TATUATGE

 

TATUATGE 1

De vegades hi ha tatuatges tan efímers

que són per tota la vida.

Que duren menys que la tinta que els il·lustra,

que només els esborra el desesper i l’enyorança.

Un infinit tatuat al pit, una àncora a l’espatlla,

un cor doble a les galtes del cul...

Un nom a la panxa, al final del còlon,

a punt de sortir disparat cap al no-res.

De vegades hi ha tatuatges tan falsos i grollers

com la mateixa existència

TATUATGE 2

Ens vestíem el cos de tinta,

perquè ja cap roba ens podia tapar les vergonyes.

Robàvem al temps segons

que queien com gotes de tinta negra

sobre les nostres consciències.

Cada petó era un salt a l’abisme,

tatuats, això sí, per deixar constància

de la nostra estupidesa.

TATUATGE 3

He recollit a la pell nua quatre idees

tan sols perquè siguin perdurables.

Per culpa de la meva indecisió

i la meva insultant inseguretat

demà començaré a fer-me empelts

de pell nova i més sincera.

T'ENYORO

 

 De vegades torno a tu,

tan sols per demostrar-te

que encara et penso.

Deixo que la imaginació

tragini pels camins enfangats

de paraules massa llargues,

d’idees que necessiten molt

per deixar clar el que penso.

I et miro, em relaxo i t’escruto

anant de liana en liana dels mots

que intento que siguin breus,

que voldria que fossin concisos.

Et vaig deixar un dia plujós,

ja saps com odio els temporals,

i avui els tic tacs de les gotes

del gran finestral de la sala

m’han convidat a perpetrar

una poesia que no diu res.

Tan sols que a estones t’enyoro.

ONA

 

ONA

Ahir, hi va haver un eclipsi de lluna,

i tu encara no hi eres.

Aquesta nit, una cortina de pluja,

i he pensat en tu.

Tu que naixeràs beneïda i regada

de pluja de part.

Tu amb el teu nom marí

engoliràs mil i una llunes,

tu que viuràs eclipsis i pluges,

Tu.

He somniat els teus ulls vius,

plorant desconsoladament

pel món en què arribes,

amb més sang que petons,

amb més runes que vides.

Tu.

Tu que faràs millors els nostres dies.

Serem vigies de les teves naus

i fars en els dies de tempesta.

Tu que seràs emoció, moviment,

llibertat i natura, riures i pors,

ansietats, esperança, alegria...

Tu.

Que el fred del febrer

et desvetlli la vida.

ONA 2

Potser seràs Aquari

i deixaràs que els dofins

et besin la pell i els ulls.

Pots ser també Peixos

i nedaràs voltada de sirenes

remuntant escumes i onades.

T’expandiràs com les marees

i et reclouràs també com elles

quan la lluna faci equilibris.

Honoraràs el teu nom marí

sempre voltada de petxines

d’ostres i curculles, de sal.

Seràs l’ona que regnarà

els nostres mars i marees,

de febrer a febrer,

d’estiu a estiu,

de primavera a primavera

i sens dubte en la nostra tardor.

ONA 3

Com un puny alçat en una foto

ennegrida i poc visual ens saludes.

Seràs el que vulguis ser, sempre,

sense lligams ni opressions,

i si hi ha sort, alçarem el puny junts

reclamant sempre un món més just.

M’espanta el món en què viuràs,

i no ens enganyem, m’il·lusiona

el poder compartir-lo amb tu,

canviar-te els bolquers,

donar-te el biberó,

portar-te a passejar,

fer-te adormir,

vetllar-te el son...

i ensenyar-te a alçar el puny,

com en l’ennegrida foto.

ONA 4

Voldria poder explicar-te moltes coses

ara que flotes en la placidesa líquida.

Explicar-te com són de bonics els matins

quan a l’estiu encara la calor no t’abraça,

l’olor dels camps a la tardor humida i gris,

l’esclat floral i verd de la bella primavera,

els flocs de neu i el fred del teu hivern...

Però també explicar-te que aquí fora

no tot és tan bonic, ni fàcil, ni agradable.

Et vull alegre, i també si cal combativa,

et vull molt nena, molt dona, molt lliure,

et vull molt dolça, rabiosa, també altiva.

T’he imaginat moltes nits entre somnis

i t’espero amb el millor dels somriures.

FINEIX

 

De vegades l’infinit fineix

i el vuit acotxat queda inert

per no ser mai més res.

L’inconscient llavors respira

i els pulmons són incapaços

d’assimilar tant d’oxigen.

Aquella vida de mil colors

es torna com el cine mut

on tot és blanc, negre i gris

i passa depresa i amb subtítols.

I la placidesa avorreix les ostres

i les perles fugen espantades

cap a un mar incert i insondable.

I l’infinit fineix entre llàgrimes

càlides,

tristes,

soles,

desconsolades,

i aquell vuit mor penjant d’un coll.

SICILIA

 

El vol de tornada

ha redreçat el temps

en el seu espai de sempre.

Perdura però el record fumejant

del volcà i les espelmes,

el record amable de les onades,

el record cansat del sol i les escales.

Aquells petons dolços de benvinguda,

aquells petons freds de l’aeroport,

però sobretot, aquell desig d’amistat,

aquelles ganes de compartir

allò tant valuós, que se’n diu temps.

UNA TARDA D'ESTIU

 

Camino per la platja d’itzurun,

l’aigua dibuixa als meus peus

figures geomètriques incomprensibles

entre els riures i els jocs dels joves,

pilotes, pales, taules de surf, alegria.

M’avancen dues noies agafades de la mà,

insultantment belles, insultantment joves,

es besen apassionadament millorant el món,

i deixen la petja enamorada a la sorra

perseguint les de totes, les de tots.

Pau, una pau que es percep en tots els ambients

i al fons els Flysch majestuosos i emocionants

recordant-nos totes les esquerdes del món.

SURO

 

Suro, com un suro en un estany.

Maduro com un préssec al sol d’estiu.

Juro i perjuro si cal, que jo no he estat.

Facturo tots i cada un dels meus actes.

Asseguro que la terra no és plana com tu.

Aturo o ho intento sempre els meus instints.

Mesuro els meus mots cada trenta de febrer.

Lliuro cada dia els sacrificis a un déu inexistent

i després em saturo, em rasuro, em suturo,

m’afiguro, em capturo, em carburo, em conjuro,

em pasturo, em perduro, em sulfuro, em torturo,

em trituro, em clausuro, em fracturo, m’inauguro,

em restauro, em desfiguro, em configuro, em deslliuro,

em caricaturo, em manufacturo, em transfiguro,

em reestructuro...

Però mai, mai, mai, em censuro.

I quan em retrobo, suro com el suro en un estany.

NIT DE SANT JOAN

 

Corren les bruixes al voltant de la foguera

d’aquesta calorosa nit de Sant Joan,

on el sol i la lluna dansen en solstici

i les guspires del foc anhelen carn.

Et miro de lluny esquivant la nuesa

dels saltirons dels pits de les bruixes

que enjogassades es riuen del món

i els teus ulls fan de far en la foscor

i el teu cos, una perfecta harmonia

fet a partir del motlle de les mans

que ja envellides juguen per l’espai

d’aquella estança antiga plena de miralls

BRUIXES

 

 Crema el foc a la foguera

i jo segueixo al costat de les bruixes.

Les que han deixat de fer servir l’escombra

per granar terres, parquets i teranyines

i l’usen per volar i deixar endarrere segles.

Les que preparen pocions malignes

per guarir els cops, i els hematomes

tot llençant-los als ulls del patriarcat.

Les que desfan i desfan creus gamades,

les que ruixen amb pixum els racismes,

les que alcen el puny contra les injustícies.

Crema el foc a la foguera

com cremava temps enllà a l’edat mitja

i jo em sento més a prop de les bruixes

que nues i ja lliures d’estigmes i merdes

esperen nugades a un pal, el foc purificador.

Prefereixo cremar amb elles.

INFINIT

 

Des de la mesura justa de la taula des d’on escric,

penso que tot infinit té un sol principi i cap final,

en el seu recaragolament lineal de va i bé constant,

ens diu que res acaba i que tot recomença d’un fil.

Quan entrem en aquest dolç, ras i repetitiu bucle

sabem que no hi ha sortida possible, ni la volem,

simplement ens deixem dur per la vida i el temps,

i fruïm de totes i cada una de les passes del camí,

simplement ens deixem dur per la passió i el plaer,

per l’amor i el desig, per l’esperança que no acabi.

I rodem en el seu inacabable rumb, com hàmsters,

desitjant a cada volta que les passes no s’aturin

i com deia el poeta, que el camí sigui molt llarg.

ULLALS

 

 Quan apareix la lluna

es posa l’antifaç i passejo.

Passeja com un bandoler

buscant aquells ulls llunàtics,

aquella manera onírica de viure

les ganes terribles de trobar

aquella ànima lliure que vola

i vola i vola i vola i vola lluny

cada vegada més i més lluny.

Aleshores mira els balcons,

volta pels carrers vuits i bruts,

i buida cervesa darrera cervesa

perquè els deus de la malta

l’alliberin de l’insuportable enyor.

Aleshores obre el paraigües

simulant que plouen estrelles

i s’agafa al fanal i canta l’estrofa

I’m singing in the rain, just...

i a mitja estrofa esclata en un plor

que no té aturador perquè perd,

sempre perd tot el que arrisca.

Després torna a casa abatut

com un batut remenat de cacau

i mira la lluna, i li parla fluixet

com si fos una bella amant

i tot seguit, li creixen els ullals.

ACRÒSTIC

Permeta’m que sigui prou curós,

recomana’m la manera més dolça

escull una posició prou còmode

planteja’t si realment et ve de gust

una vegada fet no hi haurà aturador

cal que en tinguem moltes ganes...

Introduiré amb delicadesa l’acròstic

LA TENDRESA

 

La tendresa és mirar-te als ulls

mentre amb el dors de la ma

t’acaricio la cara poc a poc.

Esperar-te sempre que calgui

i després tornar-te a esperar.

La tendresa és que el cor

reboti una i altra vegada

amb la paret dura de la raó

i reboti en l’espai temps

com una pilota de ping pong.

La tendresa és besar-te els llavis

inclús quan la tristesa t’envaeix,

i tornar-te a besar i tornar-hi,

és deixar anar els sentiments

com per un desaigua embossat.

La tendresa és pensar-te dia i nit,

enyorar i saber-te molt enyorat.

La tendresa és inclús la gelosia

de no saber si trepitges fang

si vals prou per a l’altre o no.

La tendresa és riure sempre,

somriure constantment, plorar,

plorar com una font si fa falta,

i després remuntar com l’au fènix

i tornar a somriure tot seguit.

La tendresa és saber-te prou

saber-te fort, saber-te fluix,

saber-te prou humà i persona

per saber que pots fer feliç a algú.

SIRENA

 

 M’he assegut sobre la roca

a esperar pacientment que baixi la marea.

M’he dedicat a allò tan poc meu de perdre temps.

He vist dues gavines lliscant sobre les onades,

un sol que es pon, una lluna que surt a l’horitzó.

He comptat tots els horitzons possibles ,

i l’enyor que em buida escrupolosament

tots els sentiments aigua avall duts pel vent

ha fet també acte de presència i d’absència.

He vist uns ulls sortint del mig de les onades,

he pensat que era Neptú amb la seva forca

i després he vist que tant sols era un miratge,

un joc fascinant de l’escuma que va i ve

i que em fa veure visions i imatges incertes.

He vist el joc de dos amants prop de la sorra

i intrèpids nois i noies que desafien la mar.

He esperat que baixés la marea simplement

per veure si apareixia una bonica sirena.

EL BALCÓ

 

 Ell veia llum al balcó i la somniava nua,

i la somniava alegre, i la somniava lliure,

bellíssima, digne.

Veia llum al balcó mentre es menjava

tots i cada un dels mots els dits i els imaginats,

i seguia somniant aquell sofà on ella

acostumava a recolzar el cap,

aquell llit on jeien en la foscor,

aquelles hores furtades al sol.

Tot era tant recent i alhora tant llunyà...  

ELL

 

No li quedaven forces per a res,

estava absolutament vençut

i la seva pròpia estupidesa

l’havia avançat per la dreta.

Fins i tot l’arbre que havia triat,

encara no tenia prou alçada

les pastilles prou tòxiques,

el ganivet prou esmolat

per poder tallar cap vena.

No tenia forces per a res

i de res valia lamentar-se.

Ell expert en suïcidar-ho tot

els amors, els plaers, els besos

no tenia prou coratge per la fi.

Ell, que era un milhomes...

REFORESTAR

 

Ell havia decidit reforestar la seva vida,

deixar enrere els camps erms i infèrtils,

que li havien proporcionat tranquil·litat

i aferrar-se a aquells ulls vius i intensos

de la noia que el va mirar directament

d’aquella finestra blava arran de terra.

Havia decidit podar tot el que molestava,

ruixar amb verí i sal les males herbes,

i sortir a respirar a ple pulmó la matinada,

i altra vegada tornar a somniar els ulls

tornar a girar el cap a la finestra blava,

i aleshores deixar-se anar pel tobogan

encara que al final només hi hagués fang,

volar amb el gronxador tancant els ulls,

i somniar desesperadament els llavis

d’aquell ser d’ulls preciosos de la finestra blava...

I si calia, morir en l’intent.

LA LLÀNTIA

 

 S’ha anat acabant l’oli de la llàntia

i la flama ha baixat fins quasi ser imperceptible.

No hi ha més oli, no hi ha prou flama,

el llum s’apaga molt a poc a poc, lentament.

En pocs segons quedarà només el rastre del fum

que deixarà anar el darrer esclafit de la metxa.

Aleshores, l’obscuritat acapararà l’espai

només cobert d’olors i fragàncies enyorades.

PERLA

 

Enmig d’un camp tot verd

la primavera ha fet esclatar el roig.

L’aigua que enguany ha omplert vides

ha fet surar d’aquest mar d’espigues

una perla dins una ostra fora de lloc.

GÀBIA

 

Tinc tancat en una gàbia, un poema.

Ell s’entesta en dir veritats incòmodes,

veritats que no es poden dir, que ofenen,

jo el vaig amenaçar en matar-lo pel fet,

i finalment vaig preferir la garjola meditativa.

Està, ara mateix fa un any, en presó preventiva

pendent d’un judici encara sense dia ni hora,

ell es nega entre tant a ingerir cap nutrient

es va negar al menjar de la seva menjadora,

i sols beu de l’aire que s’escola pels barrots.

Li he ofert ajuda psicològica d’experts en poesia,

ell tossut es nega a canviar una sola coma,

un sol punt, un sol concepte, ni un sol mot.

Tard o d’hora arribarà el judici sense advocat,

amb un munt de fiscals penjats de xarxes,

amb uns jutges hipòcrites i decidits a condemnar.

El meu poema, morirà com moren les veritats,

sol, desvalgut, desnodrit i rebutjat per la gent de bé.

Insultat pels poetes que dominen rimes i diftongs,

repudiat pels qui compten les estrofes i metàfores,

ignorat pel qui usen lleis èpiques, líriques, dramàtiques...

Morirà sol i digne, talment, com el dia que va nèixer.