29.6.22

EL MÉS PETIT DE TOTS

 

 Dins el calaix

aquella figureta de ceràmica,

el nen amb la senyera i el puny alçat,

el més petit de tots.

Aquella figureta que els feixistes

no van poder trobar al calaix de l’avi,

mentre el tenien retingut a la presó,

per recollir, segons deien ells

diners pel socor roig, quan en realitat

recollia per una corona per l’amic difunt,

un dels amics treballadors del mercat.

Així actuaven, així actuen encara els feixistes,

inventant relats, buscant culpables

de manera paranoica, guiats per la seva ignorància,

destruint tot el que no entenen, ni volen entendre,

tot el que els resulta diferent a la seva merda

en la que es rebolquen dia i nit sense pudor.

Aquella figureta, desada de manera maldestre

en un calaix qualsevol de la més accessible calaixera,

es va escapolir de la vista dels feixistes,

perquè els feixistes no sabien, no saben veure,

la seva ignorància, el seu fanatisme, els encega.


28.6.22

QUICA

 

L’àvia va gastar un dineral en bistecs, el dia abans que els diners de la República deixessin de valdre.


Tot passa per alguna cosa,

i quan les bombes t’esquitxen,

la fosca presó et persegueix,

el teu món s’ensorra als teus peus,

cal tenir el cap molt fred

i jugar-ho tot a una carta.

Convertir-se per moments

en un astut prestidigitador

que treu conills de barrets inexistents

que endevina cartes impossibles

que esquinça i reconstrueix

tots i cada un dels papers de l’auca,

i com si res i amb un somriure

creua tota la ciutat perquè a casa hi ha gana

i demà tot el que tens, no valdrà res,

cap gota de suor serà recompensada,

cap il·lusió construïda amb els anys

podrà convertir-se en realitat

i sols quedarà la gana, la terrible gana

que un quilo de bistecs pot alleugerir.

Com els vells trilers de les Rambles,

la Quica creua la vella ciutat princesa

i sense perdre cap sabateta de cristall

enganya al príncep, i el deixa bocabadat

en aquell ball de merda on no era convidada.

Un quilo de bistecs li salvaguarden la dignitat.


24.6.22

TRIBU

 



Sóc d’una tribu d’homes que ploren,

que ploren d’alegria, de tristesa,

que ploren de ràbia, d’emoció,

i que mai no se n’amaguen .

Sóc d’una tribu de gent que celebra,

que celebra victòries, revetlles,

que celebra aniversaris i dates,

i que sempre s’ajunta quan cal.

Sóc d’una tribu d’homes que aprenen,

a ser feministes, sense frases ni gests,

que es treuen de sobre la crosta

de l’educació imposada tants segles.

Sóc d’una tribu de persones que riuen,

que de qualsevol cosa en fan festa,

que beuen i mengen, que tasten i proven,

i que fan l’amor sempre que poden.

Sóc d’una tribu, que odia les guerres,

que odia les armes i els uniformes,

que odia les pàtries, també les banderes,

i que planta cara quan les prohibeixen.

Sóc d’una tribu molt contradictòria,

sóc d’una tribu tremendament humana,

sóc d’una tribu de les que ja no en queden.

Sóc d’una tribu simplement de gent que m’estimo.


20.6.22

TRENS

 

Els nostres cossos

com en un estat sense atmosfera,

dansant sense saber ballar, nus,

seguint una música inexistent,

entre cantonades clandestines,

blancs immaculats de llençols

i trens que anaven i venien,

per vies sense principi ni final.


Els nostres cossos

aliens al món que ens envolta,

on l’atmosfera és irrespirable,

dansem al ritme del capital

amb músiques reguetoneres,

amb cantonades vigilades

i llençols bruts de sang i fang,

mentre tots els trens porten

als nous Auschwitz del segle XXI.