La fada del bosc
l’espera quan es fa fosc
i compta les hores com un pres
esperant amb ànsia el nou bes.
Amagats en una arbreda
ella l’espera i l’espera,
i amarats lluna plena,
ella l’amanyaga i remena.
L’abraça amb la seva nuesa
talment com faria una deessa...
I després es desvetlla com un zombi
delerós de tornar a aquell bell somni.
Als matins de tardor
quan les xemeneies fumegen
i els teulats es despullen de glaç,
ens imposem un silenci expectant,
una incredulitat de tanta bellesa.
Aquells matins en els quals el cel
ens regala núvols lenticulars
i el vent ens xiula a les orelles,
en el que el gos alena bafs i baves,
i es deixa anar en grans corredisses.
Aquells matins que evoquen nostàlgies
d’infanteses a mig fer i riures estridents,
són aquells que tan sols es desfiguren
quan la memòria atzarosa i cruel
et recorda uns llavis, uns somriures,
unes petites escletxes de vida
que acaba soterrada als fonaments de l’hort
que mandreja entre fulles mortes
i herbes sense nom que hom inunden tot,
deixant tant sols un paisatge dessolat.
Tu, aquell hereu de los santos inocentes,
el que fa de gosset de l’amo i li llepa el cul,
el que col·lecciona pels de cony a la vitrina,
el que rep els legionarios com a Mr Marshal,
i aplaudeix una cabra com si fos un coronel.
A tu, que subscrius el amanece que no es poco,
que rius els acudits de malalts i mariquites,
que somnies en la noia del cavall del Terry,
que emboliques una planxa pels reis de la dona,
que encara et creus allò de que és cosa d’homes.
A tu, que frueixes veient patir un pobre brau,
i t’emociona un descabello que ja és ferit de mort.
A tu, que malparles d'immigrants que no coneixes
i els acuses del fet que un home sense estudis
et prengui una feina que ni tan sols vols fer.
A tu que anteposes la unitat a la raó i la democràcia,
i tant sols et manifestes quan qui et convoca és l’amo.
A tu que «els donen ajudes, viuen del cuentu»,
però tu ho pagues tot en negre per estalviar impostos.
A tu que «no ets racista, però...»
A tu que, independència encara que sigui amb els fatxes.
A tu que, ara ja no pots dir-li res a cap dona...
A tu que, els maltractaments són coses de casa...
A tu que ets tant ben parit que ningú t’ha de donar lliçons...
Atu, et desitjo un bon karma.
