9.9.18

LLUNY



 Acaronarem la gespa dels avantpassats,
com un dia acaronàrem el primer nadó,
i ens deixarem dur per l’aire poc oxigenat
d’una terra alta com el cel i els esperits.
Seurem tranquil·lament a contemplar
aquell estrany oratge que ens envolta
i deixarem reposar la vista en aquella Ítaca
que fa tant de temps somniàvem lliure.
Ens costarà reprendre el camí feixuc,
aquell camí de totes  les tornades lentes,
i deixarem enrere aquells instants de solitud
que quedaran impregnats per sempre
en cada un dels porus de la nostra pell.

8.9.18

PAPALLONA -Fotografia de Marta Vergés-


No es va posar sobre aquella flor perquè sí.
Ella, acostumada a transportar tanta bellesa,
va triar el color roig que li faltava a les ales
per tal de fascinar la vista als afamats i precisos
caçadors de papallones, sense xarxes ni presons.

7.9.18

JUBILACIÓ


No tornarà a navegar més
aquella barca on barquejaven
les nostres il·lusions.
Una marea massa alta
un temporal inesperat
la va ensorrar a la sorra
inhòspita i cruel dels records.
Mai mes solcarà els mars salats
i plens d’aventures idíl·liques.
No lleparà mai més les roques
que punxerudes i salades
fosquegen ombrívoles
vora els penya-segats
de totes les Ítaques possibles.
Cap dofí acaronarà la gropa,
ni cap vent tornarà a imflar
aquelles veles blanquinoses
que semblaven besar-la.
Resta ara enterrada als marjals,
exposada al sol i al joc d’infants.
La seva jubilació, és la nostra condemna.

26.8.18

EZ DUGU IZETARIK ASKE HAIEK GABE. -No som lliures sense ells-


Quan la ràbia, fa que els ulls se t’humitegin
tot sentint les notes tristes d’una cançó,
i res no sadolli aquell sanglot i aquell plor,
el dolor regna al teu ànim, a les teves vísceres.
Aleshores, tots els barrots de l’univers
són els teus barrots, les cadenes, les teves.
I mires al teu voltant i enyores el sol, la lluna,
els estels, els esperits, els clams, els crits,
les consignes, les creences, les idees,
i enyores, i enyores i l’enyorança et fa enyorar,
els teus, els meus, tots, i entre tots, els més valents.
I les cadenes se t’enreden al coll com un penjoll
ple de punxes, que et fereixen el coll i el crit,
i et deixes vèncer pel desànim, si el desànim vol,
i t’abandones en mans d’una justícia injusta,
d’una manera de ser i de fer poc lliure
i la ràbia retorna, una i altra vegada,
cada dia, en cada melodia, en cada nota,
en cada cançó cantada en grup en la taverna,
en cada got de sidra, de ratafia o de mistela,
en cada borratxera, o en cada pensament seré,
i les llàgrimes et traicionen un cop més
sense defallir. D’això viuen ells...

Li vaig dir a la dona: no ploris, és el que ells volen...

ESCULLERA


Sobre l’escullera de Lekeitio
desenvolupo els sentits.
L’oïda, amb l’embat constant
de les onades i el ronc del mar.
La vista, amb els núvols que dibuixen,
que desdibuixen figures aleatòries.
El tacte, amb la contundència
de les roques en les que reposo.
El gust salat de les esquitxades
en passar la llengua pels llavis.
L’olor de sal i d’algues, l’olor de vida.
I sobretot, aquest sisè sentit
que m’empeny a sentir i estimar
desmesuradament, aquest mar,
aquests instants, aquest preciós país.

IRUTZUN



Et plantes mig nu davant d’ell
desafiant, immens i fascinant
i et colpeja sense cap compassió
amb el seu cos salat i escumós,
i el  mon, giravolta com una baldufa,
el cel, l’aigua, la llum, les tenebres...
I quan sembla que recuperes la dignitat,
et torna a colpejar una paret líquida
on les algues et sobrevolen i abracen
i la vida es converteix en un joc
un joc delirant i còmic d’infants
que sempre tenen les de perdre.

AQUELLA NIT


Hem deixat de mirar de cara al vent
i hem assassinat totes les feres ferotges.
Seguim fent befa de les pobres Tereses
que han perdut irremeiablement el seny
i ja enlloc no neixen flors a cada instant...
Se’ns ha envellit poc a poc la joventut,
se’ns han marcit els ideals, les esperances.
Tinc ganes de reposar el cap ja esgotat
en aquell coixí que tant sols i xiuxiuejant
et canta cançons de bressol a l’orella,
i deixar-me endur per la nit que crema amors,
aquella nit bella, que acarona més que espanta,
que s’omple més d’estels que de tenebres,
la nit que et bressa, sense cap mena de pressa,
la que t’estima i et mima, que et sorprèn i sublima...

La resta, tota la resta, camina de gairó al precipici.

LA VEÏNA


Un bon dia, de sobte
li va donar per creure en bruixes,
bruixes dolentes que la feien malviure,
amb encanteris i beuratges inventats.
I et parlava, i et parlava i els ulls, diminuts
s’empetitien, entre sanglots  retinguts,
i es feia petita, encorbada i agressiva
com una fura enrabiada i violenta,
i perdia, pobra, el seny i la cordura
intentant fer-nos pensar que potser tenia raó...

8.8.18

EL SOCORRISTA -Fotografia de Marta Vergés-


Va deixar de vigilar
perquè la platja era buida,
els banyistes als bars de copes,
les algues flotant tranqui-les,
les meduses buscant recer a la sorra,
els infants al llit, les parelles al llit,ç
tothom al llit...
El socorrista va deixar de vigilar
i es va perdre per babau
una fantàstica posta de sol.

7.8.18

ESTACIONS


Vaig omplir el rebedor de flors de primavera
de milers de colors, de milions d’aromes.
Vaig pintar el passadís amb pintures llampants,
i el vaig prenyar d’escalfor i llum estiuenca.
Vaig amanir el menjador d’ocres intensos,
de flaires de bolets, fulles marrons tardorenques.
Vaig fer el llit amb llençols blancs i vànoves marfil,
tot preparat amb la frescor d’un hivern suau.
Ho tenia tot apunt.
Es van marcir les flors. Es van nuar les parets.
Es van florir els bolets i les fulles. Es va escalfar el llit...
No vas venir.

30.7.18

PUNTA DEL ESTE –URUGUAI-



 Sobre el cristall, quinze barquetes aturades.
Cristall grisós , reflectit al cel emboirat.
Cap brisa malmet aquest instant de placidesa,
cap quadre podria emmarcar tanta bellesa.
I al fons, la ciutat, perjudici de tots els perjudicis,
vici de tots els vicis, foguera de totes les vanitats.

29.7.18

TERANYINA


S’han perlat els fils de la teranyina
construint un collaret que miraculosament
s’aguanta malgrat el pes de  construcció
efímera, fràgil, i també passatgera.
L’aranya, que era de cap de setmana
en tornar, trobarà la casa humida,
i potser mirarà fascinada i incrèdula,
la bellesa que li ha regalat la natura.

REFRIGERANT


Davant del ventilador he escrit uns versos,
i els he posat a la part de baix  de la nevera.
M’agrada la poesia fresca.

28.7.18

UNGLES


Mentre es pintava les ungles
pensava en els atzars de la vida.
El gronxador de petita al parc,
els primers dies d'escola, les notes,
el pati, el deliciós pa amb xocolata.
El primer petó del xicot matusser,
la primera carícia estremidora als pits,
el primer orgasme fet a corre-cuita,
la primera feina, el pis, el casament,
els fills, els nets, la vida, la vida....
Mentre es pintava les ungles
s’adonà que havia triat per a cada una
un color ben diferent i lluminós.
Aleshores pensà que la seva vida
havia estat això, un conjunt de colors,
vius, cridaners, diversos i alegres,
i tanmateix va esclatar en una gran,
en una majestuosa rialla acolorida.

24.7.18

ELS BUSCO -fotografia de Marta Vergés-


Cerco mots en un espai esperpèntic.
Els cerco entre la boira baixa dels sentiments,
al redós de cada arbre, de cada tros de molsa.
Cerco frases amagades sota els avets
pels follets enjogassats del  Ripollés,
sense deixar de buscar-te en la boira,
sense deixar de seguir-te entre la pluja,
sabent-te humida, entre humitats,
sabent-te gran entre grandeses.
Cerco cada mot precís, per no perdre’m
per no perdre’ls, per no perdre’t,
per no perdre la facultat d’escriure,
la facultat de sentir, d’emocionar-me.
Cerco els mots amb els peus nus,
corrent pels marjals i pels penya-segats,
per les tarteres , per les cascades i les crestes.
Els busco desesperadament entre la boira,
mentre tu m’observes calmada i riallera.

REPETICIONS


Totes les paraules estan dites,
totes són una burda repetició,
un tornar-hi i tornar-hi i tornar-hi.
L’amor ha estat expressat de mil maneres,
la tristor, l’apatia, la complaença,
la justícia la injustícia, el desamor,
tot ha estat dit, cantat, i xiuxiuejat.
No queda res de nou en aquest circ,
buscarem altres maneres, altres mots
i tornarem a repetir-nos cruelment.
I seguirem insistint i enganyant-nos,
pensarem que hem estat originals,
que som bons, de fet, els millors,
i l’únic que seguirem fent es repetir.
Fins que al final un alzehimer ortogràfic,
una demència gramatical ens obri els ulls,
i ens pensem finalment que som únics!!
Aleshores ens quedaran pocs segons
per a oblidar-ho tot i plegar.

17.7.18

CARÍCIES


La pell, va guardar en la memòria
la suau carícia d’ella sobre la natja.
Va gravar per sempre el viatge del dit
pels racons més amagats i plaents.
No li calia recordar-la a cada instant,
la tenia impregnada en cada centímetre,
com una cicatriu ancorada a l’esperit.
No li calia ni tant sols repetir-la,
el viatge havia estat d’anada,
sense retorn,ni aturades ni peatges.
Va ser un viatge cap al no-res
i va acabar simplement en un tot.

10.7.18

CAPVESPRE A L'ESTANY -Fotografia de Marta Vergés-


La barca repenjava el llom
sobre les aigües quietes de l’estany,
i la tarda es vestia d’ocres calents.
Aquell juliol desprenia calma
i ni tant sols un bri d’aire de ponent
colpia els sentits i els instants ataronjats.
Tot semblava posat a lloc
per un Déu entremaliat i ociós,
tot semblava apunt per la becaina
d’aquell vespre a l’estany
on ni tant sols les carpes treien el bec.
la barqueta semblava incrustada
i descartava qualsevol balanceig,
afegint-se així a la sensació de mandra.
les muntanyes vigilaven, retallades i valentes,
i de lluny una tenora embogida
un tamborí i un flabiol mig zumbats
semblava que seguien demanant la llibertat.

9.7.18

FINESTRES


Havia oblidat que tenia els ulls bonics,
de fet, ho havia oblidat tot, expressament.
El temps, els fills, la feina, la vida. La vida.
Havia oblidat tota la bellesa que desprenia,
i aquell dia, va obrir els ulls com finestres,
va deixar que el seu mon s’envaís de llum,
que els seus cabells grocs ataronjats, rojos
fessin de persiana, de cortina, de gerani,
i va esclatar a somriure com feia dies,
a deixar-se anar, com en uns autos de xoc,
aquells que en la infantesa la feien fruir,
amb la seva poma de caramel i el sucre volàtil.
Va tornar per uns instants a ser nena,
l’instant li esborrà les arrugues i les pigues
i es llençà nua , a la piscina mig plena
del que havia estat tot fins aleshores.
I nedà i nedà i nedà fins l’horitzó,
i aquell dia, amb sorpresa, i alegria
va descobrir que era encara més lliure.

8.7.18

POE...BUFFF


De manera maldestre t’escric,
ben bé sense saber que dir-te.
No se si és la calor del juliol,
o la repassada a antigues poesies
que deien tant poc.  Somnis d’infants,
m’han malbaratat entremaliadament la tarda.
Repasso els meus mots i els trobo tant febles
que em causen vergonya, vergonya de mi.
Escric i reescric en accions compulsives
en reptes que sols em repten a mi.
Intento fugir de paraules barroques,
i la poesia culta, ja em fa vomitar.
I faig mofa i befa dels esbargallofes
que pugen al pòdium del verb més excels,
que et miren i repassen amb el seu menyspreu
que formen la cova dels essers elegits,
que  quan reciten s’eixamplen com galls de galliner.

Mai no els veureu en galliners d’altres,
si ells no ressalten, no els busquis per res.

De manera maldestre t’escric, sense saber que dir-te...

6.7.18

COLOR MADUIXA



Sortia  el sol, un dia més.
Sortia amb aquell color de maduixa
d’aquells dies anestesiats de juliol,
on la calor dona una treva d’hores,
i els núvols acaronen enjogassats
els perfils de la mare de Déu del Mont
oferint als caçadors d’imatges
un caramel dolç i empallegós.
Sortia el sol com a regal pels matiners,
il·luminant escadusserament els prats
orfes ja del blat i plens de bales
rodones, quadrades, fotogèniques.
Sortia el sol i ens anunciava
que tot és més bonic que no pas imaginem,
que els dies existeixen per fruir-los
que res no val la pena, si tu no ho valores.
Que em d’escriure el que ens plagui
que cal fotografiar, si això ens sedueix,
ballar, cantar, pintar, o tant sols, si ens plau,
llevar-nos d’hora, i esclatar de plaer
quan el sol ens regali una sortida color maduixa.

3.7.18

COM PETITS EXTRATERRESTRES -Fotografia de Marta Vergés-



Van anar traient el cap,
com petits extraterrestres
embafats d’una llarga letargia
de neu i fred d’hivern.
Van anar traient el cap
com veïns encuriosits
per veure que oferia
la nova estació primaveral.
Van anar traient el cap
per a no perdre’s
l’espectacle fascinant
d’una nova renaixença
plena de llums i colors.

29.6.18

PARAIGÜES


Acompanyar-te sota el paraigües
quan el cel ens cau a plom
sentir el teu frec a tocar
acaronar-te l’espatlla amb el braç,
com si fóssim nuvis enamorats.
I jugar a comptar les gotes
que repiquen l’espai protector
i perdre’n el compte, perquè tant se val,
i fruir de l’instant i somriure al moment,
i donar gràcies al terrabastall,
a la llum superba del llamp,
a l’esclafit ensordidor del tro,
i veure plegats com les darreres gotes
dibuixen a l’horitzó uns colors coneguts
que juguen amb la refracció i reflexió
de la llum del sol en  elles,
entre el roig, el taronja, el groc
el verd, l’anyil i el violeta, els teus ulls...

ESCUMA


En aquell instant precís
l’onada engolí la roca,
o potser la va vestir
amb una caputxa escumosa.
O tal vegada algun drac marí
va llençar una alenada
de socors d’un mar que mor,
d’una aigua massa  tèrbola
d’una natura en extinció.
O potser només va ser
aquell instant màgic,
aquell microsegon
en que la sorpresa
esclata davant els teus ulls
i el dit com un ressort
impregna en un objectiu
tota la bellesa.

28.6.18

NIT DE SANT JOAN


Corrua de somnis
emocions frustrades
paisatges melosos
i nits embruixades.
Un ball de solsticis
fogueres de màgies
llunes plenes de plàstic
estrelles que ballen.
Coques dolces de fruita
ampolles fredes de cava.
Danses de somriures
proscrits que naufraguen.
Mars Mediterrànies
ventets de llevant
les vides tant fràgils
que venen i van...
Corrues de somnis
i nits que es desfan

26.6.18

ARRUGUES



M’estan envaint les arrugues.
Una invasió pacífica i constant.
El contorn dels ulls, els braços,
la comissura dels llavis, el coll,
les mans, la papada, el front...
Sento crits que venen dels porus:
“Aquesta pell serà sempre nostra...”
Sento com s’organitzen clandestinament
com aprofiten cada pam, cada flanc,
i de manera persistent, avancen,
ocupen, es manifesten, es concentren,
encerclen, conquereixen, guanyen.
Se senten cada vegada més fortes i segures,
i són ja a un pas gloriós i majestuós
de proclamar en mi, la República de la vellesa.
-Amb V baixa...-

24.6.18

PASTÍS


Es va posar la seva disfressa de bruixa.
La capa, la camisa, el barret,
mentre el gat se li refregava per les cames.
Aleshores agafà la vareta i l’alçà.
Va treure la farina i fabricà una massa
i la mesclà amb aigua de tarongina,
va rebuscar mentre taral·lejava sons
entre els seus pots de beuratges
entre la seva col·lecció de potingues
una melmelada de cirera de ple juny.
Li donà forma i l’omplí alegrement
d’una nevada de febrer ensucrada
i l’acostà a l’escalfor de l’estiu
que flamejava dins el forn.
Aleshores, parlà amb els ocells,
reclutà les papallones i les flors
que rondaven nerviosament primaverals
I digué l’encanteri ancestral dels pastissos.
Minuts desprès, de manera poètica
l’estança va quedar plena de dolços,
flors , ocells i papallones.

18.6.18

ALTSASU


En aquest mur de lamentacions
eixugo una a una les llàgrimes
i les converteixo en ràbia.
Acarono el cabell petri,
els ulls dibuixats,
el somriure mut,
els llavis somrients,
el crit eixordidor,
i juro no perdonar
allò que no es pot perdonar.
Mai.
Hem perdonat massa coses,
masses arbitrarietats, masses xuleries,
masses despropòsits feixistes,
masses gests autoritaris
massa mentides...Massa mentides...
Potser algun dia sortirà la veritat de tot plegat,
la veritat que sabem , que ells saben. Tots,
i tornarem a somriure però mai, mai, mai,
mai us perdonarem.

ELLA VA DIR UFF...


Ella va dir uff
perquè tenia el cap ple de coses,
perquè enyorava l'abraçada i el bes,
perquè la vida se li feia una muntanya,
perquè cada demà el veia llunyà,
perquè cada avui era un sac feixuc,
perquè els anys li pesaven com una llosa,
els plats, el menjar, les collites diàries...
Ella va dir uff,
per no fer-se pesada
per no violar el temps i les estacions,
per no oblidar que tot costa molt
i  que el temps vola i les arrugues creixen,
per tenir present que res és regalat,
i que el mon per molt que diguin ,
és rodó i tot torna sempre al seu lloc
tard o d’hora, d’hora o tard.
Ella, va dir uff
perquè la justícia és injusta
i els presos es podreixen a presons
i que la primavera esclata camps enllà
sense barrots, i fent olor de resclosit.
Ella va dir uff,
perquè estava farta de plorar
per agressions masclistes mal jutjades,
per cada vaixell d’immigrants desconeguts
que no van tenir la sort de viatjar
en el vaixell que esquitxava propaganda.
Va dir uff pel vol descontrolat del desnonat
que es llençava tristament al vuit d’un setè pis
d’un setè  pis que ja no era seu i mai no ho havia estat.
Ella va dir uff,
perquè estava fins el cony de malparits...
...I va dir uff, per por de fer-se pesada
o de que algun imbècil li digues
que no era més que una demagoga.
va dir uff i ho va dir tot...

TE VERD...


Te verd, pluja, taula estreta,
cervesa fresqueta, el mar davant,
molta pluja, conversa agradable
pau i benestar,  riure i somriure,
núvols negres, arc de Sant Martí,
d’un Sant Martí tímid i llunyà.
Submarinisme emocional,
muntanyisme de sensacions,
històries i més històries erràtiques
de família, aficions i projectes.
Paraigües, que els doblega el vent,
ulls que grinyolen amb les gotes,
canaleres que esquitxen pantalons...
Te verd, cervesa, mar  i pluja.
Molta pluja per dins i per fora...

13.6.18

PINPILINPAUXA -papallona-



Ells li diuen pinpilinpauxa
no se ben bé per què,
no se si vol significar fràgil,
acolorida, insignificant,
indefensa, inofensiva?.
La veritat és que sona
tal i com es mou
amb moviments sincopats,
en espais quasi inventats,
regatejant el vent
burlant els espais.
No se ben bé per què,
si el que li va posar el nom,
venia de beure un bon txakoli
o simplement era un poeta,
si tenia a veure amb la policromia,
o amb el sincronisme del dibuix
de les seves ales igualades.
Ells li diuen pinpilinpauxa,
com un joc més de la seva llengua,
com un homenatge a la seva bellesa.

11.6.18

DONA D'AIGUA


Com si no en tinguessis prou d’aigua amb la pluja
avui has passejat pausadament arran d’onades,
t’has fet per uns instants mitologia lluny dels llacs
i has explorat la barreja d’arena i aigua salada.
T’has transformat en llum generadora de vida,
en feminitat intrèpida i audaç contra el temps.
T’has envoltat de misteri i de fertilitat vital i clara,
t’has fet natura, perquè natura sempre has estat,
t’has transformat en fada, perquè fada has sigut,
i t’has pentinat la llarga cabellera molla i sedosa,
i amb una parsimònia lenta  i ancestral
has esperat calmosa,  aquell embruix de lluna
que canviï l’estació i et regali entre secrets i llum
un solstici ple de màgia humit i brillant.

Encara no sabem si existeixes, et seguirem somniant.

6.6.18

SONA EL SAXO


Sona la música de saxo al barri,
sona després de la terrible tempesta,
aquella música maldestre i repetida,
-tant sols sé una dotzena de peces-
que acompanya les darreres gotes
que regalimen teulada avall
per desaparèixer riera enllà.
Sona la música i els arbres ballen
i es desensopeixen les branques
ja massa humides i plenes de verdet,
i enyoren el sol i la calor i l’escalf
i sobretot l’alegre tramuntana
que les asseca a petons i enforteix.
Sona el saxo entre sols i fas sostinguts
entre res, dos , sis i mis, i de dins el bosc
se sent el cant d’un ocell que entona
un si bemoll, amb el plomatge ben moll...

5.6.18

LA NOIA DEL PARAIGÜES


La noia del paraigües
baixa  lentament pel camí
esquivant bassals i tristeses.
 encara al magí
la melodia enganxosa i fresca
de l’últim instant a la llar.
Porta  com sempre
aquella motxilla feixuga
on els records es barallen,
on el temps s’amuntega
sense cap mena d’ordre
sense cap privilegi.
La noia del paraigües somriu,
perquè sap que tot batega,
que res és prou transcendent
per robar-li l’alegria.
Finalment la noia s’atura,
plega el paraigües
i deixa que l’aigua
li amari la pell
en una immensa
demostració
de llibertat...
...I em regala un somriure.

4.6.18

SINÒNIMS


Em submergeixo en els teus ulls
fugissers, tímids, esmunyedissos,
i en ells, hi veig capvespres rogencs,
insegurs, difícils , incerts.
I quan es creuen amb els meus, els veig
arriscats, dubtosos,  atzarosos
i els meu pensaments marxen lluny,
aventurats, exposats, alarmants, perillosos

3.6.18

M'HE VESTIT DE PLUJA


M’he vestit de pluja per tu,
avui que els ruixats són freqüents,
i tu t’has disfressat enjogassada
d’ullada de sol, entre el naufragi.
M’he despullat en la tempesta,
avui que el cel era d’un negre ufanós
i tu has deixat que t’engolís un llamp
i has esclatat com una flor en la tronada.
Aquesta primavera humida i incerta,
m’ha prenyat els sentiments de verd...

28.5.18

ESPASMES -A Silvia Perez Cruz-


Com en un seguit de petits orgasmes
controlats, expansius i terribles,
sortia a glops el raig de veu,
les notes de la guitarra feien de dits
que fregaven tendrament la pell,
que furgaven els instints i la paciència,
que desfloraven un a un els pètals
d’aquella margarida primaveral.
I em deixaves amb els ulls esbatanats,
amb l’esperit bocabadat i nu
amb els sentiments de cabell d’àngel,
i amb el cos amb un seguit d’espasmes,
esperant, desitjant, anhelant
una nova erecció musical.

27.5.18

ROCA


M’he mimetitzat amb la roca
per sentir-ne el seu  batec,
mentre feia l’amor a la natura.
He fruit des de l’altura
entre el goig i l’esbufec,
entre el sospir i la textura
de l’arbre la terra i el seu frec.
He mirat pel seu balcó
fascinada per la bellesa
i he desitjat tornar-me gotes
per escampar-me amb destresa
o omplir l’indret de notes
amb la música més bella.
M’he mimetitzat amb la roca
per sentir-me un cop més, viva.

LA BALADA DE L'ALAN

La darrera nit
ens vas cantar una bonica balada irlandesa
en el teu anglès mastegat i incomprensible.
No reies com abans, estimat, tenies ja el teu Àlien.
Una cançó llarga que parlava de pau i amor,
les teves consignes vitals, el teu ser, el teu sentir.
Vas marxar d’hora, de la festa, sense massa cerveses,
sense massa petons, sense les teves rialles brutals.
Has marxat entre música i somnis de morfina,
segur que a  cavall de la teva estimada moto,
amb la teva caçadora de cuir de mil batalles
i taral·lejant com sempre algun tema de rock.
Has marxat en aquest maig cruel i trist,
on la primavera ens ha plogut llàgrimes a dojo.
No never, no more, cantavem tots dos un dia...
Adéu estimat amic, fins sempre.
Aquesta primavera m’esta esgotant les llàgrimes...

24.5.18

CARTER


No t’adones de com de trista és la tristesa
fins que decideix colpejar-te entrant a casa
i convertint-se en okupa de les teves hores.
I quan penses que ja no hi cap més tristesa,
s’obre a cops de colze, una mica més, i més...
Aquella trucada terrible de bon matí,
aquella veu trencada, aquell plor...
Aleshores et vesteixes i surts al carrer
surts a caminar per relaxar, per pair.
i arribes al lloc de la festa, al bar,
el lloc on sempre hi ha riures i cervesa,
on hi ha cants, futbol i olor d’herbes,
i el trobes ple, ple de gent jove, a dins,
al carrer, asseguts al terra, sota l’ombrel•la,
i perceps un silenci ensordidor i crepitant,
uns plors feridors, una immensa tristesa
i infinites abraçades, dolços petons...
I perceps una amistat indestructible,
una buidor impossible d’omplir
un amor desmesurat pel que mai més
ja no compartirà, aquesta tristesa,
aquestes abraçades, aquests petons...
I et revoltes amb la vida i les seves bromes,
i penses que tot és culpa d’un mal guionista,
i et cagues en tot, sense que el tot tingui cap culpa.
I busques urgentment, desesperadament
una espatlla per omplir-la de llàgrimes.
Molt bon viatge amic