LLADRUCS

Ara que tot, poc a poc es descompon

potser caldria que tornéssim als orígens.

Aquells instants en que tots érem autèntics,

valents, esperançats o simplement covards,

dignament esperançats i dignament covards.

Aquells instants en que la llum, era tant lluny,

i que vegetàvem per corriols esmaperduts

i no calia que ens miréssim uns als altres als ulls

perquè tant sols eren miratges sense vida.

Sembla que enyorem ara aquella vida còmode,

aquell restar tranquil·lament lligats a un pal

amb l’olla de menjar bullent i el bol d’aigua,

i aquell deixar anar quatre lladrucs desesperats

quan alguna tènue injustícia ens revoltava.

Com som...Hem tingut la lluna a tocar dels dits

i seguim preferint la fastigosa veu de l’amo...