13.10.21

MENSTRUACIÓ

 

com un volcà i em regalimen

litres de lava per les cuixes,

i se m’escapen els somnis

per les butxaques foradades,

on només hi guardo ja una bala,

per si de cas un suïcidi o crim

m’assalta el pensament o l’idea.

Menstruo

i em deixo anar per carenes

destruint al meu pas qualsevol resta,

qualsevol refugi d’enteniment,

o aquell miratge translúcid

que vaig imaginar en els teus ulls

aquella tarda on ens estimarem

sota els arbres d’aquell penya-segat,

amb totes les llums parpellejant.

Menstruo

amb els sons d’aquella cançó

que escolto cada vegada que l’ànim

se’m descompon i m’abandona,

i torno a pensar en aquella bala

d’aquella butxaca foradada,

i en aquell miratge translúcid

i en els teus ulls mirant-me

just al caire d’aquell estimball

meravellosament natural i càlid.

Menstruo a cada pensament.


minúscul


 

He escrit en minúscula el teu nom

perquè tot el que estimo és minúscul.

Després he lloat la PÀTRIA, LA BANDERA,

L’HONOR, LA GLÒRIA,

L’HIMNE, LA RELIGIÓ i totes i cada una

de les TRADICIONS MIL·LENÀRIES.

26.8.21

SOLITUD

 

Em fa por la solitud,

perquè és en la solitud que em descobreixo,

on entenc el què sóc, el que he estat, el que seré.

M’espanta el meu propi jo,

descobrir-me, redescobrir-me, inventar-me.

El meu jo, aquell que he modelat i construït,

aquell del que he renegat i després destruït...

Una sensació estranya de temor i de vertigen

M’espanta i em sedueix, estar sol amb mi mateix.


18.8.21

LA FINESTRA

 


Cada capvespre penso que tot va a la deriva,

que tot està per fer i desfer, ocult en el no-res.

Veig la lluna orfe, obrint-se a cops de colze,

el seu feixuc i repetitiu camí entre les estrelles,

i penso en tu, abandonat i abandonada de tot,

en tu que encara creus en els homes i les dones,

en tu que vius enganyada i enganyat d’un demà,

que serà millor, és clar que sí, perquè tu ho has decidit,

i se m’escapa un somriure sorneguer i melancòlic

perquè m’has recordat la meva ja llunyana joventut,

on creia que tot era possible, i creia en Déu i els àngels,

i veia verges Maries, perquè abans, n’hi havien més,

i en uns pastorets que sempre deien que havien mort el llop,

i ara m’espanta fins i tot un pobre assedegat porc senglar,

i protegeixo el meu jardí creat a pols de terra dura i seca,

i compto els dies endarrere i no pas com caldria, endavant.

Perquè tot s’ensorra, i girem la cara per negar-nos-ho

i viure així una mica més feliços com l’estruç,

o com en pobre Pinxo, aquell eriçó que cada dia

menja de la resta del pinso que li deixen els gats

a l’ampit d’una finestra que fa temps que ho acull tot...


ARDENT EN CAPELLA

 

Vaig demanar com a darrera voluntat

de condemnat a mort,

ballar un vals amb la Reina.

Arrapar-me, ardent com estava ja en capella

a aquella cintureta fràgil,

olorar, ni que fos una vegada,

la ferum de la corrupció.

Abraçar-la, sentir el seu cos

contra el meu i sentir el que envolta,

tot el que ella toca i sent.

Vam ballar el vals breu

amb dos músics a la cel·la.

Ella va tornar a la seva...feina.

L’endemà, jo ja no hi era,

li havia furtat però, tot el seu perfum.


KAIXO

 


Em segueix el so dels esquellots

i la solitud més profunda entre els boscs d’Aia.

Em segueix tan sols la meva ombra

projectada sobre la boira persistent.

Avui tampoc ha sortir el sol,

ens ha deixat sols a mi, amb el meu esperit.

Hem aprofitat per xerrar de tot i de res,

de la vida, i dels instants plaents i dolorosos.

Una altra ànima solitària ens ha llençat un «Kaixo»,

M’he posat un dit a l’orella

fent veure que xerrava per telèfon,

en aquell lloc remot i sense cobertura.

M’ha creuat amb un somriure displicent.

LA PRÒSTATA

 

Tot ell put a cervesa i tabac.
Seguia als seus seixanta-un
portant aquella samarreta
esparracada d’Eskorbuto,
i movia el cap com un gosset
d’aquells antics de cotxe,
endavant, endarrere i endavant,
amb ritme dubtós i patètic.
Escoltava absent la música,
la música que podia ser una altra
però era aquella, la seva:
«Las vueltas que da la vida
el destino se burla de ti
dónde vas bala perdida
dónde vas triste de ti«
Los Suaves i el seu so estrident,
les seves lletres prenyades de fracàs,
la seva música enganxosa:
«Fuiste la niña de azul
ahora eres la vieja verde
como se porta la vida
cuando vales lo que tienes «
I ara se sentia aquella niña de azul,
i veia que no tenia res sota la capa,
aquella capa de mil homes ronyosa.
I demanava una altra Estrella
i obria l'infinitèsim paquet de tabac,
i movia el cap endavant i endarrere,
per sentir-se encara partícip
d’aquella joventut que l’havia abandonat.
Les petites gotes d’orina
eren el recordatori de la pròstata malmesa...

31.7.21

TITELLA

 

Com l’economia

com la pandèmia,

com el país,

com el futur,

com la democràcia

com totes i cada una de les maneres

de fer i de ser, dels homes i les dones,

com tot això, penjo d’un fil, de dos o tres.

Algú, més espavilat que jo em controla

en tots els actes. Ballo sense música,

canto sense veu, em fa moure la mandíbula,

em fa moure la mà per demanar o declamar,

i si m’ho mana per alçar-la de manera marcial.

Depenc d’ell, sóc ell.

Igual que ens fan els bancs,

igual que ens fan els polítics,

igual que ens fan els tecnòcrates,

els jutges, els prevaricadors,

els maltractadors masclistes,

els homòfobs, els racistes,

els desnonadors de vides i riures...

Penjo d’un fil, de dos o de tres,

viuen en mi, viuen per mi, juguen amb mi,

fan de mi un ser patèticament depenent,

aixeco la cama, moc el braç, a vegades tanco els ulls...

Penjo d’un fil i faig gràcia als que em miren

sóc ben igual, que tots vosaltres.


TITELLA 2




Els ulls de l’infant no veuen els fils

em miren als ulls, sorpresos.

He entrat en la seva infantesa

he profanat la seva imaginació,

ballo per a ell, em moc pel seu somriure,

floto sobre l’escenari com una bombolla

i després reposo dins una capsa de cartró.

Vaig sortir del no-res, com tots vosaltres,

d’unes mans amigues que em modelaren.

No vaig sortir de cap costella d’Adam,

no vaig visitar mai cap paradís

ni vaig menjar cap poma per a ser expulsat.

Conec el meu creador. Us porto avantatge

17.6.21

SÓC D'UNA TERRA...

 

Sóc d’aquesta terra, sense esquerra.

D’aquesta terra privada que renega del bé públicament

que ho tapa tot amb banderes i consignes esbiaixades.

Sóc d’una terra, que no té esquerra,

on els més miserables es deixen comprar per una idea de nació,

que passa per davant de la gana, i trafica desolació.

Sóc d’una terra que tan sols té dreta

i que mai de la vida s’ha preocupat de donar veu als que ploren.

Una terra que maltracta els vells, i deixa sense feina els joves,

que mai no s’ha cregut prou valenta per reclamar els seus drets.

Una terra mesella i covarda que es deixa comprat per bocins de pastís,

en una taula plena de menges i begudes exquisides,

que es ven sense vergonya ni mala consciència la llengua.

Sóc d’una terra, que mai tindrà esquerra. Sóc d’una terra que fa patir...

Sols el poble salva el poble.



VOT

 

No blanquegis. Tu ets hereu d’allò.

Ets hereu dels qui van tancar en camps d’extermini

jueus, homosexuals, rojos, innocents. Ets còmplice.

Ets hereu i còmplice de cada tortura i maltractament.

No t’amaguis sota cap bandera, ni idea fastigosa,

sota cap lema, ni cap pancarta ni cap color patriòtic,

ets simplement part d’aquella tragèdia miserable.

Un paper, simplement un paper, un vot en una urna,

i t’has convertit en una bèstia inhumana i tragicòmica.

Simplement formes part d’aquella merda feixista,

d’aquella intolerància, de tots i cada un dels crims,

de totes i cada una d’aquelles morts. Ets part de tot això

i de res et servirà tapar-te les vergonyes amb àligues,

amb fletxes, amb sigles, amb arguments d’unitat.

Simplement ets merda, com ells, ni més ni menys.

I quan et miris al mirall cada matí, hi veuràs reflectits

aquells pijames balders, i els ossos escadussers que amaguen.

Veuràs, si et queda un gram de dignitat, que t’aprimes,

que la gana et supera, que la por terrible et supera,

i no sabràs per què, i serà el teu karma beneit i justicier.

Ets part indissoluble d’aquella tragèdia, d’aquella ignomínia,

i el pitjor és que te’n sentiràs ben orgullós....

Potser tu mai mataràs ningú, però has posat en un altar

aquelles besties que maten i executen cada dia

llibertats, consciències, fes, i vides, sobretot vides...



15.6.21

NUA

 

Tant sols una cadira en la platja buida.

Una cadira blava arran d’onades

i ella completament nua i estassada.

Amb els braços oberts, els pits nus,

les cames obertes entomant l’oratge,

nua, completament nua a mercè del mar.

Sentia la pell eriçada i com el sol càlid

la prenia en un coit endolcit i tendre.

Sentia com el mar s’apoderava del seu ser,

com la salabror li penetrava cada porus,

mentre esperava pacientment i excitada

que el Deu Neptú la prengués sobre la sorra.



2.6.21

EL MEU DNI

 

El meu dni,

posa clarament que em dic Joaquim,

malgrat que tothom em digui Quim.

El meu carnet també, posa el meu pare

per davant de la meva mare: Ponsa i Fernández

com cal en el patriarcat on vivim.

El meu carnet, m’ha assignat un número,

aleatori i incomprensible, amb la lletra H

de Huelva, de Huesca, o d’Hòstia.

El meu Dni, diu que vaig néixer a Barcelona,

quan tothom sap que vaig néixer a Gràcia.

El meu carnet, diu que sóc home,

sense que cap policia ho hagi comprovat mai.

El meu carnet té una foto antiga,

on no m’assemblo de res, una foto mal feta,

que si la mires bé, no em fa ni més jove

El meu carnet diu que sóc espanyol...

El meu carnet diu que sóc espanyol...

El meu carnet no és més que una burla,

això sí, perfectament plastificada.


1.6.21

ENVELLIR

 

 Avui com cada dia tornaré a envellir,

de fet, un dia més, igual que ahir i abans-d'ahir,

i quan em desperti, tornaré a pensar com ahir,

en tot el que he fet bé, i tot el que he errat.

En totes les il·lusions que han quedat pel camí,

i en les inesperades que he pogut assolir,

en els petons que he donat, en els que he rebut,

en els petons que he perdut, en els que he enyorat.

Avui com ahir i abans-d'ahir he tornat a envellir,

i seguiré pensant que envellir està bé, que cal,

que respirar és bonic, il·lusionar-se és imprescindible,

que cada dia neix amb el sol, una petita utopia,

que cal preservar-la perquè res vagi en orris

i perquè el temps no se’ns escorri de les mans,

sense haver fruit els instants de plaer.

Avui, com ahir envelliré una mica més,

i em solcaran la pell, petites arrugues dolces

que no aconseguiran restar-me els somnis,

ni les utopies que conreo nit a nit

que malbarato dia a dia, en aquest món tan ensopit...

23.5.21

ROSER

 

Alguns, juguem amb paraules.

Les endrecem, les desendrecem,

les polim, les barregem, les escrivim,

en fem puzles i figures polièdriques,

en fem dogmes i després com Déus,

pugem als nostres pòdiums ridículs

i ens pengem medalles imaginàries.

Alguns inclús tenim la santa barra

de dir-ne sense escrúpols poesies.


D’altres fan de qualsevol cosa poesia,

un dinar, un espai, uns objectes, una rialla,

una unió d’amics diversos al voltant d’un espai.

Inventen, juguen, fan lliscar les mans en fang,

Creen, sobretot creen, viuen, sobretot viuen,

allunyats o no, de les paraules tèbies i fàcils.

Creen vida, creen poesia, creen estats d’ànims.


De tant en tant, fan viatges en la imaginació,

agafen avions, trens, vaixells, tots i cada un,

amb un sol destí, aquella Ítaca somniada,

i en la seva manca d’individualisme inútil,

arrosseguen gent, els fan partícips del seu somni,

els porten a illes, a paradisos, a volcans...


De tant en tant, escriuen llibres

per tal que no quedi tot en la memòria

que a vegades s’esberla tràgicament,

entre fragilitats i massa presses absurdes,

amb el temps i les pluges, amb els sols,

amb els estius calorosos, i les eternes primaveres.


Formen part d’un tot que imaginen i creen cada dia.

Ja ho deia el poeta:

Hi ha persones que lluiten tota la vida,

aquestes són les imprescindibles...                                                                               

18.5.21

MEMENTO

 

Quan llegeixis això jo ja no hi seré,

però seguiran venint les orenetes

i faran els nius a redós del teulat,

i tornarà a florir la ginesta,

i el romaní seguirà inundant

el dolç repòs dels avis.

Seguirà bufant la tramuntana

acolorint-te de vermell les galtes,

i seguirà sortint el fum a la xemeneia

aquelles melancòliques tardes de tardor

on la gata s’arrauleix sobre les cuixes.

I seguirà existint la poesia planera,

la meva, la única que sé fer, sóc limitat.

I m’agradarà saber que em rellegeixes,

i que segueixes veient-hi en cada mot

totes i cada una de les primaveres compartides,

tots i cada un dels regals que ens hem ofert.

I tornarà la neu a malbaratar tots els Nadals,

i a servir per aigualir el got de Talisker,

mentre els tres reis passen aquest cop de llarg

i tots els tions dansen al voltant d’una foguera.

No hi seré, però seguiré surant pels brins de gespa.


DONA

 

M’agradaria, ni que fos un dia, tenir ànima

i poder entrar dins teu, res de sexe,

simplement sentir-me i saber-me dona.

Saber què sents, i com ho sents,

explorar-me el cos i celebrar-lo.

Saber com entens la vida, com la captes,

com l’abraces, com la defineixes,

i un cop entès tot, redescobrir-te.

Saber com estimes i com et deixes estimar,

com discerneixes totes les caigudes,

com relativitzes totes les tragèdies.

Què sents quan et maquilles i et pintes,

com és això de tenir cabell i anar en faldilles,

com vius, com rius, com és el teu orgasme...

Tant sols un dia d’ànima per mimetitzar-me...



3.5.21

SPOILER


 

He escrit un llibre de poesia.

No us explicaré el principi,

ni el fil, ni el desenllaç,

només us explicaré el final.

El dolent és el poeta.

16.4.21

COLORS



 Verd i colza, groc i userda

i el vent batent els colors

en aquesta primavera ufanosa,

i de tant en tant, una rosella

al mig del prat, roig lluminós,

esgarip pertorbador i subtil

destriant el groc de l’userda,

i el verd del colza...

DIABETIS

 

Se m’endolcia la sang

mentre se’m tornava agre el caràcter,

dolça balança, agre esperança

7.4.21


Renunciaria a totes les lletres que he escrit,

per tant sols escriure una sola cosa sincera.

Acaronar un a un els mots autèntics,

reflectir sense cap filtre les meves idees.

Deixar de ser aquell ser políticament correcte

i assignar cada bala, a qui crec que la mereix,

clavar cada clau a cada fusta de cada taüt,

fer esclatar cada explosiu allí on ho mereixin.

Renunciaria a tot si això em convertís avui mateix,

en aquell ser combatiu i venjatiu, que sé que sóc,

sense importar-me si són lletres de pau o de guerra,

deixant anar tota la bilis, tot el menyspreu

contra aquells que ens volen muts, inerts o morts.

Seria capaç inclús de deixar per sempre la mania,

i no tornar a teclejar cap més estupidesa pueril,

per a poder buidar sense embuts els pensaments,

i convertir-me, per fi, en aquella persona odiada

que tant sols falta el respecte per a poder ser ella,

sense importar-li el més mínim el què diran.

Aquell Rambo, aquell Van Damme de la poesia,

aquell Boris Vian, aquell Jackie Chan que reparteix,

aquell Bud Spencer que reparteix calbots i rialles...

Renunciaria a tot el que he escrit, per ser sincer un sol segon.


22.3.21

XISCLEN LES GAVINES

 

Xisclen les gavines,

talment com nens petits

demanant pit en una llar d’infants.

Xisclen les gavines

arran de l’aigua salada

en aquest matí tramuntanat.

Xisclen les gavines

i jo enyoro els dies

en el que els crits

omplien els carrers de llibertat.


PENJANT D'UN FIL

 

No veig el fil d’on penja l’ocell

que juga amb la tramuntana

restant immòbil amb el vent.

Quin retrat més bonic de llibertat,

aquest  pesarós dilluns al matí,

on tot sembla monòton i repetitiu.

Quina enveja sana deixar-se dur pel vent

i poder jugar a quedar aturat

sense haver de dependre de cap fil...


21.3.21

ENTRE POLLANCRES

 

Passejava per palaus de pollancres arrenglerats,

desfullats pel vent violent i insistent del nord

i tots es vinclaven al meu pas enjogassats.

Al meu enteniment encara hi ressonaven notes

d’aquella cançó de Txarango, “et recordo”

“t’imagino constant a traves de les nits fredes...”

i et veia borrosa lluny d’aquella línia d’arbres

ballant amb els peus nus i l’ànima batuda,

mentre les bombes ens queien aprop violentes,

i els ocells planaven contemplant núvols com bolets.

I la teva pell magra lliscant sota la brusa transparent,

com els dies que vindran de primavera acolorida...

“que tot està per fer, pots anar-t’en tranquil·la,

estarem bé...” i al teu costat aquell saxo daurat

bufant-te l’esperit rejovenit en plena maduresa,

i el vent fregant-me la cara amb la finestreta del cotxe

abaixada per deixar que m’envaís el teu somriure,

les teves, les meves ganes de viure i riure cantant.


5.3.21

CRIPTOSOMNI

 

CRIPTOSOMNI

 

M’he passat la nit

mercadejant somnis que no existeixen,

anant d’un cantó a l’altra de l’habitació,

solcant arestes que en realitat no hi eren,

creient-me un fantasma àgil i astut.

M’he fet ric en un instants i per sorpresa

ho he perdut tot en molt pocs segons.

He vist els teus ulls i els ulls d’altres,

he vist passar en un plis plas al meu voltant

tot d’imatges oníriques, irreals i imaginàries.

He patit un criptosomni, un somni a mida,

basat en coses immaterials que no existeixen.

Al final, just quan t’anava a abraçar

he recordat el criptovirus...


27.2.21

CATARACTES

 


Quan el mon desapareix de sobte

i la vista queda enterbolida per un tel

que tot ho enfosqueix amb negra nit,

i t’agafa una por irrefrenable que et pot,

i ja res és el que era, les passejades,

el sol que no veus, la lluna fosca,

els menjars, les manyagues, els prats,

els conills i l’herba fresca, els camins,

els bassals, els fems, els arbres, els rostolls,

i qualsevol marge és un gran estimball,

et converteixes en una extensió de corda,

et converteixes en un ser depenent i trist,

ja no et surten ni els lladrucs, ni recordes,

aquells racons on t’agradava gratar i ensumar,

i sents al costat l’home pigall que et diu:

“sóc aquí As, jo t’acompanyo, no pateixis”

i et refies de l’amic que sempre hi és,

i aixeques la cua i camines per indrets

que no veus, ni tant sols ja reconeixes....

22.2.21

BIBLIOTECA

 

Escric en el silenci de la biblioteca,

allí on els somnis suren entre mots,

i sento el zig zag del meu bolígraf

com a sintonia de fons immaterial.

El passar de les pàgines del costat,

i el frec dels llibres a la prestatgeria

d’algun estudiant àvid i encuriosit,

em sonen a melodia clàssica celestial.

Tot parteix d’un silenci dens i generós,

d’un respecte  de les línies i ortografies,

dels versos i els assaigs, de l’aventura

de descobrir conceptes i savieses.

Intento dibuixar amb mots aquell silenci,

i no trobo els mots  ni les frases escaients.

Tot em sembla massa pobre, massa escàs.


19.2.21

SORPRESA

 

Tot està dit, tot està fet,

ja res no sorprèn, les paraules

ja estan totes explicades, els  fets,

les fotografies, els acudits,

ja no sorprèn ni una aurora boreal,

ja  està vist. Hem arribat inclús a Mart

amb un artefacte sense vida ni ombra.

Ja sembla que tot importi ben poc,

no  hi ha idees noves, només violència,

als carrers, als hemicicles, en els mitjans,

i un poder que prem totes les llimones

de totes les cistelles possibles

per a fer un gran suc i desprès llençar-lo

tranquil·lament a la tassa del vàter.

El talent s’esgota, la il·lusió es difumina

com les llumetes d’un a gran superfície

que ja no obre, que ja ha tancat.

fins i tot la lluna i els estels brillen opacs

 

Ja res no sorprèn i tot és una gran sorpresa


HEMORRÀGIA

 

He d’ordenar les idees,

buidar el cap i cremar pensaments,

tot deixant que les coses es regenerin,

aturar aquesta hemorràgia de dies estèrils

en els que no passa res i el sol succeeix a la lluna,

i tot segueix de llum a foscor sense que res valgui la pena.

Cal aturar aquesta hemorràgia de dies estèrils i buides,

aquest anar i venir d’hores de són i caminades llargues

de camins que mai, mai, mai, porten enlloc.

Aquelles passes a la cinta caminadora que no es mou,

que no frueix de cap paisatge ni cap vent tramuntanat.

He d’aturar els dies estèrils per tornar a ser

el que sempre he estat. Res.


30.1.21

EN DEFENSA PRÒPIA

En defensa pròpia, no reso, ni vaig a missa,

no camino, tant sols passejo, no miro, veig,

no escolto, analitzo, no conec, reconec,

no dormo, somnio i intento fer somniar.

Tant sols és en defensa pròpia, que no és poc,

que em llevo cada matí a la mateixa hora,

i prenc les armes d’escriure, de fer música,

de fugir, sempre endavant, mai amb covardia.

I és en aquesta defensa pròpia que m’equivoco,

que sovint no faig el que cal, per fer el que crec,

que defenso coses indefensables, inoportunes,

i voto en urnes imaginàries, que crec en repúbliques

que crec en socialismes que no sols tenen nom,

que crec en independències que no es negocien,

que bramo als gossos quan no creuen i fugen,

que els premio quan es mostren rebels.

És en defensa pròpia quan em contradic com ara,

avui blanc, demà blanc os, demà passat blanc cru,

i a l’endemà em quedo totalment en blanc.

És en defensa pròpia que no crec en el destí,

ni en els mags, ni els colors de l’àura, ni sortil·legis,

crec tant sols en les bruixes que fan el que poden,

perquè qui fa el que pot, no està obligat a més,

per moltes i moltes i moltes pocions que facin.

En defensa pròpia, crec tant sols en els Astèrix

que estoven al règim que algú ha establert

a força de forces, sang i humiliacions diverses.

 

Tot és en defensa pròpia, senyor jutge,

si creu que sóc culpable, engarjolim

No se n’estigui, perquè la malaltia, va a més...


18.1.21

DEIXAR-SE ANAR

 

Simplement, vaig deixar-me anar,

com es deixen anar les fulles a la tardor,

com les barquetes que suren amb l’onatge,

com els aligots aprofitant els corrents d’aire,

com els estels enjogassats, nugats d’un fil.

Em vaig deixar anar, però el pitjor que vaig saber,

com els colibrís, que volen veloçment marxa enrere,

com el pensament dins un somni mai complert.

Em vaig deixar anar equivocadament, com tot.


12.1.21

WALKING INTO THE ABYSS -Interpretant a Eudald de Juana-

 


La mare terra, seia abatuda,

o potser reposant, mai se sap,

i deixava que pel seu llom

la vida, les vides passegessin

també amb un aire abatut

o qui sap si tant sols reposat.

Tot cíclicament es lenificava

o talment, qui sap, es torturava,

caminant cap un abisme incert.

La mare terra jeia nua i quieta,

mentre el món la maltractava,

o potser l’estimava. Quí ho pot dir?


AIRE -Interpretant al mestre Eudald De Juana-

 

No li pesaven els somnis.

Flotava en una espècie de llim

en el que qualsevol cosa era possible.

Lluïa el melic fora dels llençols

per demostrar que era el centre,

per fer saber al mon, que tot i despert,

seguia somniant en accions volubles,

en moviments harmònics i bells.

Era fang, i traspuava vida per tots els porus.

4.1.21

HOPE -Per l'estimat mestre Eudald De Juana-

 

Es va anar estripant la pell a tires

mentre li modelaven el cos a ditades.

En pocs moments la bilis li capgirà l’espai,

li remogué cada centímetre d’enteniment

immenses arcades que queien dels llavis,

com una enorme cataracta de dolor.

la Infantesa, l’adolescència, la joventut,

tot erupcionava com un volcà irat i iracund,

i la lava li caigué cuixes avall, pubis avall,

fonent-li tot el pèl, les ungles, el sustent...

L’artista va captar aquell instant, aquell dolor,

i el va esculpir, regalant-li una pedra lluent

com a símbol de solidaritat i d’esperança.

VOLVES

 


M’he assegut a escoltar la remor de la neu,

quan cau en flocs absolutament silenciosos

i envaeix els espais de totes les rutines

amb sons sense cap so i repics indolents.

M’ha semblat tot massa absurd i capciós,

i he celebrat però, aquell temps perdut

esperant tant  sols aquell miracle irreverent,

aquella mostra paranormal i incomprensible

que et fa percebre allò que no existeix,

que et glaça l’esperança més impossible.

Després, he recuperat la il·lusió pel solstici,

i m’he deixat endur embadalit per cada volva

que enjogassada captivava el meu caos habitual.

27.12.20

EL VERDADER PARADÍS

 



Quan s’obre el cel i la tramuntana bat els camps

talment com un mar immens i embravit

fent trontollar els conreus, les herbes i rostolls,

miro el Canigó engalanat d’un blanc festiu

i m’adono que aquest paradís, és més bonic

que aquell conte bíblic que ens explicaven de petits.


18.12.20

CAÇADORS

 

Avui plou

i en la meva caminada humida,

he intuït que els porcs senglars

resten amagats de la pluja suau.

Els homes que es vesteixen de guerra,

armats amb les seves escopetes,

avui s’han quedat a l’aixopluc del llit,

potser per por que se’ls arruguin

els testicles dels que tant presumeixen.

Els seus gossos, allarguen un dia més

aquesta agonia engabiada de tres per dos,

on resten confinats per preservar

la seva ràbia i la seva bravura caçadora.

Avui el bosc està tranquil i en pau,

sense trets de pallassos armats.

La pluja acompanya cada segon,

tant sols trencat per l’esbufec de l’As,

aquell gos refusat i abandonat

simplement, perquè “no servia”...

Què sabran ells, del que serveix i del que no...

Avui plou,

i demà el bosc es reinventarà

amb trets o sense...


9.12.20

GUARDIANES D'AUSWICH

 

Feien cara de salut,

reien.

Parlaven d’homes,

de coses normals

de coses de dones.

Semblaven normals,

i reien.

Parlaven de la vida,

del futur, dels fills,

dels que tindrien,

dels que anhelaven.

Feien cara de salut.

Eren coquetes,

es maquillaven,

es vestien,

es pintaven els llavis.

Feien cara de bones persones,

mentre traginaven la mort

amunt i avall, dia a dia

nit a nit i reien,

hi estaven acostumades,

era tant sols rutina,

una feina.

Feien cara de salut

Mentre traficaven carn humana


20.11.20

FEIXISTES

 

Es podran canviar de nom,

de pentinat, de maquillatge,

però tot sabem qui són.

Els podràs distingir

per la pudor que deixen

darrera les seves passes,

pel rastre de merda que deixen

al caminar, al parlar, al mirar.

Per les seves paraules agressives

pels seus mots sempre insultants,

pel seu menyspreu al ser humà

per la seva ideologia sense idees

pel seu pensament que no pensa.

Els coneixaras, i ells es riuran de tu,

de la teva manera de vestir,

de la teva manera de viure i veure,

de la teva manera de riure i ser feliç.

No ens enganyen, potser portaran corbata,

potser endolciran el seu discurs

fins a la més cruel diabetis,

però sempre sabrem qui són

i sobretot, sabrem què volen.


15.11.20

RAMBLA

                                                       Ahir la boira, va amagar la deserció.

Una rambla buida no sols de gent

de tertúlies, de retrobaments, de vida,

cap rialla sortint de cop del no res,

cap parella passejant amb pausa de la mà,

cap nen amb bicicleta de quatre rodes,

cap avia amb el cap vinclat a la tomba,

cap respiració profunda de cap runner,

Res.

Ahir la Rambla era tant sols un recurs

per a sentir-nos un dia més absolutament sols.




 

7.11.20

HE BRAMAT UN VERS

 

Avui he sortit a l’era

i he bramat un vers.

He sortit a l’era i he bramat

com si estigues embogit

una poesia que parlava d’amor,

que parlava de pau.

Avui he sortit a l’era,

i els gossos em miraven incrèduls,

els gats s’amagaven sota els cotxes.

He cridat, he bramat al cel ennuvolat

i mentre la pluja m’escopia a la cara,

m’he cagat en tots els déus i deesses

que permeten que cada dia i cada nit,

a la plàcida i estimada mar mediterrània

una closca d’anou carregada de vides

s’ensorrés sense remei, mentre els feixistes

destapaven una altra ampolla de cava

per celebrar-ho...


4.11.20

GUSPIRES

 

Avui, el vent m’acompanya mentre escric.

El repic de les gotes de pluja al vidre

es confon amb el tecleig dels meus dits,

i tot s’humiteja dintre meu, com el temps.

El camí de casa , és ja una catifa de fulles

roges, grogues, ocres, verdes, morades,

un cromatisme nostàlgic i màgic de tardor,

aquelles tardes curtes amb olor de llenya,

aquells matins tímids, emboirats i densos,

amb les llums grogues del barri tranquil

i el soroll de les converses sensuals

d’algun veí seduït pel gran recolliment.

Avui el vent, m’ha acompanyat mentre escric

i de dins la llar de foc, petites guspires

saltaven  alegres, com llumetes de Nadal,

d’aquell Nadal, que no podrem ni celebrar.