22.11.15

EXPLOSIÓ

En un instant,
en un sol moment
va desaparèixer la llum.
Les veus es van tornar sordes,
un xiulet increïblement agut,
un soroll eixordador i després calma.
Milers de petits fragments de pell i os,
escampats per les parets; visceres, arreu.
Ni una miqueta insignificant de dolor, ni lament.

Un segons abans, només unes paraules.
Al•là és gran!!
Un dit que activa els explosius i tot es torna àtom.

Segons després setanta-dos dones
riuen sense poder parar....
Un altre il•lús, diuen entre elles.

RECOMENÇAR


Ha marxat la il·lusió per l’aigüera.
s’ha buidat, poc a poc aigua avall
entre el sabó, i els plats bruts.
I ara cal recomençar sense defallir
i crear nous espais, noves il·lusions
per tal que tot no es perdi en la grisor.
S’han de construir noves i amples fites
per intentar que tot no caigui en l’oblit.
Cal recomençar cada dia, cada tarda
cada vespre, cada nit, cada segon
comptant que en el millor dels casos
estarem sols amb la nostra melangia,
i que potser quan perdem de vista el mon,
milers de ganivets ens foradaran el muscle.

Quan l’adéu en envaeix, alcem la vista.

19.11.15

DANSEN


Dansen.
Tant me fa com són,
tant me fa com pensen.
Dansen.
Fan sonar les castanyoles,
dansen acariciant el terra
l’acaronen com si li fessin l’amor,
amb els braços alçats,
i piquen rítmicament
els braços a l’aire,
mentre la música mediterrània,
els inunda les venes,
el cap, els muscles,
i dansen, i dansen, i dansen...
I els estimo, com el que són,
germans.
Visca el País Valencià.


18.11.15

MIRATGE


Avui he respirat l’absència,
era humida com una fageda a la tardor.
Tenia la fragància subtil del bosc
que mor sense cap pressa.
Podia tocar els seus contorns
com l’escorça dels arbres centenaris.
M’he deixat anar lentament
pel tobogan frenètic de l’enyor,
i al fons, com en un miratge,
els teus ulls em miraven estorats
enmig del matalàs de fulles mortes.

17.11.15

CAVALLET DE MAR

Llepant les onades amb les potes,
el cavallet de mar s’engalana
d’algues de petxines i curculles.
El seu trot poderós, i pausat
desafia la llunyania de l’horitzó,
i esbufega amb els narius plens de sal.
Se sent immensament feliç
d’aquell sol encara intensament tardorenc,
d’ aquell terra flonjo i agradable,
que li besa i acarona les peülles
del passeig  suau i melangiós de mig matí.
El cavallet de mar, somnia algun dia
galopar com un possés mar endins,
per poder trobar l’amanyac d’una sirena. 

9.11.15

ORDRE D'ALLUNYAMENT

Aquell paper, ho deia clar:
Ordre d’allunyament.
Una advertència absurda,
d’un jutge absurd, d’una llei absurda.
La hiena –pobres animals, quina fama-
va cosir a trets, la mare i la filla.
aquella filla que ja coneixia els cops,
aquella mare, que ja sabia el dolor.
Però el paper ho deia clar:
Ordre d’allunyament.
Els cossos resten a la voravia,
davant els ulls atònits del seu fill,
vermells de sang, de ràbia, d’indignació.
La hiena, es va entregar, amb el seu advocat,
terrible defensa, pobre home,  també,
defensar una hiena assassina. Són les lleis.
Les mateixes lleis absurdes,
els mateixos jutges absurds,
el mateix masclisme absurd,
la mateixa maleïda violència absurda.
Aquesta violència covarda que no te fi.

Ordre d’allunyament. Tranquils, no hi ha perill.

8.11.15

PAPERERA DE RECICLATGE

Escric entre llàgrimes,
amb la certesa que ningú no les veurà.
Tothom seguirà pensant en el bufó,
en el poeta, l’artista, el pallasso,
-com deia l’ovidi-.
Però de vegades, escric entre llàgrimes
i m’abandono a plorar a flor de pell,
deixo que els porus del meu cos
es lubrifiquin, s’humitegin, es regenerin,
i ploro mentre escric, com un nadó de teta.
Ho heu provat?
En acabar l’escric, l’esborro, no fos cas,
que algú penses que m’he entendrit massa,
o que he deixat de ser aquell destraler
que escup poesia enlloc de recitar-la,
o el pallasso sense nas vermell
que tant sols fa riure.
Als pocs segons, rebusco entre la brossa
per recuperar les llàgrimes i la tendresa.
Oblido aquell impàs en que l’estupidesa
m’ha fet clicar...”Buida paperera de reciclatge” 

BOMBOLLES DE SABÓ

Avui he fet
bombolletes de sabó.
He creat del no res
petites meravelles
que s’alcen, volen,
fan giragonses
i quan se’n cansen,
exploten, desapareixen.
Efímeres il•lusions
petits miracles
que regalen segons,
instants inerts,
i que enjogassades
ens retornen feliçment
un segle enrere,
on els dissabtes a la dutxa,
la mare bufava entre les mans
i creava del no res, com un mag,
bombolletes, il•lusions, meravelles.

TRET


Amb tota la seva arrogància,
i la seva manca d’humanitat,
el terrorista masclista
carrega poc a poc l’arma de bales.
Amb tota la seva ignorància,
i la seva manca de tendresa
neteja el canó, imaginant els ulls
aterrits de la seva ex dona al veure’l.
Amb tota la seva incapacitat d’estimar,
camina tranquil·lament pel passeig
que porta fins la llar, que abans era seva.
Amb tota la prepotència del mascle ferit
del ser inhumà, de la desferra humana que és,
es planta davant de la porta i l’espera.
Amb tota la fúria i la ràbia d’un poca cosa
descarrega una a una les bales sobre ella.

Amb tota la bravura del torero que ha mort el brau
torna cap a casa orgullós, convençut que ella ho mereixia.

Demà,  una més,  tant sols un record, un numero,
un breu a les noticies, un minut de silenci.

Demà passat....?

6.11.15

IMAGINE


He imaginat
la mateixa passejada
mil vegades repetida.
olorant la tardor,
enrogint-me de fulles,
prenyant-me d’humitats.
He imaginat la teva ma
agafada a la meva
i el teu riure contagiós
besant-me suaument l’orella.
He imaginat aquell crepuscle,
i el color indefinit del sol,
ataronjat, vermellós, groguenc,
i la llum dels teus ulls mirant-me.
He imaginat un espai temps
a la nostra mida,
un refugi de petons i rialles,
on formar de manera valenta
un jardí esclatant de primavera
en plena tardor.

4.11.15

ROBIN WILLIAMS

Es va negar.
Es va negar a veure com el cos es degradava,
Es va negar a sentir que deixava d’estimar.
Es va negar  a imaginar el seu cos prostrat al llit.
Es va negar a seguir sentit el seu cos rígid.
Es va negar a que un metge decidís per ell.
Es va negar a que un jutge decidís per a ell.
Es va negar a que un capellà decidís per a ell.
Es va negar a no reconèixer el seu rostre en un mirall.
Es va negar a no poder seguir passejant, olorant, sentint.
Es va negar a no reconèixer la seva dona, els seus fills.
Es va negar a no reconèixer-se en cap de les seves pel·lícules.
Es va negar a que la gent conegués en què s’havia convertit.
Es va negar a seguir en una vida que ja no seria la seva.
Es va negar a seguir vivint, de manera valenta.
Es va negar a seguir vivint, de manera conseqüent.
Es va negar a seguir vivint, vivint, vivint...
Vivint?

S'hi va negar, i va marxar.

2.11.15

COM ESTELS AL CEL

Com  dos estels
floten sobre el cel de vidre.
observen les meves arestes,
les meves infinites arrugues.
s’amaguen sota el serrell,
o desvien la mirada, tímids,
cap a espais indesxifrables.
Però com dos estels
també s’alcen cap el cel
enjogassats i senzills
deixant-se portar pels vents
i els capricis de l’atzar.
com dos estels
em diverteixen i em transporten
cap a indrets sense senderi,
coherència, ni lògica.