De l’explosió, en sortien cares,
totes agressives, totes deformes
plenes d’odi, farcides d’ira.
Hi eren tots,
els banquers, els militars, especuladors,
agents de borsa, evidentment els dictadors.
Ens miraven amb cares perverses,
amb ulls injectats d’odi, amb rancor,
ens miraven plens de prepotència,
nosaltres els esguardàvem amb por.
Quan les cendres van escampar
només se sentí el plor d’un infant,
que sense saber de que anava
buscava sense trobar, el pit que l’estava alletant.
24.8.11
22.8.11
VACANCES
He estat de vacances, i m’he perdut tota la esperpèntica representació cristiana (o millor dit, anticristiana) d’idolatrar una persona, en una religió d’un sol Déu.
M’he perdut els carrers de Madrid, plens de monges histèriques llençant petons al seu cap espiritual, o fent l’onada en una celebració, com si en Messi hagués ridiculitzat una vegada més al senyor Casillas, amb un gol passant la bola entre les cames.
M’he perdut la broma dels cristianets espanyols, amb la missa en un camp d’aviació, a més de 40 graus , sense ombra, i dels confessionaris tipus barcelona 92, instal•lats perquè els joves cristians els expliquessin a uns sacerdots mai prou nets de culpa....quantes vegades, fill meu?...I les banderes.....tantes banderes amb tants colors, i tants toros...(es que els toros no són fills de Déu sabeu, a ells se’ls pot torturar, Déu els va crear per això).
De tota manera, he estat a Galizia, per cert, us ho recomano, allí encara tenen, calle de la Division azul, o del Generalisimo Franco, o del Primo aquell que no era de zumosol, i he passat per Santiago de Compostela, un sant, no ho oblidem que es va fer famós, per matar moros...mira tu si es buena persona, i que després acollint-se a la llei cristiana, se’n va penedir i guaita tu, el van fer sant...i milions de persones hi peregrinen per abraçar-lo... Al•lucinant!!
Doncs bé al que anàvem, allí varem coincidir amb uns nois que semblaven sans i cantaven el següent “vamos subiendo, vamos bajando, pasamos la vida misionando” primer vaig pensar que eren un col•lectiu de malalts de pròstata, perquè havia entés miccionando, però es clar, em van semblar molt joves i a base de seguir-los vaig entendre el que deien...deien misionando, de misiones, DE MISIONES...bufffffffff no m’imagino un grupet de nois magribins cantant pels carrers de cap ciutat cantant “vamos subiendo, vamos bajando, pasamos la vida intifando” per exemple...
No se nois, coses que penso, segurament estic equivocat...tanta gent jove d’acord no es pot equivocar...o si?
Per cert, de veres, tota aquesta parafernàlia no li ha costat ni un duro a l’estat?
De veres?
Però de veres de veres?
Mira que us haureu de confessar en un confessionari de última generació a 40 graus a la ombra eh pillins!!!
M’he perdut els carrers de Madrid, plens de monges histèriques llençant petons al seu cap espiritual, o fent l’onada en una celebració, com si en Messi hagués ridiculitzat una vegada més al senyor Casillas, amb un gol passant la bola entre les cames.
M’he perdut la broma dels cristianets espanyols, amb la missa en un camp d’aviació, a més de 40 graus , sense ombra, i dels confessionaris tipus barcelona 92, instal•lats perquè els joves cristians els expliquessin a uns sacerdots mai prou nets de culpa....quantes vegades, fill meu?...I les banderes.....tantes banderes amb tants colors, i tants toros...(es que els toros no són fills de Déu sabeu, a ells se’ls pot torturar, Déu els va crear per això).
De tota manera, he estat a Galizia, per cert, us ho recomano, allí encara tenen, calle de la Division azul, o del Generalisimo Franco, o del Primo aquell que no era de zumosol, i he passat per Santiago de Compostela, un sant, no ho oblidem que es va fer famós, per matar moros...mira tu si es buena persona, i que després acollint-se a la llei cristiana, se’n va penedir i guaita tu, el van fer sant...i milions de persones hi peregrinen per abraçar-lo... Al•lucinant!!
Doncs bé al que anàvem, allí varem coincidir amb uns nois que semblaven sans i cantaven el següent “vamos subiendo, vamos bajando, pasamos la vida misionando” primer vaig pensar que eren un col•lectiu de malalts de pròstata, perquè havia entés miccionando, però es clar, em van semblar molt joves i a base de seguir-los vaig entendre el que deien...deien misionando, de misiones, DE MISIONES...bufffffffff no m’imagino un grupet de nois magribins cantant pels carrers de cap ciutat cantant “vamos subiendo, vamos bajando, pasamos la vida intifando” per exemple...
No se nois, coses que penso, segurament estic equivocat...tanta gent jove d’acord no es pot equivocar...o si?
Per cert, de veres, tota aquesta parafernàlia no li ha costat ni un duro a l’estat?
De veres?
Però de veres de veres?
Mira que us haureu de confessar en un confessionari de última generació a 40 graus a la ombra eh pillins!!!
1.8.11
RES
Embolicat de poesia em desperto
en un llit humit, gelat de rosada.
Encara repiquen al cap les notes
sense nota ni acords, ni partitures.
Tot sembla un somni estúpid
de sentiments entrellaçats en un túnel.
I al final un buit immens i cruel
de poesies mig mortes, inacabades,
de frases a mig fer i versos trencats,
de miralls que no reflecteixen res,
de llàgrimes que amb prou feina mullen,
de saliva seca i ulls que miren esporuguits.
I davant meu un llibre entreobert
sense cobertes ni punts de llibre.
Davant meu el no-res burlant-se de mi.
I com un miracle, els teus ulls
pagant el rescat, com quasi sempre,
retornant-me amb veu dolça
a aquest mon que no entenc...
que no he entès mai...
que no vull entendre.
Aquest mon que em te pres...si no fos pels teus ulls...
en un llit humit, gelat de rosada.
Encara repiquen al cap les notes
sense nota ni acords, ni partitures.
Tot sembla un somni estúpid
de sentiments entrellaçats en un túnel.
I al final un buit immens i cruel
de poesies mig mortes, inacabades,
de frases a mig fer i versos trencats,
de miralls que no reflecteixen res,
de llàgrimes que amb prou feina mullen,
de saliva seca i ulls que miren esporuguits.
I davant meu un llibre entreobert
sense cobertes ni punts de llibre.
Davant meu el no-res burlant-se de mi.
I com un miracle, els teus ulls
pagant el rescat, com quasi sempre,
retornant-me amb veu dolça
a aquest mon que no entenc...
que no he entès mai...
que no vull entendre.
Aquest mon que em te pres...si no fos pels teus ulls...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)