27.2.21

CATARACTES

 


Quan el mon desapareix de sobte

i la vista queda enterbolida per un tel

que tot ho enfosqueix amb negra nit,

i t’agafa una por irrefrenable que et pot,

i ja res és el que era, les passejades,

el sol que no veus, la lluna fosca,

els menjars, les manyagues, els prats,

els conills i l’herba fresca, els camins,

els bassals, els fems, els arbres, els rostolls,

i qualsevol marge és un gran estimball,

et converteixes en una extensió de corda,

et converteixes en un ser depenent i trist,

ja no et surten ni els lladrucs, ni recordes,

aquells racons on t’agradava gratar i ensumar,

i sents al costat l’home pigall que et diu:

“sóc aquí As, jo t’acompanyo, no pateixis”

i et refies de l’amic que sempre hi és,

i aixeques la cua i camines per indrets

que no veus, ni tant sols ja reconeixes....

22.2.21

BIBLIOTECA

 

Escric en el silenci de la biblioteca,

allí on els somnis suren entre mots,

i sento el zig zag del meu bolígraf

com a sintonia de fons immaterial.

El passar de les pàgines del costat,

i el frec dels llibres a la prestatgeria

d’algun estudiant àvid i encuriosit,

em sonen a melodia clàssica celestial.

Tot parteix d’un silenci dens i generós,

d’un respecte  de les línies i ortografies,

dels versos i els assaigs, de l’aventura

de descobrir conceptes i savieses.

Intento dibuixar amb mots aquell silenci,

i no trobo els mots  ni les frases escaients.

Tot em sembla massa pobre, massa escàs.


19.2.21

SORPRESA

 

Tot està dit, tot està fet,

ja res no sorprèn, les paraules

ja estan totes explicades, els  fets,

les fotografies, els acudits,

ja no sorprèn ni una aurora boreal,

ja  està vist. Hem arribat inclús a Mart

amb un artefacte sense vida ni ombra.

Ja sembla que tot importi ben poc,

no  hi ha idees noves, només violència,

als carrers, als hemicicles, en els mitjans,

i un poder que prem totes les llimones

de totes les cistelles possibles

per a fer un gran suc i desprès llençar-lo

tranquil·lament a la tassa del vàter.

El talent s’esgota, la il·lusió es difumina

com les llumetes d’un a gran superfície

que ja no obre, que ja ha tancat.

fins i tot la lluna i els estels brillen opacs

 

Ja res no sorprèn i tot és una gran sorpresa


HEMORRÀGIA

 

He d’ordenar les idees,

buidar el cap i cremar pensaments,

tot deixant que les coses es regenerin,

aturar aquesta hemorràgia de dies estèrils

en els que no passa res i el sol succeeix a la lluna,

i tot segueix de llum a foscor sense que res valgui la pena.

Cal aturar aquesta hemorràgia de dies estèrils i buides,

aquest anar i venir d’hores de són i caminades llargues

de camins que mai, mai, mai, porten enlloc.

Aquelles passes a la cinta caminadora que no es mou,

que no frueix de cap paisatge ni cap vent tramuntanat.

He d’aturar els dies estèrils per tornar a ser

el que sempre he estat. Res.


30.1.21

EN DEFENSA PRÒPIA

En defensa pròpia, no reso, ni vaig a missa,

no camino, tant sols passejo, no miro, veig,

no escolto, analitzo, no conec, reconec,

no dormo, somnio i intento fer somniar.

Tant sols és en defensa pròpia, que no és poc,

que em llevo cada matí a la mateixa hora,

i prenc les armes d’escriure, de fer música,

de fugir, sempre endavant, mai amb covardia.

I és en aquesta defensa pròpia que m’equivoco,

que sovint no faig el que cal, per fer el que crec,

que defenso coses indefensables, inoportunes,

i voto en urnes imaginàries, que crec en repúbliques

que crec en socialismes que no sols tenen nom,

que crec en independències que no es negocien,

que bramo als gossos quan no creuen i fugen,

que els premio quan es mostren rebels.

És en defensa pròpia quan em contradic com ara,

avui blanc, demà blanc os, demà passat blanc cru,

i a l’endemà em quedo totalment en blanc.

És en defensa pròpia que no crec en el destí,

ni en els mags, ni els colors de l’àura, ni sortil·legis,

crec tant sols en les bruixes que fan el que poden,

perquè qui fa el que pot, no està obligat a més,

per moltes i moltes i moltes pocions que facin.

En defensa pròpia, crec tant sols en els Astèrix

que estoven al règim que algú ha establert

a força de forces, sang i humiliacions diverses.

 

Tot és en defensa pròpia, senyor jutge,

si creu que sóc culpable, engarjolim

No se n’estigui, perquè la malaltia, va a més...


18.1.21

DEIXAR-SE ANAR

 

Simplement, vaig deixar-me anar,

com es deixen anar les fulles a la tardor,

com les barquetes que suren amb l’onatge,

com els aligots aprofitant els corrents d’aire,

com els estels enjogassats, nugats d’un fil.

Em vaig deixar anar, però el pitjor que vaig saber,

com els colibrís, que volen veloçment marxa enrere,

com el pensament dins un somni mai complert.

Em vaig deixar anar equivocadament, com tot.


12.1.21

WALKING INTO THE ABYSS -Interpretant a Eudald de Juana-

 


La mare terra, seia abatuda,

o potser reposant, mai se sap,

i deixava que pel seu llom

la vida, les vides passegessin

també amb un aire abatut

o qui sap si tant sols reposat.

Tot cíclicament es lenificava

o talment, qui sap, es torturava,

caminant cap un abisme incert.

La mare terra jeia nua i quieta,

mentre el món la maltractava,

o potser l’estimava. Quí ho pot dir?


AIRE -Interpretant al mestre Eudald De Juana-

 

No li pesaven els somnis.

Flotava en una espècie de llim

en el que qualsevol cosa era possible.

Lluïa el melic fora dels llençols

per demostrar que era el centre,

per fer saber al mon, que tot i despert,

seguia somniant en accions volubles,

en moviments harmònics i bells.

Era fang, i traspuava vida per tots els porus.

4.1.21

HOPE -Per l'estimat mestre Eudald De Juana-

 

Es va anar estripant la pell a tires

mentre li modelaven el cos a ditades.

En pocs moments la bilis li capgirà l’espai,

li remogué cada centímetre d’enteniment

immenses arcades que queien dels llavis,

com una enorme cataracta de dolor.

la Infantesa, l’adolescència, la joventut,

tot erupcionava com un volcà irat i iracund,

i la lava li caigué cuixes avall, pubis avall,

fonent-li tot el pèl, les ungles, el sustent...

L’artista va captar aquell instant, aquell dolor,

i el va esculpir, regalant-li una pedra lluent

com a símbol de solidaritat i d’esperança.

VOLVES

 


M’he assegut a escoltar la remor de la neu,

quan cau en flocs absolutament silenciosos

i envaeix els espais de totes les rutines

amb sons sense cap so i repics indolents.

M’ha semblat tot massa absurd i capciós,

i he celebrat però, aquell temps perdut

esperant tant  sols aquell miracle irreverent,

aquella mostra paranormal i incomprensible

que et fa percebre allò que no existeix,

que et glaça l’esperança més impossible.

Després, he recuperat la il·lusió pel solstici,

i m’he deixat endur embadalit per cada volva

que enjogassada captivava el meu caos habitual.