16.8.23

MUSEU DEL TREN - AZPEITIA -

 

 He retrocedit en el temps,

en un temps de vapor

on tot anava a poc a poc

on tot era manual i traçut.

En aquell temps de raïls

i de ginys de fusta i cartó,

on els quilòmetres eren llargs

i les manetes del rellotge

recorrien l’esfera pausadament.

On els revisors somreien sota la gorra

i el més joves cedien els seients,

a prenyades, vells i belles joves.

Aquells temps on els arbres

tenien noms i també cognoms,

on les estacions feien olor de festa,

on el xiulet del tren feia badar

als pastors, ramats, ovelles i gossos.

Un temps on tot era més reconeixible

i els nens jugaven tranquils als carrers.

Temps passats on l’avi feia olor de caliquenyo

mentre llegia prop del foc aquell diari groguenc

on s’anunciava que el vell tramvia descomptava hores

i la tecnologia s’enduria per davant somnis i paus.


Un simple bitllet de tren d’un museu lluny de casa,

m’ha transportat sobre el seu cartó caduc i fals

a un diumenge qualsevol de la meva infantesa,

la d’infant que olorava trens prop de Valldoreix,

mentre pensava innocent que tot allò, dilluns ja no existiria...


15.8.23

FUNDA

 

Només sóc una funda.

No crec en ànimes, ni més enllà,

ni Déus ni cap vida eterna millor.

No necessito tampoc cap descans

Tan sols sóc una funda que envelleix.

El dia que mori vull que em cremin,

que el foc consumeixi la vella funda

i que tan sols quedi el record,

i que la resta, siguin flaixos fugissers.

Això sí, després de cremar-me,

recolliu les cendres, no pas totes,

tan sols uns pocs grams, vint o trenta,

els poseu a una bosseta biodegradable

i les escampeu pels Flysh de Zumaia.

No penseu que em doneu repòs

jo no hi serè en aquelles cendres,

seran part d’aquella funda d’energia

d’aquella part de mi que era presumida

i que al final ha volgut ser part

de la bellesa profunda de les pedres

i del mar que les colpeja i acarona.


I com deia el mestre Montllor,

qui sap si alguna part d’elles

acabarà en la sandàlia d’alguna jove

i podré acaronar la seva pell tendra...


I despistant
Com qui no vol
Alçaré els ulls
I entrant pel peus

Arribaré fins al seu cor...

Quan ja no hi sigui

vull que un bocí de mi

formi part d’aquell miracle.

14.8.23

NUA

 

Reposa nua sobre les roques
i deixa que les ones li amarin la pell.
el mar li ofereix petxines i curulles
per tapar els seus mugrons devergonyits,
i ella refusa una a una totes les temptacions,
totes les prohibicions, totes les censures.
ella mira a l'infinit i veu tan sols una ratlla
i imagina totes les salabrors acaronant amb destresa
el seu pubis lliure de qualsevol prejudici.

19.7.23

NI EL MAR EL VOL

 

Sobre la sorra

un sol paquet,

un simple bot,

una gran nosa,

un sol relleu,

com un tumor,

un simple quist,

ben poc normal

de l’estiuenc

molt calorós

marí paisatge.

Una gavina?

o el socors

de l’ampolla

del vell nàufrag..


Aquell infant

que ve de lluny,

surant d’un pot

que el mar escup

que ni tant sols

el mar no el vol....



CABELL ROS

 

Et vas endur el teu somriure

i ens vas furtar els nostres,

vas marxar a aquell viatge

de tenebres i de llum cap al no-res.

Vas creuar aquella porta

que un cop es tanca deixa enrere

tants i tants sentiments compartits,

tantes estones de rialles i plors,

tantes botes gastades pel temps,

tantes il·lusions, tants desencisos.

I en la pressa i la sorpresa de l’adéu,

ja fa tant que et trobem a faltar

que els minuts se’ns fan segles.

Avui he sentit la teva rialla fascinant,

que s’allunyava estels enllà...



24.6.23

EVA

 

 S’estronquen els somriures

i queden les estones de conversa,

de conversa pausada i esperançada,

ni un instant d’impotència, ni dol,

ni una paraula de retret a la vida,

sempre aquella abraçada final,

virtual o si hi havia sort i coincidència,

enmig del carrer, al passadís, on calgués.

Aquells dies on els mots es fan fonedissos,

on no saps d'on treure la ració d’ànims

i com a resposta, el mig somriure sorneguer.

A les darreres converses simplement vaig dir:

«A seguir lluitant com una lleona, com sempre»,

i ho va fer fins la darrera hora, minut, segon,

sabent com sabia el final de la pel·lícula,

sabent com sabíem aquell espòiler maleït

de film de gènere B, on ho veus a venir tot.

Estic segur que no vas perdre el teu somriure,

no com nosaltres que en aquest cas t’hem fallat.

Com tu deies sempre: «vaaaaaa fins demà....»


19.6.23

ELOGI AL SILENCI

 

Camino per la ciutat engalanada de gent.

Caminen en horitzontal, parlen en horitzontal

respiren, riuen i viuen sempre en horitzontal.

Jo reivindico el silenci i miro en vertical,

veig els balcons prenyats de plantes silencioses,

els edificis dibuixats que de manera introvertida

amaguen tímids la seva bellesa arquitectònica,

els seus dibuixos colonials i artísticament subtils,

les seves glorietes, les seves persianes, les estelades.

Veig l’ocell engabiat que no canta, perquè avui no toca,

els alegres espirals de colors que silents giren amb el vent,

aquell vent que avui ha decidit ser tan sols brisa,

el cel, blau com mai, que convida a serenor interna...

I respiro, i no vull tornar a la bulliciosa horitzontalitat

que em trasbalsa d’una manera avui difícil d’explicar.

I la vista segueix jugant amb la ment a imaginar espais,

espais onírics silenciosos, on regni de manera digna la pau,

el silenci, la introspecció, aquella meditació que mai he usat,

aquells instants plàcids amb mi mateix, on cap paraula

ni vol ni pot conviure amb el crit, el riure o el plor.

I floto pels carrers com si fossin un mar enrabiat

i jo aquella pastera valenta i agosarada que sura i prou,

aquella closca d’anou que tan sols aspira a no enfonsar-se.

Però en tornar a sentir els peus en terra, en horitzontalitat

em traspassa la mirada d’aquell infant d’ulls blaus preciosos,

aquells ulls que transmeten silenci, pau i esperança,

i em rendeixo a la seva serenor, a la seva capacitat de dir-me

que no tot està perdut, i que potser el demà serà menys cridaner

i la gent mirarà també en vertical, perquè ja res horitzontal

aconseguirà seduir-lo, i tornarem a mirar el cel,

les plantes, als balcons, als espirals de colors, al silenci...

I potser fins i tot, deixarem que l’ocell abandoni la seva gàbia,

per poder volar com vulgui, en vertical o qui sap si en horitzontal...




11.6.23

VULL CUSTÒDIA COMPARTIDA

 


Vull custòdia compartida,
i saps què?, fem un tracte.
Jo em quedo la natura,
per a tu, tota la resta,
jo els somriures, tu el rictus,
aquell seriós i entenimentat
que sempre t’ha definit.
Jo em quedo les festes,
l’alegria, la disbauxa,
el cava, els balls,
per a tu les desfilades
els uniformes, els tancs.
Jo em quedo les amistats,
tu si vols, et quedes les banderes,
totes, de tots els colors
de totes les pàtries i estaments,
jo amb tot el que sigui compartit,
amb tot el que sigui divers,
tu, pots quedar-te amb la teva raça,
la teva puresa, la teva superioritat.
Jo em quedo amb la gent
a tu et cedeixo la resta, tot.
Jo seré, segurament molt pobre
sobretot d’allò que per tu te tant valor,
tu seràs immensament ric,
d’allò que no val per a res,
perquè jo em quedo amb la vida
tu amb les ordres. Jo amb l’anarquia
tu amb l’ordre...
Tots dos serem feliços, segurament
perquè és tot el que perseguim,
però només un dels dos, serà digne.
El temps i la gent, jutjarà, qui dels dos.



PAPALLONES

 


Volen al meu voltant papallones de colors

m’acompanyen amb la passejada matinal.

El gos al meu costat les espanta amb el seu trot.

Blanques, grogues, marrons, taronges, blaves,

es mouen nervioses, dibuixant danses sense sentit,

van de flor en flor, de planta en planta resseguint-me.

Volen al meu voltant, i m’abandonen, tornen, i marxen..

No pot haver-hi companyia més bonica pel meu passeig.

Bonica, nerviosa, dansaire i sobretot policromada.

10.6.23

ULLS I MIRADES 15

 

Entre la negror

la llum d’un estel fugaç,

d’una torxa en la cova,

d’una abraçada a l’esperit,

d’aquella cuca de llum

terriblement enjogassada

que desafia els fantasmes

dels prats que verdegen.

Aquella gota de suor que cau

del cap cansat del pagès,

Aquella foguera salvatge

de la nit més llarga,

aquell groc intens del cava,

i de totes i cada una

de les bombolles escumoses.

Aquell ball nus al voltant del foc,

aquelles gotes nues de mar salades...


Totes les llums màgiques

reflectides en una sola mirada.


EQUIVOCAR-SE

 

Passeja la parella jove

després de la tempesta,

quan el cel ha quedat

completament blau i net,

i el sol torna a escalfar

com abans dels trons,

dels llampecs i l’aiguat.

Caminen i veig que agafen

un camí que conec bé,

aquell que no té cap sortida,

que acaba al bosc profund.

I els envejo, per la gran capacitat

encara de poder equivocar-se.


Ja aprendran a seguir el camí correcte,

aquell que sense cap mena de dubte

no duu enlloc.


18.4.23

ESTALACTITA

 

En el silenci,

des de la foscor més absoluta,

com una formigueta incansable,

gota a gota, humitat a humitat

es va esfilagarsant la gota,

Lentament recorre amb parsimònia

milions d’anys d’història

per tal d’allargar mil·límetres.

Sense cap mena de pressa

juga amb el temps i l’espai

i abandona el seu estat líquid

per esdevenir bellesa i vellesa.

Es transfigura en fragilitat

del no-res a l’infinit.

Des de la foscor més humida

esdevé un miracle sublim.


7.4.23

DERROTA

 

DERROTA


La il·lusió

entra com un líquid injectat

per una agulla i una xeringa

directament a la vena i moll de l’os.

Recorre totes les parts del teu cos,

i et fa al·lucinar amb idees i missatges

que fins aleshores, creies utopies.

Fa que el cervell funcioni a cent per hora,

fa que totes i cada una de les accions

et semblin les més sublims que has fet mai,

fa que creguis que tot està al teu abast.

Aquella droga s’apodera dels teus músculs,

dels teus òrgans, de la teva epidermis,

inclús de la teva intel·ligència i raciocini.

Aleshores quan l’efecte de la droga t’abandona,

quan els efectes d’aquella ingesta adrenalínica

s’aturen i et deixen nu i terriblement desamparat,

apareix la desil·lusió, apareix l’antònim de tot,

i sents que la derrota et xarbota de cap a peus.

I no entens en què s’ha tornat a convertir tot,

i aleshores escampes culpes i retrets miserables

i fas de la derrota un invent insolidari, que negues.

Però com en un miracle inesperat i rialler,

retorna el somriure al teu rostre,

i t’agafes temps, oxigen, al·lè,

i desprès, recapacitat, pensat,

i sabent qui és realment l’enemic,

retornes a la lluita, la teva droga.


3.4.23

NU

 


Nu,

faig l’amor amb el mar,

acaricio les algues,

penetro les onades,

deixo que l’aigua

envaeixi tots els forats

i les escletxes del cos.

Nu,

floto com en el úter,

nu,

llisco com l’espermatozou,

nu,

duc el gust salat del sexe humit.

Nu, em deixo dur, lliurement

fins al més descomunal dels orgasmes,

i nu, retorno nedant saciat a la riba

com un peix agosarat i inconscient.


1.3.23

EL GAT A LA FINESTRA

 

 Cada matí

m’espera un gat a la finestra,

miola pidolant uns grans de pinso,

es refrega pel vidre, l’entela,

i em mira amb els seus ulls enormes.

La seva presència em desensopeix,

em desperta i també em fa somriure.

Mentre li serveixo l’esmorzar

l’amanyago amb cura i ronca de plaer.

Cada matí

aquest gat m’amistança amb el món


20.2.23

ABRAÇADA

 

De vegades una abraçada et salva la vida,

t’omple d’oxigen net i pur els pulmons

i et fa bullir aquell tant per cent d’aigua

de la que diuen que els humans estem fets.

A voltes una abraçada serveix més que un petó,

i aquella escalfor quasi orgàsmica t’acarona.

No cal sentir la pell, no cal res més que l’instant

en que obres els braços i t'envaeix aquella aroma,

l’olor de pell, de colònia, de sabors, de vida

i tanques els ulls i t’enganxes a aquell cos

que et transporta a tots els llimbs imaginables.

7.2.23

QUIRÚRGICA

 

Amb la seva mirada quirúrgica

va desobturar-li les artèries,

tot jugant a ser un Déu entremaliat.

Va entrar dins seu com un ocupa,

li va xuclar totes les preocupacions

i el va dur al cel de tots els orgasmes,

allí on la saliva és mel de ruscs

i totes les formigues s’ajunten

per crear les pessigolles més dolces.

Amb la seva mirada quirúrgica

el va fer seu amb una hipnosi celestial.


2.2.23

EL FOTÒGRAF

 

El fotògraf compulsiu

munta el trípode enfocant la posta de sol.

Quan ho té tot a punt i en veure aquella meravella,

la fascinació li envaeix cada porus de la pell

i no s’atreveix a robar la imatge perfecta

pitjant aquell botó violador d’emocions.

Aleshores el fotògraf compulsiu

assegut en una cadira de vímec

gira la càmera i fotografia àvid,

la llàgrima que li rodola galta avall.


17.12.22

PASSEJO

 

Passejo,

i passejo pel bosc,

per aquell bosc que sap parlar,

que diu coses, ensenya colors

mostra vida, mostra vides.

Passejo entre grocs

taronges, roigs i verds,

bolets i plantes que desconec

i que em criden sense veu.

Passejo i segueixo pensant

que la vida, són aquestes passejades


5.12.22

NADAL 2022

 

Als carrers, la màgia del Nadal és una broma,

segueixen dormint al carrer els sense sostre,

segueixen els aturats veient passar els dies

trists, sense futur, sota les llumetes alegres.

Segueixen els bancs amb les seves fredes cues

tractant als clients com a xais del seu pessebre,

Segueixen el bou i la mula buscant pastures,

herba inexistent perquè no plou, ni plourà,

i els únics rius són falsos de paper de plata.

I mentre omplim els carrers de llums i musiqueta

els Josep i Maria d’avui segueixen empobrits,

sense poder pagar el llum, desnonats, humiliats,

dormint a recer dels llums dels grans magatzems,

buscant una cova per ocupar després de segles.

Segueixen els camps de molsa plens de sang,

de guerres creades per rics, on només hi moren pobres,

segueix la neu cobrint els cossos, gelant esperances.

L’estel de la cova, tan sols s’encendrà per trams

unes poques hores, ja se sap, restriccions.

Els pastorets amb mascareta visitaran la farmàcia,

aquella de la llicenciada Maria Magdalena

per comprar el ventolin pels nens bronquiolítics.

Els camells no portaran cap rei, són tots a Catar

per l’espectacle fastigós i vomitiu d’un futbol

cada dia més opi adulterat d’un poble ignorant.

El pobre caganer, es cagarà en tot, en tots, en tothom,

i marxarà cap a casa amb el cul escaldat del fred,

però tornarà a casa amb tota la tranquil·litat,

cosa de la que no podria presumir una caganera

que segurament seria cruelment violada en ramat.

I els feixistes, sortiran vestits de persones normals

a cantar pels carrers i a les misses del gall i del vestrús,

i els donarem la ma, desitjant-los pau, però eterna.

I mirarem l’arbre de casa i el pessebre i ens caurà una llàgrima...

com deia el poeta...

»Jesús serà nat

ens mirarà un moment a l’hora dels postres,

i després de mirar-nos, arrencarà a plorar...


ELS PETONS

 



Els petons no tenen nom,

ni els sentiments, ni el desig,

ni nom ni propietaris,

són com petites barquetes

que suren en un mar encalmat

i de tan en tan es desintegren

en un oceà brau apassionat.

Aleshores floten fets a bocins

on s’agafen nàufrags solitaris,

i resten a la deriva anys i segles.

Els petons no tenen nom, ni propietaris

ni paguen mai penyores indignes,

ni impostos, ni interessos,

es regalen, com si de sobte

es presentés un Nadal, enmig del maig,

o un sant Esteve en ple juliol,

els petons, els que són de veritat

no tenen preu, ni data de caducitat.


21.11.22

AQUELL NEN

 

El nen que baixa a tentines

les escales del centre de salut

no espera jugar amb ningú,

de fet no sap el que és jugar.

El seu món petit i irreal

es mou en una teranyina

que el té atrapat en un no-res.

La mare el guia de la mà,

l’acompanya pacient i pensa

que deu haver fet malament.

El nen, no és infeliç

desconeix la felicitat,

desconeix la infelicitat.

La mare se'l mira,

li eixuga la baba incipient

i amb mirada resignada

plora el futur.


13.11.22

THIS IS HALLOWEEN

 

Ens vam vestir de mort,

per honorar els absents.

Vam omplir la casa de teranyines,

com si la mort fos una cosa antiga,

un procés mal endreçat i brut,

una broma macabra i espantadissa.

Vam carregar un sac a l’esquena

i vam passejar pel barri ombrívol

trucant a cada porta, oferint-los tractes

fent trucs matussers de mag decrèpit,

i omplint el sac de bales ensucrades

per a diabètics desnonats i suïcides.

Vam deixar que l’estupidesa humana

ens envaís un any més cruelment,

que els que odiem ens dictin tractes,

que els de sempre ens fonguin a trucs,

i vam interpretar magistralment

el nostre paper de fantasmes.


6.10.22

QUATRE GOTES

 



 De les quatre gotes que han caigut

tres han impactat

violentament,

cruelment,

inequívocament,

sobre la meva desguarnida closca.

Ha estat com un miracle,

que ha regat l’hort que he plantat

sobre el meu crani erm i despoblat

i els arbres fruiters que m'ennuvolaran

temps a venir la vista i l'oïda.

He decidit transformar el meu àtic

en una selva vegetal, en un oasi.

He desbrossat amb una falç

totes les idees preconcebudes

que m’han acompanyat des de la infantesa,

m’he nuat i desnuat, m’he vestit i desfullat

per deixar prou camp lliure per l’olivera,

una olivera lliure, on els estornells hi facin niu.

He deixat també prou espai per les orenetes,

que vindran i marxaran amb les calors

les pluges i el bon temps, que mai se sap.

I si tot rutlla com cal, potser hi plantaré una mimosa,

que amb el seu groc , em recordarà insistentment

els temps de lluites, on tot semblava més que possible.

I quan la lluna faci el ple tancaré els ulls i m’abandonaré

al sexe salvatge que ella em proposi i em dispensi,

jocs de pells, de plaers i de salives que adobaran

tots i cada un dels pensaments que dibuixaran futurs incerts.

Tan sols espero que tot es vitalitzi i no calgui femar massa.

19.9.22

SENTIR

 

Us demanem, que no sentiu, millor escolteu

Que si escolteu, llavors sentiu.

Que si aplaudiu sigui un plaer,

que si us plau, sigueu rebels,

i si us rebel·leu, sigui dempeus.

Sigui dempeus, o bé asseguts,

sentiu o tan sols escolteu

les nostres veus recitant versos

que no són meus, que seran teus,

seran de tots, perquè els meus mots

no són pas meus, ni tan sols teus,

perquè dels mots, en som hereus

i tan sols cal dur-los a lloc,

en aquell lloc que fa sentir

tot el que escoltes, i fa florir

les rebel·lies , que tots dempeus

podem sentir...


31.8.22

BRUIXA


 

A l’altra vida, vaig ser bruixa,

i em van cremar a la foguera

com es cremen les fulles mortes

però en nom d’un Déu immortal.

I em vaig transformar en fum,

com les xemeneies de les cases

en aquells hiverns que no acaben.

I vaig envair esglésies i mesquites,

sinagogues i temples budistes,

a voltes amb fum d’encens,

a voltes amb perfums de l’Àsia,

volant entre els pensaments

de tots els alienats que respiren

autèntiques mentides de creacions

de Déus i de profetes entabanadors.

De tan en tan sobrevolo amb l’escombra

tots i cada un dels països on la religió

mata en nom de Déus, els maleeixo,

i m’enorgulleixo d’haver estat bruixa

en l’altra vida...


29.8.22

TATUATGE

 

M’he tatuat al pit

la feblesa dels mots,

la tebiesa del rictus,

l’amabilitat del gest,

la temprança del bes,

la fermesa del crit,

l'humiliat del saber,

la violència del cop,

el sabor de la carícia,

la lloança del verb,

la llum de l’esguard...

Sols el mugró despunta

entre tan egocentrisme.



8.8.22

RAÏM

 

Pengen d’entre la verdor

llàgrimes perlades entre verd i negre,

petites guspires de fruit madur.

Esgotades de la calor de l’estiu

enyoren el cossi on descansaran

just abans del miracle embotat.

Just abans que la maquinària

de manera poc sensual les despulli,

les trituri, les espellofi, les sublimi.

Just en aquell moment les perles

esdevindran suc, esdevindran màgia

abans de reposar en taüts de roure,

en un descans etern i meravellós

pels sentits...


HIPOCRESIA

 

 HIPOCRESIA

La hipocresia és l’acte en que un individu es comporta de forma contraria als valors que sosté el mateix individu, o d’actuar en consonància a principis que al mateix temps es critiquen...


Avui porto una samarreta feminista

i penso...Guaita aquesta quines cuixes...

Compro un paquet de tabac,

i mentre fumo amb desfici llegeixo:

Fumar mata....

Critico als responsables del canvi climàtic

mentre espero el vol que em durà a Roma

a passar el cap de setmana...

Mentre condueixo escric en el meu mòbil

que cal evitar les distraccions al volant...

Commemoro la data de les bombes atòmiques

i voto als qui van bombardejar els Balcans...

Demano a crits el català a l’escola

i canvio l’idioma a les primeres de canviant

per una suposada educació...

Sóc antiracista, però primer els de casa...

Sóc antihomòfob, però de portes en fora...

Obrim totes les portes als refugiats,

però jo a casa, Prosegur...

A l’autopista, no vull pagar

però quan es pagava, anava més fluida...

No m’agrada el reggeton,

però quan canto distorsiono la veu...

El futbol és un negoci repugnant,

però, a quina hora juga el Barça?...

Com m’agrada anar de vacances al poble,

però demà posaré una queixa per les campanes...

Des d’una moto d’aigua

reivindico el silenci de la natura

i les meravelles de la fauna marina...

Si beus, no condueixis,

però cony, un cubata no fa cap mal...

Estic radicalment en contra de la violència,

però si veig una baralla pel carrer

la gravo amb el mòbil...

La droga mata, però la marihuana

és inofensiva i terapèutica...

l’ex heroïnòman es declara antivacunes

no vol substàncies estranyes dins el cos...

Aparco el cotxe davant el gimnàs

per caminar dues hores sobre una cinta...

Surto a passejar per connectar-me amb la natura

amb l’mp4 a les orelles a tot drap...

Sortim a sopar amb la dona,

i ens comuniquem per washapp

Em crec un gran poeta

i omplo les frases de faltes d’ortografia...

Un altre cinema històric que tancades

dic trist des del sofà, mentre miro Netflix...


Sóc demagògicament hipòcrita.


COPYRIGHT

 


Sóc tan cretí

que he fet copyright

de totes les meves poesies,

pensant-me que les paraules són meves

pel sol fet d’haver-les posat una rere l’altra

en un paper, això sí, reciclat.

Sóc tan curt de gambals

que em crec un Déu de les paraules

i afegeixo una «c», encerclada

davant de cada poesia extreta del no-res

i que acaba en el no-res més absolut

4.8.22

ÒVUL

 

Enyoro aquell germà

que vaig deixar enrere

en aquella cursa frenètica

movent la cua cap a l’òvul.

Semblava bon nano, realment.

Semblava inclús, millor que jo,

però jo vaig ser més ràpid.

Segurament, ell hauria estudiat,

segurament, hauria estat un filòsof,

o un gran artista, o un...

però jo vaig ser més ràpid.

És possible que hagués estat més guapo,

que hagués tingut més do de gents,

més afable, més simpàtic, més empàtic,

però jo, vaig ser més ràpid.

Enyoro aquell germà

amb qui colze a colze

vaig fer els últims metres,

els últims centímetres...

i també tots els altres

que venien al darrera,

que eren massa lents,

massa ganduls,

desganats...

Però jo, vaig ser més ràpid.

I encara vaig tenir temps

d’anar deixant molles de pa

pel camí, com el conte,

perquè ja intuïa que elles tres,

també serien les més ràpides

i així descartar dreceres inútils

en la seva cursa cap a l'òvul.


1.8.22

PINYOL DE PRÉSSEC

 

Sóc el pinyol de préssec

que ensorres en el test

i que rego de manera compulsiva

esperant aquella petita branqueta

que es converteixi en un branquilló

que amb el temps doni un fruit

que jo mai no tastaré.

Sóc aquella petita espurna de vida

insignificant, que té l’esperança

utòpica, llunyana, absurda

que gràcies a l’aixoplug de la terra,

de la foscor, de la intimitat remota,

pugui crear alguna cosa

que valgui la pena de ser conservada,

que valgui la pena ser mastegada

en els moments de nostàlgiques postres

pels que vindran temps a venir.

Quan ja no hi sigui.

Sóc com un cos inert, que espera

que l’esperança no se l’endugui

aquell temporal que mai no ha estimat.

Sóc una cosa insignificant i ridícula

que albira alguna cosa millor.

Sóc, creieu-me, aquella llavor

totalment violable per qualsevol insecte

en forma de tisores, que em menjarà per dins

mentre intento germinar en aquell test

barat, brut, mig esmicolat i vell,

on voluntàriament em vaig plantar

per aïllar-me de tot i de tots

i crear de manera clandestina, un nou Alien.


14.7.22

POR

 https://youtu.be/mQlRg3UJI7A

Tinc por, molta por de no tornar-te a veure,

que una presó imaginada m’esborri els ulls

i que tots els pensaments es fonguin flotant

en aquell malson de dies i dies estèrils i buits.

Tinc por, tanta por que no se com explicar-la,

tants instants viscuts i malbaratats entre barrots,

tanta vida escapolint-se pels dits i per les mans,

Por a no tornar-te a veure, de morir desesperat

com diu la ranxera mig mexicana, mig euskaldun

que em transporta a aquells boscos verds i marrons

on els somnis corrien per racons humits i freds,

on la pluja ens acaronava la cara, els ulls, els pits.

Tinc tanta por a perdre’t, perquè ja t’he perdut.


29.6.22

EL MÉS PETIT DE TOTS

 

 Dins el calaix

aquella figureta de ceràmica,

el nen amb la senyera i el puny alçat,

el més petit de tots.

Aquella figureta que els feixistes

no van poder trobar al calaix de l’avi,

mentre el tenien retingut a la presó,

per recollir, segons deien ells

diners pel socor roig, quan en realitat

recollia per una corona per l’amic difunt,

un dels amics treballadors del mercat.

Així actuaven, així actuen encara els feixistes,

inventant relats, buscant culpables

de manera paranoica, guiats per la seva ignorància,

destruint tot el que no entenen, ni volen entendre,

tot el que els resulta diferent a la seva merda

en la que es rebolquen dia i nit sense pudor.

Aquella figureta, desada de manera maldestre

en un calaix qualsevol de la més accessible calaixera,

es va escapolir de la vista dels feixistes,

perquè els feixistes no sabien, no saben veure,

la seva ignorància, el seu fanatisme, els encega.


28.6.22

QUICA

 

L’àvia va gastar un dineral en bistecs, el dia abans que els diners de la República deixessin de valdre.


Tot passa per alguna cosa,

i quan les bombes t’esquitxen,

la fosca presó et persegueix,

el teu món s’ensorra als teus peus,

cal tenir el cap molt fred

i jugar-ho tot a una carta.

Convertir-se per moments

en un astut prestidigitador

que treu conills de barrets inexistents

que endevina cartes impossibles

que esquinça i reconstrueix

tots i cada un dels papers de l’auca,

i com si res i amb un somriure

creua tota la ciutat perquè a casa hi ha gana

i demà tot el que tens, no valdrà res,

cap gota de suor serà recompensada,

cap il·lusió construïda amb els anys

podrà convertir-se en realitat

i sols quedarà la gana, la terrible gana

que un quilo de bistecs pot alleugerir.

Com els vells trilers de les Rambles,

la Quica creua la vella ciutat princesa

i sense perdre cap sabateta de cristall

enganya al príncep, i el deixa bocabadat

en aquell ball de merda on no era convidada.

Un quilo de bistecs li salvaguarden la dignitat.


24.6.22

TRIBU

 



Sóc d’una tribu d’homes que ploren,

que ploren d’alegria, de tristesa,

que ploren de ràbia, d’emoció,

i que mai no se n’amaguen .

Sóc d’una tribu de gent que celebra,

que celebra victòries, revetlles,

que celebra aniversaris i dates,

i que sempre s’ajunta quan cal.

Sóc d’una tribu d’homes que aprenen,

a ser feministes, sense frases ni gests,

que es treuen de sobre la crosta

de l’educació imposada tants segles.

Sóc d’una tribu de persones que riuen,

que de qualsevol cosa en fan festa,

que beuen i mengen, que tasten i proven,

i que fan l’amor sempre que poden.

Sóc d’una tribu, que odia les guerres,

que odia les armes i els uniformes,

que odia les pàtries, també les banderes,

i que planta cara quan les prohibeixen.

Sóc d’una tribu molt contradictòria,

sóc d’una tribu tremendament humana,

sóc d’una tribu de les que ja no en queden.

Sóc d’una tribu simplement de gent que m’estimo.