5.12.22

NADAL 2022

 

Als carrers, la màgia del Nadal és una broma,

segueixen dormint al carrer els sense sostre,

segueixen els aturats veient passar els dies

trists, sense futur, sota les llumetes alegres.

Segueixen els bancs amb les seves fredes cues

tractant als clients com a xais del seu pessebre,

Segueixen el bou i la mula buscant pastures,

herba inexistent perquè no plou, ni plourà,

i els únics rius són falsos de paper de plata.

I mentre omplim els carrers de llums i musiqueta

els Josep i Maria d’avui segueixen empobrits,

sense poder pagar el llum, desnonats, humiliats,

dormint a recer dels llums dels grans magatzems,

buscant una cova per ocupar després de segles.

Segueixen els camps de molsa plens de sang,

de guerres creades per rics, on només hi moren pobres,

segueix la neu cobrint els cossos, gelant esperances.

L’estel de la cova, tan sols s’encendrà per trams

unes poques hores, ja se sap, restriccions.

Els pastorets amb mascareta visitaran la farmàcia,

aquella de la llicenciada Maria Magdalena

per comprar el ventolin pels nens bronquiolítics.

Els camells no portaran cap rei, són tots a Catar

per l’espectacle fastigós i vomitiu d’un futbol

cada dia més opi adulterat d’un poble ignorant.

El pobre caganer, es cagarà en tot, en tots, en tothom,

i marxarà cap a casa amb el cul escaldat del fred,

però tornarà a casa amb tota la tranquil·litat,

cosa de la que no podria presumir una caganera

que segurament seria cruelment violada en ramat.

I els feixistes, sortiran vestits de persones normals

a cantar pels carrers i a les misses del gall i del vestrús,

i els donarem la ma, desitjant-los pau, però eterna.

I mirarem l’arbre de casa i el pessebre i ens caurà una llàgrima...

com deia el poeta...

»Jesús serà nat

ens mirarà un moment a l’hora dels postres,

i després de mirar-nos, arrencarà a plorar...


ELS PETONS

 



Els petons no tenen nom,

ni els sentiments, ni el desig,

ni nom ni propietaris,

són com petites barquetes

que suren en un mar encalmat

i de tan en tan es desintegren

en un oceà brau apassionat.

Aleshores floten fets a bocins

on s’agafen nàufrags solitaris,

i resten a la deriva anys i segles.

Els petons no tenen nom, ni propietaris

ni paguen mai penyores indignes,

ni impostos, ni interessos,

es regalen, com si de sobte

es presentés un Nadal, enmig del maig,

o un sant Esteve en ple juliol,

els petons, els que són de veritat

no tenen preu, ni data de caducitat.


21.11.22

AQUELL NEN

 

El nen que baixa a tentines

les escales del centre de salut

no espera jugar amb ningú,

de fet no sap el que és jugar.

El seu món petit i irreal

es mou en una teranyina

que el té atrapat en un no-res.

La mare el guia de la mà,

l’acompanya pacient i pensa

que deu haver fet malament.

El nen, no és infeliç

desconeix la felicitat,

desconeix la infelicitat.

La mare se'l mira,

li eixuga la baba incipient

i amb mirada resignada

plora el futur.


13.11.22

THIS IS HALLOWEEN

 

Ens vam vestir de mort,

per honorar els absents.

Vam omplir la casa de teranyines,

com si la mort fos una cosa antiga,

un procés mal endreçat i brut,

una broma macabra i espantadissa.

Vam carregar un sac a l’esquena

i vam passejar pel barri ombrívol

trucant a cada porta, oferint-los tractes

fent trucs matussers de mag decrèpit,

i omplint el sac de bales ensucrades

per a diabètics desnonats i suïcides.

Vam deixar que l’estupidesa humana

ens envaís un any més cruelment,

que els que odiem ens dictin tractes,

que els de sempre ens fonguin a trucs,

i vam interpretar magistralment

el nostre paper de fantasmes.


6.10.22

QUATRE GOTES

 



 De les quatre gotes que han caigut

tres han impactat

violentament,

cruelment,

inequívocament,

sobre la meva desguarnida closca.

Ha estat com un miracle,

que ha regat l’hort que he plantat

sobre el meu crani erm i despoblat

i els arbres fruiters que m'ennuvolaran

temps a venir la vista i l'oïda.

He decidit transformar el meu àtic

en una selva vegetal, en un oasi.

He desbrossat amb una falç

totes les idees preconcebudes

que m’han acompanyat des de la infantesa,

m’he nuat i desnuat, m’he vestit i desfullat

per deixar prou camp lliure per l’olivera,

una olivera lliure, on els estornells hi facin niu.

He deixat també prou espai per les orenetes,

que vindran i marxaran amb les calors

les pluges i el bon temps, que mai se sap.

I si tot rutlla com cal, potser hi plantaré una mimosa,

que amb el seu groc , em recordarà insistentment

els temps de lluites, on tot semblava més que possible.

I quan la lluna faci el ple tancaré els ulls i m’abandonaré

al sexe salvatge que ella em proposi i em dispensi,

jocs de pells, de plaers i de salives que adobaran

tots i cada un dels pensaments que dibuixaran futurs incerts.

Tan sols espero que tot es vitalitzi i no calgui femar massa.

19.9.22

SENTIR

 

Us demanem, que no sentiu, millor escolteu

Que si escolteu, llavors sentiu.

Que si aplaudiu sigui un plaer,

que si us plau, sigueu rebels,

i si us rebel·leu, sigui dempeus.

Sigui dempeus, o bé asseguts,

sentiu o tan sols escolteu

les nostres veus recitant versos

que no són meus, que seran teus,

seran de tots, perquè els meus mots

no són pas meus, ni tan sols teus,

perquè dels mots, en som hereus

i tan sols cal dur-los a lloc,

en aquell lloc que fa sentir

tot el que escoltes, i fa florir

les rebel·lies , que tots dempeus

podem sentir...


31.8.22

BRUIXA


 

A l’altra vida, vaig ser bruixa,

i em van cremar a la foguera

com es cremen les fulles mortes

però en nom d’un Déu immortal.

I em vaig transformar en fum,

com les xemeneies de les cases

en aquells hiverns que no acaben.

I vaig envair esglésies i mesquites,

sinagogues i temples budistes,

a voltes amb fum d’encens,

a voltes amb perfums de l’Àsia,

volant entre els pensaments

de tots els alienats que respiren

autèntiques mentides de creacions

de Déus i de profetes entabanadors.

De tan en tan sobrevolo amb l’escombra

tots i cada un dels països on la religió

mata en nom de Déus, els maleeixo,

i m’enorgulleixo d’haver estat bruixa

en l’altra vida...


29.8.22

TATUATGE

 

M’he tatuat al pit

la feblesa dels mots,

la tebiesa del rictus,

l’amabilitat del gest,

la temprança del bes,

la fermesa del crit,

l'humiliat del saber,

la violència del cop,

el sabor de la carícia,

la lloança del verb,

la llum de l’esguard...

Sols el mugró despunta

entre tan egocentrisme.



8.8.22

RAÏM

 

Pengen d’entre la verdor

llàgrimes perlades entre verd i negre,

petites guspires de fruit madur.

Esgotades de la calor de l’estiu

enyoren el cossi on descansaran

just abans del miracle embotat.

Just abans que la maquinària

de manera poc sensual les despulli,

les trituri, les espellofi, les sublimi.

Just en aquell moment les perles

esdevindran suc, esdevindran màgia

abans de reposar en taüts de roure,

en un descans etern i meravellós

pels sentits...


HIPOCRESIA

 

 HIPOCRESIA

La hipocresia és l’acte en que un individu es comporta de forma contraria als valors que sosté el mateix individu, o d’actuar en consonància a principis que al mateix temps es critiquen...


Avui porto una samarreta feminista

i penso...Guaita aquesta quines cuixes...

Compro un paquet de tabac,

i mentre fumo amb desfici llegeixo:

Fumar mata....

Critico als responsables del canvi climàtic

mentre espero el vol que em durà a Roma

a passar el cap de setmana...

Mentre condueixo escric en el meu mòbil

que cal evitar les distraccions al volant...

Commemoro la data de les bombes atòmiques

i voto als qui van bombardejar els Balcans...

Demano a crits el català a l’escola

i canvio l’idioma a les primeres de canviant

per una suposada educació...

Sóc antiracista, però primer els de casa...

Sóc antihomòfob, però de portes en fora...

Obrim totes les portes als refugiats,

però jo a casa, Prosegur...

A l’autopista, no vull pagar

però quan es pagava, anava més fluida...

No m’agrada el reggeton,

però quan canto distorsiono la veu...

El futbol és un negoci repugnant,

però, a quina hora juga el Barça?...

Com m’agrada anar de vacances al poble,

però demà posaré una queixa per les campanes...

Des d’una moto d’aigua

reivindico el silenci de la natura

i les meravelles de la fauna marina...

Si beus, no condueixis,

però cony, un cubata no fa cap mal...

Estic radicalment en contra de la violència,

però si veig una baralla pel carrer

la gravo amb el mòbil...

La droga mata, però la marihuana

és inofensiva i terapèutica...

l’ex heroïnòman es declara antivacunes

no vol substàncies estranyes dins el cos...

Aparco el cotxe davant el gimnàs

per caminar dues hores sobre una cinta...

Surto a passejar per connectar-me amb la natura

amb l’mp4 a les orelles a tot drap...

Sortim a sopar amb la dona,

i ens comuniquem per washapp

Em crec un gran poeta

i omplo les frases de faltes d’ortografia...

Un altre cinema històric que tancades

dic trist des del sofà, mentre miro Netflix...


Sóc demagògicament hipòcrita.


COPYRIGHT

 


Sóc tan cretí

que he fet copyright

de totes les meves poesies,

pensant-me que les paraules són meves

pel sol fet d’haver-les posat una rere l’altra

en un paper, això sí, reciclat.

Sóc tan curt de gambals

que em crec un Déu de les paraules

i afegeixo una «c», encerclada

davant de cada poesia extreta del no-res

i que acaba en el no-res més absolut

4.8.22

ÒVUL

 

Enyoro aquell germà

que vaig deixar enrere

en aquella cursa frenètica

movent la cua cap a l’òvul.

Semblava bon nano, realment.

Semblava inclús, millor que jo,

però jo vaig ser més ràpid.

Segurament, ell hauria estudiat,

segurament, hauria estat un filòsof,

o un gran artista, o un...

però jo vaig ser més ràpid.

És possible que hagués estat més guapo,

que hagués tingut més do de gents,

més afable, més simpàtic, més empàtic,

però jo, vaig ser més ràpid.

Enyoro aquell germà

amb qui colze a colze

vaig fer els últims metres,

els últims centímetres...

i també tots els altres

que venien al darrera,

que eren massa lents,

massa ganduls,

desganats...

Però jo, vaig ser més ràpid.

I encara vaig tenir temps

d’anar deixant molles de pa

pel camí, com el conte,

perquè ja intuïa que elles tres,

també serien les més ràpides

i així descartar dreceres inútils

en la seva cursa cap a l'òvul.


1.8.22

PINYOL DE PRÉSSEC

 

Sóc el pinyol de préssec

que ensorres en el test

i que rego de manera compulsiva

esperant aquella petita branqueta

que es converteixi en un branquilló

que amb el temps doni un fruit

que jo mai no tastaré.

Sóc aquella petita espurna de vida

insignificant, que té l’esperança

utòpica, llunyana, absurda

que gràcies a l’aixoplug de la terra,

de la foscor, de la intimitat remota,

pugui crear alguna cosa

que valgui la pena de ser conservada,

que valgui la pena ser mastegada

en els moments de nostàlgiques postres

pels que vindran temps a venir.

Quan ja no hi sigui.

Sóc com un cos inert, que espera

que l’esperança no se l’endugui

aquell temporal que mai no ha estimat.

Sóc una cosa insignificant i ridícula

que albira alguna cosa millor.

Sóc, creieu-me, aquella llavor

totalment violable per qualsevol insecte

en forma de tisores, que em menjarà per dins

mentre intento germinar en aquell test

barat, brut, mig esmicolat i vell,

on voluntàriament em vaig plantar

per aïllar-me de tot i de tots

i crear de manera clandestina, un nou Alien.


14.7.22

POR

 https://youtu.be/mQlRg3UJI7A

Tinc por, molta por de no tornar-te a veure,

que una presó imaginada m’esborri els ulls

i que tots els pensaments es fonguin flotant

en aquell malson de dies i dies estèrils i buits.

Tinc por, tanta por que no se com explicar-la,

tants instants viscuts i malbaratats entre barrots,

tanta vida escapolint-se pels dits i per les mans,

Por a no tornar-te a veure, de morir desesperat

com diu la ranxera mig mexicana, mig euskaldun

que em transporta a aquells boscos verds i marrons

on els somnis corrien per racons humits i freds,

on la pluja ens acaronava la cara, els ulls, els pits.

Tinc tanta por a perdre’t, perquè ja t’he perdut.


29.6.22

EL MÉS PETIT DE TOTS

 

 Dins el calaix

aquella figureta de ceràmica,

el nen amb la senyera i el puny alçat,

el més petit de tots.

Aquella figureta que els feixistes

no van poder trobar al calaix de l’avi,

mentre el tenien retingut a la presó,

per recollir, segons deien ells

diners pel socor roig, quan en realitat

recollia per una corona per l’amic difunt,

un dels amics treballadors del mercat.

Així actuaven, així actuen encara els feixistes,

inventant relats, buscant culpables

de manera paranoica, guiats per la seva ignorància,

destruint tot el que no entenen, ni volen entendre,

tot el que els resulta diferent a la seva merda

en la que es rebolquen dia i nit sense pudor.

Aquella figureta, desada de manera maldestre

en un calaix qualsevol de la més accessible calaixera,

es va escapolir de la vista dels feixistes,

perquè els feixistes no sabien, no saben veure,

la seva ignorància, el seu fanatisme, els encega.


28.6.22

QUICA

 

L’àvia va gastar un dineral en bistecs, el dia abans que els diners de la República deixessin de valdre.


Tot passa per alguna cosa,

i quan les bombes t’esquitxen,

la fosca presó et persegueix,

el teu món s’ensorra als teus peus,

cal tenir el cap molt fred

i jugar-ho tot a una carta.

Convertir-se per moments

en un astut prestidigitador

que treu conills de barrets inexistents

que endevina cartes impossibles

que esquinça i reconstrueix

tots i cada un dels papers de l’auca,

i com si res i amb un somriure

creua tota la ciutat perquè a casa hi ha gana

i demà tot el que tens, no valdrà res,

cap gota de suor serà recompensada,

cap il·lusió construïda amb els anys

podrà convertir-se en realitat

i sols quedarà la gana, la terrible gana

que un quilo de bistecs pot alleugerir.

Com els vells trilers de les Rambles,

la Quica creua la vella ciutat princesa

i sense perdre cap sabateta de cristall

enganya al príncep, i el deixa bocabadat

en aquell ball de merda on no era convidada.

Un quilo de bistecs li salvaguarden la dignitat.


24.6.22

TRIBU

 



Sóc d’una tribu d’homes que ploren,

que ploren d’alegria, de tristesa,

que ploren de ràbia, d’emoció,

i que mai no se n’amaguen .

Sóc d’una tribu de gent que celebra,

que celebra victòries, revetlles,

que celebra aniversaris i dates,

i que sempre s’ajunta quan cal.

Sóc d’una tribu d’homes que aprenen,

a ser feministes, sense frases ni gests,

que es treuen de sobre la crosta

de l’educació imposada tants segles.

Sóc d’una tribu de persones que riuen,

que de qualsevol cosa en fan festa,

que beuen i mengen, que tasten i proven,

i que fan l’amor sempre que poden.

Sóc d’una tribu, que odia les guerres,

que odia les armes i els uniformes,

que odia les pàtries, també les banderes,

i que planta cara quan les prohibeixen.

Sóc d’una tribu molt contradictòria,

sóc d’una tribu tremendament humana,

sóc d’una tribu de les que ja no en queden.

Sóc d’una tribu simplement de gent que m’estimo.


20.6.22

TRENS

 

Els nostres cossos

com en un estat sense atmosfera,

dansant sense saber ballar, nus,

seguint una música inexistent,

entre cantonades clandestines,

blancs immaculats de llençols

i trens que anaven i venien,

per vies sense principi ni final.


Els nostres cossos

aliens al món que ens envolta,

on l’atmosfera és irrespirable,

dansem al ritme del capital

amb músiques reguetoneres,

amb cantonades vigilades

i llençols bruts de sang i fang,

mentre tots els trens porten

als nous Auschwitz del segle XXI.




29.5.22

ESPIADIMONIS

 

M’ha seguit tot el camí, de branca en branca

jugant amb la meva manera maldestre

de preparar la càmera per captar instants,

quan tot ho tenia a punt, ell alçava el vol.

Finalment s’ha aturat i ha esperat, pacientment

que capturés, per fi, la seva bonia imatge.

De viva veu i a risc de semblar foll

li he donat les gràcies. Tot seguit ha alçat el vol.

Només resta, dins el meu dispositiu

la seva ànima viva, alegra i juganera.


EN AQUELLA HORA...

 

A l’hora en que les serps surten a esmorzar

i els ratolins s’ofereixen a fer de desdejuni,

els senglars s’amaguen vés a saber en quin cau,

els conills dormen encara sota una soca d’un pi,

en aquella hora matinera, beneïda i fantàstica,

l’Osasuna i jo, sortim a celebrar la vida.


28.5.22

ROSELLES

 


Cada primavera ens sorprenen les roselles,

entre la verdor dels camps

i el torrat de les espigues.

Juguen audaces amb la nostra memòria,

mai no recordem haver vist res tan bell,

sobresurten de tot i ens fascinen.

Restem oberts cada primavera

a aquesta sorpresa roja i repetitiva,

aquest cant sublim coral i quasi obrer

que ens convida a alçar els punys

i cantar himnes de victòria

POESIA ETS TU...?

 

Quatre paraules desordenades,

quatre rimes absurdes, repetitives

i a voltes maldestres,

d’això en diuen poesia,

d’això i d’un personatge al darrera,

pujat en pedestals de fang,

amb capa de superheroi

comprada en una botiga de xinesos

D’això en diuen poesia...

CARD

 

Mor el card,

com moren les il·lusions

com mor la vida,

després d’engalanar els racons

amb el seu morat salvatge.

I abans de morir,

deixa anar la seva ànima blanca

per albirar la mort,

per celebrar la nova renaixença.



9.5.22

RETORN

 

 RETORN


He tornat al poble,

aquell del que vaig sortir sent un nen,

tan sols amb una motxilla verda,

un tros de pa, i una escopeta rovellada.

Duia per munició, tota la por del món,

tot el drama de l’univers a la pell,

i una absurda bandera, mig descolorida.

He deixat enrere totes les trinxeres,

tots els forats humans i inhumans,

totes les restes de pols i metralla,

totes les llàgrimes vessades d’amics,

totes les mirades atònites d’enemics,

tota la càrrega d’ira i d’insensatesa,

tots els ideals, els meus, els imposats.

Torno amb la motxilla plena de mort.

Torno dins una caixa gris i asèptica,

desprès d’anys de foscor i enyorança,

amb els ossos calats de terra estrangera.

Torno, sense ideals, sense vida.

La rosa que em corona

reposa com dormint

sobre les meves restes.

25.4.22

AQUELL SANT JORDI

 

 Penja cap per avall, assecada

la rosa d’aquell Sant Jordi,

aquella que reposava al teu ventre

mentre em miraves enjogassada.

La guardo al racó de les emocions,

aquelles emocions perdudes

que flotaven al nostre voltant

com papallones de mil colors

entre cortines de teles turques.

Pengen del llibre, les lletres,

aquelles que no ens vam dir,

les que gotegen com sang seca

entre les pàgines humides i soles

en tardes de primaveres estèrils.

Vam deixar al bagul dels oblits

tots i cada un dels mots lascius,

i ens vam entretenir a fer caure

aquelles persianes de fusta verda

que feien de taüt de tots els somnis.

30.3.22

LA PAU DE LA GOSSA

 

Sento la pau de la gossa

estirada tan llarga com és,

amb les potes bressolant el cap,

roncant i lladrant entre somnis.

Sento la seva pau davant la llar de foc,

aquesta pau que sols se sent

quan les cabòries viatgen mandroses

a indrets amagats i a margueres

que ja vessen i traspuen aigua.

Sento la pau de la gossa

mentre a la tele plouen míssils

de gent que no conec, ni he vist mai,

i que han passat de tenir-ho tot,

a quedar-se, sense futur, ni passat.

I ella segueix esbufegant pausadament,

i a mi em ve una sensació de fel

que ve de molt endins, de la boca de l’estomac,

i voldria simplement estirar-me nu

al costat de la gossa, compartir la seva pau,

llarg com soc, amb les mans bressolant-me

el cap, el pit, l’estomac, el sexe, les cuixes,

i roncar, i si cal lladrar entre somnis

cançons de pau. La pau de la gossa.


25.3.22

FLOTADOR

 

M’agafo a tu mentre dorms,

quan les pors m’apareixen

i els fantasmes caminen davant meu

fent sonar els seus crocs amb insolència,

fent aquell soroll  rítmic de claqué,

de Fred Astaire i Ginger Rogers,

mentre riuen de la meva inseguretat

M’agafo a tu i tremolo, mentre dorms,

i les gotes de pluja repiquen les finestres

com timbals de guerra als meus timpans,

i els meus pensaments naveguen per camps

negats de llevantades i de plors desconsolats.

M’agafo a tu mentre dorms

com a flotador de vida.



6.3.22

ELLS, ELS MISERABLES

 

Poseu la gent contra la gent.

Enfronteu treballadors, amb treballadors,

dones contra mares, mares contra filles.

Aplaudim míssils que maten soldats,

soldats que preparen míssils. Miserables.

Enarboreu banderes de guerra i no de pau,

i ens veneu de manera cínica, just el contrari.

Ens assenyaleu amb un dit sanguinolent,

qui se suposa que és el que ens roba llibertat,

mentre ens engarjoleu amb cadenes la raó.

De cada canó, surten les vostres baves fastigoses,

de cada trinxera la vostra femta pútrida,

de cada micròfon , una profunda manipulació,

una mentida, dues mentides, tres mentides...

I entre tant, cossos innocents destruïts,

nens sense llar, ni futur, ni joguines, ni manyagues,

amb un sentiment a l’ànima d’odi, de per vida.

I entre tant, gent abandonant les seves llars,

les seves ciutats, els pobles, els sembrats, el bestiar,

les seves il·lusions, els seus records, les vides.

Trens per tota Europa repartint desesperança.

I ells, vomitant en taules immenses i buides,

en clips d’imatge i so, sense imatge ni so.

Cap d’ells és innocent, ni un, tots són uns assassins.

La raó, fa temps que fa vacances.



28.2.22

PRESÓ


 He tancat la meva ànima entre branques,

en una presó natural feta de troncs

no penso demanar l'amnistia ni l'indult,

vull restar aquí, fins que se'm foguin els ploms.

MÍSSILS

 

Dispara els teus míssils fins que em toquis.

Fes-ho bé, tingues molta punteria, perquè com fallis

les meves raons i la meva tendresa, et destruiran.

17.2.22

PENTAGRAMA

 

Podria besar-te com una negra

amb un temps, o una corxera

a piquets curts i precisos,

o allargar-los com fuses o semifuses.

Podria besar-te com una blanca

amb dos temps, allargant saliva,

o posar-hi un calderó per fer-ho etern.

Podria besar-te amb una esplendorosa

clau del sol més ardent i encesa,

i acabar tots dos penjant del pentagrama,

agafats d’aquells fils tan incomprensibles,

i interpretar una peça de Mozart a duet,

o una balada d’aquelles meloses

i enganxifoses, quasi diabètiques.

Podria dibuixar música al teu cos

mentre et miro i t’imagino sencera,

i sols em ve al cap una rumba d’Albert Pla...


Pagaria el que fos, per ser romàntic....




14.2.22

GOTES D'AIGUA

 

Gotes d’aigua sobre el riu,

petits miracles efímers,

circumferències perfectes

amb diàmetres i radis.

Màgia natural gratuïta,

embadaliment sublim.


Queien gotes d’aigua sobre el riu,

tot semblava aquell dia, molt més viu.


7.2.22

MALALTIA

 


He aprés a anar a missa els diumenges,

aquella missa que m'ofereixen els camps,

els arbres, els prats , les flors, les plantes

i també els esbufecs de l’Osasuna al costat.

He aprés a recomptar els roures i alzines,

a observar la processionària que cruel

ocupa i els pins, abans de ser papallona,

he aprés a veure nous sembrats sense saber

ni tan sols de quin fruit melós es tracta.

He aprés de la verdor, he aprés de la gebrada,

he aprés sortosament i gràcies a la dolça malaltia

que el mon que m’envolta és un autèntic paradís.

18.1.22

LLAPIS

 


He deixat el llapis endreçat

al calaix dels mals endreços,

allí on guardo el yoyó, les bales,

els botons i el cotxe teledirigit,

lluny ja de la meva infantesa,

d’aquells moments de nostàlgia.

No vull formar part d’aquesta tribu

d’aquesta colla d’erudits enllepissats

que viuen permanentment en un pòdium

amb una base feta tan sols de fang.

He mal guardat l’estimat llapis

que m’ajudava a passar els mals moments,

i em servia de diadema en dies feliços.

Ara és ja com l’unicorn d’en Silvio,

perdut en un immens tsunami de sentiments.

Potser, l’absurditat em portarà

un dia, qui sap, si a rebuscar-lo,

sóc així d’incongruent i de poc fiar.

Confio però, en la meva capacitat enorme,

brutalment enorme de desordenar-ho tot,

i que el petit llapis, reposi eternament

en la foscor més recòndita d’aquell calaix,

on hi guardo els records que no vull tornar a veure.



16.1.22

CATANA

 

I ara per fi,

renego de tot el que he escrit.

Recullo del terra la daga,

aquella oblidada, i tallo un a un

tots els mots, com el diamant talla el vidre,

d’una manera neta, quasi quirúrgica.

Tot seguit, llenço la daga i la canvio

per una fulla molt més contundent,

i em declaro a mi mateix culpable,

i em sentencio amb la pena de mort.

Que difícil és executar-se un mateix

i tallar-se el coll amb una catana.


JOC DE CARTES



Juguem si vols a aquest joc de cartes

on manen els reis i els garrots,

les espases i els maleïts diners

en forma d’ors lluents i goluts.

On cada pas és una declaració de guerra,

on tot acaba quan s’ajunten a la mà

els símbols i els refotuts egoismes.



ULLS I MIRADES 14 -PRIDE-

 

He arrencat

els teus ulls de les conques

amb la mateixa i simple facilitat

que s’arrenca una cloïssa de la clova.

No ha estat un acte barroer o violent

tan sols volia preservar la bellesa,

volia preservar una llum intensa,

que dins la capseta finalment s’ha apagat.

Ho he fet simplement com un acte d’amor

sense pensar en cap de les conseqüències,

i ara penso que potser t’he perdut per sempre

en aquest camí incert i absurd cap a l’abisme.


27.12.21

ULLS I MIRADES 13 -ROGER-

Com un cirurgià

he descavalcat ulls de les seves conques.

He intentat engolir totes les seves belleses.

Com un pidolaire, he mendicat pupil·les,

mirades o simplement instants de llum.

He cercat en cada fotografia una llavor d’or,

una mina del rei Salomó on fer-me ric,

i me n’he fet amb cada descobriment.

I he trobat tresors, i tant que n’he trobat,

i m’he banyat nu en cada mar d’iris,

en cada llambregada d’ulls furtats.

I avui he topat amb tu, que et tinc a prop,

i he descobert que les coses més boniques

són sempre les properes, les nostres.

He vist en tu, la màgia de la joventut,

la insolència de l’adolescència d’antuvi,

i he decidit que potser ja n’hi havia prou,

que havia trobat per fi la meva Nirvana...

fins que uns altres ulls, una altra mirada,

em sedueixi prou per tornar al vaixell

que du a la meva enyorada Itaca...


ULLS I MIRADES 12 -MARIAN-

A pocs centímetres de la més pura bellesa, s’atansa l nit més blava dansat per pupil·les com en un mar tendre, lluminós i encalmat. I el blau de tots els blaus, perfora mapes, trenca esquemes, dibuixa contorns i horitzons, esquitxa calma, i retorna mandrós al seu nucli. Ens deixem portar pel seu vaivé insistent i voldríem no despertar mai més d’aquest somni, entre líquid i escumós, entre flonjo i electritzant. A pocs centímetres de la més pura bellesa, nedo com dofí entre les aigües dels teus ulls.

20.12.21

ULLS I MIRADES 11 -SUE ELLEN-

 

 Pausadament rebel

em mires entre curiositat

i urpes esmolades.

Les tonalitats de pell

et fan semblar entre seductora

i terriblement perillosa.

Et vull així, dòcil a estones,

i rebel per sempre més,

aritogàtica i quilla de barri,

aquesta barreja meravellosa

de sensualitat assassina.

Mira’m,

acotxa’t a les meves cames,

i quan intenti acaronar-te,

deixa anar les ungles,

no ets la mascota de ningú.