Aquell instant
van passar pels seus ulls
mil visions cromàtiques delicioses,
mil sensacions, mil formiguetes.
Va sentir com els seus llavis
assaborien la pressió dolça
dels llavis intrèpids d’ell.
Tota la intensitat d’aquell desig
va córrer de manera enjogassada
per les venes, les artèries, el cervell,
els músculs de la llengua,
aquell cor que bategava intensament.
Cada porus de la seva pell es va eriçar,
cada gra d’enteniment se li esvaí.
Tot quedà aturat, inert, suspès,
com en una gran bombolla de sabó.
Quan ell retirà els llavis
no va sortir de la seva boca ni un sol mot.
Simplement s’havia convertit en un ninot de peluix,
incapaç d’explicar-li el que havia sentit,
el molt que aquell bes
li havia agradat,
i com desitjava que ho repetís.
Però no va dir res.
Simplement se’l va mirar