AQUELLES TARDORS

 

Als matins de tardor

quan les xemeneies fumegen

i els teulats es despullen de glaç,

ens imposem un silenci expectant,

una incredulitat de tanta bellesa.

Aquells matins en els quals el cel

ens regala núvols lenticulars

i el vent ens xiula a les orelles,

en el que el gos alena bafs i baves,

i es deixa anar en grans corredisses.

Aquells matins que evoquen nostàlgies

d’infanteses a mig fer i riures estridents,

són aquells que tan sols es desfiguren

quan la memòria atzarosa i cruel

et recorda uns llavis, uns somriures,

unes petites escletxes de vida

que acaba soterrada als fonaments de l’hort

que mandreja entre fulles mortes

i herbes sense nom que hom inunden tot,

deixant tant sols un paisatge dessolat.

KARMA

 

 Tu, aquell hereu de los santos inocentes,

el que fa de gosset de l’amo i li llepa el cul,

el que col·lecciona pels de cony a la vitrina,

el que rep els legionarios com a Mr Marshal,

i aplaudeix una cabra com si fos un coronel.

A tu, que subscrius el amanece que no es poco,

que rius els acudits de malalts i mariquites,

que somnies en la noia del cavall del Terry,

que emboliques una planxa pels reis de la dona,

que encara et creus allò de que és cosa d’homes.

A tu, que frueixes veient patir un pobre brau,

i t’emociona un descabello que ja és ferit de mort.

A tu, que malparles d'immigrants que no coneixes

i els acuses del fet que un home sense estudis

et prengui una feina que ni tan sols vols fer.

A tu que anteposes la unitat a la raó i la democràcia,

i tant sols et manifestes quan qui et convoca és l’amo.

A tu que «els donen ajudes, viuen del cuentu»,

però tu ho pagues tot en negre per estalviar impostos.

A tu que «no ets racista, però...»

A tu que, independència encara que sigui amb els fatxes.

A tu que, ara ja no pots dir-li res a cap dona...

A tu que, els maltractaments són coses de casa...

A tu que ets tant ben parit que ningú t’ha de donar lliçons...

Atu, et desitjo un bon karma.

DESPRÉS

 

 Quan el sexe dona treva

i el respirar compassat s’apodera de tu,

el terra deixa de tremolar com un sisme,

i tot retorna a la calma més feliç i real.

I queden els instants de plaer descomunal,

la saliva, els sucs corporals les olors,

i agafes aire com en una eterna primavera

i deixes anar tots els entrebancs del dia,

totes les penúries, tots els malsons

i tornes a mirar el cos estimat i t’eleves,

et deixes dur pel flux de l’energia viscuda,

per les eternes ganes de tornar-hi i tornar-hi,

i et saps valent en la vellesa i la bellesa,

i saps que l’endemà, serà un dilluns més,

amb una meravellosa olor de dissabte de passió

i sortiràs al carrer amb el cap ple de pardals

i els narius del nas, completament oberts

a noves olors, a nous perfums, a noves salives

que nodreixen i conformen la pell d’ella.

SABER-TE NUA

 

Em cremava la pell de saber-te nua,

talment com si fos un pobre adolescent.

No sabia imaginar-te d’aquesta manera

i els meus somnis humitejaven les nits.

Repassava un a un tots els meus somnis

intentava no perdre’n ni un sol instant,

i aleshores desapareixies entre boires

i jo jugava a pals de cec a la foscor.

Em cremava la pell de saber-te nua

com un dissabte sense festa ni diumenge,

com un Nadal sense fred i sense lluna,

o com l’eclipsi que avui em furta la plenor.

LA NIT DELS CORBS

 

 He sortit a passejar de nit,

les papallones blanques

festejaven l’únic fanal encès

d’aquella nit de lluna plena.

Aquella bruixa i no una altra

creuava de manera fugaç

per davant dels ulls sorpresos.

Aquella nit de cadàvers vius,

de monges, carabasses i esquelets,

de sants i de déus sense corones,

de castanyes i de dolços panellets,

van aconseguir emmetzinar-me

i fer-me veure espais onírics

on els meus ulls plens de raigs x,

descobrien corbes nues i corbs salvatges.

Vaig imaginar aleshores

cada un dels teus porus

cada centímetre cobert

de teles i cremalleres

vaig volar com el corb

per sobre dels teus ulls

que de manera fascinant

s’acomiadaven

pel tunel

dels dies....

LA BRUIXA DE LES ROTONDES

 

 La bruixa de les rotondes

es deixa anar el cabell

i es converteix en guerrera.

Fa d’amazona sempre nua,

amb el cavall fregant-li l’entrecuix.

Fa servir totes les seves bones arts,

per desplegar els seus encants

i sense pocions ni metzines

embruixa el pobre badoc

que cau de bon grat a les seves urpes.

La bruixa de les rotondes

es deixa anar després de xerrameques

i ofereix la seva voluptuositat

a l’ingenu amant que somnia posseir-la.

Juga amb tot l’erotisme que és capaç

i quan creu que ha arribat el moment

cavalca sobre el cos que es desfà

per a poder acariciar-la i penetrar-la.

L'ÀLIGA

 

 En la solitud del bosc em repenso,

alço els ulls i veig l’àliga dibuixant giragonses

i com atura el vol sobre un tronc i em mira

endevinant i escrutant curiosa la meva solitud.

Amb el seu cap nerviós movent a banda i banda

eixuga les fulles de faig, que victorioses

li dissenyen un ocre vestit de tardor...

ULLS I MIRADES 16 ALEK

 

Quan cau la nit i les pupil·les es clouen

queda l'espessor de la foscor absoluta.

La lluna s’ensenyoreix i malda per brillar

entre totes les cuquetes de llum del cel.

És aquella hora, on la brillantor dels ulls

deixa pas a les tenebres de l’ocàs.

La nit ens furta la lluïssor dels teus ulls,

aquells ulls balcànics que tot ho poden,

aquells ulls no vulgars, sinó búlgars,

els que no enganyen, els que parlen

d’entre totes les xerrameques i crits,

aquells ulls insubornables i lliures

que a cops de colze, s’obren camí

entre totes les foscors i fan de llanterna

en aquest món que va a la deriva

per manca de valentia i coratge.

Els ulls, la llum, els llampecs,

Tot floreix quan enjogassats somriuen.

TITÀNIC

 

 Hem perdut tantes matinades per mandra,

tantes passejades sota arbredes fresques,

per por a no haver dut la rebequeta,

tants plaers, pel què diran, o pensaran,

tants porrons plens de sang no beguts...

Instants que no tornaran mai més

encara que serrem les dents a ulls clucs,

ni ho desitgem en els nostres somnis,

ni en els possibles, ni els més humits,

somnis perduts, joventuts malaguanyades,

tants prejudicis, tantes mandres, tants freds

en aquelles caloroses i incitants nits d’estiu,

on la nuesa imaginada ens furtava l’enteniment,

on els balls arrambats tan sols ens avergonyien.

Tants plaers i sentiments no compartits

per la simple raó de no caure en el pecat,

aquell pecat que la imaginació ens relatava,

i refusàvem per un grapat de cels imaginaris.

Ha sortit tantes vegades el sol sense nosaltres,

tantes llunes perdudes en la blancor dels llençols,

tantes pluges d’estrelles vistes als telenotícies,

tanta grisor, tanta castedat, tanta estupidesa.

Ara ens queda avisar als fills, salvar als nets,

cridar-los als quatre vents que no s’estiguin de res,

que tot vola i passa massa veloç davant els ulls,

que la bondat també és fruir del cos i les passions,

que segur, segur, segur, si miren amunt podran veure

com els pica l’ullet uns preciosos ulls color de caramel,

i que el seu cos, el seu esperit, la seva ànima

és com un vaixell que mai, arribarà a port per sí mateix

i que aquells ulls, seran el salvavides del seu Titànic.

ALS MATINS...

 

 Als matins, quan tot encara dorm,

surto a trepitjar els camins virginals

del voltant de casa. L’Osasuna,

juga divertida amb les papallones

que li volten pel cap i la neguitegen

amb les seves piruetes indescriptibles,

i amb els grills que canten, no se sap on

però que apareixen de sobte per sorpresa,

saltant al nostre per sobre les sabates

i es burlen de la innocència del gos

que somnia atrapar-les per ves a saber què.

Tot és calma avui que el sol no surt

i que les pluges segueixen esquivant el país.

Tot és gris, però sembla que no plourà mai més.

La Mare de Déu del Mont em saluda entre boires,

convidant-me a captar amb el meu mòbil la bellesa

emmarcada entre ella i un rull de palla tardà.

Dorm tranquil·la Navata mentre jo camino

i desenes de despertadors desensopeixen la gent

que de manera ensopida i mediocre s’alçarà

per tornar a les feines que els donen menjar.

Quina pèrdua de temps i sobretot de vides...

Al matí, quan tot dorm, trepitjo els camins virginals,

i em sento increïblement feliç, amb l’amiga esbufegant,

la meva amiga ja anciana, que segueix jugant amb les papallones...

BATEN ELS LLENÇOLS

 

 Baten els llençols al vent

penjant tant sols d’un fil

i agulles d’estendre de colors.

Diuen adéu als avions

que deixen esteles blanques

als cels blau intens d’avui.

Saluden frenèticament

als nouvinguts de terres estranyes

amb maletes plenes de no-res,

amb llàgrimes perlades penjants

confoses amb salabrors marines.

Baten al vent els llençols

i espanten les diminutes papallones

que inunden l’herba dels voltants,

i esquiven amb el seu anar i venir,

els grills que astorats, juguen

histèrics a saltar i esquivar

les aleatòries envestides.

Baten els llençols al vent

celebrant la tramuntana eixuta

sincopant-se amb les orenetes

que fugen ja dels nius cap al sud.

Baten es llençols al vent,

penjant tant sols d’un fil

amb agulles d’estendre ocres

saludant la tardor que avui comença.

MUSEU DEL TREN - AZPEITIA -

 

 He retrocedit en el temps,

en un temps de vapor

on tot anava a poc a poc

on tot era manual i traçut.

En aquell temps de raïls

i de ginys de fusta i cartó,

on els quilòmetres eren llargs

i les manetes del rellotge

recorrien l’esfera pausadament.

On els revisors somreien sota la gorra

i el més joves cedien els seients,

a prenyades, vells i belles joves.

Aquells temps on els arbres

tenien noms i també cognoms,

on les estacions feien olor de festa,

on el xiulet del tren feia badar

als pastors, ramats, ovelles i gossos.

Un temps on tot era més reconeixible

i els nens jugaven tranquils als carrers.

Temps passats on l’avi feia olor de caliquenyo

mentre llegia prop del foc aquell diari groguenc

on s’anunciava que el vell tramvia descomptava hores

i la tecnologia s’enduria per davant somnis i paus.

Un simple bitllet de tren d’un museu lluny de casa,

m’ha transportat sobre el seu cartó caduc i fals

a un diumenge qualsevol de la meva infantesa,

la d’infant que olorava trens prop de Valldoreix,

mentre pensava innocent que tot allò, dilluns ja no existiria...

FUNDA

 

Només sóc una funda.

No crec en ànimes, ni més enllà,

ni Déus ni cap vida eterna millor.

No necessito tampoc cap descans

Tan sols sóc una funda que envelleix.

El dia que mori vull que em cremin,

que el foc consumeixi la vella funda

i que tan sols quedi el record,

i que la resta, siguin flaixos fugissers.

Això sí, després de cremar-me,

recolliu les cendres, no pas totes,

tan sols uns pocs grams, vint o trenta,

els poseu a una bosseta biodegradable

i les escampeu pels Flysh de Zumaia.

No penseu que em doneu repòs

jo no hi serè en aquelles cendres,

seran part d’aquella funda d’energia

d’aquella part de mi que era presumida

i que al final ha volgut ser part

de la bellesa profunda de les pedres

i del mar que les colpeja i acarona.

I com deia el mestre Montllor,

qui sap si alguna part d’elles

acabarà en la sandàlia d’alguna jove

i podré acaronar la seva pell tendra...

I despistant
Com qui no vol
Alçaré els ulls
I entrant pel peus

Arribaré fins al seu cor...

Quan ja no hi sigui

vull que un bocí de mi

formi part d’aquell miracle.

NUA

 

Reposa nua sobre les roques
i deixa que les ones li amarin la pell.
el mar li ofereix petxines i curulles
per tapar els seus mugrons devergonyits,
i ella refusa una a una totes les temptacions,
totes les prohibicions, totes les censures.
ella mira a l'infinit i veu tan sols una ratlla
i imagina totes les salabrors acaronant amb destresa

el seu pubis lliure de qualsevol prejudici.

NI EL MAR EL VOL

 

Sobre la sorra

un sol paquet,

un simple bot,

una gran nosa,

un sol relleu,

com un tumor,

un simple quist,

ben poc normal

de l’estiuenc

molt calorós

marí paisatge.

Una gavina?

o el socors

de l’ampolla

del vell nàufrag..

Aquell infant

que ve de lluny,

surant d’un pot

que el mar escup

que ni tant sols

el mar no el vol....

CABELL ROS

 

Et vas endur el teu somriure

i ens vas furtar els nostres,

vas marxar a aquell viatge

de tenebres i de llum cap al no-res.

Vas creuar aquella porta

que un cop es tanca deixa enrere

tants i tants sentiments compartits,

tantes estones de rialles i plors,

tantes botes gastades pel temps,

tantes il·lusions, tants desencisos.

I en la pressa i la sorpresa de l’adéu,

ja fa tant que et trobem a faltar

que els minuts se’ns fan segles.

Avui he sentit la teva rialla fascinant,

que s’allunyava estels enllà...

EVA

 

 S’estronquen els somriures

i queden les estones de conversa,

de conversa pausada i esperançada,

ni un instant d’impotència, ni dol,

ni una paraula de retret a la vida,

sempre aquella abraçada final,

virtual o si hi havia sort i coincidència,

enmig del carrer, al passadís, on calgués.

Aquells dies on els mots es fan fonedissos,

on no saps d'on treure la ració d’ànims

i com a resposta, el mig somriure sorneguer.

A les darreres converses simplement vaig dir:

«A seguir lluitant com una lleona, com sempre»,

i ho va fer fins la darrera hora, minut, segon,

sabent com sabia el final de la pel·lícula,

sabent com sabíem aquell espòiler maleït

de film de gènere B, on ho veus a venir tot.

Estic segur que no vas perdre el teu somriure,

no com nosaltres que en aquest cas t’hem fallat.

Com tu deies sempre: «vaaaaaa fins demà....»

ELOGI AL SILENCI

 

Camino per la ciutat engalanada de gent.

Caminen en horitzontal, parlen en horitzontal

respiren, riuen i viuen sempre en horitzontal.

Jo reivindico el silenci i miro en vertical,

veig els balcons prenyats de plantes silencioses,

els edificis dibuixats que de manera introvertida

amaguen tímids la seva bellesa arquitectònica,

els seus dibuixos colonials i artísticament subtils,

les seves glorietes, les seves persianes, les estelades.

Veig l’ocell engabiat que no canta, perquè avui no toca,

els alegres espirals de colors que silents giren amb el vent,

aquell vent que avui ha decidit ser tan sols brisa,

el cel, blau com mai, que convida a serenor interna...

I respiro, i no vull tornar a la bulliciosa horitzontalitat

que em trasbalsa d’una manera avui difícil d’explicar.

I la vista segueix jugant amb la ment a imaginar espais,

espais onírics silenciosos, on regni de manera digna la pau,

el silenci, la introspecció, aquella meditació que mai he usat,

aquells instants plàcids amb mi mateix, on cap paraula

ni vol ni pot conviure amb el crit, el riure o el plor.

I floto pels carrers com si fossin un mar enrabiat

i jo aquella pastera valenta i agosarada que sura i prou,

aquella closca d’anou que tan sols aspira a no enfonsar-se.

Però en tornar a sentir els peus en terra, en horitzontalitat

em traspassa la mirada d’aquell infant d’ulls blaus preciosos,

aquells ulls que transmeten silenci, pau i esperança,

i em rendeixo a la seva serenor, a la seva capacitat de dir-me

que no tot està perdut, i que potser el demà serà menys cridaner

i la gent mirarà també en vertical, perquè ja res horitzontal

aconseguirà seduir-lo, i tornarem a mirar el cel,

les plantes, als balcons, als espirals de colors, al silenci...

I potser fins i tot, deixarem que l’ocell abandoni la seva gàbia,

per poder volar com vulgui, en vertical o qui sap si en horitzontal...

VULL CUSTÒDIA COMPARTIDA

 

Vull custòdia compartida,
i saps què?, fem un tracte.
Jo em quedo la natura,
per a tu, tota la resta,
jo els somriures, tu el rictus,
aquell seriós i entenimentat
que sempre t’ha definit.
Jo em quedo les festes,
l’alegria, la disbauxa,
el cava, els balls,
per a tu les desfilades
els uniformes, els tancs.
Jo em quedo les amistats,
tu si vols, et quedes les banderes,
totes, de tots els colors
de totes les pàtries i estaments,
jo amb tot el que sigui compartit,
amb tot el que sigui divers,
tu, pots quedar-te amb la teva raça,
la teva puresa, la teva superioritat.
Jo em quedo amb la gent
a tu et cedeixo la resta, tot.
Jo seré, segurament molt pobre
sobretot d’allò que per tu te tant valor,
tu seràs immensament ric,
d’allò que no val per a res,
perquè jo em quedo amb la vida
tu amb les ordres. Jo amb l’anarquia
tu amb l’ordre...
Tots dos serem feliços, segurament
perquè és tot el que perseguim,
però només un dels dos, serà digne.
El temps i la gent, jutjarà, qui dels dos.

PAPALLONES

 

Volen al meu voltant papallones de colors

m’acompanyen amb la passejada matinal.

El gos al meu costat les espanta amb el seu trot.

Blanques, grogues, marrons, taronges, blaves,

es mouen nervioses, dibuixant danses sense sentit,

van de flor en flor, de planta en planta resseguint-me.

Volen al meu voltant, i m’abandonen, tornen, i marxen..

No pot haver-hi companyia més bonica pel meu passeig.

Bonica, nerviosa, dansaire i sobretot policromada.

ULLS I MIRADES 15

 

Entre la negror

la llum d’un estel fugaç,

d’una torxa en la cova,

d’una abraçada a l’esperit,

d’aquella cuca de llum

terriblement enjogassada

que desafia els fantasmes

dels prats que verdegen.

Aquella gota de suor que cau

del cap cansat del pagès,

Aquella foguera salvatge

de la nit més llarga,

aquell groc intens del cava,

i de totes i cada una

de les bombolles escumoses.

Aquell ball nus al voltant del foc,

aquelles gotes nues de mar salades...

Totes les llums màgiques

reflectides en una sola mirada.

EQUIVOCAR-SE

 

Passeja la parella jove

després de la tempesta,

quan el cel ha quedat

completament blau i net,

i el sol torna a escalfar

com abans dels trons,

dels llampecs i l’aiguat.

Caminen i veig que agafen

un camí que conec bé,

aquell que no té cap sortida,

que acaba al bosc profund.

I els envejo, per la gran capacitat

encara de poder equivocar-se.

Ja aprendran a seguir el camí correcte,

aquell que sense cap mena de dubte

no duu enlloc.

ESTALACTITA

 

En el silenci,

des de la foscor més absoluta,

com una formigueta incansable,

gota a gota, humitat a humitat

es va esfilagarsant la gota,

Lentament recorre amb parsimònia

milions d’anys d’història

per tal d’allargar mil·límetres.

Sense cap mena de pressa

juga amb el temps i l’espai

i abandona el seu estat líquid

per esdevenir bellesa i vellesa.

Es transfigura en fragilitat

del no-res a l’infinit.

Des de la foscor més humida

esdevé un miracle sublim.

DERROTA

 

DERROTA

La il·lusió

entra com un líquid injectat

per una agulla i una xeringa

directament a la vena i moll de l’os.

Recorre totes les parts del teu cos,

i et fa al·lucinar amb idees i missatges

que fins aleshores, creies utopies.

Fa que el cervell funcioni a cent per hora,

fa que totes i cada una de les accions

et semblin les més sublims que has fet mai,

fa que creguis que tot està al teu abast.

Aquella droga s’apodera dels teus músculs,

dels teus òrgans, de la teva epidermis,

inclús de la teva intel·ligència i raciocini.

Aleshores quan l’efecte de la droga t’abandona,

quan els efectes d’aquella ingesta adrenalínica

s’aturen i et deixen nu i terriblement desamparat,

apareix la desil·lusió, apareix l’antònim de tot,

i sents que la derrota et xarbota de cap a peus.

I no entens en què s’ha tornat a convertir tot,

i aleshores escampes culpes i retrets miserables

i fas de la derrota un invent insolidari, que negues.

Però com en un miracle inesperat i rialler,

retorna el somriure al teu rostre,

i t’agafes temps, oxigen, al·lè,

i desprès, recapacitat, pensat,

i sabent qui és realment l’enemic,

retornes a la lluita, la teva droga.

NU

 

Nu,

faig l’amor amb el mar,

acaricio les algues,

penetro les onades,

deixo que l’aigua

envaeixi tots els forats

i les escletxes del cos.

Nu,

floto com en el úter,

nu,

llisco com l’espermatozou,

nu,

duc el gust salat del sexe humit.

Nu, em deixo dur, lliurement

fins al més descomunal dels orgasmes,

i nu, retorno nedant saciat a la riba

com un peix agosarat i inconscient.

EL GAT A LA FINESTRA

 

 Cada matí

m’espera un gat a la finestra,

miola pidolant uns grans de pinso,

es refrega pel vidre, l’entela,

i em mira amb els seus ulls enormes.

La seva presència em desensopeix,

em desperta i també em fa somriure.

Mentre li serveixo l’esmorzar

l’amanyago amb cura i ronca de plaer.

Cada matí

aquest gat m’amistança amb el món

ABRAÇADA

 

De vegades una abraçada et salva la vida,

t’omple d’oxigen net i pur els pulmons

i et fa bullir aquell tant per cent d’aigua

de la que diuen que els humans estem fets.

A voltes una abraçada serveix més que un petó,

i aquella escalfor quasi orgàsmica t’acarona.

No cal sentir la pell, no cal res més que l’instant

en que obres els braços i t'envaeix aquella aroma,

l’olor de pell, de colònia, de sabors, de vida

i tanques els ulls i t’enganxes a aquell cos

que et transporta a tots els llimbs imaginables.

QUIRÚRGICA

 

Amb la seva mirada quirúrgica

va desobturar-li les artèries,

tot jugant a ser un Déu entremaliat.

Va entrar dins seu com un ocupa,

li va xuclar totes les preocupacions

i el va dur al cel de tots els orgasmes,

allí on la saliva és mel de ruscs

i totes les formigues s’ajunten

per crear les pessigolles més dolces.

Amb la seva mirada quirúrgica

el va fer seu amb una hipnosi celestial.

EL FOTÒGRAF

 

El fotògraf compulsiu

munta el trípode enfocant la posta de sol.

Quan ho té tot a punt i en veure aquella meravella,

la fascinació li envaeix cada porus de la pell

i no s’atreveix a robar la imatge perfecta

pitjant aquell botó violador d’emocions.

Aleshores el fotògraf compulsiu

assegut en una cadira de vímec

gira la càmera i fotografia àvid,

la llàgrima que li rodola galta avall.

PASSEJO

 

Passejo,

i passejo pel bosc,

per aquell bosc que sap parlar,

que diu coses, ensenya colors

mostra vida, mostra vides.

Passejo entre grocs

taronges, roigs i verds,

bolets i plantes que desconec

i que em criden sense veu.

Passejo i segueixo pensant

que la vida, són aquestes passejades

NADAL 2022

 

Als carrers, la màgia del Nadal és una broma,

segueixen dormint al carrer els sense sostre,

segueixen els aturats veient passar els dies

trists, sense futur, sota les llumetes alegres.

Segueixen els bancs amb les seves fredes cues

tractant als clients com a xais del seu pessebre,

Segueixen el bou i la mula buscant pastures,

herba inexistent perquè no plou, ni plourà,

i els únics rius són falsos de paper de plata.

I mentre omplim els carrers de llums i musiqueta

els Josep i Maria d’avui segueixen empobrits,

sense poder pagar el llum, desnonats, humiliats,

dormint a recer dels llums dels grans magatzems,

buscant una cova per ocupar després de segles.

Segueixen els camps de molsa plens de sang,

de guerres creades per rics, on només hi moren pobres,

segueix la neu cobrint els cossos, gelant esperances.

L’estel de la cova, tan sols s’encendrà per trams

unes poques hores, ja se sap, restriccions.

Els pastorets amb mascareta visitaran la farmàcia,

aquella de la llicenciada Maria Magdalena

per comprar el ventolin pels nens bronquiolítics.

Els camells no portaran cap rei, són tots a Catar

per l’espectacle fastigós i vomitiu d’un futbol

cada dia més opi adulterat d’un poble ignorant.

El pobre caganer, es cagarà en tot, en tots, en tothom,

i marxarà cap a casa amb el cul escaldat del fred,

però tornarà a casa amb tota la tranquil·litat,

cosa de la que no podria presumir una caganera

que segurament seria cruelment violada en ramat.

I els feixistes, sortiran vestits de persones normals

a cantar pels carrers i a les misses del gall i del vestrús,

i els donarem la ma, desitjant-los pau, però eterna.

I mirarem l’arbre de casa i el pessebre i ens caurà una llàgrima...

com deia el poeta...

»Jesús serà nat

ens mirarà un moment a l’hora dels postres,

i després de mirar-nos, arrencarà a plorar...

ELS PETONS

 

Els petons no tenen nom,

ni els sentiments, ni el desig,

ni nom ni propietaris,

són com petites barquetes

que suren en un mar encalmat

i de tan en tan es desintegren

en un oceà brau apassionat.

Aleshores floten fets a bocins

on s’agafen nàufrags solitaris,

i resten a la deriva anys i segles.

Els petons no tenen nom, ni propietaris

ni paguen mai penyores indignes,

ni impostos, ni interessos,

es regalen, com si de sobte

es presentés un Nadal, enmig del maig,

o un sant Esteve en ple juliol,

els petons, els que són de veritat

no tenen preu, ni data de caducitat.

AQUELL NEN

 

El nen que baixa a tentines

les escales del centre de salut

no espera jugar amb ningú,

de fet no sap el que és jugar.

El seu món petit i irreal

es mou en una teranyina

que el té atrapat en un no-res.

La mare el guia de la mà,

l’acompanya pacient i pensa

que deu haver fet malament.

El nen, no és infeliç

desconeix la felicitat,

desconeix la infelicitat.

La mare se'l mira,

li eixuga la baba incipient

i amb mirada resignada

plora el futur.

THIS IS HALLOWEEN

 

Ens vam vestir de mort,

per honorar els absents.

Vam omplir la casa de teranyines,

com si la mort fos una cosa antiga,

un procés mal endreçat i brut,

una broma macabra i espantadissa.

Vam carregar un sac a l’esquena

i vam passejar pel barri ombrívol

trucant a cada porta, oferint-los tractes

fent trucs matussers de mag decrèpit,

i omplint el sac de bales ensucrades

per a diabètics desnonats i suïcides.

Vam deixar que l’estupidesa humana

ens envaís un any més cruelment,

que els que odiem ens dictin tractes,

que els de sempre ens fonguin a trucs,

i vam interpretar magistralment

el nostre paper de fantasmes.

QUATRE GOTES

 

 De les quatre gotes que han caigut

tres han impactat

violentament,

cruelment,

inequívocament,

sobre la meva desguarnida closca.

Ha estat com un miracle,

que ha regat l’hort que he plantat

sobre el meu crani erm i despoblat

i els arbres fruiters que m'ennuvolaran

temps a venir la vista i l'oïda.

He decidit transformar el meu àtic

en una selva vegetal, en un oasi.

He desbrossat amb una falç

totes les idees preconcebudes

que m’han acompanyat des de la infantesa,

m’he nuat i desnuat, m’he vestit i desfullat

per deixar prou camp lliure per l’olivera,

una olivera lliure, on els estornells hi facin niu.

He deixat també prou espai per les orenetes,

que vindran i marxaran amb les calors

les pluges i el bon temps, que mai se sap.

I si tot rutlla com cal, potser hi plantaré una mimosa,

que amb el seu groc , em recordarà insistentment

els temps de lluites, on tot semblava més que possible.

I quan la lluna faci el ple tancaré els ulls i m’abandonaré

al sexe salvatge que ella em proposi i em dispensi,

jocs de pells, de plaers i de salives que adobaran

tots i cada un dels pensaments que dibuixaran futurs incerts.

Tan sols espero que tot es vitalitzi i no calgui femar massa.