4.3.20

LLADRUCS



Ara que tot, poc a poc es descompon
potser caldria que tornéssim als orígens.
Aquells instants en que tots érem autèntics,
valents, esperançats o simplement covards,
dignament esperançats i dignament covards.
Aquells instants en que la llum, era tant lluny,
i que vegetàvem per corriols esmaperduts
i no calia que ens miréssim uns als altres als ulls
perquè tant sols eren miratges sense vida.

Sembla que enyorem ara aquella vida còmode,
aquell restar tranquil·lament lligats a un pal
amb l’olla de menjar bullent i el bol d’aigua,
i aquell deixar anar quatre lladrucs desesperats
quan alguna tènue injustícia ens revoltava.

Com som...Hem tingut la lluna a tocar dels dits
i seguim preferint la fastigosa veu de l’amo...