27.2.17

EL DOL

El dol, el verdader dol.,
aquell que t’esquinça les entranyes,
no és el moment violent de l’adéu.
El dol, el verdader dol,
és quan el gall canta cada dia
desesperat, tant sols per a tu.
Quan les tardes passen fosques
i l’enyor se t’arrapa a la pell
com si fos una paparra assedegada.
El dol, aquell dol terrible,
esdevé quan recordes l’escalfor,
quan recordes la rialla, el plor,
tots i cada un dels sentiments
que s’havien compartits i que ara goluts
tens a bota plena per tu sol.
La remor de les passes,
l’olor de la colònia, o la pell,
aquella cançó a la ràdio compartida...
El dol, el dol espantós,
comença, quan t’adones que ja no hi és
i t’arrapes a la rutina dels records.

SUPER HEROIS


A vegades, potser massa vegades,
m’agradaria ser el Capità Amèrica,
i tenir un escut amb un estel
i amb aquella disfressa ridícula
poder colpejar els dolents,
sense haver de donar explicacions.
I volar d’un sol salt, de casa en casa,
fent complir la llei, la meva llei, la dels justos.
A vegades també, potser massa sovint
m’agradaria  també ser la Cosa
i tenir el cor de pedra, els punys de pedra,
el cervell de pedra, la força d’una pedra,
per poder confondre’m amb les muntanyes
i sentir-me pesant, poderós i temut,
i quedar per fer algun carajillo amb en Thor,
l’irom man , o per que no? els X-man.
I per què no, sentir-se spiderman?
llençar les teranyines pels llocs més pulcres
i volar com els ocells, tant sols menjant insectes.
I que us semblaria ser la dona invisible?
Poder  mimetitzar-se amb el paisatge,
escoltar converses, intrigues, complots,
i tornar a guanyar dia si dia també al Doctor mort.
O sentir-me per un dia la Bruixa escarlata,
amb un vestit roig espatarrant , i unes corves
sinuoses i completament excitants.
I ja que hi som, que me’n dieu la Vídua negra?
La heroïna més letal i sensual de totes,
que va començar d’espia russa,
per acabar del cantó “dels bons”...
Dels bons...
Caldrà seguir però, sent l’heroi que sóc,
un heroi de cartró pedra, somniador,
aquell heroi del dia a dia, a que tant sols
se li pot exigir un somrís de bon matí,
un petó als llavis en l’adeu,
una abraçada en la retrobada
i sobretot, sobretot sobretot
la certesa que la llei no depèn de super herois.

19.2.17

OCELLS ERRANTS II

Com els ocells errants,
anava de finestra en finestra
simplement pel plaer de buscar-la.
Com els ocells errants,
picotejava la persiana
i esperava delerós que una mà
puges alegre la corriola verda
que dona llum a l’estança i a tot.
Com els ocells errants
seguia i seguia batent les ales
sota aquell cel de plom
que el sol vol trencar, com deia el poeta.
Com els ocells errants
mai deixaria de buscar
aquella llibertat esmunyedissa
que semblava divertir-se
creant espais d’hivern
fins i tot en plena primavera.

13.2.17

RECOMENÇAR

Vull explicar-te coses.
Estic fart d’escriure per escriure.
Parlar-te de la vida.
Parlar-te de la mort.
Amb paraules valentes i netes.
Deixar-me de paraules buides.
Explicar-te coses de veritat.
Paraules que no se les endugui el vent,
que es barallin per les cantonades
amb tota la insolència que siguin capaces.
I desprès, estirar-me al prat
i contemplar la lluna roja
i tornar-me a embadalir inútilment
vomitant les tonteries de sempre.
Vull explicar-te coses,
perquè saps, estimada amiga?
m’estic quedant buit de mots...