30.11.18

TERRA LLIURE


Segueixo el batec del meu cor
i segurament d’equivocació en equivocació,
refermant-me en el que sento i penso, sóc tossut.
Veig al meu voltant, massa claudicacions i rendicions,
veig que tot es dilueix com en un cafè calent i escumós,
i trobo a faltar el puny alçat i combatiu, l’ensenya i el cant.
No tinc ganes de rendir-me, ni en la més ignominiosa mort,
seguiré cavalcant al llom de les idees , amb la falç  apunt,
amb la camisa roja d’en Rubianes i en Gila, i la negra de l’Ovidi,
seguiré a lloms dels que sempre perden i tossudament remunten.
seguiré somniant en la idea, diuen que utòpica, d’un mon més just
i d’una terra lliure, neta, desvetllada, justa i feliç.

AURORES BOREALS


He palpat tant propera la indiferència
que m’ha colpit, com el guant d’un boxador.
Ha estat tant clara i diàfana, com el sol,
com la refotuda lluna plena que brilla
furtant-te estrelles, oses majors i polars.
En aquest desert de sorres daurades i fines,
desfaré camins que ja quasi desconec ,
i que el vent del nord s’esforça en esborrar.
I tornaré  a aquell espai líquid i amorf
on només podia abraçar-me a mots.
Tant sols a versos sense rimes ni mètriques.
Avui he vist clar l’adéu a l’escalfor i el frec,
a l’aventura i la dissort,  a la frisança i el plaer.
He marxat entristit i desvalgut,frontera enllà,
i m’he quedat per sempre més, sense aurores boreals...

26.11.18

THE ROLLINGS -Xavier-


La veritat, només recordo l’Angie.
Jo era més de Beathles, de Llach,
de Maria del Mar i Raimon.
La música “moderna” m’atabalava,
massa crits, massa soroll, massa de fora...
Tens raó en el que penses:
“quantes coses et vas perdre de petit...”
I potser tens raó. Massa coses a recuperar...
Però ves per on, recordo l’Angie, això si,
i les festes amb els amics, amb música,
i aquella bola de cristalls que marejava,
i la sensació de ballar agafats, molt junts,
la cançó d’aquells nois dolents i peluts,
que en un moment donat, s’acaramel·laven
i cantaven a l’amor i el desamor,
a la riquesa i la pobresa d’una relació impossible,
a l’enyorança d’uns ulls irrepetibles...
Angie, Angie, they can't say we never tried.

I aleshores en les darreres notes
acostava els llavis i fregava els seus
que no eren ni de bon tros com els d’en Mick...

DISLÈXIA -Ester-


Tant se val, l’ordre de les lletres,
el significat de les paraules,
el sentit de les frases.
Tant se val la velocitat
a la que et funcioni el cervell,
la lentitud de la lectura,
l’embarbussament del pensament.
Tant se val la dificultat d’aprenentatge,
les confusions o alteracions.
Tant se val la repetició d’aquell mot,
que et serveix per pensar i agafar aire
i seguir pensant, i seguir rumiant:  “vale”,
i tant se val  que sigui un barbarisme,
o potser un recurs  recurrent i divertit.
Tant se val que allò que volies ho violes,
o allò que prendries , ho perdries...
Volies una poesia per a la teva dislèxia,
mentre ens captivaves amb els gests,
amb els mots, amb els ulls empetitits,
i tota tu desprenies facilitat....
Felicitat.....Beneïda dislèxia.

18.11.18

L'EBRE -Gandesa-


Segueixen vegetant els fantasmes de l’Ebre,
amb la seva joventut intacte i amputada,
amb les armes carregades d’odi i metralla.
segueixen amagats a les fredes trinxeres
plenes encara de sang, fang i ràbia,
plenes d’incomprensió i venjança,
plenes de por, plenes de dol, de llàgrimes.
Segueixen amagats amb els seus uniformes,
amb les seves medalles, les seves casaques.
Segueixen amagats per rieres i marjals
amb bales encastades a les costelles,
amb membres  ennegrits i gangrenats
amb visceres escampades com el temps,
les alegries, les raons...La guerra , la puta guerra...

I en la visita guiada, la Pilar que ens endolceix les paraules
que ens explica històries, enjogassadament amargada.
Ens explica i ens parla de dignitat en un celler modernista,
d’una ciutat que va salvar la vida per una cooperativa,
després d’empassar-se cent mil morts a les seves serres.

Cent mil joves, sense joventut.
Cent mil joves inoculats d’odi.
Cent mil ànimes que vaguen.
Cent mil homes bruts de sang....