10.7.18

CAPVESPRE A L'ESTANY -Fotografia de Marta Vergés-


La barca repenjava el llom
sobre les aigües quietes de l’estany,
i la tarda es vestia d’ocres calents.
Aquell juliol desprenia calma
i ni tant sols un bri d’aire de ponent
colpia els sentits i els instants ataronjats.
Tot semblava posat a lloc
per un Déu entremaliat i ociós,
tot semblava apunt per la becaina
d’aquell vespre a l’estany
on ni tant sols les carpes treien el bec.
la barqueta semblava incrustada
i descartava qualsevol balanceig,
afegint-se així a la sensació de mandra.
les muntanyes vigilaven, retallades i valentes,
i de lluny una tenora embogida
un tamborí i un flabiol mig zumbats
semblava que seguien demanant la llibertat.

9.7.18

FINESTRES


Havia oblidat que tenia els ulls bonics,
de fet, ho havia oblidat tot, expressament.
El temps, els fills, la feina, la vida. La vida.
Havia oblidat tota la bellesa que desprenia,
i aquell dia, va obrir els ulls com finestres,
va deixar que el seu mon s’envaís de llum,
que els seus cabells grocs ataronjats, rojos
fessin de persiana, de cortina, de gerani,
i va esclatar a somriure com feia dies,
a deixar-se anar, com en uns autos de xoc,
aquells que en la infantesa la feien fruir,
amb la seva poma de caramel i el sucre volàtil.
Va tornar per uns instants a ser nena,
l’instant li esborrà les arrugues i les pigues
i es llençà nua , a la piscina mig plena
del que havia estat tot fins aleshores.
I nedà i nedà i nedà fins l’horitzó,
i aquell dia, amb sorpresa, i alegria
va descobrir que era encara més lliure.

8.7.18

POE...BUFFF


De manera maldestre t’escric,
ben bé sense saber que dir-te.
No se si és la calor del juliol,
o la repassada a antigues poesies
que deien tant poc.  Somnis d’infants,
m’han malbaratat entremaliadament la tarda.
Repasso els meus mots i els trobo tant febles
que em causen vergonya, vergonya de mi.
Escric i reescric en accions compulsives
en reptes que sols em repten a mi.
Intento fugir de paraules barroques,
i la poesia culta, ja em fa vomitar.
I faig mofa i befa dels esbargallofes
que pugen al pòdium del verb més excels,
que et miren i repassen amb el seu menyspreu
que formen la cova dels essers elegits,
que  quan reciten s’eixamplen com galls de galliner.

Mai no els veureu en galliners d’altres,
si ells no ressalten, no els busquis per res.

De manera maldestre t’escric, sense saber que dir-te...

6.7.18

COLOR MADUIXA



Sortia  el sol, un dia més.
Sortia amb aquell color de maduixa
d’aquells dies anestesiats de juliol,
on la calor dona una treva d’hores,
i els núvols acaronen enjogassats
els perfils de la mare de Déu del Mont
oferint als caçadors d’imatges
un caramel dolç i empallegós.
Sortia el sol com a regal pels matiners,
il·luminant escadusserament els prats
orfes ja del blat i plens de bales
rodones, quadrades, fotogèniques.
Sortia el sol i ens anunciava
que tot és més bonic que no pas imaginem,
que els dies existeixen per fruir-los
que res no val la pena, si tu no ho valores.
Que em d’escriure el que ens plagui
que cal fotografiar, si això ens sedueix,
ballar, cantar, pintar, o tant sols, si ens plau,
llevar-nos d’hora, i esclatar de plaer
quan el sol ens regali una sortida color maduixa.

3.7.18

COM PETITS EXTRATERRESTRES -Fotografia de Marta Vergés-



Van anar traient el cap,
com petits extraterrestres
embafats d’una llarga letargia
de neu i fred d’hivern.
Van anar traient el cap
com veïns encuriosits
per veure que oferia
la nova estació primaveral.
Van anar traient el cap
per a no perdre’s
l’espectacle fascinant
d’una nova renaixença
plena de llums i colors.

29.6.18

PARAIGÜES


Acompanyar-te sota el paraigües
quan el cel ens cau a plom
sentir el teu frec a tocar
acaronar-te l’espatlla amb el braç,
com si fóssim nuvis enamorats.
I jugar a comptar les gotes
que repiquen l’espai protector
i perdre’n el compte, perquè tant se val,
i fruir de l’instant i somriure al moment,
i donar gràcies al terrabastall,
a la llum superba del llamp,
a l’esclafit ensordidor del tro,
i veure plegats com les darreres gotes
dibuixen a l’horitzó uns colors coneguts
que juguen amb la refracció i reflexió
de la llum del sol en  elles,
entre el roig, el taronja, el groc
el verd, l’anyil i el violeta, els teus ulls...

ESCUMA


En aquell instant precís
l’onada engolí la roca,
o potser la va vestir
amb una caputxa escumosa.
O tal vegada algun drac marí
va llençar una alenada
de socors d’un mar que mor,
d’una aigua massa  tèrbola
d’una natura en extinció.
O potser només va ser
aquell instant màgic,
aquell microsegon
en que la sorpresa
esclata davant els teus ulls
i el dit com un ressort
impregna en un objectiu
tota la bellesa.

28.6.18

NIT DE SANT JOAN


Corrua de somnis
emocions frustrades
paisatges melosos
i nits embruixades.
Un ball de solsticis
fogueres de màgies
llunes plenes de plàstic
estrelles que ballen.
Coques dolces de fruita
ampolles fredes de cava.
Danses de somriures
proscrits que naufraguen.
Mars Mediterrànies
ventets de llevant
les vides tant fràgils
que venen i van...
Corrues de somnis
i nits que es desfan

26.6.18

ARRUGUES



M’estan envaint les arrugues.
Una invasió pacífica i constant.
El contorn dels ulls, els braços,
la comissura dels llavis, el coll,
les mans, la papada, el front...
Sento crits que venen dels porus:
“Aquesta pell serà sempre nostra...”
Sento com s’organitzen clandestinament
com aprofiten cada pam, cada flanc,
i de manera persistent, avancen,
ocupen, es manifesten, es concentren,
encerclen, conquereixen, guanyen.
Se senten cada vegada més fortes i segures,
i són ja a un pas gloriós i majestuós
de proclamar en mi, la República de la vellesa.
-Amb V baixa...-

24.6.18

PASTÍS


Es va posar la seva disfressa de bruixa.
La capa, la camisa, el barret,
mentre el gat se li refregava per les cames.
Aleshores agafà la vareta i l’alçà.
Va treure la farina i fabricà una massa
i la mesclà amb aigua de tarongina,
va rebuscar mentre taral·lejava sons
entre els seus pots de beuratges
entre la seva col·lecció de potingues
una melmelada de cirera de ple juny.
Li donà forma i l’omplí alegrement
d’una nevada de febrer ensucrada
i l’acostà a l’escalfor de l’estiu
que flamejava dins el forn.
Aleshores, parlà amb els ocells,
reclutà les papallones i les flors
que rondaven nerviosament primaverals
I digué l’encanteri ancestral dels pastissos.
Minuts desprès, de manera poètica
l’estança va quedar plena de dolços,
flors , ocells i papallones.

18.6.18

ALTSASU


En aquest mur de lamentacions
eixugo una a una les llàgrimes
i les converteixo en ràbia.
Acarono el cabell petri,
els ulls dibuixats,
el somriure mut,
els llavis somrients,
el crit eixordidor,
i juro no perdonar
allò que no es pot perdonar.
Mai.
Hem perdonat massa coses,
masses arbitrarietats, masses xuleries,
masses despropòsits feixistes,
masses gests autoritaris
massa mentides...Massa mentides...
Potser algun dia sortirà la veritat de tot plegat,
la veritat que sabem , que ells saben. Tots,
i tornarem a somriure però mai, mai, mai,
mai us perdonarem.

ELLA VA DIR UFF...


Ella va dir uff
perquè tenia el cap ple de coses,
perquè enyorava l'abraçada i el bes,
perquè la vida se li feia una muntanya,
perquè cada demà el veia llunyà,
perquè cada avui era un sac feixuc,
perquè els anys li pesaven com una llosa,
els plats, el menjar, les collites diàries...
Ella va dir uff,
per no fer-se pesada
per no violar el temps i les estacions,
per no oblidar que tot costa molt
i  que el temps vola i les arrugues creixen,
per tenir present que res és regalat,
i que el mon per molt que diguin ,
és rodó i tot torna sempre al seu lloc
tard o d’hora, d’hora o tard.
Ella, va dir uff
perquè la justícia és injusta
i els presos es podreixen a presons
i que la primavera esclata camps enllà
sense barrots, i fent olor de resclosit.
Ella va dir uff,
perquè estava farta de plorar
per agressions masclistes mal jutjades,
per cada vaixell d’immigrants desconeguts
que no van tenir la sort de viatjar
en el vaixell que esquitxava propaganda.
Va dir uff pel vol descontrolat del desnonat
que es llençava tristament al vuit d’un setè pis
d’un setè  pis que ja no era seu i mai no ho havia estat.
Ella va dir uff,
perquè estava fins el cony de malparits...
...I va dir uff, per por de fer-se pesada
o de que algun imbècil li digues
que no era més que una demagoga.
va dir uff i ho va dir tot...

TE VERD...


Te verd, pluja, taula estreta,
cervesa fresqueta, el mar davant,
molta pluja, conversa agradable
pau i benestar,  riure i somriure,
núvols negres, arc de Sant Martí,
d’un Sant Martí tímid i llunyà.
Submarinisme emocional,
muntanyisme de sensacions,
històries i més històries erràtiques
de família, aficions i projectes.
Paraigües, que els doblega el vent,
ulls que grinyolen amb les gotes,
canaleres que esquitxen pantalons...
Te verd, cervesa, mar  i pluja.
Molta pluja per dins i per fora...

13.6.18

PINPILINPAUXA -papallona-



Ells li diuen pinpilinpauxa
no se ben bé per què,
no se si vol significar fràgil,
acolorida, insignificant,
indefensa, inofensiva?.
La veritat és que sona
tal i com es mou
amb moviments sincopats,
en espais quasi inventats,
regatejant el vent
burlant els espais.
No se ben bé per què,
si el que li va posar el nom,
venia de beure un bon txakoli
o simplement era un poeta,
si tenia a veure amb la policromia,
o amb el sincronisme del dibuix
de les seves ales igualades.
Ells li diuen pinpilinpauxa,
com un joc més de la seva llengua,
com un homenatge a la seva bellesa.

11.6.18

DONA D'AIGUA


Com si no en tinguessis prou d’aigua amb la pluja
avui has passejat pausadament arran d’onades,
t’has fet per uns instants mitologia lluny dels llacs
i has explorat la barreja d’arena i aigua salada.
T’has transformat en llum generadora de vida,
en feminitat intrèpida i audaç contra el temps.
T’has envoltat de misteri i de fertilitat vital i clara,
t’has fet natura, perquè natura sempre has estat,
t’has transformat en fada, perquè fada has sigut,
i t’has pentinat la llarga cabellera molla i sedosa,
i amb una parsimònia lenta  i ancestral
has esperat calmosa,  aquell embruix de lluna
que canviï l’estació i et regali entre secrets i llum
un solstici ple de màgia humit i brillant.

Encara no sabem si existeixes, et seguirem somniant.

6.6.18

SONA EL SAXO


Sona la música de saxo al barri,
sona després de la terrible tempesta,
aquella música maldestre i repetida,
-tant sols sé una dotzena de peces-
que acompanya les darreres gotes
que regalimen teulada avall
per desaparèixer riera enllà.
Sona la música i els arbres ballen
i es desensopeixen les branques
ja massa humides i plenes de verdet,
i enyoren el sol i la calor i l’escalf
i sobretot l’alegre tramuntana
que les asseca a petons i enforteix.
Sona el saxo entre sols i fas sostinguts
entre res, dos , sis i mis, i de dins el bosc
se sent el cant d’un ocell que entona
un si bemoll, amb el plomatge ben moll...

5.6.18

LA NOIA DEL PARAIGÜES


La noia del paraigües
baixa  lentament pel camí
esquivant bassals i tristeses.
 encara al magí
la melodia enganxosa i fresca
de l’últim instant a la llar.
Porta  com sempre
aquella motxilla feixuga
on els records es barallen,
on el temps s’amuntega
sense cap mena d’ordre
sense cap privilegi.
La noia del paraigües somriu,
perquè sap que tot batega,
que res és prou transcendent
per robar-li l’alegria.
Finalment la noia s’atura,
plega el paraigües
i deixa que l’aigua
li amari la pell
en una immensa
demostració
de llibertat...
...I em regala un somriure.

4.6.18

SINÒNIMS


Em submergeixo en els teus ulls
fugissers, tímids, esmunyedissos,
i en ells, hi veig capvespres rogencs,
insegurs, difícils , incerts.
I quan es creuen amb els meus, els veig
arriscats, dubtosos,  atzarosos
i els meu pensaments marxen lluny,
aventurats, exposats, alarmants, perillosos

3.6.18

M'HE VESTIT DE PLUJA


M’he vestit de pluja per tu,
avui que els ruixats són freqüents,
i tu t’has disfressat enjogassada
d’ullada de sol, entre el naufragi.
M’he despullat en la tempesta,
avui que el cel era d’un negre ufanós
i tu has deixat que t’engolís un llamp
i has esclatat com una flor en la tronada.
Aquesta primavera humida i incerta,
m’ha prenyat els sentiments de verd...

28.5.18

ESPASMES -A Silvia Perez Cruz-


Com en un seguit de petits orgasmes
controlats, expansius i terribles,
sortia a glops el raig de veu,
les notes de la guitarra feien de dits
que fregaven tendrament la pell,
que furgaven els instints i la paciència,
que desfloraven un a un els pètals
d’aquella margarida primaveral.
I em deixaves amb els ulls esbatanats,
amb l’esperit bocabadat i nu
amb els sentiments de cabell d’àngel,
i amb el cos amb un seguit d’espasmes,
esperant, desitjant, anhelant
una nova erecció musical.

27.5.18

ROCA


M’he mimetitzat amb la roca
per sentir-ne el seu  batec,
mentre feia l’amor a la natura.
He fruit des de l’altura
entre el goig i l’esbufec,
entre el sospir i la textura
de l’arbre la terra i el seu frec.
He mirat pel seu balcó
fascinada per la bellesa
i he desitjat tornar-me gotes
per escampar-me amb destresa
o omplir l’indret de notes
amb la música més bella.
M’he mimetitzat amb la roca
per sentir-me un cop més, viva.

LA BALADA DE L'ALAN

La darrera nit
ens vas cantar una bonica balada irlandesa
en el teu anglès mastegat i incomprensible.
No reies com abans, estimat, tenies ja el teu Àlien.
Una cançó llarga que parlava de pau i amor,
les teves consignes vitals, el teu ser, el teu sentir.
Vas marxar d’hora, de la festa, sense massa cerveses,
sense massa petons, sense les teves rialles brutals.
Has marxat entre música i somnis de morfina,
segur que a  cavall de la teva estimada moto,
amb la teva caçadora de cuir de mil batalles
i taral·lejant com sempre algun tema de rock.
Has marxat en aquest maig cruel i trist,
on la primavera ens ha plogut llàgrimes a dojo.
No never, no more, cantavem tots dos un dia...
Adéu estimat amic, fins sempre.
Aquesta primavera m’esta esgotant les llàgrimes...

24.5.18

CARTER


No t’adones de com de trista és la tristesa
fins que decideix colpejar-te entrant a casa
i convertint-se en okupa de les teves hores.
I quan penses que ja no hi cap més tristesa,
s’obre a cops de colze, una mica més, i més...
Aquella trucada terrible de bon matí,
aquella veu trencada, aquell plor...
Aleshores et vesteixes i surts al carrer
surts a caminar per relaxar, per pair.
i arribes al lloc de la festa, al bar,
el lloc on sempre hi ha riures i cervesa,
on hi ha cants, futbol i olor d’herbes,
i el trobes ple, ple de gent jove, a dins,
al carrer, asseguts al terra, sota l’ombrel•la,
i perceps un silenci ensordidor i crepitant,
uns plors feridors, una immensa tristesa
i infinites abraçades, dolços petons...
I perceps una amistat indestructible,
una buidor impossible d’omplir
un amor desmesurat pel que mai més
ja no compartirà, aquesta tristesa,
aquestes abraçades, aquests petons...
I et revoltes amb la vida i les seves bromes,
i penses que tot és culpa d’un mal guionista,
i et cagues en tot, sense que el tot tingui cap culpa.
I busques urgentment, desesperadament
una espatlla per omplir-la de llàgrimes.
Molt bon viatge amic

18.5.18

LA PITJOR POESIA


Aquells  dies no ens els podran prendre.
Aquelles il·lusions, els neguits, la por,
aquella por de saber que t’estàs jugant la pell
i que malgrat tot cal que te la juguis
perquè tot sortirà bé, perquè som molts
perquè creiem que tenim  raó i ens bull la sang,
ens bull com mai, i ens arrisquem i plantem cara
i amaguem les urnes, i esperem les porres,
i som molts i en un instant creiem que som tots.
I veiem els avis, vells conservadors porucs,
que aguanten una a una les humiliacions,
les xuleries, els cops i les empentes
el comportament feixista dels servidors
dels gossos falders i rabiosos dels amos,
i malgrat tot, dormim al ras i ens alcem d’hora,
i protegim un tresor comprat als xinesos,
uns tresors que venen de França
d’una maternitat que acollia nadons
que fugien dels mateixos que ens peguen.
I el dia passa entre la felicitat i la por.
I votem, i guanyem, i de sobte
amaguem el tresor, amaguem l’urna
que vessa de vots, que vessa de dignitat,
i sortim al carrer, i destapem el cava
i cridem i ens abracem, i plorem
i ens petonegem, i ens tornem a abraçar.
I els avis creuen que ja poden morir
i miren els nets i saben que és per ells,
que tanta dignitat, que tant de coratge
és tant sols per ells, pèl seu futur...

L’altre dia em van dir, que jo no escrivia poesia,
i tenien raó, mai n’he escrit, fujo d’ella.
Tant sols intento buidar tot el que sento
i pensar que ho faig bé, pobre de mi,
com tots i cada  un dels que vam patir aquell dia.
No calia fer el correcte, no calia mètrica ni rima,ç
tant sols coratge i dignitat....Penso que m’he liat...
Visca el poble i la República

CREMALLERA -pedra d'Àngels Sargantana-


Vaig descordar la cremallera graó a graó
amb tota la lentitud i sensualitat del que era capaç.
El clic, clic de la tanca amplificava el meu desig...
Allí on pensava però, trobar suavitat i dolçor
hi vaig trobar una duresa implacable,
allí on esperava perdre-hi els sentits
aparegué un mur gris i infranquejable.
Vaig descosir el camí fet i em vaig rendir
davant aquell somni frustrat i petri.

CAMINANTE NO HAY CAMINO -Pedra d'Àngels Sargantana-



I les paraules del poeta esdevingueren pedra
transformant-se perdurables, en natura.
Cada pigment prenyava la duresa de fragilitat,
cada fragilitat de la frase, duresa en el missatge.
I el poeta morí lluny de les seves pedres,
deixà mutilades les paraules i les frases.
Una vegada més, guanyaren el paper i la tisora,
en forma cruel de sentències i censures.

17.5.18

DIBUIX


Et desdibuixo amb la mateixa astúcia que et dibuixo
i se m’humitegen els ulls dibuixant la teva rialla
i descavalco neguits quan et desdibuixo les penes,
i hàbilment torno a dibuixar-te les arrugues dels ulls
mentre et desdibuixo les marques traïdores del temps.
Tot jo sóc una eterna contradicció mentre et busco i fujo,
Et dibuixo i et desdibuixo, t’estimo i t’odio i et torno a estimar
i et dibuixo i tristament, t’esborro del llenç blanc impol·lut
per on naveguen els nostres dibuixos lamentablement desdibuixats
entre un mar de colors que ni dibuixen ni esborren.  

PRESBÍCIA




En sortir el sol
i sense veure-m’hi , coses de la presbícia,
palpo les cantonades de la casa
buscant aquell racó obscur i plàcid
en que acarono el teu cos suau.
En que el contorn dels espais
es transformen en pell ,
en pel eriçat i humit,
en plaer contingut.
I et veig, sense veure’t,
i t’ensumo amb el nas tapat
sense ni saber-te  la colònia,
i sento el xiuxiueig dolç
d’un “vine”...
I em deixo dur per l’instint
i et segueixo pels passadissos
amb la teva camisa blanca voluble
que transparenta l’aureola dels pits
terriblement erotitzats,
com els teus llavis,
com la teva
veu.
La teva
veu...
Tinc por de despertar
tinc por d’obrir els ulls
i no poder veure’t...
Maleïda presbícia...

16.5.18

ASTEROIDE


Avui, entre la lluna i la terra
ha creuat una gran pedra.
Els militars, han contestat amb bales...

15.5.18

GINESTA


He vist el teu cos nu
enmig d’un camp de ginesta
aquell verd i aquell groc cru
dansant junts en una festa.
He vist el teu cos vibrant
rebolcant-se en aquella era
una visió alegre i exultant
i tot en plena primavera...

14.5.18

SENSE TOCAR-TE


Jugaré amb els teus cabells, sense tocar-te,
quan la salabror del mar descansi a la riba
i el vent te’ls esbulli entre el garbuix de l’oratge.
Perfilaré el teu cos nu, sense tocar-te
quan reposis sobre l’arena lluent i molla
i el sol perfori cada porus de la teva pell.
I et dibuixaré un somriure perdurable,
te’n dono la paraula, i sense  tocar-te,
sense que cap ni una de les pessigolles
que  he imaginat mil tardes càlides d’estiu
arribi ni tant sols a dibuixar entre els teus pits.
Sense tocar-te...

3.5.18

XISCLES DE GAVINES


L’aigua esvalotada,
festival de xiscles,
de brams de gavines,
orfes de peixos,
 rates del mar.
La sal els esquitxa
el bec i les ales
i volen alegres
per sobre l’escuma
portades pel maldestre
i cruel vent de llevant.
L’aigua esvalotada
festival da gavines
que dansen famèliques
com dames porugues
entre vents i xiscles
i l’assot de la mar...

2.5.18

RAUXA


Que el cel em lliuri de seny,
i no m’obligui amb tirania
a sospesar massa les coses,
que m’eixalabrin els matins
i la lluna m’acomiadi pesarosa
movent el cap dient que no,
que no pot ser tanta energia.
Vull poder opinar a bota plena
a dir les coses tal com ragen 
a rebel·lar-me si no hi estic d’acord,
a cridar quan toqui fer silenci
i a callar quan m’obliguin a parlar.
No vull caure en l’avorriment
en el refotut borreguisme de la raó,
d’aquell estat màgic i terrible
que t’obliga a estar al costat del poder
per ves a saber quina qüestió
que en la seva absurditat
et roba sense compassió
un sol gram de llibertat.
No vull que cap dogma em governi,
ni cap religió ni cap bandera,
només  la intensa rauxa
mesurada tant sols per mi mateix.

26.4.18

PSICÒPATA 2


Havien begut.
La tenia davant seu nua,
estava excitat, ho reconeixia,
ell creia que ella també
aleshores en un instant de lucidesa
la noia va dir que NO.
Ell es convertí de sobte en dislèxic
i la va penetrar sense miraments.
En un minut es va disculpar
sense cap mena de penediment.
La noia plorava i vomitava bilis
sortida directament de l'ànima

PSICÒPATA


Abans de disparar-li al cap
li va mirar els ulls
intentant captar tot el seu terror.
Va aixecar el percutor
i va sentir el clic de la bala.
Amb la mirada esbatanada
i plena d’un odi embogit
tornà a mirar-li els ulls
que ja restaven sense vida.
Un infart li havia robat el plaer.
Trobaria una altra víctima.

25.4.18

MORSE


...
---
...
He escrit sobre la teva pell nua
un missatge d’auxili,
tres punts,
tres ratlles,
tres punts,
ajuda’m a surar.
Estic aquí captiu
dels teus ulls,
del teu somriure,
dels teus petons
imaginats i càlids,
del teu sexe humit.
Escriure si cal
de manera compulsiva
més punts,
més ratlles
fins que el món
ajunti sol i estrelles,
lluna i marees.
...
---
...

24.4.18

FOTEU-ME FOC


No vull que ni un sol cuc em rosegui el cos,
com l’Ovidi, ràpidament foteu-me foc,
no tinc ganes de podrir-me dins una caixa.
I entre tant em feu el comiat que soni Laboa
res de paraules de capellans ni discursets,
poseu el Sorteriko koplak que m’emociona,
o el Gure oroitzapenak així el que quedi
viatjarà lent  com la barca dels records,
i si no teniu pressa, alguna cançoneta d’en Silvio
Ojalá, o mi casa ha sido tomada por las flores,
que així de passada us estalvieu les corones.
Entre tant arriba tot això, deixeu-me escriure.
No se si ho faig bé o malament, no m’importa.
M’agrada escriure i fer-ho sense donar explicacions,
m’agrada escriure poesia, i poesia, i poesia,
i no penso explicar-ne mai més cap ni una,
que cadascú les rebutgi , o si vol, les faci seves,
però mai més ni una puta o perversa explicació.
Lliure, com ha de ser, lliure, com vull que sigui,
i la gent que les critiqui o les estimi, tant me fot.
Poesia d’amors inventats, o de dols incontrolables,
de riures, quan toca, i també quan no toca, què collons!
riures, o somriures, o denuncies insofribles,
poesia collons, poesia, i a qui li importa què?
i a qui li importa com? i a qui li importa quan?
És meva i faig amb ella el que em dona la gana.

I el dia que me’n cansi, faré com aquella dita impresentable,
“la maté porque era mia” i s’haurà acabat el que es donava.
Poesia....
I uns segons abans d’entrar al forn, feu-me un darrer favor,
canteu  “ M’aclame a tu”, la poesia més bella, del poeta més bell...

BREU


Breu
com el frec dels llavis
del petó d’una amiga,
com la llum del llampec,
com aquella estona
vista i no vista
que va de la fracció
de l’hola a l’adéu,
breu.
Trist
com el frec enyorat
dels llavis als llavis
del petó de l’amiga
com el tro de tempesta
que cau prop de casa,
com l’instant anhelat
tota la setmana
i a la fi malbaratat,
trist.
Subtil
com aquell toc de llengua
enmig del petó somniat,
com la primera gota
que t’esclafa a la closca
i acaba en un “plou”,
com el segon enyorat
en que els ulls coincideixen,
subtil.

19.4.18

CLARIANA


He col·locat al centre de tot
una sola mirada,
uns ulls,
un esquitx de vida,
agafada d’una liana
penjada de l’arbre
immens, frondós,
mil·lenari.
I quan la clariana
m’ha deixat veure el sol
he tornat a veure-la tota,
fràgil,
sencera,
riallera
com un dia assolellat,
nua i torrada pel sol,
amb un somriure
entremaliat,
juganer,
i he pensat que mai
mai, mai, mai,
havia vist res tant bonic....