30.5.20

POESIA INFANTIL


He fet un cau,
allí on la lluna rau,
on l’aire fa olor a cacau,
i cada dia una fina pluja hi cau.
Allí on el feixisme decau,
i tant sols la bonhomia s’hi escau.
He fet un niu,
i si no voleu venir, us hi absteniu,
però si per ventura us hi atreviu
i com seria d’esperar no us acolloniu,
sentirem el cant preciós d’una codorniu.
Veniu, veniu, i no defallliu.
he fet una llar
per si cal, poder-me aïllar
o si em ve de gust ballar, cantar, f...
convertir-me en un pobre malabar,
i si tinc fuets, doncs això, tallar i tallar.
ben mirat, crec que inclús m’hi cap un billar.
He fet, en fi, una morada
per contemplar des del bacó cada albada,
i poder estendre-hi entre tant, la bugada
i si m’emprenyo poder alçar la veu airada
o tocar el saxo després d’una becada,
i esperar-hi si tinc sort, un bes de l’amada.

29.5.20

SOL




 Sol, pronunciar-te sense accent
i escalfar-me la resta dels dies,
o afegir-hi l’edat, i sentir-me
terriblement perdut en un oasi.

ES VA VESTIR DE MAR



Es va vestir de mar
i es va aigualir per poder brandar les barques,
per poder jugar amb els dofins a fet i amagar,
per poder posar-se una estrella mariana al pit
i fer de xèrif dolent amb els crustacis ganduls,
i sentir-se lliure a les nits tot veient estelades,
tot palpant horitzons, marees, algues marines.
Es va vestir de mar
per poder morir amb els dits arrugats i blaus,
per poder sentir aquelles cançons nostàlgiques
de mariners que van deixar la vida penjada
d’alguna gambina, o xarxes d’arrossegament,
per poder beure aquell rom i sentir la remor
de cada síl·laba mossegada de trista havanera.
Es va vestir de mar
i va trepitjar cada gra de sorra de la platja,
cada sorra humida arran d’onades suaus
i va caminar fins que els pulmons i el cor
li van assegurar que ja era part d’aquell miracle.

25.5.20

MARXEM


Es torna a exiliar Machado
per una gent que li trenca el cor.
Torna a morir Federico
per homosexual i per roig,
A Montjuic trets de fusell
fan caure altra cop Companys.
Les flors roges, grogues i morades,
es panseixen avergonyides, derrotades.
Tornen pels carrers àligues boges,
tornen els tancs, les granades,
tornen per serres de l’Ebre
els canons, els trets dels canalles.
Torna el feixisme a les places,
tornen les legions i les cabres,
i els més pobres les reben
amb les mans fent les onades.
Tornen els braços alçats,
tornen els himnes més fatxes,
torna aquesta vella Espanya
i sembla que torna, per quedar-se.
MARXEM!!!

24.5.20

MÀSTER


Va sortir del pou, no sabia ni com,
a la bruixa li va fallar l’escombra,
i va caure al buit com un vuit pesat,
Va caure al pou del més trist infinit,
com un autèntic vuit horitzontal,
va caure, i caure i caure  a l’infinit.
Va sortir nua espantada i avergonyida,
amb l’escombra a les mans tota pansida.

Havia posat al currículum de bruixa
un màster inventat, que no havia fet,
en una universitat de bruixeria inexitent...
Es va creure per un moment, una bruixa política.

23.5.20

BURANO


Vaig pintar totes les cases de colors
per por de no saber-te tornar a trobar,
mentre el vaporetto tornava a girar,
i els flaixos dels xinesos m’atordien.
Vaig girar cada cantonada acolorida
i aquella olor de mar m’embriagava.
M’havien parlat de tu, com la illa pobra,
una illa sense cristalls ni artistes,
una illa fascinant plena de colors,
com en un conta de fades enjogassades.
Vaig perseguir el teu fantasma fugisser,
pels carrers tortuosos,engalanats i guerxos,
buscant aquella faldilla de color salmó al vent,
aquell escot pronunciat de pel·licula de Fellini,
i quan el sol es va pondre trist  a l’horitzó,
vaig comprendre que tant sols eres això,
un somni bonic i acolorit, amagat en cantonades.

22.5.20

MURALS


Hi ha un amor a la deriva...
I ens deixarem portar per les onades
pels acords de la cançó marina
de la cançó cantada a tota veu
quan tota la salabror ens inundi la gola,
quan aquella dolçaina ens perfori
i la pell i els pells se'ns revoltin
i deixin la pell en plena erecció,
i els somriures ens atabalin
com glopades de mars i sons,
i una llàgrima ens xarboti els records,
i veiem en la llunyania aquella barca
plena d’ossos, pells i músculs abatuts,
i ens sentim miserables amb riquesa,
el nostre esmorzar, dinar, sopar garantits,
i de sobre el cajon, i la bandúrria,
i aquell llagut que esquitxa notes,
i les estrelles, sense super llunes
ni tant sols un ennegrit horitzó
que ens fa tancar els ulls dolorits.
Certament, tots tenim un amor a la deriva
i no sols un amor, també un somni,
una cançó, un miratge, una terrible tristesa.
No sé, que he escrit, tot ha estat un miratge,
un deixar-se anar amb una música eròtica
festiva, calenta, mediterrània....

21.5.20

PARC GUELL


Pedres trencades
dracs immòbils,
escales modernistes,
columnes enormes
plaça desigual,
lloguer de bicicletes,
prohibit jugar  pilota,
olor de pins, pinyons,
quilos de pinassa
atrapats a la sandàlia,
Jocs compartits, il·lusió,
fonts d’aigua fresca,
entrepans de truita,
crits de nens en pati d’escola,
camins polsegosos, calor.
Guies turístiques, turistes,
Vacances urbanes,
la ciutat al fins, esgotada
gossos i gats, Parc Guell...
Infantesa feliç lliure.
Ara de pagament...

19.5.20

TOT S'ACABA EN UN PETÓ


De fet, tot s’acaba en un petó,
els dies, els inferns les quarantenes,
els plaers, les revolucions, la guerra,
la pau, el sexe, la rutina, les pandèmies,
Els rotlles de primavera, els calors d’estiu,
el mars, les muntanyes, els gemecs
la ira, la rauxa, el seny, la política,
els esforços les lentes decadències,
la vellesa, la joventut i les festes.
Les abraçades i les benvingudes,
els adèus i les cobdícies, el temps,
les aventures i els solsticis, el sol,
la llunya i els efímers estels fugaços,
les estrelles que perduren i la boira,
els relats, les poesies, les rimes, les negres,
les blanques, les corxeres i les fuses,
l’aire, el vent, la deliciosa tramuntana
el cruel llevant, el migjorn i el ponent,
tu, jo, el nostre joc, la nostra saliva,
i els instants furtats al temps implacable.

De fet tot s’acaba en un petó humit i breu.

RES


Em consumeix l’obsessió per crear.
Estic perdut entre un miler d’idees,
una eternitat de sensacions i mots
que no tenen sentit i ballen repetits.
Sóc un artista que s’ha quedat sense art,
un salvavides sense poder fer boca a boca,
un paracaigudista que es llenca al no-res
sense més motxilla que el seu buit,
sense més raó que el seu caràcter suïcida,
i aprofita el seu vol intensament violent
per repassar moments viscuts i mots no dits.
Sóc el submarinista a pulmó que té pneumònia,
el nedador de sincronitzada sense pinça al nas,
l’escalador que usa cintes de ball enlloc de perlons,
el poeta sense mots, sense frases, sense idees...
Sóc la ironia de qui no té sentit de l’humor.

14.5.20

EL MEU PARADÍS


El meu paradís és lluny dels centres,
del centre de la Vila, del centre del món.
El meu paradís té cirerers verds, roigs i blancs,
que viuen lluminosos i moren en silenci.
El meu paradís, amics, té una perera
que ha quedat petita i no dona fruits,
i que m’estimo com un més de la família,
tots donem sempre el que podem, ella bellesa.
El meu paradís té també un ametller
que malgrat la seva joventut, ja dona ametlles
que encara no se quan s’han de collir.
El meu paradís té un projecte de mimosa,
que quan toca, ens recorda el groc dels presos,
aquell color que hem adoptat per sempre més.
El meu paradís té una olivera molt petita
que potser no creixerà mai, o potser sí
massa temps confinada i oblidada en un test,
i una d’enorme, on hi descansen sers estimats,
i on uns petits follets, la guarden i vigilen.
El meu paradís, amics, té també gessamí
que encara no fan olor, recent plantats
i que denoten l’amistat de qui ens els ha regalat.
Té Maria lluises i ginestes, sàlvies i farigoles,
romanís i estèvies, enfiladisses, i malvasies...
El meu paradís, amics, són les olors, i els ocells,
la calma, la pau i els lladrucs de l’As i l’Osasuna,
a l'ombra d'una morera i d'uns xipresos que dansen...
Un paradís on m’hi agradaria reposar-hi per sempre
quan com deia el poeta: “si puc tancar els meus ulls aquí...”

10.5.20

COM QUIXOTS


Com en una simfonia de música clàssica
va fent ruixats que colpegen la finestra,
breus, intensos, com sortits d’una regadora.
Ni un llamp, ni un tro, ni un sol gra de calamarsa
tant sols pluja fina molla i quasi horitzontal
que ens assota les cames, els peus, la vista,
que ens converteix en pocs segons i sense pietat
en una caricatura grotesca de Capità Pescanova.
Al costat els gossos arrufen el nas simulant somriure,
i no acaben d’entendre la dansa estranya de paraigües
que intenten inútilment lluitar contra un ser superior,
una espècie de Quixot lluitant  contra molins tossuts.
Ens miren de manera burlesca, i pensen; “que en són d’animals...”