15.6.07





No es tem per la seva vida....
Malgrat els cops rebuts,
les pallisses diàries,
els insults, i els menyspreus...
El comunicat mèdic assegura que
no es tem per la seva vida.

Malgrat les cicatrius externes i internes,
malgrat els graons que ha baixat
en la seva dignitat de dona i de persona.
Tranquils, no es tem per la seva vida...

Quan se suposa que hem de patir per la seva vida?
Potser quan un ganivet se li enfonsi al tòrax?
Potser després d’una violació en l’anonimat del matrimoni?
Potser veient l’anul·lació diària d’una vida basada en amenaces?
Potser quan algú decideixi oblidar una estèril ordre d’allunyament?
Potser quan l’agressor decideixi matar, abans de suïcidar-se?

No es tem per la seva vida.

Vida?, quina vida?
La fabulosa vida de color morat?
La vida clandestina sota unes ulleres de sol
que faran de burka amagant la vergonya ?
Vergonya? de que? d’haver estat maltractada?
d’haver estat vexada, colpejada, aniquilada?

Per quina vida s’haurà de témer demà quan abandoni l’hospital?
De fet,...Que li quedarà de vida demà quan abandoni l’hospital?.

Desenes, centenars, milers de dones mortes anualment
sota el jou d’un mascle prepotent, acomplexat i ridícul,
incapaç d’entendre el mon, incapaç de la més tendre carícia...
Terrorista sense caputxa, ni bomba ni metralladora.
Rei del carajillo, del jo,jo, jo, del futbol i l’acudit masclista.

La veu monòtona de la presentadora de la televisió,
deia amb fingida esperança hipòcrita....

No es tem per la seva vida...

6.6.07

EUFORIA



Un cop més imprudentment
he llençat campanes al vol,
oblidant que el seu retruc podia ensordir-me.

Un cop més, innocentment
he tornat a somniar truites,
sense pensar que se’m podien cremar els ous.

Un cop més, ingènuament
he tornat a fer volar coloms
i sense compassió se m’han tornat a cagar a sobre.

ELS GIRA-SOLS



Els gira-sols
giren la cara espantats
giren la cara plorosos
giren la cara enutjats
giren la cara rabiosos
giren la cara estafats
giren la cara queixosos.

Giren la cara malats, avergonyits, indignats, melangiosos,
giren la cara cardats, enfadats, escaldats, maliciosos


GIREN LA CARA!!!!

Als gira-sols tant bonics, tampoc no els agraden les guerres.

NADAL A GARITA



Cau la neu molt poc a poc,
la veig pel mig de la reixa,
cercant cada racó de terra
per oferir-nos un blanc mantell.


Cau la neu en la nit freda.


cau la neu molt poc a poc,
la veig cobrint les garites,
la veig enblanquint fussells
mentre els militars conspiren.


Cau la neu malgrat tots ells.


Cau la neu molt poc a poc
aquest nadal serà fred,
Jesús serà a l'establia
amb Maria i amb Josep.


Cau la neu amb alegría.

FERRAN



Avui he provat de sostenir-te la mirada,
que difícil em resulta suportar la seva llum,
m’has desmuntat amb una sola rialla
i brandant els braços, he tingut d’alçar-te amunt,
amb una baba m’has regat tota la cara.

Els teus peus inquiets no deixen de moure’s
buscant inquiets les primeres pases.

Tens per a tu el camí que triïs, tot per estrenar,
i un mon sencer per viure’l.

EL PARADÍS




Mozart segueix tocant,
aliè a tot, engarjolat dins el meu compacte
-si aixequés el cap!!-
Jo, amb els sentiments en estat de catalèpsia
enfonsat en el sofà, em deixo dur flotant
per la seva màgica i voluptuosa musica.

Per ser al paradís
només em manca l’escalfor de la teva ma
i el teu somrís afrodisíac

4.6.07

COM EL VENT


Has marxat veloç,
com els núvols portats per la tramuntana.
M'has deixat sec,
com el vent del nord que tot ho remou.

La tarda ha seguit rogenca i neguitosa
somniant entre cotons la teva mirada,
intentant inútilment no perdre'n cap matís.


La teva mirada s'em fa furtiva quan no hi ets,
els teus llavis els recodo com dolça melmelada.
Les lletres es fan escasses, les frases absurdes,
tot es més sec, inútil, neguitós i rogenc quan em deixes...

PANFLET



A l’Afganistan, ni estan, ni són, ni podran ser.
sobreviuen, malviuen del seu propi odi
sota els vels miserables dels tals, i dels bans
i la llibertat duradora dels americans....
(guantanamera, guajira guantanameraaaaa)

Una altre estrella de David
ha caigut de punta sobre el que queda dels territoris ocupats.
Ha punxat directament el pit, d’una dona que donava de mamar...

L’assassinat selectiu ha estat un èxit,
el terror, ha estat tallat d’arrel.

A l’Iraq,
la ira iracunda, irradia irritació, per la invasió inhumana,
il·lògica, infernal, impúdica, immoral, impopular, il·legal,
irresponsable, injusta d’uns individuus idiotitzats
amb inclinacions indecents, buscant armes innexistents,
i amb idees indefectiblement inadmisibles...
i...mecagon la mare que els va parir!!!

Un tren carregat d’innocents esclata al paradís
“sang per sang, destrucció per destrucció”
(argumenten els pàries, els desposseits)
Dessenes de mòbils que sonen en va al mig de la ferralla...

Amena información gratuita, ha sido imposible realizar la conexión,
el teléfono marcado nunca mas estará disponible...

(vamos a contar mentidas tralara, vamos a contar mentidas tralaraaaaaaa)
Un bigoti ridícul, plora amb llàgrimes de cocodril les desgràcies,
i fregant-se les mans, fa comptes sobre la rentabilitat dels morts,
segons la procedència dels assassins i l’idoma que parlin,
mentre la llengua de sota el bigoti, menteix i menteix, i menteix
i menteix fins a l’esgotament.

I després de mentir, manipula i manipula, i manipula i manipula Pupularrrrrrr.
Milers d’ulls que s’obren vomitant sobre el mercadeig de cadàvers.

Per cert, la NASA vol crear a Mart, les condicions favorables
per poder desenvolupar vida inteligent....VIDA INTELIGENT?
Les estrelles són allí dalt esperant-nos...
...les barres, les posen ells.

ILLA

Sobre la nit d’estels encreuats, fugaços i intrèpids, la lluna plena i rodona, feta a mida dels sentiments, feta expressa, com si d’un joc infantil es tractès, com si un conglomerat de coincidències haguessin decidit de fer els segons plaents i especials.
La lluna enrrojía el seu contorn potser imaginant els pensaments d’ell en veure com ella nua enfilava lentament l’aigua, deixava enrrera unes petjades també nues sobra la sorra humida. Tant humida com el desig d’ell sobre l’estora que el resguardava de tocar de peus a terra, de caure en la cruel realitat.
Els cabells negres i curts embellien el contorn d’aquella esquena i ella els espolsà al vent, creant una imatge encara més sensual i seductora.
Dirigía pesadament les cames dins l’aigua temperada, quant es girà, oferint-li la ma, convidant-lo a desflorar junts la quietut de la mar inmaculada i calmosa, sols trencada per alguna gavina que sopava.
la seva silueta torçada, amb la cuixa tibant, recolzada i el pit madur i ferm acabat en punta enmarronida, i els ulls plens de desig i els llavis entreoberts convidant la besada.
Ell s’aixecà de la sorra lentament, i acabà de desvestir-se per acompanyar-la. Somniava ser formigueta per passejar la seva esquena fins a les galtes del cul, i baixar per darrera les cuixes i enrredar-se entre els pels del púbis...quines pessigolles, imagines?.
Lentament la seguí fins on era, i li agafa la ma tendrament, despres l’agafà per la cintura fent lliscar la ma fins al gluti que acaronà amb passió i cura.
Ella el va fer seure arran de sorra, on batien les onades
suaaaaaaaaaauuuuuuuuuuuss....shuuuuuuuuuuuuuuuuu.....shuuuuuuuuuuuuu.......
les ganvines seguien xisclant com endevinant el que venia kiiiiiiiiiiiiiiaaaaaaaa........
kiaaaaaaaaaaaaaaaaaaa........ tot era pau, tot en el estat idòni, en el millor dels estats.
Ella acostà lentament la seva boca a la d’ell, entreoberta, no com els amics que es despedeixen amb un simple frec de llavis, aquell era un petó de desig, llarg, humit, perdurable, i després feu baixar la llengua pel coll, el pit, la panxa, el melic...el sexe...
Desprès s’assegué a sobre d’ell amb les cames obertes aconseguint una penetració ferma i forta. No es movien, no calia, ell dins ella, i al fons la lluna poderosa fent-los llum, fent-los ombra, portant-los a estadis de desig suprem. Potser haguessin volgut morir alli, sols, units, sentint-se estimats i desitjats per un igual, en una equació perfecte, on la ics queda obsoleta davant la realitat de l’amor. No calia desfer-ne cap entrellat, allí on tota matemàtica es una pantomima. Allí on la ciència agafa forma de dona i d’home, allí on la literatura només parla d’amor, i on els treballs manuals i orals guanyen als politics, allí on no existeixen els exàmens.
En aquell mon on nomès dos sers especials poden trobar-se i sobreviure a tot i a tothom.
En aquell paradís s’esperen. En aquell paradís, potser ja viuen.