TIMBRE DE VEU
TATUATGE 1
De vegades hi ha tatuatges tan efímers
que són per tota la vida.
Que duren menys que la tinta que els il·lustra,
que només els esborra el desesper i l’enyorança.
Un infinit tatuat al pit, una àncora a l’espatlla,
un cor doble a les galtes del cul...
Un nom a la panxa, al final del còlon,
a punt de sortir disparat cap al no-res.
De vegades hi ha tatuatges tan falsos i grollers
com la mateixa existència
TATUATGE 2
Ens vestíem el cos de tinta,
perquè ja cap roba ens podia tapar les vergonyes.
Robàvem al temps segons
que queien com gotes de tinta negra
sobre les nostres consciències.
Cada petó era un salt a l’abisme,
tatuats, això sí, per deixar constància
de la nostra estupidesa.
TATUATGE 3
He recollit a la pell nua quatre idees
tan sols perquè siguin perdurables.
Per culpa de la meva indecisió
i la meva insultant inseguretat
demà començaré a fer-me empelts
de pell nova i més sincera.
De vegades torno a tu,
tan sols per demostrar-te
que encara et penso.
Deixo que la imaginació
tragini pels camins enfangats
de paraules massa llargues,
d’idees que necessiten molt
per deixar clar el que penso.
I et miro, em relaxo i t’escruto
anant de liana en liana dels mots
que intento que siguin breus,
que voldria que fossin concisos.
Et vaig deixar un dia plujós,
ja saps com odio els temporals,
i avui els tic tacs de les gotes
del gran finestral de la sala
m’han convidat a perpetrar
una poesia que no diu res.
Tan sols que a estones t’enyoro.
ONA
Ahir, hi va haver un eclipsi de lluna,
i tu encara no hi eres.
Aquesta nit, una cortina de pluja,
i he pensat en tu.
Tu que naixeràs beneïda i regada
de pluja de part.
Tu amb el teu nom marí
engoliràs mil i una llunes,
tu que viuràs eclipsis i pluges,
Tu.
He somniat els teus ulls vius,
plorant desconsoladament
pel món en què arribes,
amb més sang que petons,
amb més runes que vides.
Tu.
Tu que faràs millors els nostres dies.
Serem vigies de les teves naus
i fars en els dies de tempesta.
Tu que seràs emoció, moviment,
llibertat i natura, riures i pors,
ansietats, esperança, alegria...
Tu.
Que el fred del febrer
et desvetlli la vida.
ONA 2
Potser seràs Aquari
i deixaràs que els dofins
et besin la pell i els ulls.
Pots ser també Peixos
i nedaràs voltada de sirenes
remuntant escumes i onades.
T’expandiràs com les marees
i et reclouràs també com elles
quan la lluna faci equilibris.
Honoraràs el teu nom marí
sempre voltada de petxines
d’ostres i curculles, de sal.
Seràs l’ona que regnarà
els nostres mars i marees,
de febrer a febrer,
d’estiu a estiu,
de primavera a primavera
i sens dubte en la nostra tardor.
ONA 3
Com un puny alçat en una foto
ennegrida i poc visual ens saludes.
Seràs el que vulguis ser, sempre,
sense lligams ni opressions,
i si hi ha sort, alçarem el puny junts
reclamant sempre un món més just.
M’espanta el món en què viuràs,
i no ens enganyem, m’il·lusiona
el poder compartir-lo amb tu,
canviar-te els bolquers,
donar-te el biberó,
portar-te a passejar,
fer-te adormir,
vetllar-te el son...
i ensenyar-te a alçar el puny,
com en l’ennegrida foto.
ONA 4
Voldria poder explicar-te moltes coses
ara que flotes en la placidesa líquida.
Explicar-te com són de bonics els matins
quan a l’estiu encara la calor no t’abraça,
l’olor dels camps a la tardor humida i gris,
l’esclat floral i verd de la bella primavera,
els flocs de neu i el fred del teu hivern...
Però també explicar-te que aquí fora
no tot és tan bonic, ni fàcil, ni agradable.
Et vull alegre, i també si cal combativa,
et vull molt nena, molt dona, molt lliure,
et vull molt dolça, rabiosa, també altiva.
T’he imaginat moltes nits entre somnis
i t’espero amb el millor dels somriures.
De vegades l’infinit fineix
i el vuit acotxat queda inert
per no ser mai més res.
L’inconscient llavors respira
i els pulmons són incapaços
d’assimilar tant d’oxigen.
Aquella vida de mil colors
es torna com el cine mut
on tot és blanc, negre i gris
i passa depresa i amb subtítols.
I la placidesa avorreix les ostres
i les perles fugen espantades
cap a un mar incert i insondable.
I l’infinit fineix entre llàgrimes
càlides,
tristes,
soles,
desconsolades,
i aquell vuit mor penjant d’un coll.
El vol de tornada
ha redreçat el temps
en el seu espai de sempre.
Perdura però el record fumejant
del volcà i les espelmes,
el record amable de les onades,
el record cansat del sol i les escales.
Aquells petons dolços de benvinguda,
aquells petons freds de l’aeroport,
però sobretot, aquell desig d’amistat,
aquelles ganes de compartir
allò tant valuós, que se’n diu temps.
Camino per la platja d’itzurun,
l’aigua dibuixa als meus peus
figures geomètriques incomprensibles
entre els riures i els jocs dels joves,
pilotes, pales, taules de surf, alegria.
M’avancen dues noies agafades de la mà,
insultantment belles, insultantment joves,
es besen apassionadament millorant el món,
i deixen la petja enamorada a la sorra
perseguint les de totes, les de tots.
Pau, una pau que es percep en tots els ambients
i al fons els Flysch majestuosos i emocionants
recordant-nos totes les esquerdes del món.
Suro, com un suro en un estany.
Maduro com un préssec al sol d’estiu.
Juro i perjuro si cal, que jo no he estat.
Facturo tots i cada un dels meus actes.
Asseguro que la terra no és plana com tu.
Aturo o ho intento sempre els meus instints.
Mesuro els meus mots cada trenta de febrer.
Lliuro cada dia els sacrificis a un déu inexistent
i després em saturo, em rasuro, em suturo,
m’afiguro, em capturo, em carburo, em conjuro,
em pasturo, em perduro, em sulfuro, em torturo,
em trituro, em clausuro, em fracturo, m’inauguro,
em restauro, em desfiguro, em configuro, em deslliuro,
em caricaturo, em manufacturo, em transfiguro,
em reestructuro...
Però mai, mai, mai, em censuro.
I quan em retrobo, suro com el suro en un estany.
Corren les bruixes al voltant de la foguera
d’aquesta calorosa nit de Sant Joan,
on el sol i la lluna dansen en solstici
i les guspires del foc anhelen carn.
Et miro de lluny esquivant la nuesa
dels saltirons dels pits de les bruixes
que enjogassades es riuen del món
i els teus ulls fan de far en la foscor
i el teu cos, una perfecta harmonia
fet a partir del motlle de les mans
que ja envellides juguen per l’espai
d’aquella estança antiga plena de miralls
Crema el foc a la foguera
i jo segueixo al costat de les bruixes.
Les que han deixat de fer servir l’escombra
per granar terres, parquets i teranyines
i l’usen per volar i deixar endarrere segles.
Les que preparen pocions malignes
per guarir els cops, i els hematomes
tot llençant-los als ulls del patriarcat.
Les que desfan i desfan creus gamades,
les que ruixen amb pixum els racismes,
les que alcen el puny contra les injustícies.
Crema el foc a la foguera
com cremava temps enllà a l’edat mitja
i jo em sento més a prop de les bruixes
que nues i ja lliures d’estigmes i merdes
esperen nugades a un pal, el foc purificador.
Prefereixo cremar amb elles.
Des de la mesura justa de la taula des d’on escric,
penso que tot infinit té un sol principi i cap final,
en el seu recaragolament lineal de va i bé constant,
ens diu que res acaba i que tot recomença d’un fil.
Quan entrem en aquest dolç, ras i repetitiu bucle
sabem que no hi ha sortida possible, ni la volem,
simplement ens deixem dur per la vida i el temps,
i fruïm de totes i cada una de les passes del camí,
simplement ens deixem dur per la passió i el plaer,
per l’amor i el desig, per l’esperança que no acabi.
I rodem en el seu inacabable rumb, com hàmsters,
desitjant a cada volta que les passes no s’aturin
i com deia el poeta, que el camí sigui molt llarg.
Quan apareix la lluna
es posa l’antifaç i passejo.
Passeja com un bandoler
buscant aquells ulls llunàtics,
aquella manera onírica de viure
les ganes terribles de trobar
aquella ànima lliure que vola
i vola i vola i vola i vola lluny
cada vegada més i més lluny.
Aleshores mira els balcons,
volta pels carrers vuits i bruts,
i buida cervesa darrera cervesa
perquè els deus de la malta
l’alliberin de l’insuportable enyor.
Aleshores obre el paraigües
simulant que plouen estrelles
i s’agafa al fanal i canta l’estrofa
I’m singing in the rain, just...
i a mitja estrofa esclata en un plor
que no té aturador perquè perd,
sempre perd tot el que arrisca.
Després torna a casa abatut
com un batut remenat de cacau
i mira la lluna, i li parla fluixet
com si fos una bella amant
i tot seguit, li creixen els ullals.
Permeta’m que sigui prou curós,
recomana’m la manera més dolça
escull una posició prou còmode
planteja’t si realment et ve de gust
una vegada fet no hi haurà aturador
cal que en tinguem moltes ganes...
Introduiré amb delicadesa l’acròstic
La tendresa és mirar-te als ulls
mentre amb el dors de la ma
t’acaricio la cara poc a poc.
Esperar-te sempre que calgui
i després tornar-te a esperar.
La tendresa és que el cor
reboti una i altra vegada
amb la paret dura de la raó
i reboti en l’espai temps
com una pilota de ping pong.
La tendresa és besar-te els llavis
inclús quan la tristesa t’envaeix,
i tornar-te a besar i tornar-hi,
és deixar anar els sentiments
com per un desaigua embossat.
La tendresa és pensar-te dia i nit,
enyorar i saber-te molt enyorat.
La tendresa és inclús la gelosia
de no saber si trepitges fang
si vals prou per a l’altre o no.
La tendresa és riure sempre,
somriure constantment, plorar,
plorar com una font si fa falta,
i després remuntar com l’au fènix
i tornar a somriure tot seguit.
La tendresa és saber-te prou
saber-te fort, saber-te fluix,
saber-te prou humà i persona
per saber que pots fer feliç a algú.
M’he assegut sobre la roca
a esperar pacientment que baixi la marea.
M’he dedicat a allò tan poc meu de perdre temps.
He vist dues gavines lliscant sobre les onades,
un sol que es pon, una lluna que surt a l’horitzó.
He comptat tots els horitzons possibles ,
i l’enyor que em buida escrupolosament
tots els sentiments aigua avall duts pel vent
ha fet també acte de presència i d’absència.
He vist uns ulls sortint del mig de les onades,
he pensat que era Neptú amb la seva forca
i després he vist que tant sols era un miratge,
un joc fascinant de l’escuma que va i ve
i que em fa veure visions i imatges incertes.
He vist el joc de dos amants prop de la sorra
i intrèpids nois i noies que desafien la mar.
He esperat que baixés la marea simplement
per veure si apareixia una bonica sirena.
Ell veia llum al balcó i la somniava nua,
i la somniava alegre, i la somniava lliure,
bellíssima, digne.
Veia llum al balcó mentre es menjava
tots i cada un dels mots els dits i els imaginats,
i seguia somniant aquell sofà on ella
acostumava a recolzar el cap,
aquell llit on jeien en la foscor,
aquelles hores furtades al sol.
Tot era tant recent i alhora tant llunyà...
No li quedaven forces per a res,
estava absolutament vençut
i la seva pròpia estupidesa
l’havia avançat per la dreta.
Fins i tot l’arbre que havia triat,
encara no tenia prou alçada
les pastilles prou tòxiques,
el ganivet prou esmolat
per poder tallar cap vena.
No tenia forces per a res
i de res valia lamentar-se.
Ell expert en suïcidar-ho tot
els amors, els plaers, els besos
no tenia prou coratge per la fi.
Ell, que era un milhomes...
Ell havia decidit reforestar la seva vida,
deixar enrere els camps erms i infèrtils,
que li havien proporcionat tranquil·litat
i aferrar-se a aquells ulls vius i intensos
de la noia que el va mirar directament
d’aquella finestra blava arran de terra.
Havia decidit podar tot el que molestava,
ruixar amb verí i sal les males herbes,
i sortir a respirar a ple pulmó la matinada,
i altra vegada tornar a somniar els ulls
tornar a girar el cap a la finestra blava,
i aleshores deixar-se anar pel tobogan
encara que al final només hi hagués fang,
volar amb el gronxador tancant els ulls,
i somniar desesperadament els llavis
d’aquell ser d’ulls preciosos de la finestra blava...
I si calia, morir en l’intent.
S’ha anat acabant l’oli de la llàntia
i la flama ha baixat fins quasi ser imperceptible.
No hi ha més oli, no hi ha prou flama,
el llum s’apaga molt a poc a poc, lentament.
En pocs segons quedarà només el rastre del fum
que deixarà anar el darrer esclafit de la metxa.
Aleshores, l’obscuritat acapararà l’espai
només cobert d’olors i fragàncies enyorades.
Enmig d’un camp tot verd
la primavera ha fet esclatar el roig.
L’aigua que enguany ha omplert vides
ha fet surar d’aquest mar d’espigues
una perla dins una ostra fora de lloc.
