30.1.21

EN DEFENSA PRÒPIA

En defensa pròpia, no reso, ni vaig a missa,

no camino, tant sols passejo, no miro, veig,

no escolto, analitzo, no conec, reconec,

no dormo, somnio i intento fer somniar.

Tant sols és en defensa pròpia, que no és poc,

que em llevo cada matí a la mateixa hora,

i prenc les armes d’escriure, de fer música,

de fugir, sempre endavant, mai amb covardia.

I és en aquesta defensa pròpia que m’equivoco,

que sovint no faig el que cal, per fer el que crec,

que defenso coses indefensables, inoportunes,

i voto en urnes imaginàries, que crec en repúbliques

que crec en socialismes que no sols tenen nom,

que crec en independències que no es negocien,

que bramo als gossos quan no creuen i fugen,

que els premio quan es mostren rebels.

És en defensa pròpia quan em contradic com ara,

avui blanc, demà blanc os, demà passat blanc cru,

i a l’endemà em quedo totalment en blanc.

És en defensa pròpia que no crec en el destí,

ni en els mags, ni els colors de l’àura, ni sortil·legis,

crec tant sols en les bruixes que fan el que poden,

perquè qui fa el que pot, no està obligat a més,

per moltes i moltes i moltes pocions que facin.

En defensa pròpia, crec tant sols en els Astèrix

que estoven al règim que algú ha establert

a força de forces, sang i humiliacions diverses.

 

Tot és en defensa pròpia, senyor jutge,

si creu que sóc culpable, engarjolim

No se n’estigui, perquè la malaltia, va a més...


18.1.21

DEIXAR-SE ANAR

 

Simplement, vaig deixar-me anar,

com es deixen anar les fulles a la tardor,

com les barquetes que suren amb l’onatge,

com els aligots aprofitant els corrents d’aire,

com els estels enjogassats, nugats d’un fil.

Em vaig deixar anar, però el pitjor que vaig saber,

com els colibrís, que volen veloçment marxa enrere,

com el pensament dins un somni mai complert.

Em vaig deixar anar equivocadament, com tot.


12.1.21

WALKING INTO THE ABYSS -Interpretant a Eudald de Juana-

 


La mare terra, seia abatuda,

o potser reposant, mai se sap,

i deixava que pel seu llom

la vida, les vides passegessin

també amb un aire abatut

o qui sap si tant sols reposat.

Tot cíclicament es lenificava

o talment, qui sap, es torturava,

caminant cap un abisme incert.

La mare terra jeia nua i quieta,

mentre el món la maltractava,

o potser l’estimava. Quí ho pot dir?


AIRE -Interpretant al mestre Eudald De Juana-

 

No li pesaven els somnis.

Flotava en una espècie de llim

en el que qualsevol cosa era possible.

Lluïa el melic fora dels llençols

per demostrar que era el centre,

per fer saber al mon, que tot i despert,

seguia somniant en accions volubles,

en moviments harmònics i bells.

Era fang, i traspuava vida per tots els porus.

4.1.21

HOPE -Per l'estimat mestre Eudald De Juana-

 

Es va anar estripant la pell a tires

mentre li modelaven el cos a ditades.

En pocs moments la bilis li capgirà l’espai,

li remogué cada centímetre d’enteniment

immenses arcades que queien dels llavis,

com una enorme cataracta de dolor.

la Infantesa, l’adolescència, la joventut,

tot erupcionava com un volcà irat i iracund,

i la lava li caigué cuixes avall, pubis avall,

fonent-li tot el pèl, les ungles, el sustent...

L’artista va captar aquell instant, aquell dolor,

i el va esculpir, regalant-li una pedra lluent

com a símbol de solidaritat i d’esperança.

VOLVES

 


M’he assegut a escoltar la remor de la neu,

quan cau en flocs absolutament silenciosos

i envaeix els espais de totes les rutines

amb sons sense cap so i repics indolents.

M’ha semblat tot massa absurd i capciós,

i he celebrat però, aquell temps perdut

esperant tant  sols aquell miracle irreverent,

aquella mostra paranormal i incomprensible

que et fa percebre allò que no existeix,

que et glaça l’esperança més impossible.

Després, he recuperat la il·lusió pel solstici,

i m’he deixat endur embadalit per cada volva

que enjogassada captivava el meu caos habitual.