26.10.16

L'AMOR

Potser la bilis, és el que ens fa humans?
Tal vegada el crit, l’insult, el menyspreu?
Qui sap si la confrontació ens fa més savis?
Algú sap si la guerra ens fa més intel·ligents?
Les banderes, les nacions, ens fan més lliures?
Podem pensar que la fam dels altres ens fa més rics?
El fet de pertànyer a la tribu, ens fa més autòctons?
És possible que la mort, ens faci sentir-nos més vius?
Sabeu si el poder, o l’afany de poder ens fa més forts?
I l’amor?, l’amor ens fa més humans?
I l’amor?, l’amor ens fa més savis?
Tal vegada, més intel·ligents, més lliures, més rics,
més autòctons?, més vius, més forts...?
I l’amor?, l’amor ens fa més tendres.

No li demanem miracles.

25.10.16

AMOR

En un atac de plaer descontrolat,
passejà la mà pel cos d’ell
pel cos d’ella,
pel cos, per la pell.
li escanejà els pits, els llàvis,
el cul, el penis,  la vagina
que s’humitejava al contacte.
En un atac de plaer descontrolat,
tant se li en donava el sexe
i si era home o era dona,
l’havia conegut aquella tarda,
l’havia captivat el seu somrís,
no era qüestió de sexe,
li agradava aquell ser,
estava disposat, disposada,
a fruir d’aquell cos,
a besar aquells llavis,
a jugar i jugar amb la pell,
sense mesura, sense complexes.
En un atac descontrolat de plaer,
aquell dia havia decidit que l’amor,
que el desig, que l’alegria,
anava més enllà de convencionalismes,
anava molt més enllà de doctrines,
estava  a milers d’anys llum
del que dictaven les normes.

23.10.16

MUTS


Caminàvem sense dir res,
i no perquè no tinguéssim res a dir-nos,
sinó per que cap paraula pogues distreure
ni una sola de les nostres sensacions
davant de tanta bellesa.

PARADÍS


Ahir va ploure tot el dia.
Avui, les fulles dels arbres
cauen i corren per sobre l’asfalt.
Els cargols caminen pesarosos i contents,
i els gats, fins avui inexistents,
es llepen i rellepen creuant camps i camins...
...I ella com una aprenent de deessa,
planta el llenç davant el paradís,
i pinta, i pinta, i pinta...

CAFE IRUÑA

Al cafè bar Iruña el temps s’ha aturat,
el cambrer somriu amb aspecte d’altre segle,
la cambrera atrafegada, carrega pinxos,
i l’Ernest espera repenjat a la seva barra,
aquell wiski que li tregui del nas
l’olor de sang taurina i l’adrenalina brutal
del corredor que fuig estafeta avall
d’aquesta tradició violenta i inhumana.
El cafè Iruña, contempla estoic
la bromera de sensacions quotidianes,
mentre deixa que el temps passi
i creui Plaza del Castillo avall,
entre el somriure del cambrer
i la cambrera atrafegada, que carrega pinxos...

10.10.16

CINQUANTA-CINC

S’han marcit tots els geranis,
s’han despullat els arbres de colors,
ens ha envaït el vent fred del nord,
constipant les oliveres i magnòlies.
Aviat els rellotges avançaran
o tal vegada endarreriran l’hora,
mai recordo el procediment,
i tot es tornarà blanc, o gris.
El gessamí s’ha assecat de cop,
el jardiner diu que rebrota,
que a la primavera tot reneix,
que cal deixar fer a la natura.
Aquesta natura que poc a poc
se’n cansa més i més de la feina,
i es rebel·la  amb tempestes i fiblons,
amb niños, niñas i cuñados.
I malgrat tot això, malgrat tot,
em sedueix brutalment la tardor.
M’agraden aquests dies foscos,
on el sol ens diu adéu a mitja tarda,
i els pollancres fan sons guturals
entre les branques nues.
M’agrada l’olor de les castanyeres
encara potser en mànigues de camisa,
tot i que detesto les castanyes,
els panellets, els moniatos i el vi dolç.
M’agrada l’estació en la que vaig nèixer.
Digueu-me melancòlic, digueu-me tronat,
però és que demà en faig cinquanta-cinc...