23.12.13

IMPUTAT

Han imputat l'assassí.
Aquell que desnona als aturats,
el qui deixa els pobres sense res,
aquell qui extorsiona als miserables
i enganya als vells amb paradisos,
en els que ell no hi creu ni hi ha cregut.
A l’usurer de la corbata i la camisa,
aquell que vesteix pulcrament Armani.
i mira per sobre l’espatlla als dels parracs.
Al contrabandista que remena la brossa,
per prendre la moneda a la rateta presumida.
Aquell que te per lema, quant pitjor, millor!!.
A l’individuo que usa el poder en propi benefici,
i fa política de claveguera, i deixalleria.
Han imputat l’assassí de guant blanc,
aquell qui no ha matat mai a ningú
amb les seves pròpies mans i malgrat tot
ha causat tants morts, tanta misèria, tanta desesperança.


Malauradament, han imputat aquell qui te tota la impunitat.

3.12.13

SIRTAKI

Ella va seure sobre l’escala del pati,
immensament bonica, pintada de primavera,
i amb un somriure d’orella a orella li demanà:
Descalçat, treu-te la camisa de lli i si us plau, balla per mi.
Ell llençà les espardenyes al vent prop de l’hort,
la mira fixament als ulls estengué els braços
i d’una manera rítmica, enèrgica  i quasi còmica,
va encetar un Sirtaki, acompanyat de gent imaginària.
Ho feia tant sols pel plaer de veure com ella reia,
com s’aixecava les faldilles florejades i s’afegia
a la dansa alegre  d’una música que no sonava,
d’una vesprada plena d’herba, flors i abelles,
d’una primavera, que calia aprofitar abans que l’estiu
fongués una a una totes i cada una de les alegries,
tots i cada un dels instants que sabien irrepetibles.
La música inexistent però del Sirtaki queda gravada 
per a sempre a les seves memòries i les seves pells.

L'ESTAT, HO ÉS TOT.

T’estem vigilant.
No riguis, el teu riure es pot interpretar
com un fet subversiu i burlesc cap a l’Estat
i l’Estat, ho és tot.
No parpellegis, podem arribar a pensar
que el teu parpelleig esta xifrat
i estàs col·laborant amb l’enemic de l’Estat
i l’Estat, ho és tot.
No oloris, seria una mostra clara
que esperes el moment adequat
de deixar anar, ves a saber quin gas
que pugui malmetre la capacitat d’olorar de l’Estat,
i l’Estat, ja saps, ho ha d’olorar tot.
No parlis, a no ser que sigui per lloar l’Estat,
ja que qualsevol altre paraula està prohibida
o en tot cas pot ser inútil o supèrflua,
i si has de demanar aigua, fes-ho en la llengua de l’Estat,
ja que l’Estat, ho és tot.
No facis l’amor, l’Estat necessita de tota la teva energia
i no la pots malbaratar amb tendreses inútils
amb petons i manyagues que afebleixen l’esperit
l’esperit d’un estat que ho és tot.
Et seguim vigilant.
sabem amb qui parles, de que parles, quan parles.
Sabem quan et despulles, i quan et vesteixes,
que menges, com ho menges, l’Estat de la teva salut.
Els diners que tens i quant vals, si, quant vals
perquè encara que et creguis lliure, tens un preu,
i el preu, el posa l’Estat amics meu.
Sabem quant guanyes, com et gastes el que guanyes,
sabem el color dels teus excrements,
el resultat de les teves analítiques, els gustos musicals,
el que mires a la televisió i de l’equip que ets.
Si ets alt i ros, si tens cabell, i portes ulleres.
Ho sabem tot, tot.
No tinguis por però, l’Estat, vetlla per tu.

Sigues bo, col·labora.

30.11.13

EN NUEL... MANUEL

Se sent la campana de lluny
enmig de samarretes, sabates,
electrodomèstics i joguines,
tot seguit un ho ho ho, aliè,
estranger, posat en calçador
per les pel·lícules ianquis,
pel Disney, per la nostra pròpia
incapacitat de crear i preservar.
I mentre la megafonia anuncia
que avui és el Black Friday,
-ves a saber que vol dir
però tot és més barat, al 50% tu!!-
ell apareix vestit de vermell i blanc
amb una barba blanca postissa,
amb una vestimenta postissa,
amb ulleres postisses, rialla postissa,
una bondat infinitament postissa,
una panxa postissa, barretina postissa...
Amb milers de problemes darrera,
i un sac ple de caramels de propaganda...
ho ho ho, repeteix compulsivament
tocant la puta campaneta rovellada,
mentre li mira el cul a una joveneta,
ho ho ho repeteix, mentre de manera trista
pensa en el guany minse d’una tarda de disfressa,
I sap de bones tintes que per Nadal,
a casa seva cap pallasso disfressat de Noel
li deixarà una joguina, ni un Ipad, ni un caramel.
Que res d’això no existeix i que ell,
amb els seus anys d’estudis, la seva carrera,
les seves feines mal pagades, la seva hipoteca
que no podrà acabar de pagar mai –pobres banquers-
ha acabat en un supermercat tocant la campaneta
disfressat d’un pallasso inexistent anomenat Noel...
I en acabar la jornada laboral, de camí cap a casa
-per dir-ne d’alguna manera-  s’atura, se la treu amb dignitat, 
i es pixa sobre un tronc, sense adonar-se que era un altre desgraciat,
disfressat de cagatió...

25.11.13

L'ESGARBALLOFA -a tots aquells poetes que escriuen tant bé que no se'ls hi entén res de res-

Esmusejàvem la garlofa
mentre envidilava el dia.
El sol radiluquant sortia
per sobre l’ensumasera
i deslluvanava la marllofa.
Agafats desmunyavem
les fellines i bratules,
i desgranxavem entumissadament
les amutlleres de gratança.
Poc a poc, maltariavem els lurs
i franquisavem agranerament
cada foda de gurgulla.
Tot poludia de relada anera
entre camps de bralanderes,
i esgarxavem  la fragola
que garbava la pulia
i allunitava cada brulla.
En acabat rutaviem la fradura
abraçats en gralonera
i oh! quelabravem la muntruna.
Amb la lluna bajalosa
torinavem a barinejar l’oga
i acalabrant la nusa
ens abalabriem com jancuses
que bruquen agandoleres cruses.

ANANITU DE JARDÍ

Sol
enmig del jardí de casa pija.
Sol
engalanant la gespa de xalet hortera.
Sol
entomant les pixarades del gos cabró.
Sol
amb la cara esquitxada d’aigua d’aspersor.
Sol
fent dia a dia el ridícul més profund.
Sol
allunyat del seu país de fantasia.
Sol
amb la barretina vermella atrotinada.
Sol
amb la dignitat feta puré i humiliada.
Sol.
aguantant el fred, la pluja, el sol.
Sol.
Sol.
Sol
plora sense vida l’ananitu de jardí
amb llàgrimes de pedra i ensorrat
mirant-se engelosit el nou inquilí.
perdut en la seva immensa absurditat,
contempla dessolat el seu recanvi
els amos han comprat un bambi!!!

7.11.13

ORENETA

Una tarda, vaig llençar un petó a una oreneta,
ella es movia nerviosa prop del teulat,
xisclava sense moure a penes les ales,
s’alçava, i tornava amb un vol rasant meravellós.
Sense saber perquè, va fer un niu dins el meu porxo,
i s’hi va quedar tant de temps entre les teules
que sense ni adonar-se, va enllaçar diverses primaveres.

5.11.13

TEATRE DE SOMNIS

Feia el llit de manera impecable
i a la nit, el desfullava amb cura
per poder estrenar nous somnis.
Li agradava fondre’s als llençols,
tancar els ulls i imaginar la lluna.
Tirava la vànova avall, estovava el coixí
i s’estirava talment com si anés al cinema,
fruint d’aquell teatre on tot és possible.
En sortir el sol, allisava els llençols,
s’aixecava i tornava a fer el llit
tot passant la ma amb suavitat
com acaronant l’aventura de la nit.
Abans de marxar a la cruel realitat
d’una feina que l’esclavitzava,
feia una darrera llambregada
i enyorava amb força la nova nit.
Els nous somnis per estrenar.

4.11.13

LA GARRIGA D'AVINYONET

Avui he tornat a passar per la garriga,
encara he sentit el crits dels dits negres
dels arbres cremats enmig dels matolls.
Paisatge dessolat que plora camps enllà.
Encara he sentit l’olor del fum en la memòria,
he tornat a sentir la ràbia i la impotència d’aquell dia.

Paisatge trist  i ennegrit per l’estupidesa humana.

2.11.13

MARIA DEL MAR 2


S’ha fet gran la nena que atrapava records
i els enredava entre les algues i petxines del seu nom,
la petita que pescava llunes tant sols amb les puntes dels dits.
La que ens regalava mirades intenses i somriures endolcits,
i en els vermuts demanava berberetxos, que no li agradaven,
tant sols perquè tocava i si no n’hi havia, no era un vermut.
S’ha fet gran al nostre voltant, quasi sense adonar-nos.
Poc a poc i sense fer soroll, s’ha anat fent dona dia a dia
i encara conserva l’olor de salabror de la sorra fina de la platja
que acarona les lletres del seu nom, i se’n fa barricada
tossuda com és, de cada somni, de cada il•lusió.
S’ha fet gran aquella petita joia que va aparèixer per sorpresa,
i encara, com des de el seu primer minut, se’ns ha fet imprescindible.
 

CUSTODIA COMPARTIDA

He demanat, davant d’un notari desganat
custodia compartida pels nostres somnis.
Per a mi, els dies parells, per a tu els imparells,
però cal que els dos ens en fem responsables.
Que els cuidem i els alimentem amb cura,
que els donem l’educació adequada
per tal que cap mediocre els abarateixi,
que els acompanyem en les febleses,
que els fem més forts en les alegries,
en la riquesa i en la pobresa
en la salut i en la malaltia,
fins que la  realitat sempre cruel
ens deixi orfes.
Amen.

25.10.13

AMB EL PEU ESQUERRE

Avui he estat allí,
arran del precipici
on els somnis s'esquerden.
On les banderes no voleien
per manca de vent,
on les orenetes no volen
perquè la primavera se'ls fa curta,
on els dofins es deixen dur per la corrent
cap a platges poc fondes on encallen.
Allí on els nens no juguen
per simple manca d’alegria,
on sempre guanyen els dolents
com en una peli del far west.
Allí on els ministres fan les festes,
on els corruptes fan xin xin
on les verges se n’alegren de ser-ho,
on els masclistes fatxendegen,
i la gent de bé esta cara a la paret
amb unes enormes orelles de ruc.
Allí on les dones han de parir per collons
encara que ni elles ni el seu cos ho desitgen,
allí on les raons s’imposen, perquè sí,
allí on cada resposta és: perquè no,
allí on cada home lliure és una presó,
una presó de raons, de sentiments
una presó d’alegria, una presó d’amor.
Una presó repugnant i inhumana.

Avui m’he llevat
i ho he fet amb el peu esquerre.

TOTS ELS COLORS DEL SOL

Deixa que els teus ulls reposin
en la calma mansa dels estels,
que fugaçment la lluna et bressoli
que et segrestin tots els somnis
i tan sols recordis els més bells.
Deixa que els llençols t’abriguin,
que la son t’inundi el cos
i quan els teus ulls es cloguin
en aquell instant tan dolç
tots els pensaments et volin
omplint-te tot el cos de flors.
Que el silenci es faci còmplice
de cada segon que dorms
i quan la lluna s’acomiadi
tornin nets, ferms i renovats,
tots els colors del  nou sol

22.10.13

poema fràgil -quiyo, sabes lo que é un poema?, un poema é cuando dó perzona ze pelean...-



aquest poema és tant fràgil
que se’m desfà als dits,
tant aviat com el llegeixo
se m’esmicola per dins.
aquest poema és tant fràgil
que no parla d’amors
està ple de temences
és un cau de temors.
aquest poema és tant fràgil
que hi cap en un full
no és intens ni versàtil
poques paraules  recull.
aquest poema és tant fràgil
que esta escrit en minúscula
fins i tot darrera un punt
m’he menjat les majúscules.
aquest poema és tant fràgil
que no parla de tu
és tant fosc, tan anàrquic
que no agrada a ningú.

21.10.13

LA BARQUETA



Agafaré la barca de la nit
i entraré a la llera del riu amb suavitat.
Faré lliscar els rems arran d’aigua
intentant no pertorbar el silenci del teu son.
Remaré pausadament enmig dels somnis,
esquivant-ne uns, entrant en d’altres,
vigilant atentament els teus batecs,
les teves constants  respiracions,
Faré de fidel guardià del teu descans,
i posaré a bon recer la fràgil barca,
tot just pocs instants abans que surti el sol.

19.10.13

DESESCRIC TOT EL QUE HE ESCRIT



En moments de fluixesa
podria, com deia el poeta,
desescriure tot el que he escrit.
Quedar-me buit, renegar de cada mot
de cada vers, de cada poema.
Buidar aquesta caixeta màgica
on guardo gelosament els mots,
llençar-los a la bossa de la brossa
i simplement, fer dissabte.
I de manera cruel desescriure-ho tot,
no tant sols fent “delete”
si no desfer el meu mon, lletra a lletra
amb un llàpis màgic que em deixes en blanc,
net, pur, honest, i sobretot immensament pobre.

MICROPOESIES DEL PERIGORD 6




M’embelleixo en la mort
pintant-me les fulles de carmí.
Deixo que la tardor em rovelli la pell
tot esperant de la llunyana primavera
una nova i vital renaixença.

CYRANO




S’enfila l’heura roja  prenyada de tardor
pel cos d’en  Cyrano fins al nas llarg
i envermellit pel vi de Bergerac.
I mentre al costat un chien amanerat
de la maisson borda improperis
en un francès  incomprensible,
en Cyrano busca entre les pedres
amarades de verdet els ulls de la seva Roxane
que s’amaga darrera un teclat d’ordinador,
aliena al patiment de l’amant passat de moda,
del cavaller badoc que no hi entén de tecnologies
i tot ho arregla a cops d’espasa, a cops d’honor,
i d’una ploma sucada en tintes velles i caducades.

MICROPOESIES DEL PERIGORD 5




A un cantó de la façana
el roig irromp esclatant,
l’altre cantó d’enveja malsana
maleeix la seva dissort tot plorant.

MICROPOESIES DEL PERIGORD 4




Com un mantell,
abraça l’heura la casa
i enjogassada en fa un farcell
roig, verd, groc i carbassa.

MICROPOESIES DEL PERIGORD 3




Vaig estar temptat d’entrar-hi
en aquella porteta envaïda de flors,
però em va semblar profanar un santuari
i en una fotografia, vaig robar-ne els colors.

MICROPOESIES DEL PERIGORD 2




Em declaro amant del roig,
sobretot quan s’enfila a les cases
i en fa de les pedres estoig
talment com perles en ostra amagades

MICROPOESIES DEL PERIGORD 1




M’agrada  seure prop de l’heura
per sentir-ne tant sols el batec
i amb insolència sana i intrèpida
a cops de bolígraf copsar-ne l’alè.

11.10.13

La Vida Es Bella - Version Instrumental


Avui a l’hora d’esmorzar,
m’he assegut com cada dia a llegir el diari.
Com cada dia, sang, morts, destrucció,
dones maltractades, països maltractats,
corruptes i els mercats fent l’agost
i rient-se de la resta de mortals...

Aleshores, m’he sorprès horroritzat,
que estava xiulant la cançó que havia aprés
amb el saxo tot just ahir: “la vida és bella...”

8.10.13

DE DOTZE A VUIT



He sentit la remor del tambor entre els meus dits,
i he seguit imaginant els meus llavis sobre els teus.
Les meves mans furgant per les arestes del teu cos,
i el contacte suau i tendre de la teva pell blanca.
M’he imaginat escampat entre els teus papers,
formant part de manera diminuta i insignificant
d’alguna de les lletres de qualsevol dels teus poemes.
He tancat els ulls mentre les onades anaven i venien
al compàs que jo els marcava. M’he sentit Déu,
i per un instant, he jugat a imaginar-te arran de platja,
plena de sorra per les cuixes, pels braços i pels pits.
He retornat poc a poc obrint els ulls al meu present
i al lleu contacte dels meus dits amb el tambor,
i he recordat que de dotze a vuit les hores són ermes...

29.9.13

BARCELONA



Es descabdella la troca
d’un estiu llarg i pesat
i amb la tardor traient el nas,
trepitjo els carrers de la vella Barcelona,
una ciutat que esquitxa vida per totes les arestes.
I enfilo Passeig de Gràcia avall
amb un formiguer de gent de parles diverses,
costums diversos, colors de pell fascinants,
i veig al costat d’una botiga de moda
un indigent assegut al terra amb un cartró
amb una cal·ligrafia quasi inventada,
amb un missatge indesxifrable i confós.
Em crida l’atenció els auriculars de la ràdio
que porta incrustats a l’orella i com de sobte
s’aixeca i crida gol. Està guanyant el Barça,
em sembla tot plegat una perversió enorme.
Segueixo Rambles avall i el que veig
em retorna a la meva més llunyana joventut.
Pujant Rambles amunt una colla de gent cantant,
caps rapats, i no són skin heads, canten monòtonament:
hare hare, hare krishna, krishna, krishna, hare hare...
Sincerament pensava que els seus pastissets,
el seu look, els seus ninots de cartró pedra,
la seva alienació mental eren coses del passat.
Segueixo baixant per aquesta avinguda teatre,
i m’aturo davant d’una parada de flors i plantes
i els ulls, fugen dels gladiols impressionants,
dels ramets de flors de colors, fora d’època,
de les roses i fantàstiques margarides i els ulls...
els ulls es claven en el rostre del jove dependent,
de pell bruna, rastes al cap, i un barret de Bob Marley.
De fons a la parada se sent I wanna love you and treat to right,
i penso: “com han canviat les floristes de la rambla....”
I em sento fascinat per una ciutat, la meva,
que no deixarà mai de sorprendre’m.
I m’endinso carrer Ferran enllà, i sento una cridòria d’un bar,
criden gol  altra vegada i penso...en Messi, segur,
m’acosto, i és un bar irlandès on estan veient un partit de criquet...
i segueix fascinant-me la meva Barcelona, i de dins el bar
surten tota una colla de nois disfressats d’acomiadament de solteria,
amb un d’ells en tanga i jaqueta de cuir, i em fa pensar
que tot, tot, tampoc és bo en la meva Barcelona...
I m’acosto a la plaça Sant Jaume, plena de mossos
que vigilen, no sé què, -potser ells, tampoc ho saben,
però cony! vigilen, i tant si vigilen!!!-

 I enfilo cap a la Catedral i en un racó, davant d’allà
on, quan jo era petit feia cua per veure un ou ballant
tot desafiant la llei de la gravetat, ajudat per un rajolí d’aigua,
sento una guitarra i una veu que canta “una mujer con sombrero”,
i m’hi poso al costat, i la gent que el mira, s’estranya de veure’m,
un suposat guiri com ells que canta el mateix que el cantant:
se ha perdido esa bella locura, su breve cintura debajo de mi,
se ha perdido mi forma de amar, se ha perdido mi huella en su mar...

I em deixo caure per un carrer petitó, soc de coses petites jo,
i trobo una espardenyeria, i em sorprèn el rètol: Espardenyes de conte,
 i cada espardenya, porta motius d’un conte,
i m’emprovo les del patufet, sempre m’ha agradat allò que era petit,
i dins la botiga, es posa a ploure, i m’amago sota una col.
I sento una veu llunyana que em diu: Patufet, on ets?
i jo que corro, abans que arribi el bou, i em poso
les espardenyes de la blancaneus, i tal i com me les poso,
em cau una poma a la mà i veig el príncep que s’allunya
i els set nans mig embogits per la meva silueta jove i tendre.
Com un esperit, arribo a prestatgeria i agafo les primeres que trobo,
i sense mirar me les poso i en un plis plas, em trobo al bosc,
amb una caputxa vermella, i sentint de lluny una espècie d’udols,
i penso, el llop, segur que és el llop, però no, em trec les espardenyes
i segueixo sentint els udols de sirena de mossos, ja saben què vigilaven,
jo no, de fet, ni ho sé, ni evidentment m’interessa el més mínim.
I marxo a agafar el metro a Jaume I, aquell que va conquerir les illes,
aquell que va portar la nostra parla mars enllà, i esbufego cansat,
cansat d’aquesta meva ciutat brillant i xafogosa, plural i acollidora,

Que bonic és, DE TANT EN TANT, retrobar-te, Barcelona.

25.9.13

INFINIT



Avui he vist una imatge
absurda, còmica i genial.
En un  carrer qualsevol
d’una ciutat que no ve a tomb,
un noi vestint una samarreta
tant li fa l’esport, però era futbol,
no diré els colors, tampoc l’equip.
Ell era menut amb cara de viu,
es movia amb agilitat i rapidesa,
portava la pilota enganxada als peus,
els amics el miraven divertits,
es veia de lluny que n’era el líder,
es veia de lluny que n’era el més estimat.

Darrera la samarreta, enlloc de número
hi duia el símbol d’infinit...d’infinit...d’infinit...d’infinit...
Absurd...Còmic...GENIAL!!!

24.9.13

LA TERRA

Si calculem que la terra te uns 4540 milions d’anys,
dos més, dos menys no ens barallarem ara per minúcies,
i pensant que jo amb una sort immensa puc arribar als cent,
què soc en realitat, si no un infinitèsim lapse de temps?.

Una breu i efímera espurna dins una foguera de Sant Joan,
Una formiga de les petites, dins un zoològic descomunal.
Una nano gota miserable d’aigua dins un immens oceà.
Un sospir imperceptible dins una respiració profunda,
Un gra de sal dins un saler de restaurant de luxe,
Un gra d’arròs d’una enorme paella popular.
Una bola de les moltes del candy crush.
Un byte dins d’una tarja informàtica.
Una crispeta de  tarda de cinema.
Un estel brillant de nit estelada.
Un mosquit de l’Amazones.
Un cabell d’una melena.
Un bacteri d’hospital.
Un espermatozou.
Una sola lletra.
Un sol mot.
Un somni.
Un plor.
Un no.
Un.
.

21.9.13

LLUNA PLENA 2

Vaig parlar aquella nit amb la lluna plena,
quan ella entrava exuberant i nítida
per la única escletxa del porticó de la finestra.
Varem discutir del pas del temps, i les marees,
de l’amor i els desamors, d’excentricitats insospitades,
fins i tot de futbol, política, cotxes i dones.
La vaig acariciar talment com si fos una bella amant,
la vaig besar als llavis, li vaig fregar amb els dits
les seves parts més sensuals i excitants...
En veurem tant animat i decidit em va dir:
Noi, si no et fa res, jo vaig minvant...
I em va deixar sol i embadalit, mirant per la finestra,
trist i confós, com qui ha patit una greu al·lucinació,
com qui de nit veient la lluna plena, es torna presoner
d’un sòrdid i meravellós miratge.

LLUNA PLENA 1


Obre la finestra
i deixa que la lluna plena
acaroni la teva pell.
Deixa que t’acompanyi els somnis
i no tanquis els ulls, per poder-la fruir
que la seva llum et transporti
a llocs onírics desconeguts,
que el seu influx et faci més gran,
més jove, més forta, més feliç.
Deixa que et sedueixi
que t’embolcalli, que et prengui
que et faci l’amor de manera pausada,
que et penetri des dels peus
fins a l’últim punt de l’enteniment,
i si pot ser, encara més enllà.
I després, quan l’orgasme et relaxi els músculs,
observa-la, i veuràs com somriu,
com et mira amb els ulls negres
assedegats d’amor i desig.

16.9.13

ENTRE DUES ROSES





Entre dues roses roges 
un llibre.
Fregant els pètals,
uns versos.
En la llum del sol,
un desig.
Mig enterrat en l’arena,
una parla.
En cada mot recitat,
un plaer.
Enmig d’una fotografia
una passió.

Defensarem els mots que ens plauen
fins i tot, quan l’arena envaeixi els fulls.
Olorarem la rosa arrencada
talment com si fos encara viva.
Farem dels llibres i els pensaments
vaixells de llibertat, cap a la nova Ítaca


13.9.13

VIA CATALANA -VISCA LA TERRA LLIURE-

Ara que mor la ginesta
omplim els carrers de groc
quan la tardor es manifesta
i l’estiu es retira poc a poc.
Omplim els carrers de groc
unint les mans amb impaciència
i estripem el silenci amb el cor
amb el crit d’independència!!!

30.8.13

ZUMAIA



M’encega el llum intermitent del far
que metòdicament torna i retorna.
M’arriba des de la terrassa alçada,
el vent fresc i lleugerament salat del mar.
Tanco els ulls i intueixo les barquetes
que feinegen de manera incansable
a pocs quilometres de la costa.
L’aigua sembla estar tranqui-la,
i els peixos neden encuriosits
aliens al destí que els espera
en forma de xarxa de pescador.
Sento pell de gallina i no sé
si és la pau, el vent, la terrassa
el país, la llengua, o el destí dels peixos.
Se m’ericen els pells del braç,
i no se si avui seré capaç d’agafar el son.
Algú prop meu, llença un flaix fotogràfic
intentant captar la meravellosa posta de sol...

Quan inventaran un artefacte
capaç de retenir els moments de plaer?

28.8.13

IMAGINACIÓ



Em passejo pels teus vicis,
lliscant saliva enllà.
Beso les mans que m’acaronen,
busco els teus ulls enjogassat.
En passejo per la teva pell
com el nen que mai no es cansa.
Dibuixo amb les puntes dels dits,
un camí de borrissol.
Furgo en els teus pensaments
per trobar-hi una pedra preciosa.
Una pedra que no em faci ric,
només l’anhelo contemplar.
Busco dins la teva imaginació,
una illa, on jeure al sol,
i poder seguir imaginant eternament.

27.8.13

TORNAR A SER INFANT -arran d'una conversa amb el meu amic Asier-

T’atreveixes a tornar a ser infant?
a cantar sota la pluja, a ballar quan fa vent,
a pelar-te els genolls, a traspuar ingenuïtat?
a descobrir coses infinitament descobertes,
i trobar-hi altres sentits, altres jocs, altres funcions?
T’atreviries a córrer sense parar, quan no cal,
a fer mofa davant del capellà de l’agent de policia, ,
a menjar pipes i llençar les cloves a terra
o a amagar-les sota la catifa de casa?
Podries apuntar-te a una partida de carrer
de cavall fort, d'arrencar cebes, de "caniques",
sense importar-te l'americana i la corbata?
Series capaç de disfressar-te de cowboy
i cosir-te a la millor camisa una estrella platejada?
A posar-te un nas vermell i unes sabates enormes?
Gosaries menjar-te un gelat mig desfet a cops de llengua,
mentre saltes els tolls d’aigua dels carrers mullats,
esquitxant als veins i les veines o sortir al carrer
obrint els braços en dia de tramuntana?
Podries passar-te una tarda de diumenge
mirant com el coyote per segueix el correcaminos,
o com l’estúpid pardalet insulta el pobre gat
tot dient “ me paresió ver un lindo gatito”?.
T’atreviries a penjar-li una llufa a l’esquena
del teu cap, després de rebre una esbroncada,
o ajupir-te amb l’excusa del llapis que sempre cau,
per mirar-li les cuixes a la noia del costat?
T’atreviries ni que fos per un moment
a deixar caure la teva capa de persona
per convertir-te, ni que fos un nanosegon
en el que un dia, malgrat tot tu, vas ser?
Un infant...

PRINCIPIS

Refuso la meva possibilitat de resurrecció.
No la vull, segur que seria més del mateix
i amb una vegada, admeto que en tinc prou.
Refuso solemnement la trampa del perdó
tots els meus pecats, els dono per justificats,
i ja us podeu quedar la meva vida eterna.
Refuso també el creure en cap divinitat,
d’un color o d’una altra, totes són mentida,
i de mentides, aquí, ja en tenim a dojo.
Refuso també resar cap pregària o lletania,
les meves conviccions no necessiten precs
ni tampoc lectures, cartes de sants o evangelis.
Refuso l’existència de cel, infern i purgatori
són només contes per nens petits.
i de contes, en tenim plens els telenotícies.
Refuso amb tota la contundència possible
qualsevol doctrina pretesament evangelitzadora,
que l’únic que busca és minvar les llibertats.
Refuso a Alà, a Buda a Déu i sa mare
als salvadors d’ànimes, de pa sucat amb oli,
que porten segles i segles provocant desgràcies.
Refuso els seus manaments, les seves festes,
els seus instruments de tortura, els seus vels
les seves sotanes, les seves creus, els seus dejunis,
els seus caps rapats, el seu karma, el seu encens,
la seva quaresma i la seva setmana santa, els seus mantres
les seves esglésies les seves mesquites, els seus temples
la seva manera putrefacta de tractar les dones,
la seva manera fastigosa de grapejar els nens,
el seu Sant Pare, els seus Aiatol•làs, i dalai lames
el seu paradís amb les seves 72 verges esperant-los,
el seu Sant Pere amb les claus d’un paradís veí,
-ja que entre ells, tampoc no comparteixen res-
-i això que els altres també en tenen una de verge cèlebre-
El seu fanatisme
el seu fanatisme
el seu fanatisme.....
Els Déus, són a tot arreu....FOC A DISCRECIÓ!!!