27.12.21

ULLS I MIRADES 13 -ROGER-

Com un cirurgià

he descavalcat ulls de les seves conques.

He intentat engolir totes les seves belleses.

Com un pidolaire, he mendicat pupil·les,

mirades o simplement instants de llum.

He cercat en cada fotografia una llavor d’or,

una mina del rei Salomó on fer-me ric,

i me n’he fet amb cada descobriment.

I he trobat tresors, i tant que n’he trobat,

i m’he banyat nu en cada mar d’iris,

en cada llambregada d’ulls furtats.

I avui he topat amb tu, que et tinc a prop,

i he descobert que les coses més boniques

són sempre les properes, les nostres.

He vist en tu, la màgia de la joventut,

la insolència de l’adolescència d’antuvi,

i he decidit que potser ja n’hi havia prou,

que havia trobat per fi la meva Nirvana...

fins que uns altres ulls, una altra mirada,

em sedueixi prou per tornar al vaixell

que du a la meva enyorada Itaca...


ULLS I MIRADES 12 -MARIAN-

A pocs centímetres de la més pura bellesa, s’atansa l nit més blava dansat per pupil·les com en un mar tendre, lluminós i encalmat. I el blau de tots els blaus, perfora mapes, trenca esquemes, dibuixa contorns i horitzons, esquitxa calma, i retorna mandrós al seu nucli. Ens deixem portar pel seu vaivé insistent i voldríem no despertar mai més d’aquest somni, entre líquid i escumós, entre flonjo i electritzant. A pocs centímetres de la més pura bellesa, nedo com dofí entre les aigües dels teus ulls.

20.12.21

ULLS I MIRADES 11 -SUE ELLEN-

 

 Pausadament rebel

em mires entre curiositat

i urpes esmolades.

Les tonalitats de pell

et fan semblar entre seductora

i terriblement perillosa.

Et vull així, dòcil a estones,

i rebel per sempre més,

aritogàtica i quilla de barri,

aquesta barreja meravellosa

de sensualitat assassina.

Mira’m,

acotxa’t a les meves cames,

i quan intenti acaronar-te,

deixa anar les ungles,

no ets la mascota de ningú.

17.12.21

PARAIGÜES

 

Em refugiaré en les paraules

quan la borrasca de l'esperit

vingui a xopar-me l’ànima,

amb la crueltat persistent

que tenen les llevantades.

Obriré el paraigua caduc,

aquell que du gravat el nom,

que tapa just el que ha de tapar

i deixa a l’aire lliure els espants,

les males idees, les vergonyes.

Esperaré que escampi la pluja

i després sortiré a olorar

tots i cada un dels vells racons,

on passejàvem a la infantesa

quan érem innocents de tot,

i el pas del temps encara

- i és molt dir -

no ens havia tornat covards

i terriblement acomodats.

Em refugiaré en les paraules,

quan escampi i tan sols

quedin els núvols del teu somris.


15.12.21

ULLS I MIRADES 10 -AUTORETRAT-

 


Amb els ulls oberts

i el centre de gravetat descentrat,

puc veure la línia de l’horitzó,

aquella línia imaginària llunyana

que em recorda que totes i tots caminem

pausadament i entre rialles, cap a l’autodestrucció.

Tot perfectament programat i decidit,

sense més esperança que la que aquella

que cadascú es vulgui fabricar a mida.

Autodestrucció com a espècie, com a individu,

com a país, com a llengua, com a societat.

Restem indefensos per la nostra pròpia covardia,

per la nostra insultant i absurda inacció,

per la nostra enorme estupidesa amanida de mandra,

per tants i tants litres de vaselina consumida,

que d’això es tracta, simplement de consumir,

la paradoxa de tot plegat, consumir per consumir-nos.

Fer veure que lluitem sense moure un dit,

amb un seient perfectament configurat

amb la forma obscena i egocèntrica del nostre cul.

Amb els ulls oberts i cansats, visualitzo l’apocalipsi,

resumit en una selfie, altrament dit, autoretrat.

13.12.21

ULLS I MIRADES 9 -ROSA-

 Els dies trontollen

amb l’energia dels nou-nats,

els que han redescobert en la natura

una manera d’omplir el vell cistell

de fruites fresques de temporada,

aquells que han decidit ser lliures,

jugant-s’ho tot a una carta, la bona.

Els que han triat el bé més preuat,

aquells que han decidit viure i riure,

i en la mirada transmeten llibertat. 




10.12.21

ULLS I MIRADES 8 -PILAR-

 


M’he llevat, buscant un verd,

no sabia molt bé de quina tonalitat,

simplement un verd, que fos intens,

que fos lleuger i a la vegada sincer.

He trobat un verd interrogant,

un verd fiscalitzador i enigmàtic,

un verd que malgrat tot desprèn pau.

M’he llevat buscant un verd,

i he trobat tots els verds de la natura.

9.12.21

ULLS I MIRADES -FERRAN-

 


De petit

et cantava cançons de bressol, de l’Albert Pla.

Em miraves amb els ulls oberts, esbatanats,

i sempre reies primer amb els ulls, com ara.

He furgat durant anys en la teva mirada

per intentar entendre la lluïssor que desprenia,

aquella curiositat innata que et governa els dies,

aquella bondat infinita de sota les pestanyes.

He somniat tenir una mirada neta com la teva,

i sempre m’he quedat curt per a descriure-la.

No deixis mai que cap grisor la malmeti,

que cap destí imprevist, tèrbol i covard

et faci aclucar els teus ulls, com dos fars

en la més negre i terrible tempesta.


8.12.21

ULLS I MIRADES -GEMMA-

 

Esbojarradament els cabells

intenten malmetre la calma,

aquella calma que transmeten

els teus ulls verds i insubmisos.

Solcats per canoes d’augment

naveguen valents entre onades

en forma de belles arrugues

que t'humanitzen la cara.

Ulls que abracen càlidament

a cada batec, a cada cantonada.


7.12.21

ULLS I MIRADES 5 -ADA-

 


Segueixo embadalit mirant-te.

La corba de les parpelles,

la fragilitat de les pestanyes,

la perfecció lluminosa de l’iris,

el color blanc de l'escleròtica,

la llum intensa de les pupil·les,

el llagrimal sempre a punt,

a punt del plor i la rialla,

a punt d’emmirallar-se

a punt.

La corona estilitzada de les celles...

Però sobretot, la lluentor de la mirada...

I alguna pota de gall encisadora.

ULLS I MIRADES 4 -N'DONGO-

 


He palpat molta negror als teus ulls,

massa por per tan poca edat. Massa.

La mirada es desvia del front, poruga,

res és al seu lloc, tot naufraga, tot put.

Poca esperança, poca taula de salvació

per reflotar tanta bellesa infantil robada.

Tan sols trossos de fusta suren al voltant

per jugar a imaginar canoes i vaixells,

i enmig de la nit, dues esferes blanques,

que li envolten la cara i les pupil·les

acompanyen a una lluna entre tanta negror.

ULLS I MIRADES 3 -OSASUNA-

 


Mirada trista per un tros d’os,

res de nou, la vida quotidiana,

aquella que ens persegueix,

la que ens acarona i acompanya.

Res de nou, ni en el món animal

ni en les misèries més humanes.

L’Osasuna em mira entristida,

i els seus ulls marrons i brillants

em besen amb les pupil·les

mentre tinc l’os a les mans.

ULLS I MIRADES 2 -MONTSE-

 



 La tristor, no pot amagar mai la bellesa,

ni tan sols l’amargor, obviar la dolçor.

He vist en uns ulls, la verdor del mar,

la lluïssor amagada de l’esperança.

Res és prou trist per a ser tingut en compte,

res prou estrany per amagar aquell imput

que ens transporta als estadis meravellosos

que s’obren com telons carmí de teatres

on la vida recomença cada dia, cada nit,

cada matí, cada ahir, cada demà, cada sol.

Les pestanyes ondulades fan d’onades

i la verdor de les pupil·les ens commou.

L’horitzó potser no es tan llunyà com sembla.

Milions de gavines ens acompanyen el pas.

 

ULLS I MIRADES 1 -MARIA-

 

 Tots els naufragis, en un sol naufragi,

i aquell color marronós que agafa el mar

quan s’esvalota, es confon, s’enterboleix.

Tots els naufragis dins una pupil·la sorpresa,

que mira espantada com el món s’enfonsa

o tan sols sura dins una fràgil closca d’anou.

Tots els naufragis atlàntics ple d’illes petites,

ple de monstres marins, alats o terraqüis,

de volcans esverats, rebels o entremaliats,

i ple també d’autèntiques mirades fascinants...

24.11.21

DE NIT

 


Si m’has de dir alguna cosa diga-me-la de nit,

quan els ulls clucs m’acostin a l’estimball dels somnis

i les llumetes dels estels parpellegin al nostre voltant.

Parla’m fluixet, sensualment, per fruir de la pell de gallina

que el teu timbre de veu em causarà en sentir el xiuxiueig.

Diga’m el que vulguis, el que sentis, però que sigui de nit,

on els mussols ens regalen el seu cant monòton i repetitiu,

on les bruixes es pentinen a la llum de la lluna fosforescent

i els nans dansen al voltant de les fogueres enceses als boscs.

Parla’m de nit, com ho faries amb tu mateixa i explica’m

sense perdre cap detall, tots els teus somnis, les teves il·lusions,

tots els teus orgasmes, totes les teves aventures i desventures.

Si m’has de dir alguna cosa, fuig del sol, refugiat en la nit,

palau dels somnis, dels sons, i de totes i cada una de les delícies.


1.11.21

MARIDATGE

 


En honor a la majoria,

els que no hi són i mai més hi seran,

els absents, els enyorats, els difunts,

llenço un ram de flors fresques al vent

i deixo que caiguin en les profunditats

d’aquell abisme fosc que tinc als peus.

I en aquella barana meravellosa i fascinant,

amb el vi dolç jugant entremaliat al paladar,

amb Barcelona al fons plena de llumetes,

la boira que mig tapa la caixeta de jocs

d’aquell Tibidabo de la meva infantesa,

deixo impregnada la imatge enjogassada

de dos amants joves i inexperts que es besen

transformant aquell maridatge en un joc màgic,

en un instant plenament irrepetible de sabors.

Els miro amb enveja, mentre la boira inusual

els converteix en una absurda calcomania

d’aquest paisatge amb milers de gotes de plugim

mesclades amb saliva i carmí, amb desig i passió.

I torno a mirar l’estimada Barcelona fonent-se ja

en una pluja torrencial, com feia molts anys,

on els paraigües es dobleguen i els sense sostre

s’aixopluguen en estances d’uns caixers inexistents,

-maleit capitalisme que nega fins i tot l’aire i l'alè

als pobres miserables que ja no tenen res de res-.

En honor a la majoria,

als qui ens han deixat al llarg dels anys i segles,

llenço des d’aquesta talaia que ens ha regalat el temps

un ram preciós de roses a destemps, de gladiols,

de margarides ja pansides com les il·lusions...

I com deia la pel·lícula, acompanyo la imatge del petó

amb un: «sempre ens quedarà Barcelona...»

23.10.21

HIPNOSI

 

La he mirat fixament als ulls, intentant hipnotitzar-la.

He acabat despertant en una trista sabateria

mirant com s'emprovava unes sandàlies.

13.10.21

MENSTRUACIÓ

 

com un volcà i em regalimen

litres de lava per les cuixes,

i se m’escapen els somnis

per les butxaques foradades,

on només hi guardo ja una bala,

per si de cas un suïcidi o crim

m’assalta el pensament o l’idea.

Menstruo

i em deixo anar per carenes

destruint al meu pas qualsevol resta,

qualsevol refugi d’enteniment,

o aquell miratge translúcid

que vaig imaginar en els teus ulls

aquella tarda on ens estimarem

sota els arbres d’aquell penya-segat,

amb totes les llums parpellejant.

Menstruo

amb els sons d’aquella cançó

que escolto cada vegada que l’ànim

se’m descompon i m’abandona,

i torno a pensar en aquella bala

d’aquella butxaca foradada,

i en aquell miratge translúcid

i en els teus ulls mirant-me

just al caire d’aquell estimball

meravellosament natural i càlid.

Menstruo a cada pensament.


minúscul


 

He escrit en minúscula el teu nom

perquè tot el que estimo és minúscul.

Després he lloat la PÀTRIA, LA BANDERA,

L’HONOR, LA GLÒRIA,

L’HIMNE, LA RELIGIÓ i totes i cada una

de les TRADICIONS MIL·LENÀRIES.

26.8.21

SOLITUD

 

Em fa por la solitud,

perquè és en la solitud que em descobreixo,

on entenc el què sóc, el que he estat, el que seré.

M’espanta el meu propi jo,

descobrir-me, redescobrir-me, inventar-me.

El meu jo, aquell que he modelat i construït,

aquell del que he renegat i després destruït...

Una sensació estranya de temor i de vertigen

M’espanta i em sedueix, estar sol amb mi mateix.


18.8.21

LA FINESTRA

 


Cada capvespre penso que tot va a la deriva,

que tot està per fer i desfer, ocult en el no-res.

Veig la lluna orfe, obrint-se a cops de colze,

el seu feixuc i repetitiu camí entre les estrelles,

i penso en tu, abandonat i abandonada de tot,

en tu que encara creus en els homes i les dones,

en tu que vius enganyada i enganyat d’un demà,

que serà millor, és clar que sí, perquè tu ho has decidit,

i se m’escapa un somriure sorneguer i melancòlic

perquè m’has recordat la meva ja llunyana joventut,

on creia que tot era possible, i creia en Déu i els àngels,

i veia verges Maries, perquè abans, n’hi havien més,

i en uns pastorets que sempre deien que havien mort el llop,

i ara m’espanta fins i tot un pobre assedegat porc senglar,

i protegeixo el meu jardí creat a pols de terra dura i seca,

i compto els dies endarrere i no pas com caldria, endavant.

Perquè tot s’ensorra, i girem la cara per negar-nos-ho

i viure així una mica més feliços com l’estruç,

o com en pobre Pinxo, aquell eriçó que cada dia

menja de la resta del pinso que li deixen els gats

a l’ampit d’una finestra que fa temps que ho acull tot...


ARDENT EN CAPELLA

 

Vaig demanar com a darrera voluntat

de condemnat a mort,

ballar un vals amb la Reina.

Arrapar-me, ardent com estava ja en capella

a aquella cintureta fràgil,

olorar, ni que fos una vegada,

la ferum de la corrupció.

Abraçar-la, sentir el seu cos

contra el meu i sentir el que envolta,

tot el que ella toca i sent.

Vam ballar el vals breu

amb dos músics a la cel·la.

Ella va tornar a la seva...feina.

L’endemà, jo ja no hi era,

li havia furtat però, tot el seu perfum.


KAIXO

 


Em segueix el so dels esquellots

i la solitud més profunda entre els boscs d’Aia.

Em segueix tan sols la meva ombra

projectada sobre la boira persistent.

Avui tampoc ha sortir el sol,

ens ha deixat sols a mi, amb el meu esperit.

Hem aprofitat per xerrar de tot i de res,

de la vida, i dels instants plaents i dolorosos.

Una altra ànima solitària ens ha llençat un «Kaixo»,

M’he posat un dit a l’orella

fent veure que xerrava per telèfon,

en aquell lloc remot i sense cobertura.

M’ha creuat amb un somriure displicent.

LA PRÒSTATA

 

Tot ell put a cervesa i tabac.
Seguia als seus seixanta-un
portant aquella samarreta
esparracada d’Eskorbuto,
i movia el cap com un gosset
d’aquells antics de cotxe,
endavant, endarrere i endavant,
amb ritme dubtós i patètic.
Escoltava absent la música,
la música que podia ser una altra
però era aquella, la seva:
«Las vueltas que da la vida
el destino se burla de ti
dónde vas bala perdida
dónde vas triste de ti«
Los Suaves i el seu so estrident,
les seves lletres prenyades de fracàs,
la seva música enganxosa:
«Fuiste la niña de azul
ahora eres la vieja verde
como se porta la vida
cuando vales lo que tienes «
I ara se sentia aquella niña de azul,
i veia que no tenia res sota la capa,
aquella capa de mil homes ronyosa.
I demanava una altra Estrella
i obria l'infinitèsim paquet de tabac,
i movia el cap endavant i endarrere,
per sentir-se encara partícip
d’aquella joventut que l’havia abandonat.
Les petites gotes d’orina
eren el recordatori de la pròstata malmesa...

31.7.21

TITELLA

 

Com l’economia

com la pandèmia,

com el país,

com el futur,

com la democràcia

com totes i cada una de les maneres

de fer i de ser, dels homes i les dones,

com tot això, penjo d’un fil, de dos o tres.

Algú, més espavilat que jo em controla

en tots els actes. Ballo sense música,

canto sense veu, em fa moure la mandíbula,

em fa moure la mà per demanar o declamar,

i si m’ho mana per alçar-la de manera marcial.

Depenc d’ell, sóc ell.

Igual que ens fan els bancs,

igual que ens fan els polítics,

igual que ens fan els tecnòcrates,

els jutges, els prevaricadors,

els maltractadors masclistes,

els homòfobs, els racistes,

els desnonadors de vides i riures...

Penjo d’un fil, de dos o de tres,

viuen en mi, viuen per mi, juguen amb mi,

fan de mi un ser patèticament depenent,

aixeco la cama, moc el braç, a vegades tanco els ulls...

Penjo d’un fil i faig gràcia als que em miren

sóc ben igual, que tots vosaltres.


TITELLA 2




Els ulls de l’infant no veuen els fils

em miren als ulls, sorpresos.

He entrat en la seva infantesa

he profanat la seva imaginació,

ballo per a ell, em moc pel seu somriure,

floto sobre l’escenari com una bombolla

i després reposo dins una capsa de cartró.

Vaig sortir del no-res, com tots vosaltres,

d’unes mans amigues que em modelaren.

No vaig sortir de cap costella d’Adam,

no vaig visitar mai cap paradís

ni vaig menjar cap poma per a ser expulsat.

Conec el meu creador. Us porto avantatge

17.6.21

SÓC D'UNA TERRA...

 

Sóc d’aquesta terra, sense esquerra.

D’aquesta terra privada que renega del bé públicament

que ho tapa tot amb banderes i consignes esbiaixades.

Sóc d’una terra, que no té esquerra,

on els més miserables es deixen comprar per una idea de nació,

que passa per davant de la gana, i trafica desolació.

Sóc d’una terra que tan sols té dreta

i que mai de la vida s’ha preocupat de donar veu als que ploren.

Una terra que maltracta els vells, i deixa sense feina els joves,

que mai no s’ha cregut prou valenta per reclamar els seus drets.

Una terra mesella i covarda que es deixa comprat per bocins de pastís,

en una taula plena de menges i begudes exquisides,

que es ven sense vergonya ni mala consciència la llengua.

Sóc d’una terra, que mai tindrà esquerra. Sóc d’una terra que fa patir...

Sols el poble salva el poble.



VOT

 

No blanquegis. Tu ets hereu d’allò.

Ets hereu dels qui van tancar en camps d’extermini

jueus, homosexuals, rojos, innocents. Ets còmplice.

Ets hereu i còmplice de cada tortura i maltractament.

No t’amaguis sota cap bandera, ni idea fastigosa,

sota cap lema, ni cap pancarta ni cap color patriòtic,

ets simplement part d’aquella tragèdia miserable.

Un paper, simplement un paper, un vot en una urna,

i t’has convertit en una bèstia inhumana i tragicòmica.

Simplement formes part d’aquella merda feixista,

d’aquella intolerància, de tots i cada un dels crims,

de totes i cada una d’aquelles morts. Ets part de tot això

i de res et servirà tapar-te les vergonyes amb àligues,

amb fletxes, amb sigles, amb arguments d’unitat.

Simplement ets merda, com ells, ni més ni menys.

I quan et miris al mirall cada matí, hi veuràs reflectits

aquells pijames balders, i els ossos escadussers que amaguen.

Veuràs, si et queda un gram de dignitat, que t’aprimes,

que la gana et supera, que la por terrible et supera,

i no sabràs per què, i serà el teu karma beneit i justicier.

Ets part indissoluble d’aquella tragèdia, d’aquella ignomínia,

i el pitjor és que te’n sentiràs ben orgullós....

Potser tu mai mataràs ningú, però has posat en un altar

aquelles besties que maten i executen cada dia

llibertats, consciències, fes, i vides, sobretot vides...



15.6.21

NUA

 

Tant sols una cadira en la platja buida.

Una cadira blava arran d’onades

i ella completament nua i estassada.

Amb els braços oberts, els pits nus,

les cames obertes entomant l’oratge,

nua, completament nua a mercè del mar.

Sentia la pell eriçada i com el sol càlid

la prenia en un coit endolcit i tendre.

Sentia com el mar s’apoderava del seu ser,

com la salabror li penetrava cada porus,

mentre esperava pacientment i excitada

que el Deu Neptú la prengués sobre la sorra.



2.6.21

EL MEU DNI

 

El meu dni,

posa clarament que em dic Joaquim,

malgrat que tothom em digui Quim.

El meu carnet també, posa el meu pare

per davant de la meva mare: Ponsa i Fernández

com cal en el patriarcat on vivim.

El meu carnet, m’ha assignat un número,

aleatori i incomprensible, amb la lletra H

de Huelva, de Huesca, o d’Hòstia.

El meu Dni, diu que vaig néixer a Barcelona,

quan tothom sap que vaig néixer a Gràcia.

El meu carnet, diu que sóc home,

sense que cap policia ho hagi comprovat mai.

El meu carnet té una foto antiga,

on no m’assemblo de res, una foto mal feta,

que si la mires bé, no em fa ni més jove

El meu carnet diu que sóc espanyol...

El meu carnet diu que sóc espanyol...

El meu carnet no és més que una burla,

això sí, perfectament plastificada.


1.6.21

ENVELLIR

 

 Avui com cada dia tornaré a envellir,

de fet, un dia més, igual que ahir i abans-d'ahir,

i quan em desperti, tornaré a pensar com ahir,

en tot el que he fet bé, i tot el que he errat.

En totes les il·lusions que han quedat pel camí,

i en les inesperades que he pogut assolir,

en els petons que he donat, en els que he rebut,

en els petons que he perdut, en els que he enyorat.

Avui com ahir i abans-d'ahir he tornat a envellir,

i seguiré pensant que envellir està bé, que cal,

que respirar és bonic, il·lusionar-se és imprescindible,

que cada dia neix amb el sol, una petita utopia,

que cal preservar-la perquè res vagi en orris

i perquè el temps no se’ns escorri de les mans,

sense haver fruit els instants de plaer.

Avui, com ahir envelliré una mica més,

i em solcaran la pell, petites arrugues dolces

que no aconseguiran restar-me els somnis,

ni les utopies que conreo nit a nit

que malbarato dia a dia, en aquest món tan ensopit...

23.5.21

ROSER

 

Alguns, juguem amb paraules.

Les endrecem, les desendrecem,

les polim, les barregem, les escrivim,

en fem puzles i figures polièdriques,

en fem dogmes i després com Déus,

pugem als nostres pòdiums ridículs

i ens pengem medalles imaginàries.

Alguns inclús tenim la santa barra

de dir-ne sense escrúpols poesies.


D’altres fan de qualsevol cosa poesia,

un dinar, un espai, uns objectes, una rialla,

una unió d’amics diversos al voltant d’un espai.

Inventen, juguen, fan lliscar les mans en fang,

Creen, sobretot creen, viuen, sobretot viuen,

allunyats o no, de les paraules tèbies i fàcils.

Creen vida, creen poesia, creen estats d’ànims.


De tant en tant, fan viatges en la imaginació,

agafen avions, trens, vaixells, tots i cada un,

amb un sol destí, aquella Ítaca somniada,

i en la seva manca d’individualisme inútil,

arrosseguen gent, els fan partícips del seu somni,

els porten a illes, a paradisos, a volcans...


De tant en tant, escriuen llibres

per tal que no quedi tot en la memòria

que a vegades s’esberla tràgicament,

entre fragilitats i massa presses absurdes,

amb el temps i les pluges, amb els sols,

amb els estius calorosos, i les eternes primaveres.


Formen part d’un tot que imaginen i creen cada dia.

Ja ho deia el poeta:

Hi ha persones que lluiten tota la vida,

aquestes són les imprescindibles...                                                                               

18.5.21

MEMENTO

 

Quan llegeixis això jo ja no hi seré,

però seguiran venint les orenetes

i faran els nius a redós del teulat,

i tornarà a florir la ginesta,

i el romaní seguirà inundant

el dolç repòs dels avis.

Seguirà bufant la tramuntana

acolorint-te de vermell les galtes,

i seguirà sortint el fum a la xemeneia

aquelles melancòliques tardes de tardor

on la gata s’arrauleix sobre les cuixes.

I seguirà existint la poesia planera,

la meva, la única que sé fer, sóc limitat.

I m’agradarà saber que em rellegeixes,

i que segueixes veient-hi en cada mot

totes i cada una de les primaveres compartides,

tots i cada un dels regals que ens hem ofert.

I tornarà la neu a malbaratar tots els Nadals,

i a servir per aigualir el got de Talisker,

mentre els tres reis passen aquest cop de llarg

i tots els tions dansen al voltant d’una foguera.

No hi seré, però seguiré surant pels brins de gespa.


DONA

 

M’agradaria, ni que fos un dia, tenir ànima

i poder entrar dins teu, res de sexe,

simplement sentir-me i saber-me dona.

Saber què sents, i com ho sents,

explorar-me el cos i celebrar-lo.

Saber com entens la vida, com la captes,

com l’abraces, com la defineixes,

i un cop entès tot, redescobrir-te.

Saber com estimes i com et deixes estimar,

com discerneixes totes les caigudes,

com relativitzes totes les tragèdies.

Què sents quan et maquilles i et pintes,

com és això de tenir cabell i anar en faldilles,

com vius, com rius, com és el teu orgasme...

Tant sols un dia d’ànima per mimetitzar-me...



3.5.21

SPOILER


 

He escrit un llibre de poesia.

No us explicaré el principi,

ni el fil, ni el desenllaç,

només us explicaré el final.

El dolent és el poeta.

16.4.21

COLORS



 Verd i colza, groc i userda

i el vent batent els colors

en aquesta primavera ufanosa,

i de tant en tant, una rosella

al mig del prat, roig lluminós,

esgarip pertorbador i subtil

destriant el groc de l’userda,

i el verd del colza...

DIABETIS

 

Se m’endolcia la sang

mentre se’m tornava agre el caràcter,

dolça balança, agre esperança

7.4.21


Renunciaria a totes les lletres que he escrit,

per tant sols escriure una sola cosa sincera.

Acaronar un a un els mots autèntics,

reflectir sense cap filtre les meves idees.

Deixar de ser aquell ser políticament correcte

i assignar cada bala, a qui crec que la mereix,

clavar cada clau a cada fusta de cada taüt,

fer esclatar cada explosiu allí on ho mereixin.

Renunciaria a tot si això em convertís avui mateix,

en aquell ser combatiu i venjatiu, que sé que sóc,

sense importar-me si són lletres de pau o de guerra,

deixant anar tota la bilis, tot el menyspreu

contra aquells que ens volen muts, inerts o morts.

Seria capaç inclús de deixar per sempre la mania,

i no tornar a teclejar cap més estupidesa pueril,

per a poder buidar sense embuts els pensaments,

i convertir-me, per fi, en aquella persona odiada

que tant sols falta el respecte per a poder ser ella,

sense importar-li el més mínim el què diran.

Aquell Rambo, aquell Van Damme de la poesia,

aquell Boris Vian, aquell Jackie Chan que reparteix,

aquell Bud Spencer que reparteix calbots i rialles...

Renunciaria a tot el que he escrit, per ser sincer un sol segon.


22.3.21

XISCLEN LES GAVINES

 

Xisclen les gavines,

talment com nens petits

demanant pit en una llar d’infants.

Xisclen les gavines

arran de l’aigua salada

en aquest matí tramuntanat.

Xisclen les gavines

i jo enyoro els dies

en el que els crits

omplien els carrers de llibertat.


PENJANT D'UN FIL

 

No veig el fil d’on penja l’ocell

que juga amb la tramuntana

restant immòbil amb el vent.

Quin retrat més bonic de llibertat,

aquest  pesarós dilluns al matí,

on tot sembla monòton i repetitiu.

Quina enveja sana deixar-se dur pel vent

i poder jugar a quedar aturat

sense haver de dependre de cap fil...


21.3.21

ENTRE POLLANCRES

 

Passejava per palaus de pollancres arrenglerats,

desfullats pel vent violent i insistent del nord

i tots es vinclaven al meu pas enjogassats.

Al meu enteniment encara hi ressonaven notes

d’aquella cançó de Txarango, “et recordo”

“t’imagino constant a traves de les nits fredes...”

i et veia borrosa lluny d’aquella línia d’arbres

ballant amb els peus nus i l’ànima batuda,

mentre les bombes ens queien aprop violentes,

i els ocells planaven contemplant núvols com bolets.

I la teva pell magra lliscant sota la brusa transparent,

com els dies que vindran de primavera acolorida...

“que tot està per fer, pots anar-t’en tranquil·la,

estarem bé...” i al teu costat aquell saxo daurat

bufant-te l’esperit rejovenit en plena maduresa,

i el vent fregant-me la cara amb la finestreta del cotxe

abaixada per deixar que m’envaís el teu somriure,

les teves, les meves ganes de viure i riure cantant.


5.3.21

CRIPTOSOMNI

 

CRIPTOSOMNI

 

M’he passat la nit

mercadejant somnis que no existeixen,

anant d’un cantó a l’altra de l’habitació,

solcant arestes que en realitat no hi eren,

creient-me un fantasma àgil i astut.

M’he fet ric en un instants i per sorpresa

ho he perdut tot en molt pocs segons.

He vist els teus ulls i els ulls d’altres,

he vist passar en un plis plas al meu voltant

tot d’imatges oníriques, irreals i imaginàries.

He patit un criptosomni, un somni a mida,

basat en coses immaterials que no existeixen.

Al final, just quan t’anava a abraçar

he recordat el criptovirus...


27.2.21

CATARACTES

 


Quan el mon desapareix de sobte

i la vista queda enterbolida per un tel

que tot ho enfosqueix amb negra nit,

i t’agafa una por irrefrenable que et pot,

i ja res és el que era, les passejades,

el sol que no veus, la lluna fosca,

els menjars, les manyagues, els prats,

els conills i l’herba fresca, els camins,

els bassals, els fems, els arbres, els rostolls,

i qualsevol marge és un gran estimball,

et converteixes en una extensió de corda,

et converteixes en un ser depenent i trist,

ja no et surten ni els lladrucs, ni recordes,

aquells racons on t’agradava gratar i ensumar,

i sents al costat l’home pigall que et diu:

“sóc aquí As, jo t’acompanyo, no pateixis”

i et refies de l’amic que sempre hi és,

i aixeques la cua i camines per indrets

que no veus, ni tant sols ja reconeixes....

22.2.21

BIBLIOTECA

 

Escric en el silenci de la biblioteca,

allí on els somnis suren entre mots,

i sento el zig zag del meu bolígraf

com a sintonia de fons immaterial.

El passar de les pàgines del costat,

i el frec dels llibres a la prestatgeria

d’algun estudiant àvid i encuriosit,

em sonen a melodia clàssica celestial.

Tot parteix d’un silenci dens i generós,

d’un respecte  de les línies i ortografies,

dels versos i els assaigs, de l’aventura

de descobrir conceptes i savieses.

Intento dibuixar amb mots aquell silenci,

i no trobo els mots  ni les frases escaients.

Tot em sembla massa pobre, massa escàs.


19.2.21

SORPRESA

 

Tot està dit, tot està fet,

ja res no sorprèn, les paraules

ja estan totes explicades, els  fets,

les fotografies, els acudits,

ja no sorprèn ni una aurora boreal,

ja  està vist. Hem arribat inclús a Mart

amb un artefacte sense vida ni ombra.

Ja sembla que tot importi ben poc,

no  hi ha idees noves, només violència,

als carrers, als hemicicles, en els mitjans,

i un poder que prem totes les llimones

de totes les cistelles possibles

per a fer un gran suc i desprès llençar-lo

tranquil·lament a la tassa del vàter.

El talent s’esgota, la il·lusió es difumina

com les llumetes d’un a gran superfície

que ja no obre, que ja ha tancat.

fins i tot la lluna i els estels brillen opacs

 

Ja res no sorprèn i tot és una gran sorpresa


HEMORRÀGIA

 

He d’ordenar les idees,

buidar el cap i cremar pensaments,

tot deixant que les coses es regenerin,

aturar aquesta hemorràgia de dies estèrils

en els que no passa res i el sol succeeix a la lluna,

i tot segueix de llum a foscor sense que res valgui la pena.

Cal aturar aquesta hemorràgia de dies estèrils i buides,

aquest anar i venir d’hores de són i caminades llargues

de camins que mai, mai, mai, porten enlloc.

Aquelles passes a la cinta caminadora que no es mou,

que no frueix de cap paisatge ni cap vent tramuntanat.

He d’aturar els dies estèrils per tornar a ser

el que sempre he estat. Res.