Mentre collia flors
i acaronava els arbres
de l’hort de l’avi,
li venien al coll paraules.
Paraules que no sabia
on i com podia col·locar,
Paraules d’agraïment
mots de nostàlgies
que aquell vaixell de vida,
li havia anat regalant.
Mentre collia flors
i amanyagava arbres
somniava fer aquella poesia,
que ella creia que tocava,
que el seu sentiment adolorit
entre batecs li demanava.
Una urgència vital,
un voler eixugar llàgrimes,
un parar el desassossec
que li inundava el cor.
Simplement, transformar
aquella aigua salada
que li corria galtes avall,
en mots, no era demanar massa.
Mentre collia flors
i acaronava el romaní de l’avi,
li va pujar al nas, l’olor de vida
ara que ell, ja no hi era.
No hi era?. Hi seria per sempre
encara que els mots entremaliats
es resistien i es negaven a aparèixer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada