Avui aquest poema sense arrels
vol simplement parlar de tu.
M’enfonso en les profunditats
d’aquesta terra tocada pels Déus,
i em converteixo en part del paisatge.
Miro al nord, cap a l’emblanquit Canigó,
i enyoro les terres furtades fa massa anys.
Miro al sud i recordo els orígens graciencs,
aquella gitaneria bella, del barri estimat
de guitarres, palmes
i veus estripades,
de cadires al carrer i festa perpètua.
Avui, aquest poema sense arrels,
s’ha clavat dins el meu enyor confinat,
de sopars i celebracions mig inventades,
de petons i secrets a cau d’orella, de vida.
Passejo per camins avui molls i enfangats
de pertorbacions que venen de l’oest,
i ens deixen l’est negat de llàgrimes salades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada