27.2.18

TOT ESPERANT LA NEU...

Les meves paraules,
són com la neu a la mediterrània,
sembla  que fan bonic quan cauen,
però a l’estona es tornen dures,
o brutes, o molestes. o fredes,
o tal vegada es liquen i desapareixen.
Arriben manses, sense fer soroll
d’improvís i fan estremir,
o causen una subtil  indiferència.
Però això sí, ràpida i diligentment
s’obliden i es converteixen de sobte
en una mera i absurda anècdota.

25.2.18

DITS


 Els dits de la besàvia,
en tornar de la fàbrica,
bressolaven infants,
canviaven i rentaven bolquers,
plantaven mongetes,
les regaven, les pelaven.
Feien bugades,fregaven plats
i estenien la roba.
Escombraven i fregaven el pis,
s’esquarteraven i es tenallaven les mans,
i acariciaven l’home mentre s’adormien.
I en arribar a la nit, ploraven...

Els dits de l’àvia,
en tornar de la feina
curaven ferides i canviaven bolquers,
compraven verdura i la bullien,
fregaven el terra ajupides,
fregaven els plats i estenien,
cosien vestits i brodaven llençols,
pelaven patates i feien bugades,
escoltaven la ràdio i sobretot obeïen,
i submises complaïen a l’avi.
I per primer cop, van poder votar.
I en arribar la nit, somniaven...

Els dits de la mare,
en tornar de la feina
planxaven, cosien i canviaven bolquers
compraven menjar i cuinaven,
fregaven els plats  i coberts.
Posaven rentadores
i al terrat estenien la roba,
ajudaven als deures i feien berenars,
i quan arribava l’home el besaven
i li posaven cervesa i sabatilles
mentre feien sopars.
I en arribar la nit, miraven el sostre...


Els teus dits, s’indignen i enlloc de lluitar
enlloc de fer vaga, enlloc d’exigir,
enlloc de prendre els carrers,
enlloc de pensar en la mare, en l’àvia
i en la pobre besàvia, escriuen un tuit,
Es posen un llaç, i a la nit, bressolen un iphone...