El nen que baixa a tentines
les escales del centre de salut
no espera jugar amb ningú,
de fet no sap el que és jugar.
El seu món petit i irreal
es mou en una teranyina
que el té atrapat en un no-res.
La mare el guia de la mà,
l’acompanya pacient i pensa
que deu haver fet malament.
El nen, no és infeliç
desconeix la felicitat,
desconeix la infelicitat.
La mare se'l mira,
li eixuga la baba incipient
i amb mirada resignada
plora el futur.
.jpg)
Ens vam vestir de mort,
per honorar els absents.
Vam omplir la casa de teranyines,
com si la mort fos una cosa antiga,
un procés mal endreçat i brut,
una broma macabra i espantadissa.
Vam carregar un sac a l’esquena
i vam passejar pel barri ombrívol
trucant a cada porta, oferint-los tractes
fent trucs matussers de mag decrèpit,
i omplint el sac de bales ensucrades
per a diabètics desnonats i suïcides.
Vam deixar que l’estupidesa humana
ens envaís un any més cruelment,
que els que odiem ens dictin tractes,
que els de sempre ens fonguin a trucs,
i vam interpretar magistralment
el nostre paper de fantasmes.
