A vegades, potser massa vegades,
m’agradaria ser el Capità Amèrica,
i tenir un escut amb un estel
i amb aquella disfressa ridícula
poder colpejar els dolents,
sense haver de donar explicacions.
I volar d’un sol salt, de casa en casa,
fent complir la llei, la meva llei, la dels justos.
A vegades també, potser massa sovint
m’agradaria també ser
la Cosa
i tenir el cor de pedra, els punys de pedra,
el cervell de pedra, la força d’una pedra,
per poder confondre’m amb les muntanyes
i sentir-me pesant, poderós i temut,
i quedar per fer algun carajillo amb en Thor,
l’irom man , o per que no? els X-man.
I per què no, sentir-se spiderman?
llençar les teranyines pels llocs més pulcres
i volar com els ocells, tant sols menjant insectes.
I que us semblaria ser la dona invisible?
Poder mimetitzar-se
amb el paisatge,
escoltar converses, intrigues, complots,
i tornar a guanyar dia si dia també al Doctor mort.
O sentir-me per un dia la Bruixa escarlata,
amb un vestit roig espatarrant , i unes corves
sinuoses i completament excitants.
I ja que hi som, que me’n dieu la Vídua negra?
La heroïna més letal i sensual de totes,
que va començar d’espia russa,
per acabar del cantó “dels bons”...
Dels bons...
Caldrà seguir però, sent l’heroi que sóc,
un heroi de cartró pedra, somniador,
aquell heroi del dia a dia, a que tant sols
se li pot exigir un somrís de bon matí,
un petó als llavis en l’adeu,
una abraçada en la retrobada
i sobretot, sobretot sobretot
la certesa que la llei no depèn de super herois.