30.3.20

RESPIRADOR


Ella, volia marxar rodejada dels seus.
Un comiat íntim i sobretot seré,
donant-los la ma estirada al seu llit.
Havia demanat un enterrament laic,
amb quatre paraules d’algun amic,
amb cançons que ja tenia escollides
aquelles músiques dolces que sempre
havia cantussejat mentre rentava plats,
mentre sorgia mitjons o bullia verdura.
ja se sap, l’esclavitud de tota una generació.
Ella havia somniat un adéu plaent ,
tancar els ulls amb suavitat, o dormint,
cloure el seu episodi amb dignitat i consciència.

Ara endollada a la màquina que l’obliga a respirar,
acomplint dues setmanes sense veure els seus,
ja no espera res més que un adéu ràpid i net,
i sap del segur, que només serà un número més
en el recompte que faran els cínics assassins
que la ploraran, amb llàgrimes de cocodril,
i la recordaran amb brutes banderes a mig pal...

BELLESA- Fotografia de Marta Vergés-


Intentava comptar les estrelles,
però la bellesa narcòtica de l’arbre
m’impedia concentrar les sumes.
Era com si uns dits gratessin l’espai,
de manera subtil i tenebrosa.
Semblava també com si un bufador
mogués des de sota les branques
per enterbolir-me el recompte.
Aleshores ho vaig veure clar i diàfan,
de què servia comptar comptar la bellesa,
 de què servia saber-ne el nombre
si no podiem retenir-la més d’un instant?
Passats uns minuts, l’aurora va esborrar
totes les traces que havia dibuixat la nit,
i la bellesa va canviar de cara i de vestit
per un de més clar, sense perdre cap matís

29.3.20

CONFINS


Visc confinat als confins de la meva pròpia ombra,
visc, allunyat de confidents de qui desconfio,
que em conviden a confits altament enverinats,
i de qui desconfio, com d’una confitura caducada.
Configuro cada dia el meu llarg confinament,
sense cap confiança en aquest estat confiscador.
Confirmo de manera confidencial i segura
que s’està configurant un altre tipus de vida,
que ens confiscarà tots els drets i llibertats.
Si voleu una confidència agre i gratuita
us diré que fa temps que m’estic confinant a sobre...

26.3.20

DEMANO DISCULPES...


S’ha acabat el temps de les mitges tintes
i cal dir bona gent, a la bona gent
i assenyalar i dir fill de puta, als fills de puta.
Se que queda malament en una poesia
les paraules grolleres, els insults fàcils
pitjor és encara que se’ns podreixi la boca
per no escopir fets reals, noms provats.
Cal dir fill de puta, al fill de puta, cal.
Cal assenyalar amb el dit al qui desnona
i no sols habitatges, també vides. Vides.
Cal assenyalar amb el dit al miserable
que escampa caritat enmig de la misèria,
i convoca als seus a l’aplaudiment gratuït.
Cal cagar-se en el que aprofitant la tragèdia,
especula amb diners, especula amb il·lusions,
i treu la puta creu, instrument de tortura i dolor
a passejar per ciutats asfixiades de patir.
Cal dir fill de puta, al fill de puta, és necessari.
Cal assenyalar al polític que aprofita l’horror
per comptar vots i adhesions indestructibles,
pel qui treu rèdit de qualsevol bossa de brossa,
i calcula tots i cada un dels seus actes i no actes
a base de rendibilitat política. Fill de puta.
Ha acabat l’hora de mitges tintes i cal, cal
d’una vegada per totes que tot caigui
per refer una cosa millor, o almenys que ho sembli.
Deixem la correcció i el respecte per a temps millors.
Demano disculpes...

SI HI HA SORT...


Avui plou sobre els cossos esgotats,
esgotats de no fer res, de mirar-se
i tant sols deixar-se anar un somriure,
o un esquinç dialèctic injust i trist.
Avui el confinament serà total i gris,
i seguirem llegint el nostre llibre
i haurem de repetir diverses vegades
el mateix passatge, per manca d’atenció,
perquè el cap viatjarà tossut als àmbits
on fa dos dies Érem feliços i no valoràvem.
I cuinarem, aquelles receptes que mai fem
perquè el temps miserable, ens ho mutila  tot,
i netejarem aquells racons que no sabíem
ni tant sols que existien i estan coberts
de merda d’anys, que ja convivia amb nosaltres
que ja era part indissoluble de la família,
a la que només calia posar-li nom i cognom.
I si s’escau, si ve de gust farem l’amor,
i el farem sense cap mena de pressa,
potser mecànicament, potser amb passió,
i serà un fer l’amor empresonat i difícil.
I sortirem a passejar el gos com cada dia,
amb l’impermeable que no impermeabilitza,
pels camins avui enfangats d’un fang
que s’arrapa a les botes, que embruta pantalons,
que se'ns aferra a un ànima, ja enfangada .
I a la nit jaurem al llit, cansats de no fer res,
de mirar-nos, d’esquinçar-nos, de llegir-nos,
de passejar-nos, de cuinar-nos, d’enyorar-nos
tenint-nos ara tant aprop, colze amb colze,
i si hi ha hagut sort, d’haver-nos fet l’amor,
mecànicament, absents, impermeables, enfangats,
o potser amb una passió desconeguda... Si hi ha sort...

25.3.20

CONTRADICCIÓ


En aquestes hores
de recolliment i solitud,
estic aprenent a resar,
per a dir-li a Déu que no existeix.
Per a dir-li que el seu regne
no és ni d’aquest ni de cap altre mon,
per a dir-li que la seva omnipresència
no es veu, ni s’intueix per enlloc
per retreure-li que allò que va crear
va ser un rotund i immens fracàs,
un món on els febles són molt febles
i els poderosos tenen carta blanca
i Visa or, per a poder fer el que els roti.
Si realment existís, no sabria ben bé
si és un fracassat i ara es dedica tant sols
a passar-se les penes amb drogues i gintonics
o realment és un psicòpata, que frueix del mal.

En aquestes hores de recolliment i solitud,
estic aprenent a resar, per demanar a Déu
tant sols una cosa, que no existeixi,
i si existeix, que ens deixi en pau.

23.3.20

AVORRIMENT


Aquesta poesia conté:
27  paraules, dites i usades milions de vegades.
214 lletres de tot tipus.
12 lletres majúscules.
199 lletres minúscules.
12 punts, 5 comes,
segurament un munt de faltes,
15  números, 5 accents i un apòstrof...

El meu nivell d’avorriment
cada vegada és més preocupant...

22.3.20

ABANS


Abans, quan tot era llum
quan tot eren rialles còmplices,
besos compartits i abraçades tòrrides
no hi donàvem cap mena d’importància.
I quedàvem per cantar i explicar acudits,
i menjàvem coca de Sant Joan  amb cava,
i cremàvem mobles vells i foscs auguris,
i farcíem galets i tallàvem torrons d’ametlla,
i collíem les nous per fer la ratafia
i enterràvem la sardina menjant la truita,
els llardons i les grogues botifarres d’ou.
I ens disfressàvem –els més atrevits- per carnaval,
i menjàvem aquelles síndries enormes,
i vèiem aparèixer la claror després dels dotze raïms,
i ens ajuntàvem per cantar i llegir poesies,
i ens arrauliem prop de les fogueres...
Abans, quan tot era llum,
abans que els mesquins
ens robessin l’alegria...

EN LA MEVA MERDA


Un dia més, m’he confinat amb tu
i he usat aquest mot fins ara desconegut,
i m’he amarat de les notícies, totes tristes,
totes tràgiques, totes desesperançades,
explicades per gent grisa i prepotent,
escortats de repugnants vestits militars,
coberts de fanatisme i de medalles,
amb un llenguatge bèl·lic i ensangonat.
Un dia més, he tancat la televisió
i he posat com un estruç el cap sota terra,
i he tornat a somniar els flychs i el cantàbric,
les sopes de peix de Lekeitio, els moments dolços.
M’he saltat el confinament de manera imaginària,
i he corregut pels carrers mullats de Bilbo,
pel boulevard sempre sorprenent de Donosti,
m’he submergit en les onades braves de Zumaia,
he passejat tranquil·lament sol per Pagoeta,
he sentit la veu enrogallada de Laboa
i la magistral cançó de Zea mays...Negua joan da ta...
L’hivern ha marxat, hi ha quedat el virus,
amb els seus homes grisos i fantasmagòrics,
amb els seus militars de merda enmedallats,
amb els seus sanitaris desbordats i abatuts,
amb els seus hospitals arruïnats i buits...
Un dia més, segueixo confinat en la meva merda.

21.3.20

DEMÀ NO SERÀS RES


He dibuixat sobre la teva pell bruna
un rectangle negre, blanc i verd
amb un triangle de color roig viu.
Estaves guapíssima, malgrat els ulls closos,
malgrat el mocador ensangonat
que et cobria el que quedava de tu.
T’he mirat, estona, massa estona,
i sabia que el teu final seria aquest poema.
T’he trobat entre la runa, freda, rígida,
encara amb el teu al·lè intacte per estrenar,
encara amb tota una vida per davant,
enmig d’aquella casa miserable ensorrada
ensorrada per les bombes miserables,
ensorrada per la indiferència del mon
d’aquell mon que ara se’n diu civilitzat
i sols sospira pels diners miserables com les bombes...

T’he trobat entre les runes d’aquell telenotícies
i t’he dibuixat una simple bandera palestina
un inútil drap, que m’ha fet sentir brut i trist alhora.
Cap virus et malmetrà la pell que ja no respira.
Demà no seràs ni un borrós record. Demà no seràs res.

CARGOL


Fa dies que viu tranquil,
ningú molesta els seus passeigs,
quan plou, va tranquil de fulla en fulla,
ningú el cull d’una esperpèntica revolada,
ningú l’engarjola en presons de filferro,
ningú mercadeja amb les seves baves,
ningú l’ofega en cap olla d’aigua bullent,
ningú li arrenca el cul abans de cruspir-se'l...
A més, pot anar arreu sense trencar cap norma.

Ell porta la casa  sempre a sobre,
ningú el pot acusar mai de res.
Viu, confinat eternament...

19.3.20

OMBRA


Avui, mentre passejava l’Osasuna
he tingut un ensurt dels grossos,
he mirat a la meva esquerra
i he vist espantat la meva ombra
a menys d’un metre de distància.
He intentat còrrer desesperadament
per tal de fugir-ne i no incomplir normes.
L’únic que he aconseguit, és que l’Osasuna
s’espantés i em mirés amb perplexitat.
De sobte, he vist que venia pel camí,
un cotxe blanc i blau dels mossos,
m’he amagat al voral angoixat
amb la meva obra arrapada a  mi.
Avui, crec que el confinament
ha arribat al seu màxim de bogeria.

18.3.20

SABIA QUE VINDRIES...


M’he deixat fotografiar
com una donzella nua,
humida i maquillada
tant sols pels teus ulls
tortuosament confinats.
No he deixat que l’aire
em prengués ni una gota
de les moltes perlades
que m’amaraven la pell.
He estat aquí pacient
esperant-te  al voral.
Sabia que vindries avui
que per fi han tancat
amb urgència les fronteres
i l’amor se'ns buida
pels forats de les butxaques.
Sabia, que vindries...

17.3.20

CONFINAMENT OPTIMISTA














Avui al barri tant sols sonava el so del meu saxo,
amb notes tristes, amb corxeres i fuses equivocades.
Sovint, el lladruc dels gossos em demanaven manyagues,
i la Sue Ellen, maldava, astuta per reposar a les meves cames.
No he trobat cap sèrie avui que em fes el pes per distreure’m
i he retornat al saxo, i sense voler, de manera aleatòria i màgica
m’han sortit les notes del “Always look on the bright side of life”
i he de reconèixer, que tots els músculs de la cara s’han relaxat
i han esclatat en una muda, per no destorbar el silenci del barri, rialla.

16.3.20

VIRUS


Avui, he passejat els gossos
estan molt contents amb això del virus.
He comprat el pa, avui ja no hi havia cues,
he fotografiat roselles, margarides, romanís,
he vist com el cel s’enfosquia, i he escrit,
he vist com queien quatre gotes contades
i he seguit escrivint, el que em venia de gust.
El silenci que envaeix el meu barri cada dia
s’ha estés pel poble, la comarca, el país.
El virus ens ha fet recloure els pensaments,
les idees, les esperances, l’empatia,
tots i cada un dels gests maldestres
tot i cada un dels gests solidaris
Tot i cada un dels gests...Ens enfonsem....
Segueixo escrivint, tot i saber del cert
que poc importa a ningú el que jo escric.

15.3.20

ÀNGELS


Tinc molts amics, que ja no hi són,
però amb els qui de tant en tant
i sense que serveixi de precedent
em trobo a conveniència meva.
Quan tinc ganes d’emocionar-me
quedo una estona amb l’Ovidi
i riem i recitem i rondinem plegats.
Quan només tinc ganes de riure
parlo una estona amb en Rubianes
i en un plis plas, em canvia l’humor,
o si està ocupat amb alguna cubana,
aleshores tiro ma sense dubte d’en Gila,
i ens posem la camisa vermella i riem.
Si penso que he fet una bona poesia,
busco l’Estellés, i m’arronso i escolto,
tant sols escolto i em nodreixo d’ell.
Si prefereixo el futbol, parlo amb en Jep,
que també em comenta coses de l’Ovidi,
i repassem aquest desastre de l’Unió.
Això si, si tant sols desitjo passejar,
camino tranquil pel bosc amb l’Akela,
jugo amb ella, l’abraço, la petonejo...
No sabeu com encara trobo a faltar la gossa...
I si algun dia necessito un bon consell,
digueu-me pesat, però tiro ma de l’avi.
Tinc molts amics voltant sobre el meu cap
com àngels vigies, com estels brillants....

13.3.20

PANDÈMIA


Si m’heu de confinar
confineu-me als seus braços,
a l’escalfor del seu llit,
a recer del seu somriure.
O en tot cas, si cal confinar-me
que sigui sota els arbres
prop dels seus conreus
arran d’oliveres i xiprers.
I si encara puc escollir
confineu-me al costat
dels seus lladrucs i esbufecs,
de les seves corredisses i baves,
amb la mà plena de confits.
Però si tot i així, m’heu de confinar,
escullo les vistes de la neu,
les margarides blanques i grogues,
les roselles roges i  valentes,
tot batut per la meravellosa tramuntana

12.3.20

BANYOLES -Foto de Marta Vergés-


Com sorgint d’un somni marí
les barques es mouen pausadament
sobre el mirall cristalí de l’estany.
Bull al seu darrera, l’alè dels Déus
davant la vista de l’ànec badoc
que bramula les seves ales humides
creant ones circulars i efímeres.
Al fons la muntanya ho acarona tot,
mentre el sol es desensopeix
i insinua que li fa molta mandra
sortir aquest matí a trencar amb llum
aquest instant màgic en que els Déus
s’apoderen del paisatge, les aigües,
les muntanyes, els ànecs i les barques
que dansen tranquil·les sobre l’aigua.

LA PRIMAVERA


No se si tornarà l’hivern
però els cirerers han omplert de blanc
totes les branques mig mutilades
per una estació que ha estat benigne,
i la maria lluisa ha florit poc a poc,
ja se sap que és pacient i olorosa.
També la menta ha tret el cap
i aquelles flors blanques boniques
i sense nom, que tant agraden a en Paco.
L’ametller recent adoptat també reneix
de la seva fusta freda i despullada,
i la mimosa grogueja ufanosa
cridant amb el seu color la llibertat.
Les abelles afinen les notes del seu brunzit
per sobre les flors liles de romaní,
i el roser, amenaça vital, les primeres roses.
Torna la primavera esclatant a casa,
molt més real que al Corte Inglés.
La vida, bella, bonica, captivadora
altra cop, per davant del Capitalisme.

MASCARETA


M’he posat la mascareta
per aïllar-me del virus de la ràbia,
per fugir de l’epidèmia masclista,
per protegir-me de la xacra feixista.
I si de passada m’aïllo d’altres malalties, millor.
La pandèmia xenofòbica.
La displicència a la homofòbia.
La propensió al consumisme.
La justificació del capitalisme.
El tanmefotisme ecològic.
La normalització de l’ultradreta.
La impunitat de la corona....

M’he posat la mascareta
tot i que crec que el coronavirus
és la més lleu de les nostres malalties.

4.3.20

LLADRUCS



Ara que tot, poc a poc es descompon
potser caldria que tornéssim als orígens.
Aquells instants en que tots érem autèntics,
valents, esperançats o simplement covards,
dignament esperançats i dignament covards.
Aquells instants en que la llum, era tant lluny,
i que vegetàvem per corriols esmaperduts
i no calia que ens miréssim uns als altres als ulls
perquè tant sols eren miratges sense vida.

Sembla que enyorem ara aquella vida còmode,
aquell restar tranquil·lament lligats a un pal
amb l’olla de menjar bullent i el bol d’aigua,
i aquell deixar anar quatre lladrucs desesperats
quan alguna tènue injustícia ens revoltava.

Com som...Hem tingut la lluna a tocar dels dits
i seguim preferint la fastigosa veu de l’amo...

3.3.20

944



He fet recompte de les meves poesies
en tinc 944 i m’adono que no he dit res.
Tant sols he usat paraules suades que suren,
paraules estèrils que serveixen de poc,
paraules prostituïdes que amaguen angoixes,
paraules profundes que amaguen mancances,
paraules de merda que no duen enlloc.
Paraules  en definitiva que usa tothom.
Els poetes no inventen res, tant sols repeteixen.
I ara a pensar la 945, per a seguir l’estultícia...

2.3.20

LESBOS -Arran d'una agressió en grup-



Quan els teus punys covards
colpegen la misèria, jo t’odio.
Quan a puntades de peu
agredeixes la indefensió, t’odio.
Odio cada nano gram d’oxígen
que et permet seguir vivint.
Odio cada paraula fastigosa
que escup la teva boca repugnant,
cada caputxa negra que amaga
la teva vida intolerant i racista.
Odio la teva suposada valentia
quan tant sols saps agredir en ramat.
Odio la pàtria que reivindiques,
la raça de la que se suposa que ets,
les teves “raons” sense cap raó.
T’odio quan agredeixes l’immigrant,
t’odio quan agredeixes a qui l’ajuda,
quan t’ampares en la teva policia,
quan et refugies en la teva puta Europa,
que tanca els ulls i menja canapès.
Tant sols ets merda. Una puta merda
T’odio feixista de merda.

1.3.20

MENTRE COLLIA FLORS



Mentre collia flors
i acaronava els arbres
de l’hort de l’avi,
li venien al coll paraules.
Paraules que no sabia
on i com podia col·locar,
Paraules d’agraïment
mots de nostàlgies
que aquell vaixell de vida,
li havia anat regalant.
Mentre collia flors
i amanyagava arbres
somniava fer aquella poesia,
que ella creia que tocava,
que el seu sentiment adolorit
entre batecs li demanava.
Una urgència vital,
un voler eixugar llàgrimes,
un parar el desassossec
que li inundava el cor.
Simplement, transformar
aquella aigua salada
que li corria galtes avall,
en mots, no era demanar massa.
Mentre collia flors
i acaronava el romaní de l’avi,
li va pujar al nas, l’olor de vida
ara que ell, ja no hi era.
No hi era?. Hi seria per sempre
encara que els mots entremaliats
es resistien i es negaven a aparèixer.