Cada matí
m’espera un gat a la finestra,
miola pidolant uns grans de pinso,
es refrega pel vidre, l’entela,
i em mira amb els seus ulls enormes.
La seva presència em desensopeix,
em desperta i també em fa somriure.
Mentre li serveixo l’esmorzar
l’amanyago amb cura i ronca de plaer.
Cada matí
aquest gat m’amistança amb el món
De vegades una abraçada et salva la vida,
t’omple d’oxigen net i pur els pulmons
i et fa bullir aquell tant per cent d’aigua
de la que diuen que els humans estem fets.
A voltes una abraçada serveix més que un petó,
i aquella escalfor quasi orgàsmica t’acarona.
No cal sentir la pell, no cal res més que l’instant
en que obres els braços i t'envaeix aquella aroma,
l’olor de pell, de colònia, de sabors, de vida
i tanques els ulls i t’enganxes a aquell cos
que et transporta a tots els llimbs imaginables.
Amb la seva mirada quirúrgica
va desobturar-li les artèries,
tot jugant a ser un Déu entremaliat.
Va entrar dins seu com un ocupa,
li va xuclar totes les preocupacions
i el va dur al cel de tots els orgasmes,
allí on la saliva és mel de ruscs
i totes les formigues s’ajunten
per crear les pessigolles més dolces.
Amb la seva mirada quirúrgica
el va fer seu amb una hipnosi celestial.
El fotògraf compulsiu
munta el trípode enfocant la posta de sol.
Quan ho té tot a punt i en veure aquella meravella,
la fascinació li envaeix cada porus de la pell
i no s’atreveix a robar la imatge perfecta
pitjant aquell botó violador d’emocions.
Aleshores el fotògraf compulsiu
assegut en una cadira de vímec
gira la càmera i fotografia àvid,
la llàgrima que li rodola galta avall.
Passejo,
i passejo pel bosc,
per aquell bosc que sap parlar,
que diu coses, ensenya colors
mostra vida, mostra vides.
Passejo entre grocs
taronges, roigs i verds,
bolets i plantes que desconec
i que em criden sense veu.
Passejo i segueixo pensant
que la vida, són aquestes passejades
Als carrers, la màgia del Nadal és una broma,
segueixen dormint al carrer els sense sostre,
segueixen els aturats veient passar els dies
trists, sense futur, sota les llumetes alegres.
Segueixen els bancs amb les seves fredes cues
tractant als clients com a xais del seu pessebre,
Segueixen el bou i la mula buscant pastures,
herba inexistent perquè no plou, ni plourà,
i els únics rius són falsos de paper de plata.
I mentre omplim els carrers de llums i musiqueta
els Josep i Maria d’avui segueixen empobrits,
sense poder pagar el llum, desnonats, humiliats,
dormint a recer dels llums dels grans magatzems,
buscant una cova per ocupar després de segles.
Segueixen els camps de molsa plens de sang,
de guerres creades per rics, on només hi moren pobres,
segueix la neu cobrint els cossos, gelant esperances.
L’estel de la cova, tan sols s’encendrà per trams
unes poques hores, ja se sap, restriccions.
Els pastorets amb mascareta visitaran la farmàcia,
aquella de la llicenciada Maria Magdalena
per comprar el ventolin pels nens bronquiolítics.
Els camells no portaran cap rei, són tots a Catar
per l’espectacle fastigós i vomitiu d’un futbol
cada dia més opi adulterat d’un poble ignorant.
El pobre caganer, es cagarà en tot, en tots, en tothom,
i marxarà cap a casa amb el cul escaldat del fred,
però tornarà a casa amb tota la tranquil·litat,
cosa de la que no podria presumir una caganera
que segurament seria cruelment violada en ramat.
I els feixistes, sortiran vestits de persones normals
a cantar pels carrers i a les misses del gall i del vestrús,
i els donarem la ma, desitjant-los pau, però eterna.
I mirarem l’arbre de casa i el pessebre i ens caurà una llàgrima...
com deia el poeta...
»Jesús serà nat
ens mirarà un moment a l’hora dels postres,
i després de mirar-nos, arrencarà a plorar...
Els petons no tenen nom,
ni els sentiments, ni el desig,
ni nom ni propietaris,
són com petites barquetes
que suren en un mar encalmat
i de tan en tan es desintegren
en un oceà brau apassionat.
Aleshores floten fets a bocins
on s’agafen nàufrags solitaris,
i resten a la deriva anys i segles.
Els petons no tenen nom, ni propietaris
ni paguen mai penyores indignes,
ni impostos, ni interessos,
es regalen, com si de sobte
es presentés un Nadal, enmig del maig,
o un sant Esteve en ple juliol,
els petons, els que són de veritat
no tenen preu, ni data de caducitat.
El nen que baixa a tentines
les escales del centre de salut
no espera jugar amb ningú,
de fet no sap el que és jugar.
El seu món petit i irreal
es mou en una teranyina
que el té atrapat en un no-res.
La mare el guia de la mà,
l’acompanya pacient i pensa
que deu haver fet malament.
El nen, no és infeliç
desconeix la felicitat,
desconeix la infelicitat.
La mare se'l mira,
li eixuga la baba incipient
i amb mirada resignada
plora el futur.
.jpg)
Ens vam vestir de mort,
per honorar els absents.
Vam omplir la casa de teranyines,
com si la mort fos una cosa antiga,
un procés mal endreçat i brut,
una broma macabra i espantadissa.
Vam carregar un sac a l’esquena
i vam passejar pel barri ombrívol
trucant a cada porta, oferint-los tractes
fent trucs matussers de mag decrèpit,
i omplint el sac de bales ensucrades
per a diabètics desnonats i suïcides.
Vam deixar que l’estupidesa humana
ens envaís un any més cruelment,
que els que odiem ens dictin tractes,
que els de sempre ens fonguin a trucs,
i vam interpretar magistralment
el nostre paper de fantasmes.
De les quatre gotes que han caigut
tres han impactat
violentament,
cruelment,
inequívocament,
sobre la meva desguarnida closca.
Ha estat com un miracle,
que ha regat l’hort que he plantat
sobre el meu crani erm i despoblat
i els arbres fruiters que m'ennuvolaran
temps a venir la vista i l'oïda.
He decidit transformar el meu àtic
en una selva vegetal, en un oasi.
He desbrossat amb una falç
totes les idees preconcebudes
que m’han acompanyat des de la infantesa,
m’he nuat i desnuat, m’he vestit i desfullat
per deixar prou camp lliure per l’olivera,
una olivera lliure, on els estornells hi facin niu.
He deixat també prou espai per les orenetes,
que vindran i marxaran amb les calors
les pluges i el bon temps, que mai se sap.
I si tot rutlla com cal, potser hi plantaré una mimosa,
que amb el seu groc , em recordarà insistentment
els temps de lluites, on tot semblava més que possible.
I quan la lluna faci el ple tancaré els ulls i m’abandonaré
al sexe salvatge que ella em proposi i em dispensi,
jocs de pells, de plaers i de salives que adobaran
tots i cada un dels pensaments que dibuixaran futurs incerts.
Tan sols espero que tot es vitalitzi i no calgui femar massa.
Us demanem, que no sentiu, millor escolteu
Que si escolteu, llavors sentiu.
Que si aplaudiu sigui un plaer,
que si us plau, sigueu rebels,
i si us rebel·leu, sigui dempeus.
Sigui dempeus, o bé asseguts,
sentiu o tan sols escolteu
les nostres veus recitant versos
que no són meus, que seran teus,
seran de tots, perquè els meus mots
no són pas meus, ni tan sols teus,
perquè dels mots, en som hereus
i tan sols cal dur-los a lloc,
en aquell lloc que fa sentir
tot el que escoltes, i fa florir
les rebel·lies , que tots dempeus
podem sentir...
A l’altra vida, vaig ser bruixa,
i em van cremar a la foguera
com es cremen les fulles mortes
però en nom d’un Déu immortal.
I em vaig transformar en fum,
com les xemeneies de les cases
en aquells hiverns que no acaben.
I vaig envair esglésies i mesquites,
sinagogues i temples budistes,
a voltes amb fum d’encens,
a voltes amb perfums de l’Àsia,
volant entre els pensaments
de tots els alienats que respiren
autèntiques mentides de creacions
de Déus i de profetes entabanadors.
De tan en tan sobrevolo amb l’escombra
tots i cada un dels països on la religió
mata en nom de Déus, els maleeixo,
i m’enorgulleixo d’haver estat bruixa
en l’altra vida...
M’he tatuat al pit
la feblesa dels mots,
la tebiesa del rictus,
l’amabilitat del gest,
la temprança del bes,
la fermesa del crit,
l'humiliat del saber,
la violència del cop,
el sabor de la carícia,
la lloança del verb,
la llum de l’esguard...
Sols el mugró despunta
entre tan egocentrisme.
.jpg)
Pengen d’entre la verdor
llàgrimes perlades entre verd i negre,
petites guspires de fruit madur.
Esgotades de la calor de l’estiu
enyoren el cossi on descansaran
just abans del miracle embotat.
Just abans que la maquinària
de manera poc sensual les despulli,
les trituri, les espellofi, les sublimi.
Just en aquell moment les perles
esdevindran suc, esdevindran màgia
abans de reposar en taüts de roure,
en un descans etern i meravellós
pels sentits...
HIPOCRESIA
La hipocresia és l’acte en que un individu es comporta de forma contraria als valors que sosté el mateix individu, o d’actuar en consonància a principis que al mateix temps es critiquen...
Avui porto una samarreta feminista
i penso...Guaita aquesta quines cuixes...
Compro un paquet de tabac,
i mentre fumo amb desfici llegeixo:
Fumar mata....
Critico als responsables del canvi climàtic
mentre espero el vol que em durà a Roma
a passar el cap de setmana...
Mentre condueixo escric en el meu mòbil
que cal evitar les distraccions al volant...
Commemoro la data de les bombes atòmiques
i voto als qui van bombardejar els Balcans...
Demano a crits el català a l’escola
i canvio l’idioma a les primeres de canviant
per una suposada educació...
Sóc antiracista, però primer els de casa...
Sóc antihomòfob, però de portes en fora...
Obrim totes les portes als refugiats,
però jo a casa, Prosegur...
A l’autopista, no vull pagar
però quan es pagava, anava més fluida...
No m’agrada el reggeton,
però quan canto distorsiono la veu...
El futbol és un negoci repugnant,
però, a quina hora juga el Barça?...
Com m’agrada anar de vacances al poble,
però demà posaré una queixa per les campanes...
Des d’una moto d’aigua
reivindico el silenci de la natura
i les meravelles de la fauna marina...
Si beus, no condueixis,
però cony, un cubata no fa cap mal...
Estic radicalment en contra de la violència,
però si veig una baralla pel carrer
la gravo amb el mòbil...
La droga mata, però la marihuana
és inofensiva i terapèutica...
l’ex heroïnòman es declara antivacunes
no vol substàncies estranyes dins el cos...
Aparco el cotxe davant el gimnàs
per caminar dues hores sobre una cinta...
Surto a passejar per connectar-me amb la natura
amb l’mp4 a les orelles a tot drap...
Sortim a sopar amb la dona,
i ens comuniquem per washapp
Em crec un gran poeta
i omplo les frases de faltes d’ortografia...
Un altre cinema històric que tancades
dic trist des del sofà, mentre miro Netflix...
Sóc demagògicament hipòcrita.
Sóc tan cretí
que he fet copyright
de totes les meves poesies,
pensant-me que les paraules són meves
pel sol fet d’haver-les posat una rere l’altra
en un paper, això sí, reciclat.
Sóc tan curt de gambals
que em crec un Déu de les paraules
i afegeixo una «c», encerclada
davant de cada poesia extreta del no-res
i que acaba en el no-res més absolut
Enyoro aquell germà
que vaig deixar enrere
en aquella cursa frenètica
movent la cua cap a l’òvul.
Semblava bon nano, realment.
Semblava inclús, millor que jo,
però jo vaig ser més ràpid.
Segurament, ell hauria estudiat,
segurament, hauria estat un filòsof,
o un gran artista, o un...
però jo vaig ser més ràpid.
És possible que hagués estat més guapo,
que hagués tingut més do de gents,
més afable, més simpàtic, més empàtic,
però jo, vaig ser més ràpid.
Enyoro aquell germà
amb qui colze a colze
vaig fer els últims metres,
els últims centímetres...
i també tots els altres
que venien al darrera,
que eren massa lents,
massa ganduls,
desganats...
Però jo, vaig ser més ràpid.
I encara vaig tenir temps
d’anar deixant molles de pa
pel camí, com el conte,
perquè ja intuïa que elles tres,
també serien les més ràpides
i així descartar dreceres inútils
en la seva cursa cap a l'òvul.
Sóc el pinyol de préssec
que ensorres en el test
i que rego de manera compulsiva
esperant aquella petita branqueta
que es converteixi en un branquilló
que amb el temps doni un fruit
que jo mai no tastaré.
Sóc aquella petita espurna de vida
insignificant, que té l’esperança
utòpica, llunyana, absurda
que gràcies a l’aixoplug de la terra,
de la foscor, de la intimitat remota,
pugui crear alguna cosa
que valgui la pena de ser conservada,
que valgui la pena ser mastegada
en els moments de nostàlgiques postres
pels que vindran temps a venir.
Quan ja no hi sigui.
Sóc com un cos inert, que espera
que l’esperança no se l’endugui
aquell temporal que mai no ha estimat.
Sóc una cosa insignificant i ridícula
que albira alguna cosa millor.
Sóc, creieu-me, aquella llavor
totalment violable per qualsevol insecte
en forma de tisores, que em menjarà per dins
mentre intento germinar en aquell test
barat, brut, mig esmicolat i vell,
on voluntàriament em vaig plantar
per aïllar-me de tot i de tots
i crear de manera clandestina, un nou Alien.
https://youtu.be/mQlRg3UJI7A
Tinc por, molta por de no tornar-te a veure,
que una presó imaginada m’esborri els ulls
i que tots els pensaments es fonguin flotant
en aquell malson de dies i dies estèrils i buits.
Tinc por, tanta por que no se com explicar-la,
tants instants viscuts i malbaratats entre barrots,
tanta vida escapolint-se pels dits i per les mans,
Por a no tornar-te a veure, de morir desesperat
com diu la ranxera mig mexicana, mig euskaldun
que em transporta a aquells boscos verds i marrons
on els somnis corrien per racons humits i freds,
on la pluja ens acaronava la cara, els ulls, els pits.
Tinc tanta por a perdre’t, perquè ja t’he perdut.
Dins el calaix
aquella figureta de ceràmica,
el nen amb la senyera i el puny alçat,
el més petit de tots.
Aquella figureta que els feixistes
no van poder trobar al calaix de l’avi,
mentre el tenien retingut a la presó,
per recollir, segons deien ells
diners pel socor roig, quan en realitat
recollia per una corona per l’amic difunt,
un dels amics treballadors del mercat.
Així actuaven, així actuen encara els feixistes,
inventant relats, buscant culpables
de manera paranoica, guiats per la seva ignorància,
destruint tot el que no entenen, ni volen entendre,
tot el que els resulta diferent a la seva merda
en la que es rebolquen dia i nit sense pudor.
Aquella figureta, desada de manera maldestre
en un calaix qualsevol de la més accessible calaixera,
es va escapolir de la vista dels feixistes,
perquè els feixistes no sabien, no saben veure,
la seva ignorància, el seu fanatisme, els encega.
L’àvia va gastar un dineral en bistecs, el dia abans que els diners de la República deixessin de valdre.
Tot passa per alguna cosa,
i quan les bombes t’esquitxen,
la fosca presó et persegueix,
el teu món s’ensorra als teus peus,
cal tenir el cap molt fred
i jugar-ho tot a una carta.
Convertir-se per moments
en un astut prestidigitador
que treu conills de barrets inexistents
que endevina cartes impossibles
que esquinça i reconstrueix
tots i cada un dels papers de l’auca,
i com si res i amb un somriure
creua tota la ciutat perquè a casa hi ha gana
i demà tot el que tens, no valdrà res,
cap gota de suor serà recompensada,
cap il·lusió construïda amb els anys
podrà convertir-se en realitat
i sols quedarà la gana, la terrible gana
que un quilo de bistecs pot alleugerir.
Com els vells trilers de les Rambles,
la Quica creua la vella ciutat princesa
i sense perdre cap sabateta de cristall
enganya al príncep, i el deixa bocabadat
en aquell ball de merda on no era convidada.
Un quilo de bistecs li salvaguarden la dignitat.
Sóc d’una tribu d’homes que ploren,
que ploren d’alegria, de tristesa,
que ploren de ràbia, d’emoció,
i que mai no se n’amaguen .
Sóc d’una tribu de gent que celebra,
que celebra victòries, revetlles,
que celebra aniversaris i dates,
i que sempre s’ajunta quan cal.
Sóc d’una tribu d’homes que aprenen,
a ser feministes, sense frases ni gests,
que es treuen de sobre la crosta
de l’educació imposada tants segles.
Sóc d’una tribu de persones que riuen,
que de qualsevol cosa en fan festa,
que beuen i mengen, que tasten i proven,
i que fan l’amor sempre que poden.
Sóc d’una tribu, que odia les guerres,
que odia les armes i els uniformes,
que odia les pàtries, també les banderes,
i que planta cara quan les prohibeixen.
Sóc d’una tribu molt contradictòria,
sóc d’una tribu tremendament humana,
sóc d’una tribu de les que ja no en queden.
Sóc d’una tribu simplement de gent que m’estimo.
Els nostres cossos
com en un estat sense atmosfera,
dansant sense saber ballar, nus,
seguint una música inexistent,
entre cantonades clandestines,
blancs immaculats de llençols
i trens que anaven i venien,
per vies sense principi ni final.
Els nostres cossos
aliens al món que ens envolta,
on l’atmosfera és irrespirable,
dansem al ritme del capital
amb músiques reguetoneres,
amb cantonades vigilades
i llençols bruts de sang i fang,
mentre tots els trens porten
als nous Auschwitz del segle XXI.
M’ha seguit tot el camí, de branca en branca
jugant amb la meva manera maldestre
de preparar la càmera per captar instants,
quan tot ho tenia a punt, ell alçava el vol.
Finalment s’ha aturat i ha esperat, pacientment
que capturés, per fi, la seva bonia imatge.
De viva veu i a risc de semblar foll
li he donat les gràcies. Tot seguit ha alçat el vol.
Només resta, dins el meu dispositiu
la seva ànima viva, alegra i juganera.
A l’hora en que les serps surten a esmorzar
i els ratolins s’ofereixen a fer de desdejuni,
els senglars s’amaguen vés a saber en quin cau,
els conills dormen encara sota una soca d’un pi,
en aquella hora matinera, beneïda i fantàstica,
l’Osasuna i jo, sortim a celebrar la vida.
Cada primavera ens sorprenen les roselles,
entre la verdor dels camps
i el torrat de les espigues.
Juguen audaces amb la nostra memòria,
mai no recordem haver vist res tan bell,
sobresurten de tot i ens fascinen.
Restem oberts cada primavera
a aquesta sorpresa roja i repetitiva,
aquest cant sublim coral i quasi obrer
que ens convida a alçar els punys
i cantar himnes de victòria
Quatre paraules desordenades,
quatre rimes absurdes, repetitives
i a voltes maldestres,
d’això en diuen poesia,
d’això i d’un personatge al darrera,
pujat en pedestals de fang,
amb capa de superheroi
comprada en una botiga de xinesos
D’això en diuen poesia...
Mor el card,
com moren les il·lusions
com mor la vida,
després d’engalanar els racons
amb el seu morat salvatge.
I abans de morir,
deixa anar la seva ànima blanca
per albirar la mort,
per celebrar la nova renaixença.
RETORN
He tornat al poble,
aquell del que vaig sortir sent un nen,
tan sols amb una motxilla verda,
un tros de pa, i una escopeta rovellada.
Duia per munició, tota la por del món,
tot el drama de l’univers a la pell,
i una absurda bandera, mig descolorida.
He deixat enrere totes les trinxeres,
tots els forats humans i inhumans,
totes les restes de pols i metralla,
totes les llàgrimes vessades d’amics,
totes les mirades atònites d’enemics,
tota la càrrega d’ira i d’insensatesa,
tots els ideals, els meus, els imposats.
Torno amb la motxilla plena de mort.
Torno dins una caixa gris i asèptica,
desprès d’anys de foscor i enyorança,
amb els ossos calats de terra estrangera.
Torno, sense ideals, sense vida.
La rosa que em corona
reposa com dormint
sobre les meves restes.
Penja cap per avall, assecada
la rosa d’aquell Sant Jordi,
aquella que reposava al teu ventre
mentre em miraves enjogassada.
La guardo al racó de les emocions,
aquelles emocions perdudes
que flotaven al nostre voltant
com papallones de mil colors
entre cortines de teles turques.
Pengen del llibre, les lletres,
aquelles que no ens vam dir,
les que gotegen com sang seca
entre les pàgines humides i soles
en tardes de primaveres estèrils.
Vam deixar al bagul dels oblits
tots i cada un dels mots lascius,
i ens vam entretenir a fer caure
aquelles persianes de fusta verda
que feien de taüt de tots els somnis.
Sento la pau de la gossa
estirada tan llarga com és,
amb les potes bressolant el cap,
roncant i lladrant entre somnis.
Sento la seva pau davant la llar de foc,
aquesta pau que sols se sent
quan les cabòries viatgen mandroses
a indrets amagats i a margueres
que ja vessen i traspuen aigua.
Sento la pau de la gossa
mentre a la tele plouen míssils
de gent que no conec, ni he vist mai,
i que han passat de tenir-ho tot,
a quedar-se, sense futur, ni passat.
I ella segueix esbufegant pausadament,
i a mi em ve una sensació de fel
que ve de molt endins, de la boca de l’estomac,
i voldria simplement estirar-me nu
al costat de la gossa, compartir la seva pau,
llarg com soc, amb les mans bressolant-me
el cap, el pit, l’estomac, el sexe, les cuixes,
i roncar, i si cal lladrar entre somnis
cançons de pau. La pau de la gossa.
M’agafo a tu mentre dorms,
quan les pors m’apareixen
i els fantasmes caminen davant meu
fent sonar els seus crocs amb insolència,
fent aquell soroll rítmic de claqué,
de Fred Astaire i Ginger Rogers,
mentre riuen de la meva inseguretat
M’agafo a tu i tremolo, mentre dorms,
i les gotes de pluja repiquen les finestres
com timbals de guerra als meus timpans,
i els meus pensaments naveguen per camps
negats de llevantades i de plors desconsolats.
M’agafo a tu mentre dorms
com a flotador de vida.
Poseu la gent contra la gent.
Enfronteu treballadors, amb treballadors,
dones contra mares, mares contra filles.
Aplaudim míssils que maten soldats,
soldats que preparen míssils. Miserables.
Enarboreu banderes de guerra i no de pau,
i ens veneu de manera cínica, just el contrari.
Ens assenyaleu amb un dit sanguinolent,
qui se suposa que és el que ens roba llibertat,
mentre ens engarjoleu amb cadenes la raó.
De cada canó, surten les vostres baves fastigoses,
de cada trinxera la vostra femta pútrida,
de cada micròfon , una profunda manipulació,
una mentida, dues mentides, tres mentides...
I entre tant, cossos innocents destruïts,
nens sense llar, ni futur, ni joguines, ni manyagues,
amb un sentiment a l’ànima d’odi, de per vida.
I entre tant, gent abandonant les seves llars,
les seves ciutats, els pobles, els sembrats, el bestiar,
les seves il·lusions, els seus records, les vides.
Trens per tota Europa repartint desesperança.
I ells, vomitant en taules immenses i buides,
en clips d’imatge i so, sense imatge ni so.
Cap d’ells és innocent, ni un, tots són uns assassins.
La raó, fa temps que fa vacances.
en una presó natural feta de troncs
no penso demanar l'amnistia ni l'indult,
vull restar aquí, fins que se'm foguin els ploms.
Fes-ho bé, tingues molta punteria, perquè com fallis
les meves raons i la meva tendresa, et destruiran.
Podria besar-te com una negra
amb un temps, o una corxera
a piquets curts i precisos,
o allargar-los com fuses o semifuses.
Podria besar-te com una blanca
amb dos temps, allargant saliva,
o posar-hi un calderó per fer-ho etern.
Podria besar-te amb una esplendorosa
clau del sol més ardent i encesa,
i acabar tots dos penjant del pentagrama,
agafats d’aquells fils tan incomprensibles,
i interpretar una peça de Mozart a duet,
o una balada d’aquelles meloses
i enganxifoses, quasi diabètiques.
Podria dibuixar música al teu cos
mentre et miro i t’imagino sencera,
i sols em ve al cap una rumba d’Albert Pla...
Pagaria el que fos, per ser romàntic....
Gotes d’aigua sobre el riu,
petits miracles efímers,
circumferències perfectes
amb diàmetres i radis.
Màgia natural gratuïta,
embadaliment sublim.
Queien gotes d’aigua sobre el riu,
tot semblava aquell dia, molt més viu.
