, han augmentat el clima d'odi i de desconfiança cap a un col·lectiu musulmà que gens té a veure amb eixos atemptats. Un dels últims casos d'odi manifest cap a tot el que sone o parega diferent es va donar al voltant de les onze de la nit del passat divendres a Port de Sagunt. Allí, un jove d'origen marroquí de tan sol 14 anys es trobava al costat d'un amic consultant Internet amb el seu mòbil quan un Audi es va parar a prop ells.
El menor, amb inicials A. F., relata que, sense mediar paraula, es va acostar cap a ell insultant-li: «jo me'n vaig anar cap arrere, però va seguir directe cap a mi dient-me «fóra d'ací, vés-te'n al teu país, moro de merda» i, a continuació, li va propinar dos patades en la cuixa esquerra i en les costelles.
L'agressor, un home d'entre 25 i 30 anys, segons la descripció que el menor va donar a la policia a l'efetuar la denúncia, va arribar fins i tot a amenaçar-li de mort, com així es reflectix en la denúncia: «Si et torne a veure et mate, moro de merda». I, tot seguit, amb total tranquil·litat, se'n va anar i es va ficar en un caixer automàtic de la zona.
Estic cansat.
Molt cansat, absolutament cansat.
Rendit.
Cansat de compartir la vida, l’alè,
l’aire, l’oxigen, les plantes, la vida
el cel i les estrelles, les postes de sol,
la natura meravellosa, les tertúlies
i la fresca d’algunes nits d’estiu,
tip de compatir la raça i el gènere,
de compartir l’espai públic i les noticies.
Esgotat de saber-te viu i lliure,
rient i explicant entre els teus
les teves putes heroïcitats de mascle
absurd i fastigosament feixista.
Cansat de saber que respires,
trist de pensar que passeges  tranquil
pensant-te, creient-te superior,
un heroi merdós del teu temps.
Estic cansat, molt cansat,
terriblement cansat de donar arguments
que cauen pel seu propi pes,
de discutir amb obcecats racistes
que sols veuen el que els posen davant
altres racistes, altres feixistes.
Estic molt cansat, esgotat.

Terriblement cansat, rendit...

20.8.17

RAMBLES

Avui hem begut un porró ple de sang.
Hem untat el pa amb un tomàquet
massa madur i amb llavors podrides.
Ens hem entaulat en una taula ensangonada
i hem sopat amb el gust salat i líquid
de les llàgrimes que rodolaven galta avall.
Cada molla de pa, costava d’empassar,
cada gota de sang ens colpia l’esperit,
cada ziga zaga de la mort ens deixava atònits.
Després, de manera tranquil•la i serena
hem agafat l’escombra i hem granat la rambla.
Aleshores ens hem assegut al sofà destil•lant odi.
Odi al feixisme, odi a la incomprensió,
odi al fanatisme i a la injustícia d’un passeig
on pares i fills oloraven estiu i vacances,
odi a una manera de viure basada en odi,
basada en incomprensió i brutalitat.
En passar les hores, hem cridat, No tinc por,
mentre la pell engranada ens desmentia.
Hem cridat No tinc por, mentre els esfínters
se’ns dilataven fins a nivells d'espàsme.
Hem cridat no tinc por, tot pensant, tinc pànic.

HOSPITAL 8 -L'URÒLEG-

foto de Quim Fernandez Fernandez.
Ni una paraula carinyosa,
ni un gest amable i amorós,
ni un bes dolç al coll, o als llavis.
Res, tot mecànic i monóton,
allunyat del pur romanticisme,
tot brut, lleig i amb un punt de vici.
Sense mi mirar-te els ulls
examina a consciència la zona,
sense dir-te coses boniques
t'acaricía i palpa la intimitat,
sense el més mínim afecte
i amb una sola gota de lubricant
et penetra cruelment amb el dit,
desflora -o no- la teva virginitat.
"Tot està bé" els seus únics mots...
Tu mai més seràs el mateix,
però marxaràs donant les gràcies...

Paradoxalment l'uròleg, ens farà sentir
com els bancs, els polítics, i el capital:
penetrats, deshonrats, i agraïts

HOSPITAL7 -EL RADIÒLEG-

foto de Quim Fernandez Fernandez.

Talment un voyeur.
Aixeca les faldilles de la pell,
traspassa els músculs i tendons
i es fascina amb els ossos.
fotografia interiors i xafardeja
cada racó minúscul del ser.
Aleshores, projecta en la llum
la seva obre mestre, observa
i en treu conclusions.
D’allò en sortirà, alegria o neguit,
il•lusió o desencís. Corda fluixa,
el seu diagnòstic.

HOSPITAL 6 -EL PORTA LLITERES-

foto de Quim Fernandez Fernandez.
Avui, el porta lliteres
ha cobert el cicle vital de la vida.
Ha passat de la partera a la sala de parts
a la radiografia d’un nen,
de l’apendicitis del jove
a una pedra al ronyó d’un adult.
De l’avi del fèmur,
a la planxa freda de la mort...
Avui, el porta lliteres
ha transportat la vida sencera
en quatre rodes..

HOSPITAL 5 -LA INFERMERA D'EXTRACCIONS-

foto de Quim Fernandez Fernandez.

Aquella tira de goma
inflarà la vena,
tensa, refulgent.
Poc a poc l’agulla
xuclarà, goluda
la sang de la vida.
El calze sagrat
serà aquest cop
un trist tubet de plàstic.
La infermera d’extraccions,
dirà a sota veu sorneguera:
La sang de Crist!!!

HOSPITAL 4 -SOCIO SANITARI-

foto de Quim Fernandez Fernandez.
Olor de merda.
Flaire de vellesa,
desenes de cossos inerts,
de memòries desmemoriades,
de vides en declivi, quasi finites,
d'ossos recargolats en llits desfets i freds.
Ulls desencisats, mesclats amb guspires
d'esperances desesperancades.
Crits, brams, i de sobte, del no res una abraçada
una paraula amable que amansa la fera
que desfà lentament el caos abrupte,
que retorna inesperadament la pau.
Tot seguit un clac, clac de caminador,
cames de plàstic que arrosseguen la vida
que suporten els ossos que allunyen la por,
A la impersonal habitació records de vida,
quatre fotografies, una tele encesa que parla sola,
un osset de peluix i una bufanda del Barça.
Una vida aparcada, esperant el final.

EL CAVALL

El cavall
dona voltes
amunt i avall.
El gat,entremaliat,
emprenya el gos
que confós
borda i rabía encadenat.
La calma del tros
acarona al cavall
al gat, i al gos

5.8.17

HOSPITAL 3 -EL TRAUMATÒLEG-

Com un mecànic, canvia peces,
engreixa, tensa i afluixa,
martelleja i cargola,
serra i enganxa,
empasta i si cal, talla.

Com un vident, interpreta,
diagnostica i examina,
observa i percep,
albira i vigila,
contempla i adverteix.

Com una persona,
ensenya i aprèn,
encerta i erra,
arrisca i cura,
i quan cura, somriu.

HOSPITAL 2 -PEDIATRIA-


Tenia els ulls verds i enjogassats.
Mirava els dibuixos de la televisió,
aliè a tot el que l’envoltava.
Li havien venut l’estada com un joc
i ell s’hi havia avingut sense protestar.
Enyorava els amics de l’escola,
els llibres, els contes, l’enrenou.
Les injeccions que tant l’espantaven
els hi posaven  sempre sense agulla
i eren habitualment acompanyats
d’un sugus, o alguna altra gominola.
No entenia però per què li queia el cabell.
Els pares, valents  i entre llàgrimes ocultes
li havien explicat que formava part del joc
i que era per assemblar-se al Krilin.

HOSPITAL 1 -LA INFERMERA-

Com cada dia
va deixar penjada la seva personalitat
en una gris taquilla rodejada de dones.
La faldilla curta que tant bé li quedava,
la samarreta de tires tant sexi i escotada,
el seu matí, el seu temps, els seus problemes
el seu habitual mal humor de recent llevada.
Es posà la careta de comprensió, d’empatia.
Aquell uniforme blanc tant  uniforme i poc sensual.
Es posà la cuirassa per defensar-se de l’entorn,
perquè res la pogués afectar més del necessari
i va agafar l’ascensor que duia a la planta.
Allí va saludar les companyes de nit
aquelles que mig adormides somreien
ja que la seva presència significava el seu llit,
el seu anhelat descans, el canvi desitjat de torn.
A partir d’aleshores,  es posà a preparar xeringues,
medicacions, antibiòtics  i microgoters amb calmants,
que repartia amb somriures i paraules d’ànim.
Al mateix moment, una companya de nit,
obria la seva taquilla, es vestia amb pressa
amb texans,  camisa florejada i sabates de tacó.
Es vestia de vida, de temps, de mal humor o somriures.
Tant sols deixar el blanc, se li obrien els somnis...