31.3.08

MARXA DE CIRC PER A UN ESCARMENT


Volien matar l'alegria, i toparen amb el clown
i l'engarjolàren, l'intimidàren i el circ es quedà
sense el més volgut actor. Volien matar l'alegria...

el somriure, serà esquerp, les idees amputades. l'ambient gèlid...

El ramat d'actors, esdevé ramat de xais, escarmentats, tristos.
Volien matar l'alegria...

les ordres seran estrictes, les respostes incontestables
les consignes acomplertes...

El clown, estimat per tots, ha deixat sols
al trapezista, al domador -ara domat-
a l'amazona tant bonica, als equilibristes i al mag.

Sota la carpa del circ, el clown, calla i plora.

PESSEBRE AGONITZANT


La molsa es cobria de sang.
L'Anunciata va caure abatuda per trets enemics.
Els pastors que atiàven el foc, varen correr als refugis.
El pescador, pescava ocells negres, negats de petroli.
Fins i tot el caganer, destil·lava pestilent diarrea.
Els tres Reis, no vingueren en senyal de condól,
el diable tampoc...la feina, era feta!.
I a la cova fredor
la mula malalta de SIDA, el bou, tot cagat,
Josep i Maria, amb Jesús amagats...
Aquest any el pessebre, se'ns ha omplet tot de sang.

LA GUERRA DEL GOLF


Gegant d'onades blaves
com un drac que esquitxa baves,
com un valset relaxat, breu.
Com un refugi pel perdut,
una orquestra ben entonada,
com una verge violada,
com el reflexe massa fidel
del temps que fuig.
Com l'aligot que obre les ales,
com el destí que mai no acaba,
al mar, la PAU fou destronada
per nous pirates malparits.

30.3.08

ELS CAVALLS DE FOC


Amb cavalls de foc, remuntaren muntanyes de cotó,
amb fuets d'acer, referen els barrancs de l'oblid,
amb nits de por, transfiguràren memóries de sempre.
Caminàren buscant recer en cada gra de sorra,
oblidant que darrera, quedàven veus desposeïdes.
Caminàren , pensant-se hereus del temps i de les pluges,
creient-se hereus de tot, i de més.
Poc a poc, les llàgrimes, es feien sagetes d'argent,
brutalment clavades en cervells d'userda.
Poc a poc, l'escorça queia de l'arbre
per fer-se brassa ardent, oblidant d'on provenia.
Poc a poc, els cavalls de foc, desfeien i desfeien muntanyes de cotó,
prats sembrats d'il·lusions, arbres vigorosos i centenàris,
i quelcom ocult dels nostres cossos,
es perdia en la profunditat de les tenebres

A LA PADRINA CONSOL


Sobtadament
el teu cos es perdía en el pou de la mort
sense fer cap nosa, ni demanar permís,
sense dir adèu, sobtadament.
De dins el taüt
ix encara un aire fresc
i la mort t'acull amb cançons de bressol,
sobtadament.
Ens deixes incréduls
d'uns instants tant freds i furtius,
hi va molt, de tenir-te a que ens manques.
Sobtadament Consol, ens has deixat desconsolats.

LA TEMPESTA


La tempesta feia volar els teus cabells
desendreçant la seva bellesa,
i el cel s'esgarrifava amb cada llampec.
Els nostres llavis junts, s'humitejaven
amb la fredor de la forta pluja
i les robes ja xopes dibuixaben sinuosos
els nostres cosos, simulant-los nus.
Cada tro, ens retronava les orelles
i ens feia esclatar el cap.
Desprès a terra, satisfets d'amor
deixàvem que l'aigua ens beneís la cara i el sexe.

28.3.08

LA PUJADA


Maleía amb força cada passa
que em robava segons
de la teva companyia,
i aquell rellotge inexorable
m'acostava al so estrident
i esquinçador de la sirena.
Després, retornava cap a casa
recodant el balanceig dels teus malucs,
dibuixant alegres espirals
pel vell empedrat de la pujada.
I a ben segur que no era fred
qui dibuixava la meva rialla enmirallada,
doncs sols d'imaginar-te tota nua
m'estremia com el cor que em rebrincava

27.3.08

VELLETA DEL CARRER LLIBERTAT




Potser la meva primera poesia, escrita als meus 13, 14 o 15 anys, d'això en fa una eternitat.


(fuig el temps, i ve la mort, i amb ella, el repàs a tota una vida. Repàs melós, per a tot aquells que han tingut la força de fer-se'n dignes)


I ara que veig el portal, brut, deixat, vell,
recordo amb enyorança la velleta.
Papers, teranyines, aquells corredors i cortines
que els anys i la pols han cobert
avui que fa un dia de fred, recorden també la velleta.


I ara, en obrir el portal, inunda la casa un grinyol,
i endevino el seu passat, amb les seves nits de dol.
La guerra, la patí a les carns, la por
i més tard la fam que van passar els perdedors,
i la rancúnia que ho invadia tot plegat.
Quantes vegades degueres plorar de ràbia,
quantes coses hauràs vist que ens han robat,
quantes vegades t'hauran escopit a la cara,
i quants litres de saliva, hauràs empassat.


Però ara, en el moment de la represa
guarnies ben foll el vell portal per Festa Major,
o amb quatre barres per la Festa Nacional.

Ara passats els anys, tornes les escopinades
una a una amb la força de la raó,
ara, passats els anys, tornes la rancúnia
amb el perdó, sense l'oblid.

Ara, passats els anys, mories
però no de ràbia ni vergonya com ells volien,
sino de vella i amb el cap ben alt.


Velleta del carrer llibertat
cada cop que veig el teu portal
s'omple el meu cor d'orgull,
i els ulls de timides llàgrimes
que no deixaré caure per que les perdria,
i les guardo sols per tu.


Festa Major de Gràcia -1976

SOLSTICI



Regnava la primavera
no sols als camps,
també als teus ulls,
i jo et veia tant bonica
allí estirada sobre l'herba...
No sabia que dir,
jo era tímid, com el solstici
que no volia entrar
per no destorbar-nos.
Aleshores tendrament,
acostares els teus llavis als meus
fent-me estremir com un nadó.
no feia falta dir res.

Després, sense pressa
estirats al terra, agafats de la ma,
esperarem que les hores
consumissin l'estació
en un dolç solstici d'amor.





GUANTANAMO


(Des de la convicció que tota persona, hagi fet el que hagi fet, te dret a una defensa i un judici just)

Vam tornar dels foscos calabossos

encegats per la terrible llum del sol,

amb els ulls imflamats i enllagrimats

oloràvem les aromes que feia mesos haviem oblidat.

Era plena primavera, i tot feia olor de vida.

Teniem tots els sentits en estat d'alerta, el gust, el tacte, l'oïda,

i semblava que la sang lentament tornava a lloc.

Vam deixar els foscos calabossos

plens de crits, de dibuixos, de desitjos,

solcats de barrots i parets fosques.

Varem deixar-hi per sempre les fredes ànimes

vagant com fantasmes penedits i desposseits

d'un temps que mai ningú no ens tornarà.

Un temps ple de tortures i vexacions,

mancat de tota defensa, dret o dignitat

en un bocí de terra que sempre presumeix

de ser el far, de la més alta llibertat