Allí on les Nike són Kike
i les Adidas, són Adides
per allò del llenguatge inclusiu,
i totes les camises i polos falses
porten un home muntat a cavall
On hi han marroquins despistats
amb samarretes de futbol del Brasil
i rossets del nord amb la del Senegal.
On hi ha calces i sostenidors a un euro
«qui no porta calces és perquè no vol»
Ofertes cada setmana de marca sospitosa,
i muntanyes de roba, robades de contenidors.
On conviuen gitanos i paies, moros i jueus,
francesos, alemanys i guiris d’arreu.
On els gossos van en cotxets d’infant,
i per comprar cervesa has de demanar un crèdit.
On les dones s’emproven vestits i faldilles
sense importar el que ensenyin o no.
On els escuts del Barça són inventats
i els del Madrid la mateixa merda de sempre.
On la música segueix sent dels Camela.
I al mig del sol, un pidolaire amb acordió
tocant la tronada tornada dels «pajaritos»,
un ball que ell, sense cames no pot ballar.
On les carpes negres acumulen marits esgotats,
mentre les dones palpen la roba amb dos dits,
la veritat no sé que collons palpen, mai ho he entès,
i el nen dona pel sac amb un gosset de joguina
que de manera psicòtica dona voltes i borda.
I els «paquis» llençant míssils de colors al sol,
que acaben caient sempre sobre el cap d’una iaia.
I el sol, aquell sol d’agost implacable
que fa que l’olor del mercat sigui de suor,
de crema solar, de pollastre a l’ast, de fi del món...
I per fi, tornem cap a casa amb una insolació,
sabent que sempre hi haurà una voll damm
esperant gelada i pacientment a la nevera,
i un respirbien per ser inhalat i retornar-te a la vida.
-homenatge a l’amiga-.
