Com en una simfonia de música clàssica
va fent ruixats que colpegen la finestra,
breus, intensos, com sortits d’una regadora.
Ni un llamp, ni un tro, ni un sol gra de calamarsa
tant sols pluja fina molla i quasi horitzontal
que ens assota les cames, els peus, la vista,
que ens converteix en pocs segons i sense pietat
en una caricatura grotesca de Capità Pescanova.
Al costat els gossos arrufen el nas simulant somriure,
i no acaben d’entendre la dansa estranya de paraigües
que intenten inútilment lluitar contra un ser superior,
una espècie de Quixot lluitant contra molins tossuts.
Ens miren de manera burlesca, i pensen; “que en són
d’animals...”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada