15.4.08

CLAUSURA POST MORTEM



Era una tarda fresqueta, sí.
Com ella sempre havia desitjat, el darrer adèu a l'Oratori, i amb un simple i fulminant atac de cor, ràpid, sense patir i als peus del Senyor, del seu Senyor, a qui havia decidit oferir la seva vida.
Si, realment era una tarda fresqueta, i tot era tant trist...voltada de les antigues germanes, tant amigues, tant companyes, i ara, com els hi podia explicar que tot era mentida?, com fer-ho?!!.
Se sentia tant sola, tant freda, tant desenganyada, levitant sobre el seu cos envellit envoltat d'espelmes...Se li amuntegàven els records, la familia adinerada, cristiana radical, les hores de cataquèsi, d'oració...tanta castedat, tantes privacions, tanta santedat...i ara què?.
Se sentia de lluny fluixet, el vell murmuri tant conegut, tantes vegades repetit...

Santa Maria mare de Deu, pregueu per nosaltres pecadors, ara i en l'hora de la nostre mort.... Com explicar-ho?
I a fora, la vida tant bella, voltada de Deu per tot arreu, als ocells, els nens, els petons d'amagat en un parc...

...Crec en vos Pare creador del cel i de la terra, de les coses visibles i invisibles.... I tant invisibles!!!!
Segons havia cregut sempre, ara li esperava la benvinguda celestial, l'àngel que la conduís al cel promés davant de Deu Pare a qui pogués donar comptes de la seva vida exemplar i de les seves, poques, debilitats i moments de feblesa, però el cel, era el mateix que cada dia veia a través de la finestreta de la seva cel·la,des de on abans de posar-se a dormir, llençava les darreres pregàries i lloances...
Pare nostre que esteu en el cel.... Quanta buidor, quin desengany...
I aquell cel blau a mida que pasaven els minuts, s'anava enfosquint, com ella mateixa.
L'endemà, la durien a les tombes reservades a les germanes, sense sortir del monastir, com cada matí, com cada nit, com cada dia de clausura...
CLAUSURA!!!, mai aquesta paraula li havia sonat tant amarga, tant cruel, allò que havia estat el pa de cada dia, que havia escollit de molt joveneta suposadament sense coacció, ara esdevenia un record insuportable, en saber que res no era com havia cregut, que realment ningú no l'esperaba alli dalt, que tot s'acabava sense més.
El més cruel era pensar en les renúncies, la joventut malgastada, l'alegría, les rialles, les preocupacions terrenals de les quals, s'havia allunyat.
També de la sexualitat que moltes nits l'havia despertat molla i angoixada.
Que seria capaç de donar ara per sentir que una ma d'home li voltés la cintura, li acaricies dolçament un pit, li beses el coll... Que seria capaç de donar per engendrar un fill, per sentir-se MARE!!!.
Tot plegat, coses que mai no s'havia plantejat i que ara brollaven del seu cervell, li rajaven sense parar i li omplien el vell cos, ja traspassat d'amargues llàgrimes.
Però el cos, els pits, el coll, el cervell i fins i tot les llàgrimes, havien estat consagrades de molt joveneta a Deu, a un Deu que en el moment més important l'havia deixat sola, molt sola, molt més sola que aquelles llargues nits d'oració a la cel·la, molt més sola que el primer dia d'internat a clausura, molt més sola que mai.
MOLT MÉS SOLA, I POTSER MÉS LLIURE...
I ara, com explicar-ho a les germanes?

14.4.08

L'OLIVERA



(per en Jordi)

Has tornat a casa, en forma de pols, com tu volies
i t'hem comprat una olivera perque et faci companyía.
I en el temps de les olibes, les farcirem a petons
mentre la reguem amb cervessa ben fresqueta.
Aleshores seurem al seu redós per recordar-te
les tardes d'estiu quan busquem l'ombra,
i a l'hivern no deixarem que cap glaçada
la despulli esborrant-li el teu esguard.
Deixarem que la tramuntana bellugui les fulles
com jugava i t'esbullava els cabells blancs.
La olivera, sana i per sempre perdurable
com perdura en tots nosaltres el teu record.

ILLA DE LLENGUA MUTILADA



Baixes calmosa les roques que porten fins la cala.
Calmosa, com la teva pobre illa, muda i violada.
Desprès, plena de contradiccions i estirada
en la sorra plena d'algues, consumeixes el sol,
i deixes que la remor de l'aigua que embolcalla
la teva illa de llengua mutilada, et retorni l'antic parlar,
tot rentant-te les orelles de tanta llengua extranjera
que en el fons, ara et dona de menjar

FA MÉS DE QUINCE SILENCIS



Fa més de quince silencis
que vull dir-te que t'estimo
i el neguit d'aquest desfici
em martiritza els sentiments.
L'embruix dels teus ulls de mel
em persegueix cada vesprada
i els cabells volant al vent
em tallen tots els arguments.
Fa més de quince silencis
que em neguiteixo quan et penso
i els pensaments que se t'apropen
es fan llunyants i molt bannals,
fa masses instants que desvio la mirada,
fa massa temps que vull tocar-te
i te m'escapes fugitiva de les mans.

POESIA



(aquesta poesia la vaig escriure arran d'una critica d'una persona que en un recital em va retreure que uses les paraules per denunciar els horrors de la guerra. Textualment em va dir, "la poesia serveix per explicar coses boniques i no drames", evidentment, aquesta persona no en sabia un borrall de poesia)

Podria parlar-vos potser
de la bonica mirada d'aquella noia
que em captiva el son cada nit quan tanco els ulls.
També, d'algun record borrós d'infantesa,
el joc, les germanes, els estudis...jo que sé!!!
Podria parlar-vos de flors o de nines...
...de rius, de pobles, de miralls o de sines...
Però soc massa presoner del meu temps
i les paraules boniques a voltes em cremen
mentre en algun racó del mon un nen mor
en trepitjar una bomba en forma de papallona
fabricada aqui al costat...jo que sé! no em sembla just!

La poesia s'escriu amb els ulls oberts, mans obertes, cor obert
i si cal, el cul obert, per fer una bona cagarada.

ARRAN DE PLATJA



Arran de platja
he dibuixat a la sorra
petjades solitàries
que t'enyoren desvalgudes.
Les onades suaus i cristalines
em mullen els peus cansats
i els omplen de sons mediterrànis,
timbals, trompetes, tubes
ressonen alegres en ritmes de pas doble,
i jo ballo embogit agafat a les ones.
La veu dolça de les onades em parla de tu
amb el to suau de la teva veu
que com un miracle, ha acostat el vent
fins als meus llavis salats de marinada.

CUL



Vaig deixar la ma, repenjada en la teva esquena aprop del cul,
em va semblar que necesitàves la seva escalfor i suavitat,
que tenies urgència de carícies excitants, de sentir-me a frec.
Vaig deixar-la allí, quieta, com una emprempta de tot el que sentia,
com una penyora d'allò que de vegades resulta tant dificil de donar.
Reposada en la teva pell, vaig navegar com una barqueta àgil i alegre
per cada plec, per cada granulet petit de la teva pell de gallina.
Audaç, vaig separar les natges intrèpid, com un vell corsàri,
mentre al cd sonaba el "te recuerdo Amanda" tacat de sang i de dol,
i els teus ulls clucs i relaxats em deien "no paris...ara no paris"
Vaig deixar la ma, com deixo cada dia un trocet de mi dins teu
intentant enamorar-te, intentant si cal reinventar-te,
volent descobrir cada dia que un nou sol pot ser possible
i que ben mirat, qui sap si només és massa llunyà....

TOTS SANTS



Avui t'he vist com cada dia
passejant pel camí del cementiri,
arrossegant els peus i els anys
amb la mirada allunyada
i sense flors a les mans.

No m'has dit ni adèu.

Potser avui la càrrega dels records era massa feixuga.

L'UN DINS L'ALTRE



Estavem l'un dins l'altre
en un carreró sense sortida,
un carreró ple de llums i flors
on cada dia sortia valent el sol
tant sols pel plaer de saludar-nos
i envejar l'escalfor que despreníem.
Un carreró, on el desànim estava prohibit
i els petons i les caricies eren obligatòries.
Estàvem l'un dins l'altre
pensant-nos únics i indestructibles
somniant l'aturada definitiva del temps,
burlant-nos de les manetes implacables del rellotge.
Un carreró, on cada carícia tenia premi
on cada petó equivalia a una sonada revetlla
plena de música, de balls i de garlandes

UN MÉS, UN DE TANTS



Em vaig enmirallar
en els ulls tristos i decebuts
de la criatura preciosa de la fotografia.
Ulls negres com la pell, com la nit, com la ràbia,
com el fosc carreró sense sortida que era el seu món.
De sobte, el mirall de la meva mirada s'enllagrimà
mullant la pàgina esperpèntica del diari
fent correr la tinta, talment com la sang que s'hi endevinaba.
La criatura preciosa i negre com la nit, com la ràbia
era hores d'ara ja, part de la historia.
Un més, un de tants...

CADAQUÉS



Repós del vent, palau de l'alba i el crepúscle,
i la mar llepant la punta fina de la roca
lliscosa, atapeïda de musclos i garotes,
blanques llars de pescadors, i pertot calma.
Brogit ventós i aroma de salnitre pels racons,
prenyats del mar de pau, malgrat els homes que l'ultratgen.
I la vella, taca negre sobre portal immaculat
esguarda el nou sol, i s'hi aferra esperant que no sigui el darrer...
i pertot calma.

ENDEVINALLA



Un cràni de faccions marcades
dos homòplats perfectes,
sis costelles, potser set a banda i banda.
Un cúbit, el ràdi, el canell,
els malucs clars i prominents,
aquell ós tant llarg....el fèmur!!!,
la tíbia, el peroné, els turmells,
els dits de mans i peus...
Tot estassat a terra i cobert
d'una fina capa de pell....??????

Un nen del Sudan, morint-se de gana.

ÀGRE



(la poesia que més greu em sap haver escrit mai, dedicada a un ex-amic)

He estripat full a full la teva vanitat,
n'he fet papers petits i fràgils,
que he llençat amb energía al vent.
Se però, que res t'importa ni et conmou,
si no és el teu jo, petit i insuportable
i que et motiva més el fals aplaudiment
que el mot sincer, contundent i gratuït.
Segueix si vols, el teu camí pesat
de bracet amb el turment i l'insolència,
inventant-te enemics i jocs d'enamorats
creats sempre a la teva estúpida conveniència.

Els amors joves que et captiven
per a tu ja són només història,
sigues conscient que ni tant sols et miren,
que per a ells no ets més que una ombra,
que per no fer, no els fas ni nosa.

DEIXA'M QUE ET MIRI


Deixa'm que et miri
abans que la buidor dels anys
et marceixi l'esguard,
deixa'm, tant sols mirar-te,
sense dir un mot, silent,
només acaronar-te amb la mirada
abans que les arrugues facin via
i el teu color rosat s'esmortaeixi.
Deixa'm fruir-te
abans no perdis les ganes de riure
i l'estúpida rutina, ens converteixi en pols.

UN SOL DUBTE



Si pogués tant sols crear-te un dubte em donaria per pagat.
Si et veiés gronxar-te en un potser...
Si et sabés insegura un sol instant...

De fet, aspiro a ben poca cosa,
un centímetre, un sol mil·límetre del teu cor,
un segon, un minut, un instant fugaç si cal del teu pensament.

1 DE NOVEMBRE


Com cada any, omplirem de flors els cementiris honorant els morts.
Com cada any, una gran corona de clavells i lliris encerclant el món.
I el Zaire,
Rwanda,
Burundi,
Libèria
Palestina,
el Tibet,
els Balcans......en el record
Com cada any i no és coincidència, farem donatius per netejar consciències.

UN MOTIU DE CARÍCIA


De la llum dels teus ulls
ha sorgit un motiu d'esperança.
Del teu mig somriure
una incitació de plaer.
Dels cabells esbullats
un motiu de carícia.
En el teu pensament
hi escric els meus petons,
en els teus pits hi escanejo les mans,
en el teu sexe imprimeixo el meu sexe.

AKELA


Em vas deixar a la ma, només una mica de saliva,
els ulls plens de llàgrimes i el cor prenyat de records inesborrables.
Sobre la freda planxa, t'esperava la mort injusta, l'eutanàsia implacable.
Encara abans de marxar, em buscàres l'esguard i em digueres adèu.
No et sortía el lladruc.
Un cop més, com sempre, t'ajudàrem a guarir-te les ferides,
la més cruel de les ferides, per retornar-te la teva impagable companyía

10.4.08

LA PLANTA DELS CRITS


(per les impagables noies que cuiden la gent gran a la planta tercera de l'hospital geriàtric de Figueres, i per les seves abraçades miraculoses i altruistes als malalts)

I
A la planta dels crits
petites cuquetes de llum rialleres,
il·luminen un cel estrellat, net d'estrelles.
Abracen el cos vençut, rendit, sense vida,
i aquella abraçada, li atorga uns instants de plaer incalculables.
A la planta dels crits
cada dia esdevé el miracle de l'amor en cada una d'elles.



II
Remenant en la misèria he trobat un tresor,
he descobert un miracle alli on menys ho esperaba,
un crit de llum a les ombres, un homenatge a l'amor.
He trobat el millor dels tresor en la teva abraçada.