28.9.16

GRIS

Volia pintar colors
i del seu pinzell, només sortia el gris.
volia ser valenta,
i del seu cor, només sortien llàgrimes.
Llàgrimes salades i grises,
com els seus pinzells covards,
llàgrimes humides i efímeres,
com la seva vida, la seva existència.

En el coll, marcada una argolla,
una argolla de propietat,
aquella esclavitud malaltissa
del que ignora que és esclau.
Esclava del marit, dels fills,
dels veins, de la vida, esclava de la vida...

un llum tènue li creua la mirada,
un llum estrany i llunyà
que li fa tancar els ulls
i obrir-los de manera abrupte,
i tot canvia, tot es revoluciona,
els seus ulls miren sense ira
amb determinació,
la seva boca es torna immisericorde,
les seves mans arrenquen l’argolla
de manera violenta i irada,
i el vent li bufa a la cara,
la pluja li mulla la roba,
el sol li engrogueix les pestanyes
i se n’adona, se n’adona, se n’adonaaaa,
se n’adona que esta viva,
que ja no és aquell fantasma errant,
aquella grollera burla de si mateixa,
aquella esclava miserable de cada dia...

A la sala un llenç blanc.
En el seu pot, com sempre pintura gris.
a la seva ma, un pinzell encartonat.
Mulla el pinzell...
Acarona amb ell el llenç...

Milers de colors, alguns deconeguts
taquen, sense pietat, acomiadant-se del seu passat.



20.9.16

MANIFEST PERSONAL

Avui m’he despertat molt d’hora,
a casa tothom dormia i jo he pensat,
mentre a fora el gos bordava
i els ocells feien cor a la finestra.
Després de pensar i pensar molta estona,
he arribat a la feliç conclusió
que no sóc el millor en res.

Estic molt orgullós de mi mateix.

18.9.16

ELS AMARGATS


Són aquí, entre nosaltres.
Els coneixereu per la seva cara.
Potser us semblaran gent normal,
pensareu que han tingut un mal dia,
que els estreny la samarreta. o la sabata,
que no defequen quan toca, qui sap,
o simplement que pateixen de morenes.
Són aquí entre nosaltres,
i intentaran sempre contagiar-te,
amb la cara, la mirada, un gest,
tanmateix explicant-te una anècdota,
fent-te partícip d’una conversa
que ni t’interessa, ni mai t’ha interessat.
Et discutiran amb arguments merdosos,
i intentaran arrossegar-te al seu estat
d’amargura continua i persistent.
Trobaran malament tot el que els expliquis,
et miraran amb menyspreu la camisa,
els pantalons, la manera de caminar.
Són aquí entre nosaltres,
i com els walking deads, cada vegada són més,
i cada vegada més malcarats i agressius,
com un virus estrany vingut de l’Àfrica,
i et buscaran, o simplement els trobaràs,
i sabràs per fi, què són les pomes agres
tant sols mirant l’esguard, o també
escoltant el que parlen i opinen,
o  llegint-los a les xarxes socials.
I es disfressaran de qualsevol cosa,
d’intel·lectual,  d’home de negocis,
de músic d’esportista o de pallasso,
tant se val, es faran present en cada gest,
en cada paraula, en cada mirada...

M’estic amargant el matí...Que us bombin.

14.9.16

VIVO SIN VIVIR EN MI...


Després de pitjar quatre dígits,
el món desapareix del tot.
La gent em parla i no la sento,
les noies passen boniques
perfumades de colònia ,
i ni les veig, ni les ensumo.
El meu món es concentra
sense cap aresta ni contorn
en un espai definit de 15X10.
Llums, un sorollet ridícul
que m’anuncia que em parlen,
que em parlen de lluny,
que em parlen d’aprop,
que em parlen sense veu,
que em petonegen sense llavis,
que em piquen l’ullet virtual.
Una caca amb ulls, una flamenca,
una bola groga que somriu,
una que plora, una que sua,
sentiments engarjolats i falsos.
Tenim molts amics,
no en sabem l’olor,
no en sabem el tacte,
no en sabem el to de veu.
No en sabem res.
Ni tant sols si valen la pena...

Sortim a sopar, seiem,
el cambrer en un paper
ens apunta el seu mòbil.
Minuts desprès li enviem un washap...

Si us plau, dos amanides i dos bistecs...


...Vivo sin vivir en mi...

9.9.16

DESAPARÈIXER

DESAPARÈIXER
Em perdria entre aquests arbres
que cada tardor es despullen
o enrogeixen posiblement avergonyits.
Passejaria entre ells, sol i nu,
entregant-me a la subtil natura
que ens fa lliures i feliços.
Em perdria per a sempre entre ells,
si entenem la tardor, com un sempre.
Em capbussaria entre les seves fulles
com en una piscina olímpica,
nedaria com una sirena de muntanya
entre una gran menstruació salvatge.
Ningú em trobaria, ningú em trobaria a faltar
ningñu m’enviaria un correu, ni un watshap.
Seria per fi, part d’aquesta natura,
una part morta de tota esperança.
Una part preciosa i precisa
d’una vida terriblement opressora.

DEPRESSIÓ




Arriba un dia
en que ningú t’ha de dir
el que és una veritat cridanera.
Un dia en que tot es posa a lloc,
i caus indefectiblement en aquell lloc
d’on mai no hauries d’haver sortit.
Arriba un dia
que t’adones que ets un desastre
i que els ocells que t’envolten el cap
defequen sense compassió
entre els poc pèls que tens al cap,
un dia en el que ningú t’ha d’avisar,
tu ja ho saps, i se’t gela el somriure,
l’esguard, el rictus, la mirada...
Arriba un dia
en el que ni tant sols has de dir adéu....

7.9.16

L'OBSERVADOR DE BALCONS


L’observador de balcons
imagina vides, instants,
escolta la música de clarinet
del pati de llums obscur,
i imagina la seva boca suau i jove
llepant la canya mentre toca
una melodia inventada...
...inventada per Mozart
fa ja una cruel eternitat.
L’observador de balcons
desxifra siluetes a les persianes
i es fon en braços de qualsevol
que es deixi abraçar amb passió.
L’observador de balcons
mai s’ha trencat una cama,
ni ha anat en cadira de rodes,
mai no ha vist un crim en directe,
mai va escatir res més que sexe.
Mai no va veure una pel•licula de Hitchcock,
ell simplement, és autodidacta.

EL MAG

EL MAG
M’agradaria ser un mag
i treure del meu barret
un dia assolellat per a tu.
Un passeig a prop del mar,
una nit d’amor
només per a nosaltres,
on tot estes permès.
Un mag que atures rellotges,
que allargues dies i plaers,
i construir en un instant
un país de meravelles,
sense Alícies ni conills.
Una nit radiant i clara
plena d’estels fugaços
als qui poder demanar desigs,
desigs de mags, sense trucs.

Hi ha dies, però, que m’agradaria ser un mag
que amb un truc de màgia insòlit
desaparegués per sempre
entre els arbres d’una tardor qualsevol.

1.9.16

DAVID -per l'amic Caño-

Voldria saber escriure
com escrius tu, estimat amic.
Saber modular la veu escrita,
el so somort de cada expressió
de cada expressió meridiana
que perpetres en cada full,
-maleït sigues-, cada sentiment,
cada refotut sentiment
que dibuixes amb destresa
de manera impúdica i insultant.
Passejar-me pels mots
com l’autobús de circumval·lació,
que volta pels mateixos carrers
i sempre descobreix coses noves,
com l’estel del nen que a cops de vent
i de manera anàrquica, com tu mateix,
fa tombarelles a l’aire aleatòriament,
sense ni tant sols preguntar-se per què.
M’agradaria, estimat amic, ser lliure com tu
i no capficar-me amb paraules buides,
saber donar a cada pensament
el seu mot, el seu to, la seva idea adient,
i després, maleït sigui altre cop,
estripar el full i llençar-lo enlaire,
i contemplar assegut i relaxat
totes i cada una de les giragonses
dels refotuts paperets a l’aire,
i fruir del que he escrit, i des escrit,
el que he creat i destruït,
sense que m’importi res més
que el temps emprat i malgastat,
aquella estona irrepetible amb mi mateix.