29.12.09

ONADES

Els dies en que els ulls no s'entel·len
encara puc veure el mar des de on estic,
i jugo amb les pupil·les a allunyar i acostar cada racó.
Jugo amb els pensaments a lliurar-me al joc de les onades
a sentir el vent marí a les galtes i llepar la salabror
dels teus llavis avesats a nedar a prop dels meus.
Sento els crits de les gavines,
rates dansaires arran de costa i de teulada.
I tot plegat em parla de tu,
suaument,
de tu,
amb enyorança,
de tu,
com en un somni harmònic ,
dansa de constel·lacions marines,
pou sense fi de sensualitat.
Tot plegat em parla de les teves onades
a vegades llises i mediterrànies,
a vegades salvatgement cantàbriques.

TERRATS

Saltàvem pels terrats per la vella Barcelona
plena de fum , soroll, gavines i coloms,
saltàvem sense escombra entre les cuixes,
i sense cap més xarxa que la nostre il·lusió d’infants.
I veiem pels celoberts les nostres paranoies
en formes alades encerclant-nos cada somni.
Jugàvem, beneïts temps en els que jugàvem,
amb els genolls pelats i les bruses enganxades,
jugàvem a ser avions que aterraven en prats de rajol,
i a xutar cada agulla d’estendre somniant fer el gol més decisiu.
Beneïts els temps en que jugàvem pels terrats
que ens servien de palaus i barricades.

23.12.09

DÉJÀ VU


T’he vist en algun lloc
potser fugint entre els meus somnis,
o amagant-te en qualsevol cantonada
del meu pobre i espatllat subconscient.
Però mai oblidaria aquests ulls melosos
amb els que ara m’estàs mirant estorada,
mai podria esborrar del meu disc dur
la teva mirada sorpresa i deliciosa.
T’he vist en algun lloc, n’estic segur,
potser, cada vegada que tanco els ulls i et recordo.

PER MI, UNA DE LES CANÇONS MÉS BONIQUES MAI ESCRITES.

DEMANO UN DESIG

Que se’ns omplin un cop més els matins de primaveres,
i surtin de sota el coixí, uns instants més de plaer
abans d’obrir els ulls per encarar valents, el nou dia.
I que la llum ens violi insolent les pupil·les,
i ens obligui a una darrera carícia a ulls clucs,
que l’escalfor dels llençols ens recordi passades aventures
i faci dels instants en que tot dolçament recomença,
una incitació, la més salvatge, a la luxúria.
Que cap mati no ens escatimi les carícies de cap nit,
que cap nit, ens faci oblidar les carícies dels matins.

17.12.09

INCERTES BECEROLES

Varem caminar tranquil·lament pel vell jardí tancat
per un camí ple de fulles cruixents i també humides
fulles engroguides que jeien somortes pel fred,
un fred intens que ens gelava l’ànima gebrada
i ens deixava tot el desig en unes incertes beceroles.
Només el contacte de la mà ens aportava escalfor,
i no era prou, prou que ho sabíem, que no era prou.
Sentíem com s’acostava la llunyania del moment temut.
Aquell moment en que les mans es deslliguen
i tot retorna a la seva estúpida rutina de l’anar vivint
lluny dels somnis que ja no podem ni explicar,
lluny dels rostres i els somriures que ens han commogut.
Aquell moment temut en que les vies del tren se separen
i la incertesa i l’atzar mestregen per sobre la raó.

Aquell moment en que els petons es perden per sobre les andanes.

1.12.09

ARTESANS

Cau la ultima fulla de l’arbre, en aquest final de tardor estranya.
Cau i en el seu vol majestuós, travessa el paper, i acaricia suaument la ceràmica.
Per un instant sembla formar part de la pintura tardorenca del quadre,
o transformar-se un una deliciosa peça de cartró.
I vola i vola i vola...
i llisca divertida per la fusta tornejada i la vella taula restaurada,
i esdevé una fulla en blanc i negre als ulls del fotògraf,
o un gravat incrustat en un tou paper blanquinós,
o un penjoll de divertida i envellida bijuteria.
Cau la fulla entre l’olor del cafè i el so de les tertúlies.
Cau la fulla tardorenca i abans de tocar a terra, es tranforma en poesia,
i en remuntar el vol empesa pel vent, de sobte es transforma en una fusa,
o una corxera, o una semifusa i acaba esdevenint una meravellosa peça de música,
que ens empeny a ballar boniques i calentes melodies mediterrànies...